Imatge del Seat 127 amb la bandera estirada sobre el capó del cotxe per dirigir-nos de Terrassa a Barcelona ( ara no la trobo, la posarem)
Mirant unes imatges, he vist que la bandera catalana amb només quatre barres vermelles sobre fons groc —no pas l’estelada—, quatre amigues de Terrassa la vam portar enganxada al capó del cotxe el dia que vam anar, amb molts altres catalans, a demanar l’Estatut d’Autonomia al parc de la Ciutadella de Barcelona. Estàvem engrescades pel fet de viure un canvi polític que ens havia de portar a una plena democràcia, a la llibertat per expressar-nos, a fer ús de la llengua materna a tots els nivells i a llegir llibres, veure pel·lícules i anar al teatre sense que haguessin de passar per la censura.
Sense pensar a fer res d’especial, ens imaginàvem que, deixant enrere la dictadura, crearíem una societat més lliure i justa. Però, a nivell de la ciutadania, els canvis es notaven poc. Sí que alguns coneguts van entrar a formar part de la política local. Aquelles reunions nocturnes fins a les tantes de la nit van deixar de fer-se; tampoc no es redactaven manifestos polítics, alguns dels quals s’havien fet a la Font de les Canyes. Les obres de teatre crítiques van desaparèixer de la cartellera: ja no tenien raó de ser perquè, en democràcia, semblava que tot estigués bé.
Sí que hi va haver un boom de la construcció, inclosos els habitatges que, qui els comprava, havia d’hipotecar de per vida. El temple de la Sagrada Família es va convertir en un bé a protegir i acabar de construir, com a símbol català remarcable.
Molts de nosaltres, encara joves, ens vam anar desvinculant de l’afany inicial per aconseguir una societat més lliure, atractiva i joiosa. Sí que fèiem alguns treballs de voluntariat per millorar les condicions socials, potenciar la cultura i els costums i, especialment, fomentar la llengua materna, que a l’escola no havíem après.
És curiós que treballéssim per normalitzar el català i que, més tard, jo suspengués el nivell bàsic d’aquesta assignatura. El certificat m’hauria servit per incrementar el barem de puntuació laboral. A altres persones de parla castellana els va succeir el mateix. Es deia que la llengua havia complert la funció de sedàs.
Pel que fa a la política, mig en broma, alguna vegada havia dit:
«Qui entra en política, penso, hi va de bona fe, però després potser li donen al candidat una carpeta amb documents on a la portada hi diu Top secret, i a dins les instruccions del que es pot fer, dir i qui si que pensar.»
Durant el règim franquista —que consti que no el defenso—, sabíem quins eren els contrincants i podíem fer alguna cosa per demostrar el nostre desacord. És clar que ens hi jugàvem molt, però, alhora, això ens feia sentir valentes i ens aportava una sensació de risc i, el més important, de cohesió entre nosaltres.
La democràcia ens va fer estar més còmodes i adoptar l’actitud de deixar fer, de donar el nostre vot i la nostra confiança als candidats.
Si prenguéssim el pols d’ambdós sistemes polítics, podríem dir que el primer era adrenolític i el segon, més aviat, lànguid i bradicardic.
Font documental
De manifestacions per demanar l’Estatut s’en van fer a diversos llocs, nosaltres vàrem anar a la de la Ciutadella de Barcelona. El diari El Nacional.cat del dia 8 de febrer de l’any 1978 parla d’aquestes manifestacions.
