Havia d’assistir a unes noces a una hora concreta. Vaig anar amb cotxe fins a l’estació de tren. Anava amb molt de temps i el comboi va arribar puntual. Però, després de passar Girona, va començar a disminuir la marxa i, de tant en tant, s’aturava. Vam arribar amb més de tres quarts d’hora de retard. Ens van demanar disculpes i ens van explicar el motiu.
A l’estació de Sans vaig llegir que el tren que havia d’agafar portava mitja hora de retard. Vaig avisar el taxi que m’havia de recollir a l’estació per dur-me al lloc de l’esdeveniment. No es va presentar i la comunicació amb l’empresa es va tallar. No era de la vila, tot i que portava el seu nom.
No explicaré amb detall l’estada a l’exterior d’una estació d’un poble desconegut, amb un taxi que no venia. L’espera va ser llarga, però, per un efecte màgic —així ho puc dir—, va aparèixer un taxi de la vila que em va portar al lloc. Ja havia avisat que arribaria tard.
En baixar del taxi, a l’exterior de la finca, vaig observar dues enormes portes de ferro tancades. Li vaig preguntar al taxista: «I ara, què?». Em va respondre que truqués al timbre, que ja m’obririen. Al costat de l’intercomunicador hi deia Ribas, el cognom de la meva mare.
El taxi ja havia marxat i la porta continuava tancada. Vaig tornar a trucar i, durant aquella espera, em van venir a la memòria alguns episodis de quan era petita, quan la mare cuinava en alguna casa pairal. Em semblava sentir-ne el flaire.
Parsimoniosament, les portes es van anar obrint. Vaig seguir-ne el ritme i, a poc a poc, vaig començar a caminar pel jardí. Em vaig aturar davant d’un cedre colossal, d’una amplada mai vista. Sota les seves branques, la tensió i el neguit acumulats durant tres hores van desaparèixer. Per voluntat pròpia, alguna cosa va fer un canvi radical. L’arbre va tenir aquest do.
Al meu davant es va obrir un nou escenari d’alegria, comunicació, glamur i sensibilitat gustativa. Va ser un matí i una tarda propicis per activar emocions. I espereu-vos, que la cosa va continuar!
Els records de la infantesa que abans esmentava tenen una explicació: crec que en dues ocasions la mare em va endur a unes cases pairals on anava a cuinar amb motiu de la Festa Major. La casa pairal del segle XVIII on es va celebrar la festa m’ho va fer recordar. Fins i tot em venien a la memòria els mobles i els calaixos on es guardaven els llegums i els cereals. I, especialment, aquella olor tan característica.
És curiós com tot això ho podem tenir guardat dins nostre.
