Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya va publicar l’article que li varem lliurar al Butlletí de l’entitat número 73 del juliol del 2012 l’ article titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa en base a la donació que els hi havien fet del nivell de bombolla d’alcohol i el centímetre metàl·lic enrotllable que pertanyia a Marià Masana Ribas, el mestre d’obres que junts amb els seus treballadors havia edificat la xemeneia industrial de la bòbila Almirall que havia estat Rècord Guinnes l’any 1991.
Vàrem cedir aquests elements perquè en Marià sempre els portava amb ell, fins i tot el dia que va tenir l’accident de moto que li va costar la vida, va ser el seu germà Francesc que anava al darrera seu amb una altre moto qui els va recollir i va guardar fins també el seu traspàs. Va ser la seva muller Jùlia, la neva cunyada, qui me’ls va donar i també vaig tenir guardats durant molt de temps, fins que finalment van ser cedits al Museu de la Ciència de Terrassa.
Al final de l’article, a notes, citem a Francisco Gálvez i el seu heroic gest per intentar salvar a una noia, en tenim una crònica feta que es pot llegir a: Un heroico albañil ….
Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars característiques així com les xemeneies industrials que han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.
En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van finalitzar les obres de dues xemeneies terrassenques que a la vegada son considerades emblemàtiques de la ciutat, també esmentar quelcom d’elles. Una de les xemeneies es de la empresa tèxtil modernista Aymerich, Amat i Jové (1908) i l’altra la de la bòbila Almirall edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.
Vista general del vapor Aymerich, Amat i JovéVista general de la bòbila Almirall
Posada de bandera
Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada, te el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les ràfegues i direcció del vent. Hem de considerar que les bastides i els sistemes de protecció personal no havien, potser, de tenir la seguretat d’avui dia.
Aquest costum es va mantenir en el temps i quan una obra es donava per finalitzada al cap de munt s’hi posava una bandera, però sempre amb la premissa que cap dels treballadors hagués sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.
També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada feien un dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament de les obres de l’Aymerich però, de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem van fer un esmorzar a dalt la plataforma.
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
La empresa disposava d’un superfície fabril de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia encarregada de succionar els fums de dues caldera generadores de vapor de la marca Babcock & Wilcox disposa d’una peanya octogonal d’uns set metres d’alçada i un fust tron cònic de trenta vuit metres , en total la peça s’eleva fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.
Aquest vapor acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica la matèria primera fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]
La bòbila Almirall
La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari Jaume Almirall i Poch situada a la Gran Via, avinguda Àngel Sallent actual i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut a la arribada de la immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.
Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís el correcte tiratge dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia. Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.
Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant la edificació el mes de juliol de l’any 1956.
Les característiques de la xemeneia són: Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.
Detall de la part distal o coronació de l’Almirall
L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va ser mereixedora del record mundial en esser considerada la xemeneia industrial feta de maons de terra cuita vermella amb la escala de cargol més alta del mon.
L’any van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.
Notes
[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240 i clicar sobre Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les intercalades entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia per evitar la sobre carga a un sol costat i possibles deformacions de la estructura. L’Aymerich les te col·locades a una sola cara del fust intern i es preserva amb bones condicions.
Generalment coneixem la historia de les ciutats pel que s’ha deixat escrit i amb menys freqüència pels edificis que han restat dempeus, en aquest sentit Terrassa és bastant afortunada perquè disposa d’un gran ventall d’ elements arquitectònics i arqueològics protegits i inscrits al Patrimoni Històric i Artístic de la ciutat.[1]
En referència al tema de les xemeneies industrials, dir que a l’esmentat Patrimoni hi destaquen les següents xemeneies: Vapor Aymerich, Amat Jover,Saphil o Anònima, Vapor Busquets, Vapor Amat. Bòbila Almirall, Terrassa Industrial, Gorina i Grau i Auxiliar, que junt amb les altres setze que en conjunt amiden 751,16 metres de xemeneia industrial fetes de maons de terra cuita vermella.
Es probable que el territori de Terrassa amb els seus 72, 2 Km2 sigui la ciutat del mon que amb una superficie de terreny d’aquestes dimensions pugui disposar d’un major numeros de metres de xemeneia industrial construits amb el tipus de materials esmentats.
Aquesta particularitat arquitectonica de la ciutat de Terrassa podria ser mostrada i potser també reconeguda internacionalment com una de les ciutats que va disposar d’un major nombre de vapors industrials.
Una altre proposta que potser es podria dur a terme seria dotar-les de llum noctur mitjancant plaques solars, amb l’objectiu que poguessin ser visibles a vol d’avió i de drones i evitant la polució lluminica.
Adjuntem una imatge treta de una lamina emmarcada que hi havia a un despatx de la Escola Industrial de Terrassa cap a l’any 1990. Era de poca qualitat però Francesc Massana l’ha sabut arranjar permetent-nos veure la ubicació i el nombre de vapors que hi havia a Terrassa l’any 1929, es considera que n’havien existit fins a 200 en diferents espais de temps.
Situació dels vapors de Terrassa l'any 1929. Imatge obtinguda d'un despaix de la Escola Industrial. A estar millorada per Francesc Massana
Volia fer una pinzellada història envers el perquè del desenvolupament industrial terrassenc i especialment tèxtil, però aquest és un tema molt extens que s’allunyaria d’aquest resum, si que podem dir quelcom referent a la pregunta que ens havíem fet, comva ser la manera de proveir de ma d’obra per fer funcionar els nombrosos vapors de la ciutat a partir ja de mitjans del segle XVIII.
Donar rellevància a les xemeneies de Terrassa
Amb data 21 de juny de l’any 2011 vaig lliurar un esquema amb les vint-i-quatre xemeneies industrials de la ciutat al batlle senyor Pere Navarro per demanar-li si els serveis tècnics d’arquitectura podien confirmar si l’esmena que els hi lliurava de les xemeneies posades en escala segons la alçada i en podien fer un certificat.
Esquema de les xemeneies de la ciutat, fet per Rosa M. Masana i certificades per l' Ajuntament de Terrassa.
L’objectiu era saber si podien inscriure al Llibre de Records Guinness la ciutat de Terrassa com a vila que tenia preservades el major nombre de metres de xemeneia industrial construïdes amb l’ajut del taulaplom empat maons aplantillats de terra cuita vermella, la majoria d’ells fets amb el sistema de plantilles de fusta i manuals.
El certificat que em va fer arribar l’Ajuntament a mans, no recordo perquè no els vaig utilitzar per adreçar-lo a Guinness, possiblement un dels inconvenients era que vivia a La Bisbal d’Empordà i era difícil venir a Terrassa a partir que va mancar la meva amiga M. del Carme Cabo Téllez, altre motiu era que havia d’anar a Sabadell a comptabilitzar els metres de xemeneia industrial que disposen. Possiblement la nostra veïna ciutat sabadellenca sigui la única que ens podria superar en nombre de metres d’estructura vertical industrial.
Pel fet d’ interessat-nos de nou ara aquest any 2023 per les xemeneies industrials que habien estat fetes artesanalment amb totxos aplantillats de terra cuitat vermella, pensem que comptabilitzan els metres d’aquestes estructures que estant dempeus als municipis de Sabadell i Terrassa, podriem fer la proposta perquè la zona del Vallès Oriental i Occidental -Barcelona- fos considerat com el territori del mon que ha preservat un major nombre d’aquestes estructures fabrils.
Notes
[1] Patrimoni històric i artistic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Arxiu Municipal.
El meu germà Francesc va néixer a Igualada l’any 1928 i quan tenia vuit anys va esclatar la Guerra Civil Espanyola, que ho va trasbalsar tot. La mare, que ja havia tingut cinc fills, amb una nena de mesos, deia que la guerra coincidí quan tenia la casa “arrencada”, referint-se que tenien alguns animals domèstics, hort i uns ingressos econòmics passables.
No ens aturarem a explicar com van viure els pares aquell conflicte armat que es manifestava també a nivell de ciutadans d’una mateixa vila. El més greu que li pot succeir a un país és una guerra civil. En Francesc amb la seva germaneta a coll van caminar en direcció a Terrassa per anar a casa la seva tia Maria. No vaig preguntar al meu germà coses que ara voldria saber, però sé que ell va viure un fet molt colpidor, que algunes vegades ens ho havia explicat.
Deia que estàvem cansats i afamats i van entrar en un forn a demanar pa, però la resposta va ser negativa. No sé com s’ho van fer per arribar a Terrassa. En Francesc sempre havia pensat que un dia compraria o ell mateix faria, un pa de cinc quilos per anar-lo a portar a aquell forner. Potser per això o perquè mai més li manqués pa, no ho sé, el cas és que es va fer forner d’ofici. Tot i saber on estava ubicada aquella fleca tant poc caritativa que van trobar pel camí, el seu propòsit inicial no el va dur a terme, possiblement perquè tenia coses més imprescindibles a solucionar.
El forn on va anar a treballar era L’Espiga d’Or, de Terrassa, botiga de cert renom a la ciutat i feia xamfrà amb els cèntrics carrers de Volta, Arquímedes i Grànius carrer per on entrava el gènere i es comunicava amb l’obrador. Hi havia anat alguna vegada a veure com treballava i per això ho recordo. De pa a casa no ens en va mancar, tot i que durant uns anys el vàrem menjar negre; el blanc i la coca eren gairebé un caprici.
Aquests dies des del dia 13 de març d’un forçat restar a dins a casa a causa d’una ‘influença’ gripal, he tornat a veure unes fotografies abans passades de llarg que ara m’han fet recordar aquest fet i, he considerat explicar-ho i adjuntar algunes fotografies perquè qui sap si algú pot reconèixer a un familiar.
Una d’elles és a l’obrador del forn de l’Espiga d’Or on hi ha a la esquerra Francesc, Josep, -no es segur-, i un altre empleat i al darrera de la imatge consta 27 de maig de 1951.
Les altres pertanyen a una celebració i com que hi ha el propietari de L’Espiga d’Or i una altra persona coneguda a Terrassa, pensem que la imatge va ser presa durant dues celebracions de fleques: una en una zona enjardinada i l’altra a l’interior d’un local.
Anys enrere hi havia el costum que cada gremi de professionals celebrés la diada del seu patró, i el dels flequers era Sant Honorat, el dia 15 de maig. He buscat a internet i no he sabut trobar informació ni imatges d’aquesta fleca, motiu pel qual aquesta petita aportació pot ajudar a no deixar en l’oblit un aspecte quotidià de la vida terrassenca.
Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Esquerra Masana, Argèmi, Josep ? i ?
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
-
Sovint succeeix que quan t’interesses per quelcom posteriorment t’arribi informació complementaria d’algun lloc inesperat.
Aquesta vegada mentre parlava amb Marià Masana, el meu nebot, que reconec recorda bastants fets d’abans de Terrassa, m’ha comentat que el propietari de l’Espiga d’Or no era el senyor que em pensava que era, el del mig de la fotografia de l’obrador. El propietari del forn era el senyor Berenguer, el que veiem a les celebracions que duu corbata i Francesc Masana està al seu costat o al seu davant.
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Ventura
La filla del senyor Berenguer, Maria Lluïsa estava casada amb Josep Oriol Argemí que era el propietari d’una coneguda floristeria de la ciutat, empresa on hi va treballar Marià Masana i d’aquí que ara ell ens pugui lliurar aquesta informació addicional.
Una altra de les casualitats ha estat que Marià ens explica que havia ajudat a família Argemí a retirar diversos objectes del immoble deshabitat que la família Berenguer tenia al carrer Volta. Li van dir a Marià: Te interessen aquests ràdios? si vols te’ls pots quedar.
Eren ràdios antics que necessitaven restauració, però ell pensant amb la Núria, la seva cunyada que treballava a Catalunya Ràdio i feia col·lecció d’aquest aparelles retransmissors de veu, els va acceptar amb molt de grat pensant que podria fer contenta a la Núria.
Quan vaig a casa del Cisco i de la Núria, observo els ràdios acuradament posats a una estanteria i fins avui ignorava que alguns d’ells poguessin ser provinents de l’Espiga d’Or. Insòlita concatenació de fets ! Petites històries que omplen espais sociològics de la vida terrassenca.
-
Amb el forn l’Espiga d’Or anem de sorpresa en sorpresa perquè ahir dia 29 de maig del 2020, a una altre capsa vaig trobar una fotografia del forn que estava força deteriorada, però era d’interès poder recuperar-la i de fer-ho se n’ha ocupat Francesc Massana Torres que, com a art de màgia ara la imatge és gairebé normal.
Desconeixem a on transportaven la safata de fusta plena de talls de coca però, una de les referències podria ser el cartell que hi ha a la part del darrera on es pot llegir Veterinària, potser complert diria Serveis de Veterinària. Segons Marià Masana el recinte on els fleques porten la coca pertany al sector dels veterinaris del Mercat de la Independència de la ciutat, ho recorda perquè havia portat a visitar el gos dels bombers.
Darrera de la fotografia hi consta la data 23 de maig de l’any 1951, per la qual cosa descartem que fos la festa dels veterinaris que és el dia 4 d’octubre.
Safata de coca de l'Espiga d'Or, dreta F. Masana, 1951
-
L’immoble de la fleca l’Espiga d’Or que com em esmentat feia xamfrà amb els carrers Volta, Arquimedes i Grànius va esser enderrocat, desconec l’any, al seu lloc van edificar-hi un bloc de pisos que ara en podem presentar unes imatges que ha fet i ens ha cedit la Roser Segura.
Façana carrer Volta xamfrà amb Arquimedes (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)
