Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Fa poc que he vist un vídeo de Delia Steinberg Guzmám que tractava el tema ’ El difícil arte de ser uno mismo ’ no la coneixia i en escoltar-la a més d’interessar-me pel tema vaig descobrir la seva facilitat de paraula i que em va agradar que incidís amb la importància que tenen les mans, del saber fer coses amb elles, fets necessaris per a nosaltres mateixos i també per ajudar als qui no disposin de les nostres habilitats i també evidentment, per ser ajudats. L’altra cosa que va esmentar va ser la condició de la mà com a símbol, però sense entrar en detalls.
Les mans, encara que no ho sembli, són basiques per estudiar.
Les mans, encara que no ho sembli, són bàsiques per estudiar.
Escoltant el seu discurs vaig recordar a la meva mare nascuda l’any 1902, i tot pel fet que més d’una vegada l’havia escoltat dir: Amb cinc dits a cada mà, es pot anar allà on vulguis, a més ho deia, diria, amb un punt d’orgull, millor dir de seguretat personal.
S’entenia que amb ganes de treballar i amb cinc dits a cada mà podíem tirar endavant a la vida, encara que alguna també l’havia sentit dir: Per la vida es perd la vida.
Dues frases que poden correspondre a dos moments vitals, el primer de quan ets jove i penses a menjar-te el món i l’altre és quan ens adonem que viure és també pagar un peatge, un delme, que de vegades és força costós i fa que s’emporti quelcom de vital en nosaltres.
Amb tot em quedo amb la primera frase, perquè encara que hàgim perdut part de l’energia inicial, amb les nostres mans podem manifestar-nos, fer d’altres coses més pausades i sempre, en tot moment, estendre-les vers algú que les necessiti. Ja ho diu la dita: Li vaig poder donar un cop de mà.
Imatges del Arxiu de Mataró i poster dels 175 anys de la linia de tren Barcelona-Mataró
Presentem amb format Power Point i a títol d’esborrany, algunes dades de les quatre primeres llevadores mataronines que hem localizat pel fet que a principis del segle XX pagaven impostos per exercir la professió. Documents que es poden consultar al Arxiu Municipal de Mataró.
A partir d’aquesta informació ens ha estat possible completar algunes dades acadèmiques de cada una d’elles encara que el nostre objectiu era el d’intentar coneixer el nom del seu marit, data imprescindivble per si volen trobar familiars. Les consultes han estat fetes presencialment a l’ Arxiu de la Universitat de Barcelona i per línia amb petició de fotocòpies de documents al Arxiu Nacional de Catalunya.
El propòsit de presentar aquestes dades es la de proporcionar informació de les llevadores localitzades que pot ser útil per estirar el fil i complementar les biografies de dones pioneres en temes sanitaris. Les llevadores de les que n’hem obtingut informació són de: Juana Rosa, Montserrat Plans, Josefa Marlés i Dolors Carlos, tot que de segur en hi han d’anteriors a elles , de les que en diem ‘comares’ en el supòsit de no tenir formació académica i tambe d’altres de temps més avançat.
Seria interessant que futures investigadores/rs continuesin indagan en aquesta línia, perquè sovint provoca satisfacció als familiars de les protagonistes i a la vegada enriquim una part de la historia local, que ajuda a donar personalitat i de vegades també singularitats inesperades.
Degut que visc a la Bisbal d’Empordà i perquè també he decidit afluixar una mica el ritme d’ activitats, deixo aquesta cerca a mans de qui el pugui motivar per seguir investigant.
Comentar que en base a d’altres investigacions fetes, hem vist que les llevadores de Mataró també han seguit el model d’agrupar-se formant nissagues familiars, fet deduït per la repetició de cognoms.[1]
Per veure l’esborrany del Powuer Point clicar a sobre del nom.
Es disposa d’abundant informació l’il·lusionista Xevi i del seu Gran Museu de la Màgia que te a Santa Cristina d’Aro, la Federació Internacional de Societats Màgiques (FISM) el considera com el museu de la màgia més gran i original del mon. Tothom coneixem a Xevi per aquest nom però el seu nom de pila és Xavier Sala Costa .
Xevi i el seu Museu
Fa poc, el dia 21 d’octubre del 2023, membres del ‘Club de Ilusionistas Professionales (CIP)’[1] es van traslladar al Gran Museu de la Màgia per retre homenatge i reconeixement a Xevi per la seva llarga trajectòria professional en el fet de crear jocs de màgia d’aquells que no ens deixen d’ impactar a tots.
Els quatre membres del Club que van venir al Museu des de Madrid eren: El president Alejandro Gracia May, el vicepresident Pedro Martin , el secretari Palomino Merino i el tresorer Antonio de los Santos i el metal·lista Juan Roldan.
Un fet singular a destacar fet pel mag Xevi va ser el de baixar des de la muntanya de Montserrat conduint un vehicle amb els ull tapats i fins al Salo de l’Automovil de Barcelona. Aquesta tant màgica proesa va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness, com el mateix ens va explicar realitzada sota el testimoni d’un notari.
Noticia a la Revista Baix Empordà
El dia 22 d’octubre la Revista del Baix Empordà publicava la noticia que en motiu del Dia Mundial de Patrimoni Audiovisual, el dia 27 d’octubre seria realitzat un acte al Espai Ridaura en motiu que Xevi havia cedir una col·lecció de vídeos fets entre l’any 1969 al 1996.
25 anys de la Revista Baix Empordà, acte fet a Calonge (Imatge Glòria Jara)
Un altre dels esdeveniments amb que va participar Xevi va ser l’ acte de celebració dels 25 anys de la Revista del Baix Empordà, on al final dels parlaments ens va oferir unes sessions d’il·lusionisme, d’aquelles que com sempre succeeix, fa que et preguntis, com a estat possible fer-ho ?
Xevi també és hàbil en fer pujar algú al escenari i casi sense volguer.
He recuperat un article fet perGlòria Jara Albertí titulat : La nàgia d’en Xevi al cinema, es tracta d’una crònica molt interessant que ens mostra les activitats que el mag fa fer en el cinema. (2)
Notes
[1] El (CIP) va ser fundat l’any 1956 i està vinculat a d’altres associacions de màgia, il·usionisme i prestidigitació comla Federació Internacional de Societats Màgiques, la Federació Lationaamericana de Societats Màgiques i la Secretaria Permanente de Sociedades Mágicas Españolas.
Glòria Jara Albertí. La màgia d’en Xevi al cinema. Revista Baix Empordà (RBE) núm.32, pags. 20 a la 25, 2011. De la mateixa autora La Costa Brava màgica. RBE núm. 26, pàg.24, any 2009
Dir que personalment va ser una gran satisfacció poder assistir al acte d’entrega dels Premis d’il·lustració Eva Toldrà Fernández a la sala Torin de Olot, lloc on hi ha l’Arxiu Històric Comarcal de la Garrotxa.
Jaume Toldrà i Isabel Fernández, sala Torin d'Olot 11-10-2023
Varen veure com la sala d’actes s’omplia de persones, molts d’ells eren joves il·lustradors i dissenyadors i encara més estudiants, alguns d’ Olot mateix però també en van venir d’altres punts de Catalunya. Es podia experimentar que traspuàvem energia i entusiasme, possiblement perquè alguns sabien que serien guardonats i d’altres senzillament pel fet d’ esser persones creatives amb un gran potencial per crear noves formes basades en fets reals o imaginatius, tenien la potestat de perfilar una idea.
Al acte també hi havia familiars dels il·lustradors, diverses autoritats i amics dels pares de la Eva, en Jaume Toldrà i Isabel Fernández, que se’ls veia que estaven contents per la gran afluència de públic i a la vegada per a molts de nosaltres que els hi tenim amistat, també compartien amb ells el sentiment d’enyor que no es pot evitar.
Recordarem aquest esdeveniment de forma entranyable per la calidesa humana dels seus protagonistes , des d’aquest senzill bloc hem volgut també donar testimoni de la diada.
Per saber més coses y veure els treballs de les persones que van ser premiades en anys anteriors aconsellem visitar la pàgina de la Escola d’Arts i Superior de Disseny d’ Olot a : https://evatoldra.cat/
Nosaltres només presentem algunes imatges de la diada d’aquest esdeveniment celebrat a Olot el día 11 d’octubre de l’any 2023.
Parlar de salut és parlar de no estar malalt, de trobar-se en estat diguem, de normalitat en tots els sentits i extensible a tots els essers vius. Succeeix però, que en algun moment o altre de la vida tots podem sofrir trastorns de tot tipus , accidents, intoxicacions i desgast d’ òrgans que anomenem malalties cròniques. Pel contrari el terme salut crònica no el podem fer servir.
En major proporció i al llarg dels temps s’han vist prevaldre les malalties de naturalesa infecciosa provocada per hostes biològics que introdueixin al cos humà i viuen d’ell, com fem nosaltres amb es essers vegetals i animals que tenen vida.
'El paraiso perdido' de Milton
Si no fos per aquesta ‘tara’ que patim de no trobar-nos bé; algú a trobat la causa en que vàrem ser expulsats del paradís (1), no ho sé, es faria palés que no seria motiu d’esser dels professionals del camp de la salut.
La sanitat com a empresa, en els estudis de Gestió Sanitaria així s’explica, te vinculades a ella un gran nombre d’altres industries sigui del cap de la construcció, equipaments i subministraments de tot tipus , com també la formació acadèmica universitaria i tècnica de professionals necessaris per atendre els distints nivells assistencials i d’especialitats.
Amb tot , fan que la sanitat sigui una de les més importants indústries d’una bona part dels països del mon; aquest èxit ha estat possible degut que al fet de que els humans no estem tant bé com voldrien i també han ajudat molt les campanyes sanitarias en pro a la salut, que potser ens ha tornat un tant aprensius, no podem deixar de pensar en el fet evident que la matèria primera d’aquesta empresa multinacional és la propia persona.
Si volem ser sincers, hem de reconèixer que el nostre ‘modus vivendi’, el de milions i milions de persones de tot el mon, que estant preparats acadèmicament per atendre a persones sanes i malaltes o que practiquin altres tipus de medicina, depen d’ells.
Sovint aquesta tasca la fem de bon grat degut que ens mou un esperit de fer el bé, volem que les persones resolguin e¡la malaltia que pateixen que sovint actua retenint l’ alegria, el fet de ser feliç i de tenir una vida plena , dins el que cap.
Lògicament es podria manifestar alguna dolencia sense que hi hagués lluita entre ella, que la poguessin deixar-la passar i donar un vot de confiança al organisme, que no podem negar està preparat per poder fer, clar que també depen dl tipus d’ agresor.
Som conscients que fer aquest comentari es com tirar-nos terra al nostre teulat, ser molt analistes vers la nostra activitat professional que a la vegada ens posa davant d’un dilema entre el de potenciar la salut i a la vegada viure de la seva mancança, ens auto seduïm per seguir endavant.
Referent a les Conferencies europees per la salut (1978- 1988)
Conferencia europea
Et motiu de fer aquest breu resum ha estat que d’entre els llibres que vull donar a aparegut un quadern titulat Conferencia europea sobre infermeria, Viena de l’any 1988. El tema ens ha portat a recordar d’altres esdeveniments fets en aquesta línia i també hem vist que a Internet hi trobem resumit el seu contingut.
Degut a la importància de les conferencies mundials que s’han vingut celebrant des de l’any 1978 que han anant modificant els paradigmes assistencials que han inclòs la salut pública, la medicina preventiva i la promoció de la salut i fins on som ara.
No en farem cap resum del tema , només adjuntaren alguns enllaços que ens porten a blocs que hem vist esmenten cronològicament aquest esdeveniments.
En el bloc que porta per nom ‘ Observatorio de biopolítica ‘ hi ha un breu apunt de les conferencies fetes des de l’any 1986 que han estat dirigides vers la promoció de la salut.
En aquesta línia també diversos professionals especialistes en alguna àrea de la salut i col·legiats als seus respectius Col·legits de Girona i relacionats amb la salut s’han unit per potenciar el treball en equip i la Promoció de la salut.
El tema no hauria de concloure aquí, podem extreure’n més informació però ho deixem a mans de cadascú.
Notes
He usat la paraula expulsats del paradís perquè també he localitzat un llibre que tinc a la pila de donar de John Milton titulat ‘El paraiso perdido ‘ traducció feta per Don Juan Escoiquiz . Milton va nàixer l’any 1608 a Londres, el llibre no he localitzat l’ any que va ser editat. De moment aquest llibre el torno a guardar .
