Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Classes de dibuix a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa

 

 Als onze anys vaig anar a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa, situada al carrer Sant Isidre. Al matí assistia a classes de cultura general amb la senyoreta Comerma i a la tarda, a classes de dibuix, costura, planxa i cuina. La mestra, per evitar que parlés tant a classe, en ocasions em feia seure al seu costat i també em deia que no entenia com podia dibuixar tan bé i parlar al mateix temps.

Sempre que a una companya de classe no li sortia bé un dibuix, la professora li deia: “Digues a la Masana que te l’arregli”. Era important que cada alumna tingués un quadern ben presentat amb els seus dibuixos perquè havien de ser exposats a final de curs en unes taules especials i també supervisats per les autoritats acadèmiques locals.

El fet d’estar asseguda a la taula de la mestra sobre una tarima de fusta i veient les cares de totes les meves companyes de classe em feia sentir com si fos una ajudant docent, pensar-t’ho era una situació bastant insòlita. El que m’agradava més de tot era dibuixar i poder arreglar algun dibuix d’algú que no tenia destresa en aquest tema i potser sí que en tenia per les matemàtiques o la llengua.

Si bé d’aquesta escola en podria comentar diverses coses, ara només explicaré quelcom de  les classes de dibuix, perquè penso que poden complementar la història d’aquesta escola quan algú se senti motivat a explicar-la.

 El primer dia de classe de dibuix

El professor era el senyor Ramon Cortés i també hi havia una professora de qui no recordo el nom. El primer dia que vaig entrar a classe l’aula em va impactar per l’ambient artístic que s’hi respirava, era plena de models de guix i tothom amb una carpeta recolzada sobre la taula estava concentrada dibuixant; fins i tot em va agradar l’olor de laca fixadora dels dibuixos fets de carbó i de pastel.

Al final de la classe havia un grup de noies més grans que la resta que eren les que sabien més de dibuixar. Jo estava asseguda prop d’aquesta colla i una d’elles, en veure’m nouvinguda, em diu: “Hauries de tirar aquest pinyol d’oliva al cap de la mestra”. Li vaig dir que no ho volia fer, però totes plegades com si fossin membres d’una orquestra musical van insistir que ho fes. Agafo el pinyol i pensant-me que no la tocaria, el tiro i amb tanta punteria  que li va anar a parar de ple al cap. Mira, és com si ho estigués veient ara. Dóna un cop fort sobre la taula amb la carpeta que tenia a les mans, s’aixeca amb parsimònia i es gira de cop. Amb els braços plegats sobre el seu cos i mirant-nos a la cara una per una, pregunta: “Qui hagi sigut que m’ho digui ara mateix, perquè no penso moure’m d’aquí fins que m’ho digui”. Aquella estona se’m va fer eterna.

Dubtava entre dir-li-ho o no. Va guanyar el no dir res i sort que les més veteranes alumnes incitadores de l’agressió no van obrir la boca. Vaig pensar que, sense més ni més, mai més tornaria a fer una cosa com aquella.

Cada vegada que mirava la professora em sentia incòmoda, experimentava en mi una barreja emocional entre traïció i covardia, fins que passats uns dies i preparada per assumir responsabilitats i amb el cor taquicàrdic, em vaig decidir a anar-li a explicar la malifeta i li dic: “Senyoreta, el pinyol d’oliva que li va anar al cap aquell dia, vaig ser jo qui l’hi va tirar”.

La resposta de la mestra em va desconcertar perquè, mostrant un lleuger somrís a la cara, em va dir: “Així que vas ser tu qui ho va fer… Doncs sàpigues que no va estar gens bé i no vull que ho tornis a provar cap més dia”. No va arribar la sang al riu com em pensava que arribaria i la seva manera de reaccionar em va sorprendre per la serenitat amb què va respondre. Penso que la professora em va donar una sàvia lliçó que sigui pel que sigui sempre he recordat i alguna vegada a la vida m’ha estat útil.

Presentació d’alguns dibuixos

La primera làmina que havíem de dibuixar era la d’un quadrat. Per a mi va ser difícil haver de fer a pols unes ratlles tan rectes, però a mesura que anava dibuixant objectes formats per línies corbes i de més floritures em semblava que hi tenia més facilitat.

He considerat incloure aquí alguns dels treballs que vaig fer, tot i que evidentment és una petita mostra del que fèiem i n’hi havia de molt millors. Amb tot, poden servir per conèixer els tipus de dibuixos que es feien a l’escola de Economia domèstica a la dècada dels anys seixanta.

Làmina 1
Làmina 1
Làmina 2
Làmina 2

Seria interessant disposar de dibuixos i pintures de les alumnes més avantatjades i també de les que es van dedicar a aquest món de les belles arts. Només en conec una: Àngela Ubasart, casada amb el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach-Esteve.

Làmina 3
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 4

Aquests models eren fets de guix blanc i eren uns dels primers exercicis que havíem de fer.

Després de dibuixar figures geomètriques passem a dibuixar temes relacionats amb la naturalesa, que sovint eren fulles.

Làmina 5
Làmina 5
Làmina 8
Làmina 8
Làmina 7
Làmina 7

Possiblement amb el pas dels anys —n’han passat més de 50 que les imatges han estat guardades dins d’una carpeta— han perdut part del contrast que tenien inicialment.

Un tercer pas que incrementava la dificultat del dibuix era la representació de fragments de cares i busts complets de personatges històrics.

Làmina 10
Làmina 10
Làmina 13
Làmina 13
Làmina 12
Làmina 12

Entre d’altres hi havia models que representaven les figures de Jesucrist, David, Cervantes i Maria Antonieta.

Làmina 14
Làmina 14

                                                                                           

Làmina
Làmina
Làmina 17
Làmina 17
Làmina 19
Làmina 19
Làmina 18
Làmina 18

 

El proper pas per fer nivell era dibuixar amb colors de pastel, o sigui, les clàssiques barretes de colors Goya.

Làmina 22
Làmina 22
Làmina 20
Làmina 20
Làmina 21
Làmina 21

 

Làmina 23
Làmina 23
Làmina 24
Làmina 24

 

Fi de la instrucció

No vaig poder continuar assistint a classes de dibuix perquè abans dels 14 anys vaig anar a fer d’aprenenta en una fàbrica de mitges i una vegada complerts em vam contractar com a    cosidora de costures de mitges, el treball més especialitzat de l’empresa. Era una feina molt ben retribuïda perquè era a preu fet, o sigui, que se’ns retribuïa segons la quantitat de dotzenes de mitges que havíem cosit a la setmana en una jornada laboral de nou hores diàries, inclòs el dissabte al matí. Per posar un exemple, quan tenia 15 anys cobrava 1.200 pessetes a la setmana, però arribats als 19 anys com que la meva vocació era ser infermera,  em vaig llogar com a auxiliar de clínica a Mútua de Terrassa i vaig passar a tenir un sou mensual de 2.200 pessetes al mes, unes 3.000 pessetes menys al mes. Que em contractessin a Mútua també és un fet peculiar que caldria explicar en una altra crònica.

 

Un ensurt pictòric

En aquell temps, els dissabtes a la tarda quan no treballava feia dissabte, o sigui, allò que entenem per fregar el terra —sense que encara s’hagués inventat el pal de fregar—, rentar els vidres, treure la pols i deixar en un estat lluminós tot allò que no ho era.

Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)
Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)

Un dia, després d’haver llegit en una revista que els quadres a l’oli es podien netejar fregant-los amb mitja ceba, ho vaig provar i em va donar uns resultats excel·lents; semblava acabat de pintar, però a còpia d’anar aplicant aquesta pràctica, la pintura va fer fallida i van començar a sortir algunes clapes sense pigmentació. El meu germà Francesc va quedar frustrat en veure com la seva imatge podia en poc temps quedar del tot difuminada a mans de la seva germana petita, que era tan donada a fer dissabte a fons. Francesc apreciava molt  aquell quadre perquè l’havia pintat un amic seu mentre feien el servei militar. Vaig  pensar que si no hi posava remei ben aviat la cosa tindria unes conseqüències catastròfiques.

Ràpidament vaig trobar-hi una solució, portar-lo a casa del professor Ramon Cortés per veure què hi podia fer. La resposta va ser bona perquè em va dir que el podia restaurar i deixar-lo igual que abans. Vaig respirar de satisfacció.

Mentre era al seu estudi gestionant la restauració, el professor Cortés em va ensenyar els seus treballs artístics junt amb la col·lecció de gitanes que tant li agradava pintar. Algunes d’elles insinuaven o mostraven del tot el pit, eren imatges desinhibides per aquella època, tenint en compte que les noies sovint portàvem jerseis de coll alt. El professor em diu: “Què et sembla? M’agradaria pintar-te a tu.” Vaig preguntar-li “pintar-me amb aquest estil de les gitanes?”. “Sí”, em respongué.

Li vaig dir que no, perquè considerava que fer de model era avorrit i calia estar moltes   hores quiet, però el motiu probablement de més pes, tot i ser conscient que era una activitat artística, era que em sentia incòmoda posant per a una pintura de component sensual; m’hi veia poc. Un altre aspecte a considerar era que no m’identificava amb l’estil agitanat que el professor Cortés aconseguia crear, però ara penso que alguna cosa devia veure en mi que l’inspirava en aquella línia.

I ara potser ho descobreixo per un fet que recordo. Quan tenia uns 20 anys vaig anar de viatge a París i mentre era al barri de Pigalle vaig observar que entre els artistes que pintaven al carrer, n’hi havia un que ho feia retallant la silueta de la persona sobre una cartolina de color negre. Ho vaig trobar d’allò més original i li vaig demanar que em fes un d’aquells esquemes. La sorpresa va ser quan vaig veure que m’havia interpretat de manera que la imatge suggeria un estil de dona espanyola. És clar que aquell dia anava pentinada amb una cua de cavall adornada amb una flor i també portava arracades d’estil allargassat.

Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Silueta de Rosa M. Masana, feta París
Silueta de Rosa M. Masana, feta París

En aquest moment recordant aquells fets, penso que m’agradaria disposar d’una pintura personal feta pel gran artista i professor senyor Ramon Cortés, però les coses van com van.

Un licor afrodisíac

 

Era la dècada dels anys vuitanta i a casa hi vivíem la meva mare, el meu germà Francesc, la Júlia, muller del meu germà, i jo. El pare  havia mort feia un temps. Alguns dissabtes venien a sopar un parell de matrimonis amics de casa i sovint s’hi estaven fins a les tantes fent tertúlia. Els agradava molt venir a casa també perquè la Júlia i, no cal dir-ho, la meva mare eren unes excel·lents cuineres. De qualsevol plat que preparessin, per senzill que fos, n’obtenien un resultat fantàstic.

Tots ens reuníem a taula com si fóssim una gran família i he de dir que si bé era bastant joveneta intervenia força a les converses i també els explicava algun acudit. Després de sopar la meva mare, que ja tenia uns 65 anys, feia ganxet tot mirant la televisió en blanc i negre i jo rentava els plats.

En una ocasió els matrimonis portaven una conversa relacionada amb el sexe. Tenien un punt de preocupació perquè les coses, deien, no eren com abans, l’activitat amorosoafectiva la tenien molt bona però l’organisme era com si els anés més al ralentí.

Jo treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i sempre em sentia molt atreta a intentar ajudar les persones i també tenia bastant desenvolupat el sentit de l’humor, possiblement heretat del meu pare i per influència també dels meus germans, pels espectacles que veia al teatre Apol·lo de Barcelona, la Mary Santpere televisiva i la Filo, una infermera companya de la Mútua.

No sé com va ser, però em va passar pel cap fer un licor afrodisíac per regalar-lo a les tres parelles d’amics. Amb el cor una mica encongit vaig anar a la botiga Santiveri que hi havia al carrer de la Unió de Terrassa i els vaig preguntar com ho havia de fer per elaborar un licor d’aquestes característiques. Van respondre que no ho sabien, que ho hauria de preguntar a una herbolària que hi havia al carrer Topete.

Una situació compromesa

Entro a l’herbolari i una senyora de bastant edat em pregunta: “En què et puc servir, maca?”. Jo vacil·lava una mica, em feia angúnia demanar-li una recepta per elaborar un licor afrodisíac. Finalment li vaig dir el motiu de la meva visita. La senyora va posar cara de sorpresa i amb posat nerviós va exclamar “oh, a veure; parlem-ne, d’això, parlem-ne”, i amb una mà alçada al nivell del cap l’anava balancejant d’un costat a l’altre, “aquestes coses, aquestes coses poden portar problemes”, continuava dient. Jo em volia fondre; era lògic que reaccionés d’aquella manera si en Franco encara vivia i gairebé no s’empraven preservatius.

Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)
Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)

Quan em disposava a sortir altra vegada per la porta per on havia entrat, em diu: “Hi ha un bolet, hi ha un bolet… Espera’t que vaig a buscar un llibre.” Surt de dins un departament de la botiga amb un llibre voluminós que ara penso que devia ser el Dioscòrides  que més tard va ser renovat per Pio Font i en aquell moment vaig tenir la intuïció que l’herbolària havia relacionat el que li demanava amb els efectes d’algun bolet al·lucinogen i ràpidament li vaig dir “em sembla que no m’he explicat bé; el que volia demanar-li són herbes per fer un licor que faci anar calent”, paraula que també em va costar de pronunciar, però si li hagués dit per exemple per incrementar el desig genèsic, encara potser l’hauria confós més. La meva sorpresa va ser quan va exclamar “aaaah, val, això és una altra cosa!”, i al mateix temps feia la impressió que li hagués tret un pes de sobre. Tot seguit es dirigeix a l’estanteria que hi havia darrere del mostrador i agafa un seguit de pots d’herbes situats a primera línia de la estanteria i va començar a donar-me instruccions.

Fulles de menta
Fulles de menta
Branques de canyella
Branques de canyella

Forma de fer el licor

Llàstima que no vaig guardar la recepta amb els noms i quantitat d’herbes que vaig fer servir per omplir tres ampolles de tres quarts de litre cada una. De fet, no hauria pensat que expliqués mai aquesta anècdota.

Recordo que vaig comprar tres litres d’aiguardent i dins d’una garrafa de broc ample hi vaig posar menta, branques de canyella, boles de ginebró madur, que són de color blau negrenc i s’havien de posar a números senars, anís estrellat i em sembla que també ginseng, però no n’estic segura. Aquesta preparació s’havia de deixar nou dies a sol i serena, després s’havia de colar preferentment amb una barretina nova de colar el cafè i omplir les ampolles, que en aquest cas eren de vidre i amb sanefes. El toc final el va donar les etiquetes comprades a Cal Gussi de Terrassa, en què amb lletra a mà hi constaven els ingredients donant-li un aspecte de fórmula magistral i, degudament embolicada, feia patxoca.

 

El dia del regal

El següent dia que van venir a sopar els amics, pensava donar-los el regal, però llavors en aquell moment dubtava, em sentia com el dia que vaig anar a l’herbolari. Finalment m’armo de valor i els dic: “Mireu, l’altre dia em va passar pel cap fer un licor i m’ha fet il·lusió preparar-vos-en unes ampolles.” La resposta va ser gratificant, es veia que els feia il·lusió i al mateix temps van dir: “Gràcies, Rosa, quines sortides que tens! I dius que aquest licor l’has fet tu?” Vaig respondre “sí, però sota la supervisió de l’herbolària del carrer Topete, que em va dir que l’havia de deixar reposar  nou dies a sol i serena”. Aquesta explicació encara donava més garantia que l’elixir estava fet a consciència. “Que trempada que ets!”, continuaven dient. I tots per un moment vàrem ser una mica més feliços.

Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)
Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)

En acabar de sopar van prendre’s una copeta de licor. La meva mare i jo ja l’havíem tastat i sabíem que de gust era bo però molt fort. Com aquell qui no vol la cosa i amb un punt gran de complicitat entre la meva mare i jo, intentàvem descobrir-hi algun efecte secundari, però no, les parelles estaven tranquil·les com sempre, només que aquell dia la sobretaula va ser més curta.

No vaig poder satisfer, diguem-ne, el meu esperit científic, perquè no vaig preguntar mai com els havia anat —aquesta sí que és una parcel·la personal que no es pot transgredir—, tot i que possiblement algun efecte els devia produir, perquè qualsevol remei que es doni a una persona, per poc efectiu que sigui el principi actiu, sovint produeix un efecte psicològic, diguem-ne, de placebo.

L’efervescència dels anys vuitanta

El fet de parlar d’aquest licor m’ha portat a recordar la dècada dels anys vuitanta, que lliga amb la manera com s’estava configurant la societat en aquells moments. Semblava que tot estigués per fer i aplicaven un sentit molt crític a totes les coses movent-se per ideals a fi de construir un món més lliure, una societat més informada i amb menys traves ideològiques.

Però dissortadament el pas del temps ens ha fet veure que aquesta efervescència era abraçada també pels qui tenien altres interessos més partidistes i personals. Serveix aquell tòpic de dir que alguns van passar de hippies a yuppies. Potser per aquest motiu, ara veiem que tenien raó algunes persones grans que observaven els canvis socials amb una certa dosi d’escepticisme que a nosaltres ens estranyava. Però la saviesa popular ja sap que hi ha a qui no se li pot donar gat per llebre.

Una anècdota

La dècada dels 80 volíem conèixer algunes coses per pròpia experiència i vàrem prendre la decisió d’anar a Perpinyà amb un Seat 600 a veure la pel·lícula de moda francesa de component sexual Emmanuelle, que es va estrenar l’any 1974, quan a Espanya encara no estava permès projectar films d’aquest gènere.

La nostra sorpresa va ser que a la fila del davant del cinema es van seure tres polítics de la nostra ciutat i en trobar-nos cara a cara en aquella situació, nosaltres ens vàrem sentir enxampats i ells suposadament també perquè la seva ideologia política ens deia que aquestes coses eren un pecat mortal. Ens va semblar un fet força curiós estar veient simultàniament aquell film transgressor.

Volia comentar que pel·lícules com aquestes i de temàtica de drogues o models socials intentaven transmetre’ns la il·lusió que gaudíem de més llibertat i alguns van caure en un laberint de difícil sortida. Era aquell lema: “sexe, drogues i rock-and-roll”. Cal considerar que un vehicle ideal per introduir noves idees que potenciïn canvis d’actitud de la societat tant personals, de consum o econòmics, és la gran i també la petita pantalla la protagonista principal,  encara més amb els avenços en coneixement de la neurofisiologia humana.

Un equip femení d’atletisme a Terrassa l’any 1958

De joveneta anava a l’escola d’economia domèstica del carrer Sant Isidre amb la senyoreta Comerma i entre les companyes de l’escola hi havia les dues germanes Villar, que en realitat eren tres, però l’altra no venia a la nostra escola. Penso que era l’any 1958 quan el pare de les germanes Villar, entrenador del club d’atletisme de Terrassa, va tenir la iniciativa d’organitzar un club de atletisme femení, partint de l’avantatge que podia comptar amb tres de les seves tres filles. El pare Villar va encarregar-los que  temptegessin el terreny per veure quines companyes d’escola podrien integrar un eventual equip femení d’atletisme. M’ho van proposar, però els vaig dir que no, tot perquè que no m’agradava l’estètica d’aquell esport i encara menys el tipus de sabatilles  que portaven els corredors.[1] Van insistir dient que només es tractava d’anar a córrer una mica i fer gimnàstica sueca, res més.

Finalment hi vaig accedir i la sorpresa meva va ser la impactant entrada que vaig tenir al club. El primer dia vaig fer un salt de longitud de 3 metres i el senyor Villar va quedar parat, però encara ho va quedar més quan vaig fer un salt d’1,10 metres d’alçada. Hi va donar tanta importància que no s’acabava de creure que mai hagués fet atletisme. Ell desconeixia, però, que quan anava a la vinya amb el meu pare assajava bastantes destreses corporals enfilant-me pels arbres i saltant d’un a l’altre i també que quan jugàvem al carrer Infant Martí, nois i noies plegats corríem fins al carrer Arquímedes per veure qui arribava primer a la cruïlla. A conseqüència d’aquestes curses sempre portàvem els genolls plens de crostes. El problema era que, quan tornàvem a caure de genolls saltava la crosta anterior i llavors la sang  baixava a raig. I aquest era un ensurt molt gran perquè els  pares llavors reaccionaven dient-nos que no tornaríem a sortir al carrer fins que estiguessin les ferides curades, cosa que sempre era impossible.[2]

Una imatge amb el genoll embenat.
Una imatge amb el genoll embenat.

Però com a fet també insòlit  que em va succeir al club, va ser que mai més vaig tornar a  fer un salt d’alçada d’1,10 metres, la meva marca va quedar en 1,05 metres. Penso que  em vaig espantar en descobrir que era una mena de superdotada atlètica. Segons el senyor Villar, en salt de longitud sí que vaig millorar, fins a assolir un rècord personal de 3,50 metres, de cap importància ateses les marques femenines actuals.

 

Competició contra el club d’atletisme Linterna Roja de Barcelona

Un divendres al vespre van venir a casa les germanes Villar acompanyades d’un noi a  preguntar-me quin número de peu feia. “El 37 ‒els vaig dir‒. I per això heu vingut a veure’m?” Van respondre: “No. Hem vingut perquè diumenge hem de córrer els 100 metres llisos contra l’equip femení del Club Linterna Roja[3] aquí a Terrassa i hem de portar les sabatilles reglamentàries.” Vaig respondre: “Ah no! Això sí que no! No em posaré a córrer davant del públic i menys amb unes sabatilles de claus com aquestes.” Van fer els possibles per convèncer-me que d’altra manera, si no hi anava, l’equip no estaria complet i no es podria celebrar la competició.

Per acabar-ho d’adobar, també em van comunicar que hauríem de córrer contra la gasela blanca. Desconeixia qui era aquell personatge fins que em van dir que era una destacada atleta del club Linterna Roja i que per les seves excel·lents marques atlètiques, rebia el sobrenom de gasela blanca, perquè recordava l’atleta gasela negra americana.[4] Em sembla que em vaig posar pàl·lida només de pensar en aquella inesperada competició.

                             

Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)
Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)

La nit abans no vaig dormir

La nit del dissabte al diumenge no vaig dormir tot pensant en la gasela blanca. Me la imaginava alta, cepada i amb les cames llarguíssimes. Tampoc em treia del cap el fet d’haver-me de posar les antiestètiques sabatilles de claus i haver de córrer davant del públic.

El diumenge en arribar al club, situat a l’avinguda Jacquard, el primer que vaig fer va ser anar al vestidor a saludar la gasela blanca. Me la van presentar i la sorpresa va ser que no sobrepassava la meva talla d’1,65 metres, érem si fa no fa. Tenia una complexió física de noia prima i les cames les tenia normals de llargues, no eren pas com les que  m’havia imaginat. Però el més curiós de tot va ser que en aquell moment vaig pensar que podia superar fàcilment aquella noia.

 

La cursa contra la ‘gasela’

Els dos equips vàrem sortir al camp i la grada lateral dreta era plena de públic. Ens fa agafar allò que en diuen pànic escènic i més essent la primera vegada que fèiem una exhibició esportiva.

Encara em durava aquell flaix que vaig tenir en pensar que seria tan ràpida com la gasela blanca, podríem dir que anava preparada psicològicament. Però, sí, sí, després de posar-nos en la clàssica posició de sortida i, en sentir el tret de sortida, aixeco el cap i el temps de reaccionar veig que la gasela blanca ja corria pel mig de la pista com una bala. Totes nosaltres vàrem activar una mena d’esprint mai vist fins aquell moment i tot amb l’objectiu d’atrapar la nostra ídol atlètica. Evidentment no va ser possible. Vàrem constatar que la gasela blanca no portava el sobrenom en va. Ens va deixar dos o tres segons enrere a totes nosaltres.[5]

El senyor Villar, amb cara de satisfacció i mig emocionat, ens va felicitar, perquè deia que havíem fet una marca de 13 segons i dècimes, temps mai aconseguit per un equip femení terrassenc d’un club de tercera categoria, lògic perquè érem el primer equip femení de la història de l’atletisme terrassenc.[6]

No vaig continuar

L’atletisme no era un esport que m’entusiasmés i amb les obligacions de la vida, treballar, estudiar, les contínues reunions per arreglar el món, viatjar a França i estar-m’hi una temporada i fer la carrera d’infermeria en qualitat d’interna a l’hospital Vall d’Hebron, no em permetien fer esport. Bé, sí, a l’escola fèiem gimnàstica i jugàvem a tennis.

Però alguna cosa va quedar  d’aquell temps,  perquè  sembla que era l’any 1978 que ens vàrem inscriure en una marató organitzada per l’Ajuntament de Terrassa que consistia a córrer 11 quilòmetres per alguns carrers perifèrics de la ciutat. Quan vaig arribar a la meta, al portal de Sant Roc, em van lliurar una medalla que, segons van dir, em corresponia per edat i sexe. Potser van participar a la cursa poques persones de característiques semblants. A les fotografies que adjuntem podem veure Rosa Val ‒porta el número de dorsal 3.021‒, una altra noia i jo, amb la samarreta de color groc.

El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.
El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.

És curiós perquè les persones que miraven la cursa ens animàvem dient-nos “venga, corred, corred, va, que vais muy bien de tiempo, que ya llegais, guapetonas”, “ànims, que ja sou a la meta, falta poc” i a més també ens aplaudien.

Després de la cursa i d’haver reflexionat, vaig decidir que no tornaria a fer una cosa com aquella, perquè vàrem arribar suades i esgotades a la meta, descobrint que havia anat a buscar el que no tenia, encara que l’experiència va valdre la pena i ara proporciona un punt de satisfacció recordar-la.

Durant la cursa
Durant la cursa

He intentat buscar la medalla de l’esmentada cursa, però no l’he trobat, i si bé no es tracta d’atletisme sí que he localitzat la medalla que em van donar per haver participat a la primera gimcana automobilista organitzada per Mutua de Seguros de Terrassa l’any 1968, que vam disputar diverses infermeres i auxiliars de clínica. Vaig participar-hi en qualitat de copilot d’un cotxe equipat d’elements esportius conduït pel germà d’una companya de feina, la infermera Carme Arché.

El dia del sopar del lliurament de premis, el meu company automobilístic no va  poder venir, per la qual cosa li vaig recollir personalment el trofeu, que consistia en una copa, lliurat per Simon Fiestas, cap de personal de Mutua de Terrassa.

Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Medalla de la copilot de la gimcana
Medalla de la copilot de la gimcana
Dors medalla
Dors medalla

 

 

 

 

Aquest article està pendent d’afegir-hi més dades a mesura que les anem recuperant, i animem que qualsevol persona que en pugui donar testimoni faci la seva aportació a: rmmasana@gmail.com

Darrerament  he rebut informació referent que la gasela blanca podria tractar-se d’Anna Maria Gibert,  que l’any 1963 amb el Linterna Roja i el 1964 amb el CD Universitari va fer el rècord dels 100 metres llisos, tot que el sobrenom podria ser que el rebessin altres esportistes que aconseguissin bones marques. Segons El Mundo Deportivo de 24 de gener de 1964 amb el títol de ‘Ranking femenino espanyol 1964’,  entre d’altres coses deia que les tres primeres marques dels 100 metres llisos les havien obtingut  Maria Elna Souto (12,6), Maria Emma Albertos (12,7) i Anna Maria Gibert (12,9).[7]

Darrerament dins d’un calaix de casa, he trobat una medalla de l’ajuntament de Terrassa i tot que no especifica si pertany a la cursa de atletisme, podria ser que fos aquesta la medalla rebuda en aquella ocasió. Vaig posar-me en contacte amb l’ajuntament però possiblement els hi és difícil d’esbrinar si és aquest el trofeu rebut. Adjunto la imatge.

Medalla del Ajuntament de Terrassa
Medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa

[1] De molt petita a casa se m’enduien al cinema Doré que teníem prop de casa i allà durant les presentacions del No-Do havia vist córrer diversos atletes i sempre pensava que portaven unes sabates molt lletges.
[2] En aquella època dels anys cinquanta-principis dels seixanta, no s’administraven vacunes de manera sistemàtica, com per exemple la del tètanus. Per aquest motiu i vist amb ulls d’ara, aquelles barrabassades no estaven exemptes de risc, perquè sovint al carrer hi havia excrements de cavall com podien ser les del Nano, el cavall de la meva tia Tereseta, que hi passava dues vegades al dia.
[3] L’any 1959 es  va celebrar  el XIII aniversari de la fundació del Club Atlético Linterna Roja, entitat que va ser fundada l’any1946 i constava inscrita al carrer Major de Gràcia, 81 (La Vanguardia 2/8/1959).
[4] La gasela negra era la nord-americana Wilma Rudolph (1940-1994), que va arribar a guanyar tres medalles d’or i també va participar als Jocs Olímpics de Roma de l’any 1960, en què va fer un temps d’11,3 segons en els 100 metres llisos. De moment no he pogut esbrinar el nom de la gasela blanca.
[5] Fins ara no he trobat registres de les marques aconseguides en aquella competició esportiva.
[6] L’ any 1984 el Club Deportivo de Terrassa i el Club Atlético del Frente de Juventudes (creat el 1956) es van fusionar amb el nom d’Unió Atlètica de Terrassa (UAT). Segons La Vanguardia del dia 23 de maig de l’any 1965, feia 50 anys que s’havia instaurat l’atletisme espanyol.

Els dibuixos de Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres terrassenc

Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.
Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.

                                                      

L’any 1989, arran de la decisió d’inscriure la xemeneia de la bòbila Almirall al llibre Guinness dels rècords, vaig voler saber quelcom del contractista d’obres Ramon Pagès, que havia estat l’empresari de la constructora on va treballar i aprendre l’ofici de paleta el meu germà Marià Masana (Igualada, 1927-Terrassa, 1960). Marià més endavant es va consolidar com a mestre d’obres i es va responsabilitzar de dur a terme l’edificació de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, encarregada per l’empresari Francesc Almirall i posada en funcionament el mes de juliol de l’any 1956.

La fàbrica de la Magdalena en construcció.
La fàbrica de la Magdalena en construcció.

                             

Per aquest motiu vaig parlar amb la senyora Dolors Figueres, vídua de Ramon Pagès, i em va comentar que el seu marit havia edificat molt a Terrassa, recordava l’obra de la fàbrica de la Magdalena, situada a la carretera de Martorell davant de la nova plaça de Baltasar Ragon, també les reformes de la fàbrica Aymerich Amat, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i d’aquesta obra me’n va lliurar un parell d’imatges. Una de les coses que no li vaig demanar, però que va tenir la deferència de proposar-me, és que si volia podia fer unes fotocòpies d’una col·lecció de dibuixos que havia fet el seu marit, i així ho vaig fer. Aquestes fotocòpies fins ara les he tingut guardades en una carpeta i gairebé oblidades, fa poc les vaig retrobar i en veure-les vaig descobrir en aquells dibuixos un valor afegit, ja que ens mostren alguns costums socials i professions dels anys trenta i quaranta, que ara podríem dir que han passat a formar part de la història de Terrassa.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

       

Atès el risc que amb el pas del temps els esmentats dibuixos es poguessin extraviar, he considerat el fet de cedir-los a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, perquè és la manera que també altres persones hi puguin tenir accés.

Val a dir que he fet gestions per intentar localitzar algun familiar de Ramon Pagès, però de moment no he trobat qui ens en pogués lliurar informació. Penso que potser a partir d’aquesta presentació ara podrem contactar amb algun familiar que ens permetrà ampliar la informació sobre ell.

Per endinsar-nos una mica en la biografia del senyor Ramon, exposem  la hipòtesi que ell, com altres mestres d’obres, hauria assistit a les classes de l’Escola Industrial de Terrassa, on s’impartien ensenyances dels diversos oficis, entre els quals el de paleta, tot i que caldria saber la data de naixement del senyor Pagès per veure si coincideix. Els alumnes havien de preparar-se en els següents blocs de coneixements: dibuix industrial, coneixement dels materials, construcció i pràctiques.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

Era costum que les pràctiques fossin convalidades amb la feina que l’estudiant feia en qualitat d’aprenent en una empresa. L’any 1945 alguns dels professors que impartien classes als futurs mestres d’obres eren J. Baca, C. Cabanes, F. Muñido i T. Viver. Aquestes matèries estaven incloses en el pla general d’ensenyament de l’Ajuntament de Terrassa, del 1945.

Relació alfabètica dels dibuixos de Ramon Pagès

- Assortidor de gasolina

- Ball al carrer amb piano de maneta

- Candela i recordatori

- Caramelles: colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan recapte d’ous, diners… Actualment són alguns comerços qui els obsequien amb coses de menjar per després celebrar-ho.

- Carro de bota per regar carrers

- Carro i portadora

- Casa anglesa “secció”

- Cèrcol

- Cub

- El fanaler

- El pellaire: persona que passava per les cases a recollir les pells de conill

- El vigilant

- Enterrament

- Escombraries

- Esmolet

- Funeral

- Gelats al carrer

- Jaumet de can Boada (feia 90 cm d’alt)

- L’agafagossos: també li dèiem el llacer perquè capturava els gossos mitjançant un llaç i amb un carretó els portava al parc de desinfecció.

- Misteris (pas de Setmana Santa)

- Monges

- Paleta i manobre

- Pantalons de golf

- Patinet

- Penitents

- Premsa i bótes

- Repartidor (cafès Debray)

- Safareig i picador

- Salpàs: cerimonia catòlica en què un sacerdot anava per les cases aspergint aigua beneïda i tirant sal als portals.

- Sant Crist

- Tartana i metge de capçalera

- Viàtic: sagrament de l’eucaristia que s’administra als malalts que estan en perill de mort.

Adjunto una mostra de tres dibuixos cedits per la senyora Dolors Figueres, la col·lecció sencera esta al dossier destinat a l’ACVO  de Terrassa.

Adjuntem la col·lecció de dibuixos en format vídeo  ramon-pagesdibuixos-2  (16-3-2021)

Casa anglesa ( Ramon Pagès)
Casa anglesa ( Ramon Pagès)

 

Repartidor ( Ramon Pagès)
Repartidor ( Ramon Pagès)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)

Records de la masia Freixa de Terrassa

En el moment que vaig néixer, l’any 1945, la meva mare i jo vàrem ser ateses per la llevadora Josepa Adell. Ella vivia al carrer Torroella i nosaltres en una casa del carrer Galileu, 78, un tram més avall de la masia Freixa i en uns moments en què els terrassencs, tots junts, se n’anaven sortint de les carències provocades per la Guerra Civil espanyola de 1936-1939.

Hauria d’explicar que, abans de viure a Terrassa, els pares residien a Òdena, prop d’Igualada, on el pare feia de pagès i la meva mare, a més de cuidar-se dels nens i de la casa, també sovint cuinava per a altres persones. Deien que tot i tenir cinc fills i treballar se’n sortien bé perquè disposaven de recursos generats per la mateixa terra, però les coses se’ls van complicar en esclatar la Guerra Civil espanyola, perquè en acabat van rebre represàlies.

Aquest fet va fragmentar la família. Els cinc germans es van trobar desemparats, especialment els més petits, però van tenir la sort de poder venir a Terrassa i rebre el suport de les seves tietes Tereseta i Maria Masana. La tia Maria, en concret, es va ocupar de la meva germana Anna, que només tenia un any i mig. [1]

 

La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).

 

 

 

 

 

 

 

 

  

La tia Maria estava casada amb Pau Masdeu Pons i vivien a la porteria de la masia Freixa, a la qual s’entrava pel carrer Galileu, just davant mateix del carrer Volta. Gestionaven les entrades i sortides de vehicles i persones que entraven a la finca, tancada per una gran porta de ferro. El tiet Pauet, així l’anomenàvem, s’ocupava del conreu del hort que estava davant de la porteria després de travessar el passeig central.

La Maria i en Pau tenien dues filles, l’Anna i la Paquita. Totes dues sabien molt de cosir i brodar: l’Anna m’havia fet dos vestits, el primer era blanc de piqué que portava un peto amb flors silvestres brodades, m’encantava, i l’altre era de color verd també brodat. Aquest darrer el vaig desgraciar perquè em vaig posar nous acabades de collir a la butxaca i el vestit va quedar tenyit i bigarrat de diferents colors.

                      

Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).
Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).

Les cosines festejaven amb uns nois força coneguts a Terrassa. Un era  Anton Puig Rius, mecànic d’ofici, que més endavant va obrir una autoescola, i l’altre era Josep Rodríguez Marcó, conegut per Rodri, un expert fotògraf que treballava a can Francino i feia reportatges fotogràfics de casament, comunions i festes de tot tipus i que per la seva  simpatia va esdevenir un excel·lent animador d’actes. Va ser el fotògraf dels casaments dels meus germans, excepte el de l’Isidret, perquè no va arribar a casar-se a causa d’una malaltia que va patir.

La tia Maria era una experta cuinera, com també ho era la tia Teresa, que feia unes mandonguilles que els meus germans deien (i jo també ho puc afirmar) que mai van ser superades enlloc del món. La tia Maria, així mateix com la mare abans de l’ensurt de la guerra, també cuinava per a altres persones. Podem dir que ambdues havien estat coquesses.[2] La diferència era que la tia Maria cuinava per encàrrec, guisava tot tipus de plats i en concret carns, aus i marisc que, una vegada preparats, el Pauet portava amb el carro al domicili que els havien fet l’encàrrec.

Els meus germans sempre parlaven de les safates de col i patata o mongetes que la tia posava sobre la taula, verdura acabada de collir i cuita amb una olla que tenien penjada a la llar de foc (en Pauet en controlava l’ebullició). Sobre aquesta verdura hi tiraven l’oli amb què s’havia fregit la cansalada i si era l’hivern ho acompanyaven amb coliflor o bitxo amb vinagre i olives trencades preparades per ells.

Amb la gana que portaven a sobre, comentaven que menjar aquests aliments a la vora del foc els feia ressuscitar. Per posar un exemple de la gana que teníem d’adolescents, la tia Teresa explicava que una vegada en Marià es va cruspir ell sol una plata de canelons.

A poc a poc a cosa va anar canviant. Tres dels meus germans ja treballaven i l’alimentació no era com abans la prioritat bàsica, perquè la nostra mare sempre tenia el plat a taula i si bé cuinava coses senzilles els sabia treure molt de profit.

Com era la masia Freixa?

                   

La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).
La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).

D’acord amb la meva experiència, puc donar alguns detalls de la masia, tot que no em refereixi a la seva estructura, que ja ha estat descrita pels experts.[3] (7) Només caldria comentar que presenta una morfologia inspirada  en l’estètica de les estructures que dreçava el genial arquitecte Antoni Gaudí i que va ser ideada per l’arquitecte modernista Lluís Muncunill l’any 1896. Els jardins van ser dissenyats per Artur Rigol Riba. Per saber quelcom més de la seva història es pot consultar el bloc de Joaquim Verdaguer al seu apartat Parc de Sant Jordi.

De petita, parlo més o menys de l’any 1959, anava a casa de la tia Maria i m’hi quedava a jugar amb les mevaes cosines la Teresa però  més amb la Montsita, que teniem la mateixa edat.  Una vegada que vàrem anar  la Montsita i jo a la masia vaig quedar sorpresa en veure com era l’interior, però encara vaig quedar més admirada quan per Reis a les nenes Freixa els van portar una espectacular cuina de joguina que no li mancava res i endemés estava equipada amb un petit fogó elèctric. Teníem el costum de jugar a cuines amb pells de patata, fulles, pedres, terra i amb la nostra imaginació acabàvem de fer el fet. Però aquella vegada tot va ser diferent i miraculós: vàrem cuinar uns trocets petits de patates rosses de veritat, les vam literalment fregir. Em costava d’entendre que allò estigués passant de veritat, però és clar, el miracle de les patates fregides estava en consonància amb el lloc dels fets, sota una arquitectura també insòlita per a mi.

Recordo que tot i el meu tarannà de nena moguda, les vegades que havia entrat a la masia ho feia amb respectuosa prudència, en part provocada per l’ambientació en general. Els objectes decoratius, el caliu de la calefacció, la música del piano i les espectaculars portes i finestres ovalades creaven un ambient fascinant per a unes nenes acabades de sortir de l’ou. Des que les vaig veure, sempre més m’han captivat aquestes formes sinuoses gaudinianes i he comprovat que en el seu interior m’hi sento en harmonia, a l’inrevés que em succeeix dins de morfologies cúbiques. També l’efecte del cortinatge, inexistent en el meu entorn social, junt amb l’olor de l’estança barreja de net, de perfum més selecte que el d’Heno de Pravia del meu bany, de flors acabades de collir i de fusta natural o encerada, creaven un entorn peculiar i mig màgic.

Castanyes a principis de setembre
Castanyes a principis de setembre

Però el que m’agradava més de tot era l’exterior, els jardins que ocupaven des l’entrada de la porta de ferro del carrer Galileu fins al capdamunt, on hi havia el garatge. Recordo el passeig central ple de castanyers i quan les castanyes havien caigut junt amb les fulles a terra i quedaven mig esclofollades semblava una catifa. Especialment em delectava sentir l’olor dels eucaliptus, de les flors de la magnòlia i de les roses de la glorieta i les roses de pitiminí. Aquell ambient era perfecte, reposat i tranquil, comparable, com més gran vaig experimentar, amb la Fageda d’en Jordà, a Santa Pau (Garrotxa). En ocasions em posava sota la glorieta de les roses i deixava córrer la imaginació.

Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).
Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).

També hi havia una bassa on els meus germans als estius s’havien banyat; a mi no m’hi deixaven acostar, tot que enfilada a coll d’algú permetien que mirés l’aigua. Recordo que em va impressionar veure-la tan fosca i no saber si tenia fons. Tampoc volien que anés a la zona de les canyes de bambú, però a mi aquell lloc ja de més grandeta m’atreia perquè era com la selva de les pel·lícules.[4] Em feia basarda acostar-m’hi perquè pensava que me’n podria sortir alguna serp o aranya monstruosa –ja n’havia conegut alguna de color groc i negre–. Tot i tractar-se d’un lloc molt feréstec vaig arribar a explorar-ne una part.

Aquí a l’exterior també va succeir un fet insòlit. Una de les nenes Freixa va fer la comunió i durant el convit per a la mainada van encendre uns petards que en explotar llançaven un munt de petits objectes i tots nosaltres corríem a veure qui en podia arreplegar més.

El servei

Entre les persones que recordo més hi ha l’Ama. Així l’anomenàvem perquè era l’ama de llaves, que em sembla que vivia al xalet,[5] i era la responsable del personal del servei. És de suposar que entre ella i els meus tiets tenien cura de la finca.

Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).
Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).

El tiet Pauet treballava l’hort de la finca. El tenia com un jardí, hi havia plantat de tot i d’aquí li venia a la tia Maria el fet de poder posar un bon plat de de verdura a taula.

A l’hort hi tenia plantades flors que a més de fer servir per adornar la masia i ajudar les abelles perquè fessin el seu treball de pol·linització, la tia en posava l’excedent a la venda dins de galledes d’aigua. Les clientes  de sempre els anaven a comprar en especial els crisantems de la diada de Tots Sants. Depenent de la temporada tenia gladiols, roses, dàlies, margarites, jonquills i fins i tot muguet, que desprenia una flaire deliciosa. A casa alguna vegada també havíem posat gladiols a sobre el bufet i junt amb l’olor del rostit que cuinava la mare per la festa major es configurava realment un ambient de festa.

Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)
Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)

Marià Masana, el minaret de la masia Freixa i la xemeneia Almirall

Si no hagués escrit aquesta crònica, de segur que ara no podria relacionar cap tret de la xemeneia Almirall amb el minaret de la masia Freixa.

Els meus germans Francesc i Marià Masana, com he esmentat, havien freqüentat la masia perquè anaven gairebé sempre a casa la tia Maria. És de considerar que la masia Freixa amb el seu esvelt minaret havia de ser per a ells un element familiar i, a còpia d’observar-la, havien d’haver  interioritzat l’estructura com ens succeeix a tots nosaltres amb els elements arquitectònics que configuren el nostre paisatge habitual.

Maria Masana de molt jove va començar a treballar a l’empresa del mestre d’obres Ramon Pagès (6) , que de les diverses edificacions fetes a la ciutat va assumir la de la fàbrica de la Magdalena i les obres d’arranjament de la fàbrica Aymerich Amat i Jover, actualment Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Marià es va consolidar també com a mestre d’obres i l’any 1956 va dissenyar i va construir amb els seus treballadors la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, va ser inaugurada aquest materix any. Per les seves dimensions la xemeneia va ser rècord Guinness l’any 1991.

Vista del minaret de la masia Freixa.
Vista del minaret de la masia Freixa.

Feia molt de temps que tenia curiositat per saber d’on li va venir a en Marià la idea de construir una

Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.
Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.

xemeneia industrial amb escales de cargol que s’enfilés fins a una plataforma circular, perquè de xemeneies amb aquestes característiques no n’hi ha; pensava que potser es va basar en algun far marítim o en un minaret d’un altre país. Ara sembla que ho tinc una mica més clar, tot que és una hipòtesi. Podríem pensar que per edificar la xemeneia en Marià es va inspirar en el minaret de la masia Freixa, o com mínim hi trobem una semblança digna de considerar, ja que fins i tot la cúpula ovalada de les dues estructures, una feta de material d’obra i l’altra, la de la xemeneia, feta de ferro, tenen un acabament ovalat i incorporen també la funcionalitat de sostenir un parallamps. Les imatges que adjuntem ens permeten veure aquesta similitud.

 

 

 Comentari

Per finalitzar voldria comentar que els jardins de la masia Freixa anys enrere configuraven un lloc molt agradable i d’exuberant vegetació, però amb el pas del temps l’hem vist degradar-se, en part per les edificacions que s’han fet al seu interior i per l’altra banda per haver-s’hi obert un carrer que comunica dos barris de la ciutat, fet que converteix la zona en un espai de vianants.

Considerant que una de les necessitats dels éssers humans és poder gaudir de la naturalesa i estar-nos assossegats sota el dosser d’un arbre, costa entendre per què amb les nostres accions deteriorem quelcom que ens donaria benestar. Ara que socialment tot sembla estar en procés de transformació i de desenvolupament, que no pas de creixement infinit, hauríem, a més d’ocupar-nos de les prioritats més urgents, tenir cura també d´aquests petits espais oxigenats i beneficiosos per a tothom. Exposo aquesta opinió perquè vaig veure com era 65 anys enrere  l’actual parc de Sant Jordi i em dol que s’hagi degradat.


[1] El meu germà Francesc explicava que quan tenia 12 anys va marxar d´Igualada  duent  la seva germaneta a coll,  feia hores que caminaven i en passar per una fleca van demanar si els hi podien donar una mica de pa, perquè no duien diners per comprar-lo, no ho van voler fer. Coses de la vida perquè en arribar a Terrassa la primera feina que va trobar Francesc va ser al  forn l’Espiga d’Or del carrer Volta cantonada amb Arquímedes. Sempre havia dit que tenia la intenció de coure un pa de cinc quilos i anar-lo a portar a aquell personatge que van conèixer, no ho va arribar a fer.
 [2] Coquesa, cuinera de circumstancies. Alcover,A.M. i Moll,F.de B., Diccionari català-valencià-balear,1988.
 [3] La masia Freixa està situada al barri de Ca n’Aurell i inicialment els seus terrenys tenien una extensió que abastava la illa que va  des del carrer   Pare Llauradó  a Doctor Ullés. Els seus jardins es diu que van ser dissenyats pel pintor  Rafael Benet Vancells. Va ser reformada entre els anys 1907 al 1914. Per més detalls es pot consultar  a : Mireia Freixa i Serra. La masia Freixa revisitada. Terme número 25, any 2010    pag. 57
 [4] De molt petita se m’enduien al cinema Doré que no era lluny de casa i recordo  diverses  imatges d’aquell temps.
[5] El xalet era un edifici que estava uns metres més amunt de la porteria i a la mateixa ma, si ho recordo bé em sembla que també hi havia una piscina. Segons Judit Tapioles a “De masia Freixa a parc de Sant Jordi” publicació de l’Arxiu Tobella,  aquest  edifici era d’estil anglès i va ser enderrocat per construir-hi un bloc de pisos.
(6) Segons  va dir-me Dolors Figueres, muller del contratista d´obres Ramon Pagès, el seu marit també havia treballat per edificar  el xalet de la masia Freixa, però segons l’article de Mireia Freixa el xalet l’any 1916 ja estava construit. S’hauria d’investigar amb documents a la ma.
(7) L’arquitecte de la Masia Freixa va ser Lluís Muncunill Perellada, nescut l’any 1884 a Sant Vicençs de Fals -El Bages- , va obtindre el títol d’arquitecte l’any 1892 i aquest mateix any va guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Terrassa on hi va exercir  fins l’any 1903,  vivia al carrer de la Font Vella , 150. Va morir l’any 1931 a Terrassa.
 
 
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
         
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
 
 
 
 
 

Ampliació

El primer dia de juliol d’aquest any 2015, vaig baixar a Terrassa, visc a Girona, hi  em decidí anar a visitat el Parc de Sant Jordi perquè feia poc que havia escrit aquest article i volia refrescar una mica la memòria. He de dir que estic contenta  perquè  he vist  que el parc està més endreçat que d’altres vegades, fet que  demostra que els terrassencs cada vegada més volen tenir una ciutat agradable .

Durant la visitava va succeir un fet insòlit, ho considero així perquè  abans havia  visitat diverses vegades el parc i no m’havia fitxat amb aquest detall.  Estava mirat l’aigua de la bassa com hi quedaven reflectits diversos colors i pensava, aquí de petits s’hi  banyaven els meus germans. Alço  la vista i, quina és la meva sorpresa que bec al fons del paisatge  que treia el cap  la silueta de xemeneia  Almirall,  construïda per  en  Marià Masana  i els seu equip de paletes, precisament aquell nen que de petit s’havia banyat  en aquesta bassa  casualment ara  alineada  amb l’obra que un dia va realitzar.

La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana, 2015)
La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana, 2015)

En aquell moment  vaig experimentar  una barreja d’emocions i al temps també, sentia com si prengués pes la teoria  que les coses i fets molt sovint estant vinculats els uns amb els altres.

He volgut adjuntar un parell d’imatges que vaig fer perquè donen testimoni del que he explicat.

La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).
La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).

Un nou detall

Des de fa molts anys, a casa tinc penjada a la paret una peça de ceràmica que es un paner ple de fruites i te uns colors força vius, a mi sempre m’agrada veure-la, no me’n canso de tenir-la, més encara quan algunes persones  han exclamat, quina ceràmica més bonica que tens.

Ceràmica particular.
Ceràmica particular.

 

El dia que vaig anar al parc de Sant Jordi vaig veure quatre paneres de fruita fetes de pedra artificial que estaven situades a les escales del jardí.  Elements que m’eren familiars, però que tenia completament oblidats.

Ara considerant novament el fet que l’entorn ens influeix i que sense adornar-nos anem incorporant en nosaltres la seva estètica, com havien comentat que podia haver succeït  a Marià Masana  quan va edificar la xemeneia de la bòbila Almirall que s’identifiques amb l’estètica de la masia. Qui sap si els cistells de fruita que veiem mentre jugàvem per aquell entorn tant bonbic, també ens van condicionar en  un determinat   gust estètic.

Maria Mercè Compte m’ha lliurat un vídeo titulat: El jardí de la Masia Freixa. L’art dels jardins de la Terrassa industrial.  Publicat a YouTube el dia 16 de maig de 2016, on entrevisten també a  Teresa Puig de la que en soc cosina.

 

Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)