De sempre he tingut poc temor,
mai he deixat d’actuar,
bé fos amb fred o fes calor,
l’activitat mai no s’ha volgut aturar.
Ara, però, estic amb mi mateixa,
revisant algunes coses que feia;
és com si mirés per la finestra
i descobrís què he deixat al darrere.
Al llarg dels anys he après diverses coses,
simplement per l’experiència de vida,
i també per tot el que m’han ensenyat,
siguin aquestes coses veritat o mentida.
I ara, ves per on, em pregunto: qui som?
Quin és el propòsi de la nostra vida?
treballar, viure, procrea , somniar?
I per què, què falta, qui ens ho indica?
Els pilars ficticis que ens sostenien,
una riuada se’ls ha endut;
poca estabilitat, de segur, tenien,
doncs el que crèiem veritat ha fet tururut.
L’artifici se’ns fa present,
ens costa acceptar gat per llebre;
som cada vegada més conscients,
reflexionem quan tenim temps de lleure.
Les preguntes segueixen existint,
les qüestions no estant resoltes,
les idees van fent «tilín, tilín»
i no parem de creixer com a roses.
El nostre temps de vida va minvant,
les forces físiques flaquegen,
els impulsos es van adormint
i els nous projectes s’esmorteeixen.
I al final, amb què ens trobarem?
Hi ha qui diu: res, tot s’ha acabat;
d’altres diuen que tornarem,
però el cert és que no ho sabem.
Mentrestant, vivim el moment,
sigui amb llum o sense ella,
gaudim del recolliment
amb esperança, amor i cautela.
