Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista El Mercadal núm. 10 , març de 2001, Corçà.

Presentació feta per Marta Pongilupi

Una de les raons que van moure Rosa M. Masana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila Almirall de 63 metres d’alçada a la ciutat deTerrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.

Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen port del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen port del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular, per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà o ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins o la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, o saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can Valls i Llenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la de can Pell de Monells.

Xemeneia de l’antiga bòbila de can Caramany de Corça

Aproximadament va ser construïda a mitjans del segle XX . Està adossada externament a la paret nord de la nau, tocant el carrer que baixa des del barri de Santa Cristina fins a la carretera ge­neral. L’edifici, abans de la Guerra havia sigut una rajoleria que portaven tres socis, en Rovira, en Llensa el rajoler i el de can Rafel. Després de la Guerra. es va convertir en fabrica de ceràmica a càrrec d’en Caramany que posteriorment la va arrendar a en Sabater de la Bisbal: d’aquesta època data la construcció de la xemeneia.

Està feta de maons aplantillats de terra cuita vermella. es podem dir que és de les més antigues del municipi.

Per iniciar el tema i donar la importància que es mereixen a aquestes peces evocadores d’una època d’ apogeu artesanal. penso que pot estar bé fer una petita pinzellada de com van ser construïdes. En primer lloc, el mestre d’obres havia de fer els càlculs de l’estructura, forma i nombre de maons que necessitava, d’acord amb l’alçada i talús  que volguessin donar a la peça. El talús és el percentatge de diàmetre que va perdent la xemeneia a mesura que es va aixecant i que li dóna la forma cònica característica.

Aquesta conicitat perfectament alineada amb l’horitzontalitat del terra s’aconseguia gràcies a la utilització d’un estri bàsic i impres­cindible per a un mestre d’obres, el taulaplom que podem veure a l’ Il·lustració.

Fer el fonament. el túnel de tiratge, la bastida i comprovar si els fums sortien amb força era una tècnica que els constructors havien après entre nissagues familiars, on els coneixements es transmetien verbalment i per l’experiència directa. És per aquest motiu que gairebé no existeixen tractats tècnics sobre xemeneies industrials. No va ser fins a l’època modernista que alguns arquitectes es van interessar per aquestes estructures fabrils edificades per tot Europa, algunes d’elles són una autèntica obra d’art. Vista doncs la importància artesanal d’aquestes peces, continuaré parlant de la xemeneia de can Caramany.

La xemeneia de la bòbila de can Caramany estructuralment presenta un fust troncocònic de 14 metres d’alçada amb una base circular curta de 77 centímetres i més ample. Com a característica particular cal destacar el canvi d’obra, maons més nous, que s’observen als darrers metres del tram superior. Detall que ens suggereix que en un moment determinat va ser re­habilitada a causa de les seves possibles patologies, fissures , esbardellaments o despreniments de maons-, incidents bastant freqüents sobretot en xemeneies que no s’havien coronat, o sigui, reforçat la sortida de fums amb una doble passada de maons a estil collarí formant una cornisa.

No sabem  quina morfologia tenia al seu  inici, però sí que durant la consolidació del tram superior van procedir a co­ronar-la. En conjunt la xemeneia, si bé presenta algunes fissures en el fust, presenta una bona verticalitat respecte al pla horitzontal del terreny que la suporta, fet que po­tencia la seva conservació.

Ara, en referir-me a la possibilitat de preservar-la, em ve al cap la idea simultània que la història dels pobles, ciutats o països s’ha escrit i s’escriurà d’acord amb els fets humans i las particularitats  ambientals que els han caracteritzat. El nucli geogràfic del Baix Empordà ha destacat per una economia basada en la indústria cera­mista, tarannà que podria quedar manifest per a futures generacions mitjançant alguns elements fabrils evocadors, un d’ells les xemeneies industrials artesanals.

La segona xemeneia de la fàbrica de can Caramany

Com podem observar, aquesta peça té una peculiar morfologia. Està formada per tres cossos, el de la base inicialment circular d’ 1,50 metres d’alçada, ara té una estructura sobreafegida que li dóna una configuració quadrada però no fàcilment observable a causa dels matolls que l’envolten.  Continua amb un altre cos cilíndric remolinat de formigó, d’uns 2,5 metres d’alçada, que serveix de base força consolidada per sustentar el fust cònic de la  pròpia xemeneia.

Aquest fust d’uns 12 metres de verticalitat està construït segons la tècnica d’embarnillat intern amb una passada de rajols per dins i una  altra per fora i refermats els espais lliures amb formigó. Un detall curiós d’aquesta peça és que el constructor, desconec el perquè, va posar els rajols alineats verticalment enlloc d’emprar el sistema clàssic d’enrajolat de fer coincidir el rajol superior entremig dels dos cossos inferiors  -il·lustració 2 -

Una de les seves característiques  és que les inclemències del temps i la combustió interna no han aconseguit fer desprendre els rajols aparentment col·locats de forma no convencional i poc estable.  És possible que aquesta xemeneia d’uns 16 metres fos feta a la dècada dels anys 70. De moment desconeixem els seus constructors.

- – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – - – -

Presentació  dels capítols feta per la senyora Marta Pongilupi  persona implicada en l’edició de  la revista.

Una de les raons que van moure Rosa M. Massana, infermera de professió, a fer un recull de totes les xemeneies industrials de la zona, és la d’haver vist construir la de l’antiga bòbila AImirall de 63 metres d’alçada a Terrassa, per part del seu germà i el seu equip, inscrita en el llibre de Records Guinness.   Un altre motiu és el fet de considerar-les com peces d’artesania que formen part del nostre paisatge urbà.

Parlem de les xemeneies dels forns de ceràmica, avui gairebé en desús i que formen part del nostre patrimoni industrial. Aquestes xemeneies solien ésser construïdes de secció circular per tal d’oferir menys resistència als vents, de direcció variable, i eren lleugerament troncocòniques, per tal de conferir la màxima estabilitat a l’estructura.

Depenent del tipus de forn es feia un tipus determinat de xemeneia: primer van ser els anomenats moruns, amb xemeneies molt discretes; després els de flama invertida que necessitaven uns llargs conductes de tiratge i una xemeneia a ser possible de més de 20 metres d’alçada, i posteriorment es van anar implantant els forns de  pas, de tecnologia moderna on la sortida de fums tornà a ser molt discreta.

D’aquella època intermèdia que podríem situar entre finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX pertany aquest element que forma part de l’arqueologia industrial.

Les xemeneies del terme de Corçà que presentarem en diferents números de la revista són, a saber: les 2 de l’antiga bòbila de can Caramany; la de les ceràmiques Ferrés; la de can  Valls  i LIenes “El Rissec”; les 2 de la Ponderosa, i la  de can Pell de MoneIIs.