Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
Tinc una estanteria repleta de llibres i fotografies; és llarga i arriba fins al sostre. Potser és que estic afectada pel síndrome de Diògenes, per la mania que tinc de guardar una cosa i l’altra. Decidida a tornar a fer endreça, en un parell d’ocasions vaig fer l’esforç de donar dues caixes de llibres, però encara que els regalis és poc probable que algú els vulgui, encara menys si és una enciclopèdia.
El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana
Mentre seleccionava els llibres, amb una gran resistència a desprendre-me’n, en va aparèixer un que duia per nom Helen Keller, i que estava signat, a les primeres pàgines, per Isabel Bayo, que me’l va regalar el 28 de desembre del 1974. La Isabel era adjunta d’infermeria a l’hospital de Mútua de Terrassa, durant el període de temps que en era cap del servei Maria Llobet.
Vaig rellegir el llibre en diagonal i mentalment vaig tornar a entendre el drama personal que suposa no poder veure-hi amb els ulls ni sentir el que diuen. Abans potser també ho havia percebut, però ara el que més he valorat ha estat el fet de tenir una mare que et recolzi malgrat les mancances físiques que es puguin tenir, disposar d’una bona amistat i molt especialment la fortalesa de l’esperit i la voluntat que va demostrar Helen Keller, la protagonista del llibre.
Si ja em costava prou seleccionar els llibres que volia donar, en trobar aquest vaig aturar de cop la idea, ja que, per fer-ho més difícil, vaig localitzar dins d’un altre llibre la fotocòpia d’una carta juntament amb un retall de diari que havia lliurat a Imma Raset, de qui també un dia m’agradaria parlar. He aturat el propòsit, a veure quan estaré preparada per tirar-lo endavant.
Continuant amb el que dèiem, la Isabel va ser una infermera de les que va viure la Guerra Civil Espanyola i amb això ens podem fer el càrrec de com va viure l’abans i el després; en temps de pau i quan els serveis d’infermeria a Mútua de Terrassa també feien la transició de passar que els malalts fossin assistits per la comunitat religiosa a passar a ser atesos per infermeres seglars titulades. De germanes també n’havia que tenien els estudis d’infermeria.
La Isabel era una persona molt simpàtica i de caràcter alegre, possiblement innat en ella mateixa i potser també perquè se sentia satisfeta amb la seva feina. Una cosa que destacava en ella era el pentinat que duia. Tenia una manera de recollir-se els cabells cap amunt, sobre el cap, ningú més els portava així. A més, finalitzaven formant una mena de rínxols, era adient per a una artista, i val a dir que una de les grans aficions de la Isabel era la pintura.
Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge Rosa M. Masana)
Quan exercia les funcions de supervisora havia de recórrer els diversos serveis assistencials d’infermeria, tant per conèixer les novetats i les dinàmiques de treball de les infermeres, gestionar les cobertures dels torns i de les guàrdies, del material i les altes i baixes dels pacients.
Quan entrava a una unitat assistencial, la Isabel primer de tot s’adreçava a les infermeres amb el tracte de “reineta”. Potser ho feia d’aquesta manera perquè desconeixia el nom de totes les infermeres i auxiliars de clínica, encara més en aquell moment que no estaven implantades les targetes que dúiem a l’uniforme amb el nostre nom i amb un color diferent segons la categoria professional.
Entre nosaltres, les infermeres i auxiliars no vam tardar a anomenar la Isabel amb el nom de Reineta. Sovint dèiem “has vist si ha passat la Reineta?” o “la Reineta m’ha dit…”, però no solament va rebre aquest sobrenom sinó també el de Clavelitos, i tot degut que a l’hospital, quan estava fora de servei, sovint cantava la cançó que interpretaven sempre les estudiantines universitàries, Clavelitos.
Podríem gairebé assegurar que totes les infermeres de la Mútua de Terrassa dels anys 60 i 70 ens sabíem la cantarella d’aquesta cançó.
Com que la Isabel tenia més edat que totes nosaltres, quan es va jubilar els companys de feina i la direcció de l’hospital li vam organitzar un sopar de comiat que va esdevenir una revetlla entranyable tant per la joia que ella mostrava tenir com pels regals que va rebre, per la poesia que li vam dedicar, recitada per la infermera Julia Morales, que com a bona actriu amateur,gesticulava el que deia com si ho estigués vivint. Una de les estrofes del vers que recordo que deia: “Infermera i artista, heus aquí un gran ideal, amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal”.
UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).
A continuació una auxiliar d’infermeria que estava en estat es va aixecar de la taula i amb un ram de clavells a la mà ens va sorprendre a tots quan va cantar amb gràcia Clavelitos, la Isabel es va acabar d’entendrir i nosaltres també ens vam emocionar. Ho estàvem perquè gaudíem d’uns moments d’harmonia, de bona avinença entre companys de feina, tots ens vam sentir reinetes i reinets durant aquella vetllada. És bonic recordar-ho.
‘ Y luego al ver el clavel
que llevabas en el pelo
mirándolo, creí ver
un pedacito de cielo ‘
L’any 1991 treballava en qualitat d’infermera d’Assistència Pùblica Domiciliaria (APD) a la vila de Llagostera, feina que consistia en fer el treball de la consulta, els domicilis i la resta d’hores del dia havies d’estar localitzada per si es generava alguna urgència . Lliuravem dos dissabtes i dos diumenges al més i ens haviem de suplir mútuament amb la infermera APD del partit sanitari més proper i fer el treball duplicat.
S’havia de fer d’aquesta manera perquè encara no estava actiu el desplegament del mapa sanitari de les Àrees Bàsiques de Salut. Una feina que les infermeres d’aquell temps varem viure com a procès de transició assistencial que convivia el blom de la practica d’administració d’injectables alguns d’ells, pocs cada vuit hores, amb la manca de serveis d’urgencies oberts a les nits.
Un dissabte que tenia guàrdia, cap a les vuit del vespre vaig anar a administrar un injectable a la senyora Imma que encara no havia tingut ocasió de conèixer.
Quan anava a marxar de casa seva, no se com va venir que iniciàvem novament una conversa interessant i en veure que el diàleg s’allargava vaig demanar que en deixes turcar a la policia municipal de la vila per dir-los que si havia alguna urgència m’avisesin al número de la casa que els hi vaig donar. En aquell temps no disposàvem de telèfons mòbils i eren els municipals qui ens venien avisar a casa durant les hores nocturnes.
Còmodament assegudes vàrem continuar conversantel, un tema ens duia al altre. No és de estranyar perquè la Imma era una persona molt culta, encara que ella no s’atorgava aquesta facultat, al contrari de vegades deia : Bé això és elque penso, puc estar equivocada.
Sense adonar-nos se’ns van fer les tres de la matinada i el més curiós era que no vàrem pensar en menjar ni beure. Quan ens en vàrem adonar pensavem que havia estat un fenoment i fet molt atípic o bé que els rellotges s’havia avanzats tots sols.
La Imma vivia a una casa amb solera que encara guardava l’encant d’alguns elements de caracter modernista i disposava d’ una biblioteca que em fascinava.
Imma i M.Carmen i amiga de Terrassa
Va explicar que era vídua i tenia un fill i una filla casats i explicava encara amb il·lusió com va ser que coneixes al qui seria el seu marit i el viatge que va fer per arribar al continent Sud americà amb vaixell on el ell l’estava esperant a peu de port.
Tot el que deia m’ho imaginava i semblava que experimentava la sensació d’aquella vivencoa o autentica història d’amor i d’aventura barrejat en el marc d’una vida que era fluida.
Més endavant vaig saber que la Imma a més del català i el castellà sabia el francès l’ angles , l’alemany i tenia coneixents del italià. A casa seva, algú m’havia comentat, que semblava el Consolat d’algun país degut que anaven a veure-la alguns estrangers residents al municipi per ensenyar-li un document que havien rebut i no sabien ben be el que deia i havien de rdonar una resposta. La Imma els ajudava.
Un dia va explicar que en temps de la República va decidir anar a la Generalitat de Catalunya a demanar feina per fer d’administrativa. La persona que la va atendre des del ull de l’escala va fer un crit molt fort i una veu des de dalt va respondre: Que vols ? Que aquí a baix tinc una mossa que diu que sap el francès, anglès i alemany. La veu de dalt va dir: Re-carai ! o una altra frase més contundent i popular. No la deixis pas marxar a aquesta mossa, espera que ara baixo.
No varen comentar el temps que va estar a la Generalitat suposem havia de ser entre el 1931 al 1934, en alguna ocasió acomplint les funcions de secretaria havia acompanyar amb el cotxe oficial al President de la Generalitat , no li vaig preguntar si era Francesc Macià o el President del Parlament Lluís Companys que posteriorment també va ser President de la Generalitat. Seria interessantíssim trobar algún document que hi hagués enregistrat el seu nom.
Quan alguna vegada he comentar el fenómen d’un dialeg de set hores, han preguntar: I de que parlàveu ? De tot els deia i també que la Imma era molt culta, disposava d’una gran experiència de vida i tenia assimilat bastant bé , pel meu gust, clar, el mon que ens havia tocat viure i vist ampliament. A més tenia una encantadora personalitat.
Situant-nos en el present i aquest és el motiu que ara en parlem, dir que fa pocs dies que feia endreça de llibres i alguns els volia donar, estant d’empeus mateix en vaig fullejar un de titulat ‘Las fuerzas del espiritu’ on consta comprat a la llibreria El Cau Ple de Lletres de Terrassa i estava escrit l’any 1951 per Eduardo Feuchtersleben encara que la edició era del 1970.
Dins les pàgines va aparèixer la còpia d’un escrit i el retall d’un diari referent a la conferencia que va donar a Barcelona el científic en física de partícules i Premi Nobel Sheldon Glashow. [i] Aquest escrit estava fet perque la Imma m’havia demanar si podia escriure el que l’havia explicat que lligava amb el que deia Glashom.
Imma i Rosa M. amb els apunts al pati de casa la Imma
El que l’havia dit era que un conegut que estudiava gnosticisme m’havia explicat que l’univers tenia 11 dimensions i que nosaltres estàvem a la que feia sis regida per 48 lleis igual al nombre de cromosomes que tenim al cos , deia que sumats els 11 estrats que anaven des de cero lleis o cero de densitat i fins a les 1.536 lleis que tenia el darrer estrat o capa molt que era molt més densa, em vaig imaginat l’infern quan ho va dir, en total donava la xifra de 3.069 lleis de les que es pompon l’univers.
Aquest tema fora del més habitual que sabem em va interesar i vaig prendre apunts, d’altre manera no ho haguès pogut explicar a la Imma.
La guspira que va desencademar el temma va ser la conferencia que va donarel S. Glashow ha Barcelona i especialment el que hi ha escrit pel periodista al retall de diari , que va dir que, en el marc de la ciència havia nascut la conjectura que l’univers estava regit per 11 dimensions.
Clar que va dir conjectura, que encara no es sabia però Poincaré també en va fer una que desprès una ment brillant com va ser Grigori Perelman va demostrar.
Aquest es un exemple d’algunes de les converses , però no tot era complicat d’entendre, o personalment no entendible, també parlavem de coses quotidianes i del mon de la imaginació, era fabulós, sempre més he trobat a mancar una amistat i un fet com aquell.
La Imma estava fent l’esborrany del que havia de ser un llibre i guardava molts apunts i retalls de periòdics, un dia que ens va ensenyar els seu treball a la M. del Carme, una amiga de Terrassa i a mi, la M. Carme ens va fer una fotografia que ara és un record que valoro.
Retall de diari El Periodico 14-7-91
A la vida succeixen coses i va passar que Sanitat va convocar un examen per cobrir les places de interinatge d’infermeres per professionals titulars, vaig suspendre l’exament i al anar a demanar una revisió per saber que havia passat, la sorpresa va ser veure’l sense cap correcció, potser se’ls va traspapelar i la conseqüència va ser haver de deixar la vila i anar al consultori de la v Bisbal d’Empordà.
Apartir de llavors poques vegades ens vàrem veure amb la Imma , encara que de tant en tant anava anava a fer-li una visita que sempre anava acompanyada d’ una forta i llarga abraçada d’afecte.
El darrer dia que vaig anar a casa seva, quan va obrir la porta es va mantenir quieta i sense dir el Rosssa quina il·lusió, res, no ens vàrem fer tampoc cap abraçada. Li vaig dir: Hola Imma, soc la Rosa, va respondre, sí, i tot seguit diu passa entra. Vaig veure que no m’havia conegut, em sentia confusa i desolada i no sabia que fer amb aquella situació, per acabar de fer al’encontre amb més càrrega emotiva, la Imma hem diu : Tu i jo seriem bones amigues. En aquell moment va arribar el seu fill i em diu : Ja ho deus haver vist, poc que t’ha conegut.
Va ser terrible una de les meves millors amigues s’havia mort en vida, vaig experimentar un sentiment mai abans viscut, semblava irreal era punyent a no poguer més, mai he oblidat aquella sensació. Va ser una manera de coneir-nos mitjançant la paraula i una manera d’ acomiadar-nos sense dir res, no em va reconeixer, és terrible.
Entremig dels llibres que ara penso donar-ne alguns, avui dia 20-9-2023 he trobat unes pagines de la Vanguardia del dia 19 d’octubre de l’any 1991 que duia per nom: ‘En busca de la causa fundamental que explique todo el universo’ crónica basada en la conferencia que Sheldon Lee Glashow , Nobel de Física va donar a Barcelona. No ho puc assegurar però penso que potser vaig guardar l’article per parlar-ne amb la Imma. Ara ja no el seguiré guardant.
Nota
[i] Sheldon Glashow. La importancia de conocer la materia. Article d’Alfred Montserrat publicat a El Periodico del dia 14-7-1991, pag. 27
En ocasions m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ? sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.
Començo explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una casa bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís quedar-me en aquella casa de la manera que estava.
Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava molt interessant per sopar-hi els dies de calor però, l’inconvenient ere que no tenia barana i s’acabava formant un desnivell equivalent a quatre esglaons i feia del recinte una zona poc segura . Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5 o tres metres de llarg i van dir que sí.
El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.
En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava, vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell. Vaig mullar els totxos posant-los dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet. L’endemà quan estava a punt d’acabar la obra va venir a veurem el veí, els patis es comunicaven perqué eren de la mateixa família.
Es va mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben demostrat, cadascú amb lo seu. Sí, va dir. Sembla que t’ha sortit una mica guerxa.
Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.
La jardinera del carrer Ganix de LLagostera
Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata. La vaig pintar de blanc i a sobre de la columna hi vaig posar un test de flors.
Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.
Quan el recinte de dins la casa també estava bastant polit, pintat i amb algun estri de decoració, van venir els propietaris de la casa per dir-me que se’ls casava una filla i que ja ho sentien però que necessitaven l’habitatge. La causa deien era que a la vila no trobaven cap casa per poder llogar. Vaig haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia . Ho vaig viure com a quelcom d’injust però, la vida te aquestes coses.
La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu de tenir una imatge de la pedragada que va caure.
La Comissió de Bioètica del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Girona (CODIGI) amb col·laboració amb el Consell de infermeres i infermers de Catalunya va organitzar el dia 28 de juny de l’any 2000 a la casa de la Cultura Tomàs de Lorenzana una taula rodona per parlar del tema: Formació en ètica i desenvolupament professional.
La esmentada presentació va ser deguda que a principis del mes de juny de l’any 2000 es va celebrat a Gijón -Astúries- el Primer Congrés Mundial de Bioètica promogut per la recent creada ‘Sociedad ‘Internacional de Bioética‘ (SIBI) amb seu a Astúrias’, projecte que va ser impulsat pel metge Marcelo Palacios creada a Gijón el dia 5 de desembre del 1997 rebren el nom de ‘Comité Científico de la Societat Internacional de Bioética’. Un dels conceptes exposats en aquest primer congrés va ser dir que : La ciència i la tecnologia havien de tenir en consideració l’interès general.
El Ajuntament de Gijón l’any 2000 va celebrar el 25e aniversari de la creació de dita Societat que pel seu treball fet en el decurs d’ aquests anys, s’havia guanyat el mèrit que Astúries sigui considerada la capital europea de la Bioètica.
El Col·legi infermeria de Girona va crear també una Comissió de Bioètica formada per diverses infermeres/ers que en aquest moment no poden donar dades exactes del dia de la seva formació, si que podem dir que una de les persones que encapçalava les tasques de la Comissió era la infermera Isabel Fernàndez, persona molt activa i responsable en les seves tasques d’infermeria. Amb la Isabel ens coneixem perquè vàrem treballat juntes fent d’instructores a la Mútua de Terrassa i sempre hem mantingut la amistat , motiu pel que em va proposar si volia formar part de la Comissió de Bioètica del Col·legi d’infermeria de Girona.
Aquesta Comissió no va tenir una llarga continuïtat dins el Col·legi, en part degut que es considerava que les persones que la formaven havíem de disposar d’estudis acadèmics especialitzats en bioètica , tot que durant la carrera d’infermeria, encara que no es del tot el mateix, havíem estudiat la assignatura de Moral professional on hi eren tractades qüestions vers la bona praxis professional i també incidint amb la necessitat respecte als malalts i companys de feina, es parlava també de preservar el secret professional.
Durant el temps que va estar activa la secció la de Bioètica del Col·legi, algunes infermeres ens van alertar d’alguna d’incidències puntuals produïdes en un centre sanitari i si bé escoltaven el problema, no teniem la potestat de resoldre’l només el de lliurar sopor i assessorament.
Actualment i desprès d’haver transcorregut més d’una vintena d’anys dels fets esmentats, comentar que en una carpeta hem localitzat un text que fa referencia a la Comissió de Bioètica del Col·legi de Girona, tema publicat a la revista Pols a Pols número 23 d’ agost de l’any 2000, tres pàgines. Tracta del I Congres de Bioètica de Gijón i el tema va ser exposat per la doctora Maria Casado i Montserrat Busquets màster en bioètica el moderador va ser Antoni Soriano diplomat en infermeria i membre també de la Comissió de Bioètica de Girona.
Hem considerat adjuntar les fotocopies de l’article on hi poden llegit també la ‘Declaración de Bioética feta a Gijon’.
Avui dia 20-9-2023 hen localitzat aquests quaderns que en presentem una imatge que tracten d’ Ética professional , estant destinats a marxar junt amb un grup d’altres llibres.
Quaderns d'Ética professional
D’altres que també teniem guardats.
Les inicial AEED volen dir: Asociación Española de Enfermeria Docente editat l’any 1973 i els del Col·legi d’Infermeria de Barcelona va ser editat l’any 1986 amb orientacións del codi d’Ètica europeu.
