Josep Masana Ribas, imatges d’un bomber terrassenc

Noces de Josep i Conxita, Sant Pere de Terrassa

Presentem algunes imatges en format PowerPoint del bomber Josep Masana Ribas nascut a Maians -Igualada- el dia 22 d’octubre de l’any 1924 que era fill de Joan i Anna . Es va casar el dia 19 d’abril de l’any 1954 amb Conxita Torras Quimesó a l’església romànica de Sant Pere de Terrassa i van tenir dos fills en Marià i Francesc. Va morir a Viladecavalls l’any 1997.

Aquesta nova aportació de Josep Masana complementa amb imatges alguns dels incendis que van afectar a empreses llaneres i d’altre tipus quan a Terrassa que apogeu tèxtil no era tant potent com anys enrere .

En aquest mateix bloc podem consultar una crònica que fa temps va ser incorporada on ens parla de Josep Masana tant en la basant personal com pel que fa a la històrica de la professió a la ciutat de Terrassa, podem llegir-la a:

Un bomber terrassenc.

També es pot veure un PowerPoint, clicar a :

Nota complementaria

A la pàgina número 7 d’aquesta crònica : Un bomber terrassenc, dèiem que Josep Masana junt amb la seva germana petita havien anat a visitar el portaavions americà Franklin Delano Roosevelt atracat al port de Barcelona. Aquest portaavions inicialment rebia el nom de USS Coral Sea (CV-43) però li va ser canviat el nom en honor al president del Estats Units que feia poc havia mort.

Segons Wiquipèdia el F.D. Roosevelt va ser botat el dia 29 d’abril de l’any 1945, sabem que en un dels seus desplaçaments havia atracar al port de Barcelona noticia publicada per La Vanguardia i el ABC del mateix dia, el sis de setembre de l’any 1953.

Darrerament un fill de Josep Masana, Marià Masana també bomber com el seu pare, ha localitzat entre els seus documents informació i el tiquet d’entrada per fer una visita al portaavions USS Enterprise CVA (N) 65.

En principi vàrem tenir el dubte de si havíem visitar aquest vaixell enlloc del F.D. Roosevelt com dèiem, però que havia estat botat l’any 1960 i va fer el viatge inaugural l’any 1962. però per l’edat ho hem descartat.

Quan vaig anar amb el meu germà a fer la visita tenia uns vuit anys i quan va atracar l’Enterprise a Barcelona havia de ser el 1962 o probablement més enllà i en aquesta data ja era una adolescent. La troballa d’ aquest tiquet ens pot fer pensar que en Josep també hagués pogut anar a visitar aquest altre portaavions de nova generació, encara que la signatura de la entrada no sembla correspondre a la d’ell.

La màquina expenedora de cafè

Fent endreça he localitzat -desconeixia que els tenia guardats- dos fragments d’un contracte signat l’any 1979 amb una casa subministradora de màquines de cafè. Vaig efectuar aquesta compra perquè a l’escola d’infermeria de l’hospital del Tòrax de Terrassa, de la qual era gestora, pel fet d’estar lluny de la ciutat, els alumnes no tenien possibilitat de prendre cap beguda calenta durant l’estada al centre.

El venedor de la cafetera m’havia dit que li anava millor venir a casa meva per tractar sobre la possible compra de la màquina de cafè. El noi era una persona amable i molt hàbil en vendes, de manera que vaig signar el contracte. Quan havia marxat i jo també notava que la seducció de la compra anava minvant, vaig mirar les condicions de compra, que eren les següents:

L’aparell costava 145.000 pessetes a pagar en cinc terminis de 29.000 pessetes, sense afegir a aquest preu un 12% corresponent a la compra del cafè i l’assegurança de l’aparell. Els cafès va dir-me que es podien vendre a set o vuit pessetes. Amb la calculadora a la mà vaig veure que només per pagar l’aparell i cobrant vuit pessetes per cafè, havien de ser dispensats 18.125 cafès.

Les classes eren de dilluns a divendres al matí d’octubre a maig i en el supòsit que cada setmana s’expedissin 75 cafès a 8 pessetes n’obtindríem 600. Conclusió, que en els 240 dies aproximats d’activitat acadèmica a l’any, tardaríem 906 dies, uns quatre anys, per pagar només la cafetera sense les altres despeses esmentades.

Havia signat el contracte i donat el número de compte. Com ho podia fer per anul·lar aquella precipitada compra? Vaig estar en vetlla aquella nit, perquè l’escola no anava sobrada de diners. La solució va ser dir al venedor que el contracte l’havien de modificar per posar-lo a nom de l’hospital. Va venir i quan estava a punt d’omplir el nou formulari mercantil agafo el vell i el trenco per la meitat, acte que em va costar molt de fer i sentia com el cor bategava amb força. El venedor va quedar mig mut, fins que va dir: “I ara què faig? Com ho explico a l’empresa?” Li vaig dir: “Desconec si abans havies fet números respecte als productes que tens en representació” i li vaig ensenyar els càlculs que havia fet. No va dir res. La meva intenció en aquell moment va ser només justificar el perquè d’aquella anul·lació. Són coses que poden succeir, perquè mirem si no l’exemple d’una Empleada de drogueria.

Un rodamon a urgències de Mútua de Terrassa

Feia poc que s’havia inaugurat el nou hospital de Mútua de Terrassa l’any 1975 i a urgències ens van dur un senyor que anava extremadament brut. El metge el va veure un moment però va seguir atenent el pacient que estava visitant. Vaig dir a l’auxiliar: “M’ajudes? Hauríem de banyar aquest senyor.” Quan va saber que teníem el propòsit de banyar-lo va dir que no, però nosaltres vàrem intentar-lo convèncer. Finalment dins la banyera no escatimàvem sabó i el vàrem fregar de cap a peus i després de renovar l’aigua perquè fos més neta, semblava que el senyor ja ens havia agafat confiança i que estava bé dins aquella sabonosa solució semiantisèptica i calenta.

Vàrem demanar a la germana Amparo, responsable del geriàtric de l’Hospital de Sant Llàtzer, que eren veïns amb Mútua, si ens podia proporcionar una samarreta i uns calçotets. Va dir que sí i ens els va fer portar a urgències per una auxiliar.

Vestit amb aquella roba i tapat també amb un llençol, li vàrem prendre les constants fisiològiques a l’espera de ser visitat. El metge va preguntar on era aquell pacient que abans havia vist, havia passat per davant seu i no l’havia reconegut. El va visitar i com que tenia un procés bronquial agut va indicar l’ingrés a clínica.

El senyor en assabentar-se d’aquella decisió, va dir-nos que ell no es podia quedar, que havia de marxar perquè tenia dos gossos lligats a la barraca i els havia de donar de menjar. Li vaig preguntar:

- ¿Dónde tiene usted la barraca?

- Lejos, yendo hacia las Fonts -va dir.

- Yo vivo cerca de las Fonts y utilizo una Vespa para desplazarme. Si quiere les voy a dar de comer - li vaig proposar.

-Usted, señorita, ¿dice que se presta a ir a dar de comer a mis perros?

- Sí, claro que puedo ir, no los vamos a dejar abandonados.

Després d’aquesta conversa el senyor semblava més tranquil i va explicar com localitzar la barraca, amb la sort que jo coneixia la zona.

L’endemà vaig portar menjar i aigua als cans, m’hi vaig apropar amb cautela i mentre els ensenyava el menjar, no hi va haver cap problema. Per evitar que a casa tinguessin més feina de l’habitual, anava a la carnisseria a comprar menjar per a gossos i el preparava per a dues vegades perquè a més a casa em deien: “Rosa, no sé com t’ho fas, però et poses en cada cosa!” Sí que em posava amb coses, però era perquè m’hi trobava, no les anava pas a buscar.

El senyor va estar a Mútua més d’una setmana i la germana Amparo va dir que ens tindria roba i calçat a punt per al dia de l’alta. El vàrem acomiadar i va marxar curat i agraït.

He recordat el fet perquè fa poc vaig anar a Barcelona amb tren i veia que hi havia trams distanciats uns metres de la via, que eren plens de xaboles i recordava els anys setanta quan l’instructor de vol del camp de Sabadell-Terrassa algunes vegades des de l’aire m’havia ensenyat alguns nuclis de xaboles que hi havia al llinda de les esmentades ciutats i també pensava que actualment per la crisi iniciada l’any 2007 aquesta forma de vida, lluny de millorar, s’hauria vist incrementada.

Una dependenta selectiva en la venda de sabates

Durant una temporada vaig despatxar els dissabtes a la tarda a una sabateria de la Rambla d’Egara de Terrassa. El propietari de la botiga estava a la caixa per cobrar als clientes. Un dia en va dir: Si et plau, em pots portar la cartera que tinc a la americana que esta penjada al magatzem. Hi vaig anar i al posar la ma dins la primera butxaca palpo una cosa estranya, miro i era una pistola, la cartera la tenia a butxaca interna de la americana .

Li lliuro i va treure diners, suposo per donar canvi al comprador. El tema de la pistola amb va deixar intranquil·la tota la tarda, jo mateixa em vaig fer la pel·lícula de que el propietari de la sabateria o bé era un radical extremista o volia assassinar a algú.

Estàvem a punt de plegar i amb veu baixa li vaig dir a la companya més veterana de la botiga. El senyor X , no recordo el nom, m’ha dit que anés a buscar-li la cartera i he trobat que a dins d’una butxaca hi tenia una pistola. Va respondre amb tota la naturalitat. Sí, perquè és detectiu privat. Menys mal li vaig respondre. Perquè va preguntar. Pensava que potser duia males intencions. Va riure.

Doncs bé, el que volia explicar és que tot hi la premissa de saber que treballant a casa d’ un detectiu amb revòlver, vaig gosar a no voler vendre unes sabates a un client sabedora que les tenia amb existència.

La no venda va anar d’aquesta manera, entrà un senyor a la botiga i em diu : Buenos dies señorita, queria unos zapatos como estos del escaparate. Les sabates que em va mostrar eren , segons el meu gust, horribles perquè eren cordades a un costat i teníem molta punxa. Per sort les sabates de l’aparador l’hi eren petites i em va demanar si tenia el seu número. Li vaig dir que ho anava a mirar al magatzem i sí, tenia el seu número i color. Però degut que a mi no m’agradaven vaig ensenyar-li d’altres models de més boniques. Cap d’ells va ser del seu gust, volia aquelles i prou.

La mateixa postura de no voler canviar d’ opinió envers les sabates que volia també l’adoptava jo i cadascú defensava el seu model d’ estètica cultural. Va marxar sense comprar les sabates i el més curiós es que aquell debat d’ estira i arronsa succeïa al costat mateix d’un detectiu privat que d’estar una mica al cas, hagués descobert que la seva empleada no volia despatxar unes sabates que estaven amb existència.

Aquesta anècdota no te res d’especial, però pot fer-nos veure que de joves adoptem actituds d’ auto afirmació, de tossuderia gairebé inamovibles, al reves del que succeeix quan fem anys, que veiem la majoria de coses d’una manera més relativa.

El cuc solitari

Era aproximadament la dècada dels anys 1960 que estava fent una guàrdia un dia festiu a la unitat d’infermeria de la tercera planta de l’antic edifici de Mútua de Terrassa, servei on hi havia ingressats malalts de medicina general i de cirurgia.

A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)

Una de les pacients ingressada era una senyora diagnosticada de parasitosi intestinal amb la certesa que tenia la Taenia solium, coneguda popularment com a cuc solitari allotjada a l’aparell digestiu i se li estava administrant un tractament específic, motiu pel qual li havien indicat que fes les deposicions a la cunya per poder localitzar la tènia quan aquesta fos expulsada.

Vaig tenir la sort que durant aquella guàrdia la senyora em va dir: “Em sembla que a la femta hi he vist algunes vetes del cuc.” Em vaig posar els guants i vaig investigar les deposicions i sí, efectivament hi havia els segments de la Taenia solium, però amb la sorpresa i, és per això que dic que havia tingut sort, però encara més la senyora evidentment, que vaig veure el cap complet del paràsit amb les seves quatre dobles corones en forma de ventoses que li permeten adherir-se a l’intestí, senyal evident de l’èxit del tractament. Una vegada vaig tenir el cuc net i dins d’un flascó, va ser l’admiració de totes les persones que fèiem guàrdia aquell dia, de la senyora que plorava d’alegria i dels seus familiars perquè aquesta vegada la tènia havia sortit sencera, amb el cap inclòs, que era el més important, ja que d’altra manera es torna a reproduir.

He considerat explicar aquesta experiència professional perquè actualment a les nostres contrades sortosament no és freqüent aquest tipus de parasitosis intestinals, però abans sí que ho era, perquè fins i tot en un dels llibres dels estudis d’infermeria de M. Usandizaga titulat Manual de la infermera y del practicante 1958 l’autor va donar força importància al tema de la parasitosi humana, al qual va dedicar una pàgina sencera per mostrar l’anatomia de la Taenia Solium, que adjunto.

Hi havia la dita de que quan algú estava molt prim, li diguessin: Sembla que tinguis el cuc solitari !

Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga

next posts 1 2 3 4 5 6 … 13 previous posts