Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els bombers t´acompanyen a donar sang

D´esquerra a dreta Oriol, Rut i Marià
D´esquerra a dreta Oriol, Rut i Marià

El dissabte dia 14 de març a la sala de premsa de l´ajuntament de Terrassa es va dur a terme una jornada per la donació voluntària de sang, amb el lema “Els bombers t’acompanyen a donar sang”.

Aquest acte correspon a les iniciatives solidàries que porten a terme els Bombers amb cor, un grup format per voluntaris dels bombers de la Generalitat que promouen diverses accions socials. A mi em sembla més entenedor redactat així, tu mateixa

A la jornada també hi participava el Banc de Sang i de Teixits i la Federació Catalana de Donants de Sang, com a campanya especial a tot Catalunya just abans de la Setmana Santa, un moment en què baixen les reserves. Als donants se’ls obsequia amb un clauer en forma de casc de bomber.

Parlem amb en Marià Masana perquè ens expliqui quelcom més d´aquesta diada.

Hola Marià, quin va ser el desencadenant perquè els bombers fóssiu dinamitzadors per a les donacions de sang ?

A proposta d’un grup de bombers “ bombers amb cor “ que col·laborem en diferents activitats solidàries, es promouen la dinamització d’aquestes jornades de donació de sang arreu del territori i, com a acte central, es proposa que sigui la ciutat de Terrassa ( un bon grapat del col·lectiu de “ bombers amb cor “ són bombers del parc Terrassa ).

Per fer més amena la diada i amb els bombers com a protagonistes, es promouen un seguit d’activitats paral·leles a les donacions de sang, com per exemple: la presència d’una ambulància medicalitzada dels bombers amb la seva dotació formada per una infermera i dos bombers, que durant tota la jornada van ensenyar l’ambulància i el seu equipament.

En aquesta ocasió la dotació humana estava formada per una infermera que a la vegada és bombera voluntària de l’escala especial i dos tècnics ( un bomber voluntari de l’escala activa i un bomber funcionari )

Aprofitant el moment cal explicar que el Cos de Bombers de la Generalitat, compte amb un grup de metges, infermeres i tècnics que integren el GEM ( Grup Emergències Mèdiques )que són els que donen suport sanitari a les actuacions dels bombers.

Segons el programa he vist que vàreu estar vuit hores fent aquesta activitat, sabeu quantes persones van venir a donar sang?

L´equip sanitari que feia les extraccions era del Banc de Sang i Teixits i ens van dir que el donants de sang van ser molts més del que s’esperaven arribant a fer-se 150 extraccions. Tot un èxit de participació.

Degut al vostre treball, sovint rescatar ferits, esteu motivats perquè es doni sang ?

Malauradament durant la nostre tasca veiem de tot, i per tant som conscients que s’ha de motivar a la gent per a que doni sang.

També vàreu fer alguna activitat pedagògica, veritat?

Durant al matí principalment ; per la tarda ens va venir a visitar la pluja.

Al marge de les entitats ciutadanes que van col·laborar durant tot el dia ( tabals – batukades – castellers – bastoners – sardanes etc. ) es van realitzar unes xerrades sobre seguretat en la llar, taller de maquillatge, passejada i cercavila per als més menuts, concert de jazz a càrrec de Ela Jam Blues ( grup format per una solista i cinc musics, dels quals tres són bombers ) circuit d’agilitat, vehicles dels bombers ( escala, ambulància, apícola etc.)

També es van realitzar dos simulacres de rescat en alçada per part del ( GRAE ) Grup de Rescat de Muntanya dels bombers,que van actuar juntament amb els bombers de Terrassa a la façana de l’ajuntament.

Durant tot el dia qui ho va desitjar va poder veure l’ambulància i el seu equipament i fins i tot es va poder fer ús d´alguns dels aparells de mesura de constants vitals.

Al interior de la ambulància
Al interior de la ambulància

Sempre els voluntaris,… sort en té la societat d´aquestes persones que equilibren la balança .

Sí, de fet entre infermers i bombers vàrem formar un grup de treball d´unes 40 persones que van dedicar un dissabte a fer aquesta tasca del tot altruista.

Si en aquell moment s’hagués presentat una emergència, es podia utilitzar l’ ambulància?

Sí, evidentment, l’ambulància dels bombers en aquell moment tenia la dotació de tres persones: la infermera Rut Lorenzo, professional molt competent que treballa a urgències i crítics de Bellvitge i, els bombers Oriol Masana i Marià Masana.

 

 

 

 

 

 

 

Guinness 1991, chimenea Almirall de Terrassa.

La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.

Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).

Una noticia de prensa  fue motivo de la inscripción en el Guinness

Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.

La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d),  mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.

El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.

Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Periódico de Terrassa, 17-7-1956

Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.

Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores

La chimenea iluminada.
La chimenea iluminada.

Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.

Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.

Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.

El expediente de inscripción (R.M.)
El expediente de inscripción (R.M.)

Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las  empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.

A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por  criterios estéticos.[1]

Carta informativa (R.M.)
Carta informativa (R.M.)
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.

.

Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.

Diploma coloreado (R.M.)
Diploma coloreado (R.M.)

[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea  decidiera  aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
 
 
       
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.

Ferran Bach-Esteve i Àngels Ubasart: una immersió en el món de l’art

F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana

 

Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i  Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve.  Les classes es feien de set a nou del vespre. Actualment en aquest mateix edifici  com sempre hi ha  l’Escola superior de enginyeries industrials i a més l’escola d’enginyeria aeroespacial i audiovisual.

Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix
Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix

Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.

A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)

Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.

Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)

A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.

Els alumnes (r. m.)
Els alumnes (r. m.)

Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.

Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)

El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.

Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.

La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)

Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que  em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.

Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)

Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.

No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora   el suport  de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.

El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)

Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el  professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.

Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)

Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasart va permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.

                                                                               

Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)

L’anècdota del professor Josep Rigol

Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.

Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a  mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.

La Venus profanada (r.m.)
La Venus profanada (r.m.)

Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.

Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc  sóc bona escriptora.

Adjunto un catàleg on ho consta la obra del nostre professor Bach-Esteva   professor-bach-esteve

La construcció de naus industrial a Terrassa (1957- 1970).

Jàsseres i encavallades de formigò armat de l’empresa Veyga, SA.

Rosa Maria Masana i Ribas. Infermera jubilada, especialista en patrimoni arquitectònic.

Publicat a Terme, núm. 26, Terrassa 2011  250260-text-de-larticle-353297-1-10-20130128

Durant el muntatge d´encavallades (col. família Masana)
Durant el muntatge d´encavallades (col. família Masana)

Resum: Consideracions referents a l’arribada al mercat del formigó armat i la construcció de naus industrials a Terrassa i d’altres ciutats per part de l’empresa Veyga, SA durant el període 1957-1970.S’hi explica també la tasca dels tècnics i els treballadors que, amb coratge i escassos mitjans de protecció, van assentar les jàsseres i les encavallades per a l’edificació de grans estructures fabrils.

Paraules clau: Muntatge de jàsseres i encavallades, formigó armat, estructures de fàbriques, Terrassa.

Abstract: The construction of industrial buildings in Terrassa (1957-1970). Veyga, SA.: reinforced concrete beams and roof framings. This article is about important facts regarding the arrival on the market of the reinforced concrete and the construction of industrial buildings in Terrassa, from which the company Veyga, SA was responsible since 1957 until 1970. Technicians and building workers duties are also detailed, and how with courage and scarce means of protection they built up beams and roof framings in order to construct large manufacturing structures. Key words: Beams and roof framing assembly, reinforced concrete, manufacturing structures, Terrassa.

Per continuar llegint l’article en format PDF, cliqueu aquí.

També es pot veure el vídio que presentem.

Informació complementaria referent al tècnic Francesc Masana

Al article principal, comentarem  que Francesc Masana Ribas era afeccionar  a fer sostenir peces de diversa naturalesa les unes sobre les altres  i sempre amb l´objectiu de buscar el seu punt d’equilibri. També l’agradava resoldre el repte que li proporcionava el trencaclosques del  Cub de Ernö Rubic,  anomenat  també cub màgic  que va inventar l´any 1974.

Adjuntem una imatge de Francesc intentant descobrir el secret del cub.

Francesc Masana Ribas, any 1976 ( imatge Rosa M. Masana)
Francesc Masana Ribas, any 1976 ( imatge Rosa M. Masana)

També es pot llegir l’article a : rmasana-naus-industrials

El mes de setembre del 2015, entre anava amb el cotxe per la Avinguda de les Glories Catalanes vaig observar que la empresa SAIFA S.A. que n’hem parlat en aquest article ,actualment està enderrocada i, curiosament he vist que  preserva  impregnada a la paret  interior de la nau que correspondria al carrer Ramon i Cajal, la silueta  de  mig arc pertanyent a  les tres encavallades principals de donaven forma a la fàbrica i també part de les columnes que havien de servir per  recolzar-hi el pes de les estructures  que formaven la cobertura de la nau. En presento dues imatges.

Silueta de les tres encavallades de la empresa SAIFA S.A. (R.M. Masana)
Silueta de les tres encavallades de la empresa SAIFA S.A. (R.M. Masana)
Perfil del mig arc ( imatge Rosa M. Masana)
Perfil del mig arc ( imatge Rosa M. Masana)

 

 

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

Estris usats pels mestres d'obres
Estris usats pels mestres d'obres

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga

Notes


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)
Nivell de bombolla d'aigua e Marià Masana (r.m)

El mestre d’obres Josep Arnau  en ‘ Tarzan’

Comentar que Josep Arnau va ser el mestre d’obres que va edificar la xemeneia industrial SAPHIL, parlem de xemeneia però les obres també incloïen la edificació dels recintes fabrils. Aquesta peça que tenia la funció de garantir el correcte tiratge de fums de les calderes de vapor havia estat  dissenyada per l’arquitecte Joan Baca Reixach i de la responsabilitat de la seva edificació va anar a  càrrec de  Josep Arnau  i els  seus treballadors.

Recentment, el juny del any 2020, he localitzat dues imatges  del dia que  vaig anar a parlar amb en  Josep Arnau en ‘Tarzan’, a casa seva al carrer Santiago Rusinyol, 19 perquè  m’expliques alguns aspectes tècnics envers la construcció de  les xemeneies  industrials . També vaig   fer-li  una fotografia  que ara, per recordar-lo,  he considerat adient posar-la a aquesta pàgina junt amb la xemeneia. Esta feta l’any 1994 a casa seva.

Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández
Terrassa i la xemeneia Almirall, feta per Antonio M. Fernández

També adjuntem una col·lecció de dibuixos fets per Ramon Pagés en format vídeo, ens van ser cedides fotocòpies d’aquesta col·lecció per la seva senyora Dolors Figueres i pensem que poden ser d’interés també,  per observar  la formació en dibuix que tenien els mestres d’obres.  ramon-pagesdibuixos-2 .  I una aquarel·la  de  Terrassa amb la xemeneia Almirall recentement  feta  pel terrassenc  Antonio Manuel Fernández , abril de l’any 2021.

 

Xemeneia SAPHIL , 1994
Xemeneia SAPHIL , 1994
Josep Arnau 'Tarzan' 1994
Josep Arnau 'Tarzan' 1994