Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dues memorables infermeres del segle XX

Aquest estiu no ha estat benefactor per a dues reconegudes infermeres catalanes que, entregades durant bastants anys a la gestió dels serveis d’infermeria, Mariona Creus Virgili i Dolors Casacuberta Geli, nascudes a Sabadell i a Olot, respectivament.

Van ser professionals que estimaven la professió i van treballar per fer que les cures d’infermeria fossin de la màxima qualitat possible tant pels procediments que s’aplicaven als malalts com per l’actitud que havien d’adoptar les infermeres en el sentit d’emprar l’empatia amb el malalt i tenir sempre present la importància del contacte humà per a la resolució del seu problema funcional.

Mariona Creus Virgili va morir als 81 anys a Sabadell el 25 de de juliol del 2022 i d’acord amb la informació obtinguda dels mitjans de comunicació la seva mort va ser causada per una malaltia pulmonar no vinculada a la covid.

Feia només dos mesos que el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona li havia fet una entrevista, disponible al web de l’ens, on veiem que aparentment la Mariona estava en bones condicions físiques i amb la vitalitat que sempre l’havia caracteritzat. També va esmentar que les infermeres feien un bon treball però alhora es mostrava crítica amb l’administració.

De bon principi la Mariona va exercir en l’àmbit de la docència, en concret a l’escola d’infermeria Epione de Sabadell, lloc on la vaig conèixer per primera vegada. Més endavant va desenvolupar activitats en l’àmbit de la gestió d’infermeria ocupant algun càrrec al Departament de Sanitat, cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria i també presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB).

Va impartir classes sobre gestió dels serveis d’infermeria a la escola d’ATS de l’hospital del Tòrax de Terrassa. La seva trajectòria professional la podem consultar en alguns mitjans de què n’adjuntem els enllaços en nota al final del text.[1]

Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.
Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.

Dolors Casacuberta Geli va morir als 71 anys el dia 8 d’agost del 2022, podem dir que bastant precoçment. Personalment no he tingut ocasió de parlar amb ningú que ens hagi pogut aclarir les causes del seu decés. El Diari de Girona en va publicar la notícia.[2]

La Dolors amb les alumnes durant una celebració  quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.
La Dolors amb les alumnes durant una celebració quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.

La Dolors durant el seu exercici professional com a infermera també havia estat vinculada a la docència instruint les estudiants d’infermeria que feien practiques a l’hospital de la Mútua de Terrassa, on vam exercir juntes formant part del departament de formació del centre.[3]

La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.

 

 

 Va exercir també com a directora d’infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i alhora va impartir algunes classes a la escola d’infermeria sobre gestió dels serveis d’infermeria. En aquell moment personalment exercia com a directora tècnica de la escola, motiu pel qual vam pensar també en la Dolors per a la formació dels alumnes.[4]

Posteriorment va desenvolupar les funcions d’adjunta d’infermeria a la residencia Albada de Sabadell i més endavant va exercir de directora dels serveis d’infermeria a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, on va treballar fins a la seva jubilació.

De moment no disposem res més del seu currículum professional però és possible que més endavant puguem ampliar la seva trajectòria professional.

Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.
Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.

Amb la Dolors havíem dut a terme algunes activitats conjuntes perquè ens unia l’esperit de voler fer que el pacient rebés una càlida atenció humana i un alt nivell en l’aplicació de tots els procediments propis de la infermeria i delegats pel metge, a fi que fossin aplicats amb eficàcia, seguretat, confort i benestar per a la persona que els rebia, que es trobava en un estat de dependència d’altres persones.

He localitzat una carta enviada per la Dolors i he considerat adjuntar-ne un fragment, potser perquè és quelcom que ens la fa tenir més en la memòria.

Notes


[1] Entrevista  feta a Mariona Creus feta pel  Col·legi oficial d’Infermeres de Barcelona:

Diario Enfermero: Notifica la defunció  de la Mariona/   Redacción Medica: Noticia

[2] Diari de Girona 31-10-2007: Defunció de Dolors Casacuberta

[3] La directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa, Pilar Argilés, va crear una secció dins l’àmbit de la infermeria dedicat a la docència que acomplia les funcions d’ensenyar tots els procediments i tracte amb el pacient a les alumnes  de primer, segon i tercer curs estudiants de l’escola d’infermeria de Sant Llàtzer de Terrassa que feien pràctiques a l’hospital de Mútua, també la formació continuada per a les infermeres contractades i els cursos d’auxiliar de clínica per a les candidates que demanaven treballar a l’hospital.  Vam coincidir treballant plegades amb les funcions docents Purificació Aparicio, Isabel Fernández, Dolors Casacuberta i jo mateixa. Van ser moments de manifest entusiasme per elevar la infermera a un bon nivell de professionalitat.

[4] http://www.rosammasana.com/wp-content/uploads/2021/04/TORAXHOSPITAL_COR-2-2.pdf. Assignatura Administració dels Serveis d’Infermeria: Dolors Casacuberta  consta a la pàgina número 19 del llibre  i  a la pàgina número 14  també hi trobem esmentada Mariona  Creus. De l’escola d’infermeria del Tòrax n’han sortit algunes professionals que també s’han dedicat a l’administració de serveis. Les professores van saber transmetre els seus coneixements i l’esperit de l’atenció assistencial.

El fluir d’alguns moments

De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.

N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.

Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.

No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.

Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.

Passi d’un estat  emotiu al altre

Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.

Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.

Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.

El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron
El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron

Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.

El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.

Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolars que tenien entre sis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.

Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.

Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.

Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.

Cartes enviades a la Marisa
Cartes enviades a la Marisa

Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb una bossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.

A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.

 Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.

Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones  que podia fer  aquest gest sense que   em sentis amb intimidada.

Pírcing neuronal

Cap a finals de la dècada dels setanta desenvolupava les funcions de directora tècnica de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i pertanyia a una agrupació d’infermeres docents que reunia professionals de tot l’Estat espanyol. Una de les escoles d’infermeria de Barcelona motivada per la nostra formació, organitzà un taller de tècniques psicològiques que es podien aplicar a la nostra feina i també servien per desenvolupar el creixement personal.

Érem uns quinze professionals de infermeria de Catalunya que ens vàrem inscriure a un taller de psicologia impartit per dos psicòlegs americans i un traductor. El taller es va desenvolupar dos dies en un local privat de Barcelona.

Un dels exercicis consistí que, en un estat de relaxació acompanyada d’una música especial, ens imaginéssim el relat amb els elements que hi eren configurats que anava descrivint el professor i també segons la nostra imaginació.

Un nadó a braços de la mare
Un nadó a braços de la mare

El guió tractava del fet que la nostra mare, essent nosaltres un nadó de mesos, ens havia d’abandonar al bosc. No ens vàrem explicar les causes que poguessin portar la nostra mare a prendre aquella decisió.

A mesura que anàvem entrant en escena es multiplicava l’angoixa perquè érem conscients que la mare ens volia abandonar. Un nadó de mesos no sabria la intenció de la mare, però nosaltres els experimentats sí.

Ens van indicar que podíem escollir el lloc del bosc on  ens deixaria. Possiblement el tipus de lloc escollit era important. Ens deixa i se’n va, terrible aquell moment, diria que és el tipus d’abandonament més punyent que puguem experimentar en la vida. Després d’una estona de fer camí la mare s’ho repensa i torna a anar a buscar el seu fill.

Els experts ens feren sortir d’aquell profund estat de relaxació i ens digueren que en grups de tres persones ens expliquéssim la experiència. Si una càmera hagués filmat aquell espectacle hauria guanyat un Oscar de la millor representació teatral.

Com si fóssim una olla de pressió a punt d’explotar van sortir com un castell de focs  totes les nostres emocions. Ens vam abraçar fortament, no podíem pronunciar cap paraula, només plorar a llàgrima viva, com si fóssim criatures adultes. El sentit del ridícul o de reserva personal va deixar d’existir, tot i estar amb persones no conegudes d’abans. Aquell dia duia un vestit escotat que va ser un bon col·lector perquè el meu company de taller hi diposités les seves llàgrimes i mocs. Els meus fluids no sé on van anar a parar a quins dels dos meus  companys en  va rebre més.

De joveneta era  poc temorosa i havia tingut l’ocasió de viure alguns ensurts de la vida i la mort de persones estimades. El meu pare sempre m’havia dit que la por se la feia un mateix, i sempre m’ha servit aquesta reflexió, però fa temps que m’estic adonant que d’adulta he tingut menys tolerància a les pèrdues afectives, les somatitzo, vull dir que les sento a la meva pell, i el més sorprenent és que veig els altres distorsionats, com si el seu cor estigués fet de ceràmica, i llavors en sento un bolet.

Amb tot el que explicat només vull arribar a dir que gairebé de segur aquell taller ens va remoure una part de les nostres neurones i ens va deixar el cervell més sensible contra qualsevol amenaça o perdua afectiva. Tinc la sensació com si un tatuador ens hagués posat un pírcing en alguna neurona, qui sap si a les del lideratge, que era el fet que ens unia a tot el grup. Mentalment he fet l’esforç de desfer-me d’aquella cosa incrustada però, ja se sap, els pírcings deixen un senyal, uns forats.

Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia
Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia

Hem considerat adjuntar  aquesta pintura feta al oli  per Rafael Sanzio l’any 1514 i de nom  Madonna de la chiesa – Nostra senyora de la cadira-  que representa  una mare o a la Verge Maria portant el seu fill en braços. Veient la expresió mig temerosa de a mare i el fill podem pensar que els amenaçava algun  perill i ens mostra  el fet d’una mare protectora , tot que qui sap si va haver de sucumbí a quelcom.

El planeta Júpiter, agost del 2022

La nit del dia quatre d’agost d’aquest any 2022, feia una intensa calor pròpia d’estiu , em costava dormir i mentre mirava per la finestra que tenia oberta de bat a bat, veia una estrella molt lluminosa que semblava volgués entrar a la habitació  de passada observava si veia les Llàgrimes de Sant Vicens , però era poc fosc.

Tenia la  petita càmera de filmar molt aprop, per la qual cosa  vaig decidir captar la lluentor d’aquella estrella, l’endemà vaig saber que aquella estrella era  el planeta Júpiter, molt visible  durant aquests primers  dies del mes d’agost.

Segons les imatges que havia  vist fins aquell moment del planeta Júpiter  sempre  era presentat de  forma rodona, sòlida i sense que emetés  llum, però aquesta vegada mirant-lo amb el zoom de càmera de filmar, per cert poc potent,  se’ns mostrava  d’estructura  hexagonal molt diferent a la obtiguda mitjançant els grans telescopis .

Si no estem errats i el que vàrem filmar era realment  Júpiter i  si es donés el cas que hagués hagut de presentar les imatges  que vaig fer  per un treball d’ astronomia,  de segur que hauria  suspes la assigatura, perquè en el text hagués hagut  d’explicar que veia a  Júpiter  de forma  hexagonal, pla, tirant a color verdós i amb filigranes en el seu interior. Res, una visió d’estiu.

Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera  HD Somy, zoom 42 X
Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera HD Somy, zoom 42 X
Aspecte de Jupiter amb la trama de filigrames al seu  interior, fetes resaltar mitjançant boreres afegides
Aspecte de Jupiter amb la trama de filigrames al seu interior, fetes resaltar mitjançant boreres afegides

Preguntes que ens fem de petits.

 És sabut que la mainada sovint fa preguntes que els adults no en tenim resposta, possiblement les fan perquè encara no han anat a estudi i no els han explicat el que havien d’aprendre.

Explicaré la meva experiència, de petita em costava imaginar que la terra tingués forma de pilota, no entenia que si donava  voltes a molta velocitat com  m’havien dit, nosaltres no caiguéssim al espai, que no sentíssim el vent com quan anava amb moto amb el meu germà i que la aigua del mar no sobreeixís cap enfora.

 Em van dir que ens sosteníem per l’efecte de la gravetat i altres factors. Vaig pensar que sí, que havia d’esser d’aquesta manera perquè ho  deien els adults,  era com un pegament, vaig pensar.

El dilema del vent i el vessament de l’aigua el vaig tornar a experimentar  quan a casa van comprar un aparell de plàstic que servia per centrifugar la escarola i de l’enciam perquè les amanides  estesin lliures d’aigua. Em vaig imaginar altre vegada la pilota del mon donant voltes en dos sentits i que l’aigua del mar sempre seguis igual.

Una altre cosa que per a mi  era incomprensible era que per viure ens haguéssim de menjar els uns als altres, nosaltres els animals criats a casa, comprats o caçats i els altres com podien ser els lleons, els cocodrils, algun gegant, les bruixes, l’home del sac, el Dràcula i al qui li manca sang  que recorreguessin a nosaltres.

Referent a aquest fet recordo que un dia vaig intentar parlar amb Deu per preguntar-li el perquè el tema de la alimentació ho havia establert d’aquesta manera però, possiblement la meva emissora mental no va tenir la potencia adequada de comunicació  i no vaig obtenir resposta.

Hagués estat molt important que m’hagués respost la pregunta  degut que la carn no m’agradava però, me la feien menjar. Passava que una vegada dins la boca aquesta anava d’un costat cap l’ altre fins a formar una bola solida impossible d’ empassar  tenia la sort però, que algú dels que estàvem a taula  em deia: Au va, ves ha llançar el que tens a la boca, em sentia alliberada.

De fet vaig créixer alimentant-ne de verdures i fruita collides del hort i de la vinya i al hivern de llegums, figues seques, moniatos, magranes, ametlles, avellanes, olives i en especial gracies al pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia
Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia

Menjava poc i a casa alguna vegada havien comentat: Aquesta mossa sembla que visqui de l’aire del cel. I en Camilo, el botiguer de la tenda de queviures em deia: Rosa, ves que fa vent, posat pedres a la butxaca, era un home autoritari perquè quan un nen no volia menjar recomanava als pares ‘Celebrino Mandrí’, primer no entenia que un medicament pel mal de cap anés bé per la gana, més tard vaig saber  que en Mandri volia dir ma dura, per sort a casa no van aplicar mai el mètode Camilo-Mandri.

Un dels ensurts més grans que experimentava era quan havien de matar una gallina, pollastre, conill o colom i no diguem quan li tocava al porc que érem amics, no sabia a quin lloc de casa posar-me per no veure ni sentir res.

Una altre cosa que no comprenia era que dues persones discutissin , que les dues volguessin tenir raó, pensava que alguna d’elles si que l’havia de tenir, però em quedava sempre sense saber-ho.

També trobava poc normal que les persones parléssim de tantes maneres diferents, com la meva cosina Elena que sabia el francès i quatre paraules de català i perquè hi havien paraules que s’escrivien amb H i d’altres en sense o amb B o amb V per una mateixa pronunciació, encara que la V hi ha qui la diferencia amb un so més labial.

En hi havia d’altres de preguntes que ara no recordo, perquè a mesura aquestes d’anar creixent, aquestes van restar al oblit, tenien més pes les opinions del meu  grup familiar i social que no pas els dubtes.

Ara, transcorreguts els anys i mirant enrere podem adonar-nos que potser aquelles qüestions plantejades de petits hagués estat una  bona cosa seguir-les reflexionant.

 Arribat a aquest punt, recomano escoltar a la mainada, ho dic també perquè recentment he tingut una experiència amb dos grups de nens i nenes de set i vuit anys, el contacte amb ells ha tingut un efecte  revulsiu en mi,  va ser una relació de mútua empatia, diria, digne de recordar,  per la qual cosa  diposito  en ells la meva confiança envers el mon que configuraran.