Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista amb Rosa Matesanz Torrent, fotògrafa naturalista

Article  de Rosa M. Masana Ribas, publicat  a la revista del Baix Empordà  número 57 del mes de juny de 2017

La Rosa Matesanz va néixer a Barcelona l’any 1968 però fa 25 anys que va venir a viure al Baix Empordà, en concret a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física i exerceix de professora de secundària, Impartint aquesta disciplina a l’Institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. És aficionada a la fotografia de natura I en especial se sent atreta per fotografiar els ocells, tot I que també Ii agrada la foto­grafia de paisatge i la macrofotografia. Col·labora en publicacions municipals I comarcals d’àmbit divulgatiu amb les seves fotografies, i també aporta imatges als articles naturalistes que Jaume Ramot, president del Grup de Natura.

Rosa Matesanz ( imatge cedida Rosa Matesanz)

 Hola Rosa. En una sala del Castell de la Bisbal Empordà hi vaig veure la teva exposició de fotografies d’aus que portava per nom ‘In fraganti’. La impressió era que estaves veient els ocells de veritat…

 Sí, tenen molt de realisme. L’exposició estava emmarcada en la cinquena edició del Festival Mirades, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

D’on creus que et ve l’afició per la fotografia? Doncs no ho tinc molt clar, de petita Ja m’agradava remenar la càmera fotogràfica de casa i tenia la paret de la meva habitació plena de fotografies de tots tipus, entre elles havia un blauet amb un peix al bec. Sempre he sentit gran admiració per les fotografies del National Geographic. De ben jove vaig començar fent els reportatges fotogràfics dels meus viatges i excursions en format de diapositives, però l’any 2005, ja dins l’era digital, vaig fer un curs d’iniciació a la fotografia que em va proporcionar els coneixements bàsics per entendre la relació entre els paràmetres fotogràfics. Des d’aquest moment segueixo la meva afició d’una manera autodidacta.

Era un pas lògic, si admiraves les fotografies del National Geographic. que et dediquessis a la fotogra­fia naturalista …

Potser sí, perquè des de ben petita, d’una manera inconscient, ja frisava per sortir de la ciutat. El meu pare em parlava sovint de la natura i no em perdia cap dels capítols de El Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, tot un referent entre els natu­ralistes de la meva generació.

A mi també em fascinava Félix Rodríguez de la Fuente .. ,

La natura la vaig començar a viure fent esport, però més endavant m’he anat dirigint cap el coneixe­ment de les aus, l’ornitologia, tot i que també de la fauna i de la flora en general. Un dia, en veure enlairar-se un corb marí gros al Port d’Aro, vaig engrescar-me a captar el moment imaginant-me la “superfoto” que em sortiria i, vist el resultat, em vaig comprar un teleobjectiu També el fet de conèixer i poder partici­par en el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro em permet desenvolupar les meves inquietuds, com a naturalista i com a fotògrafa.

Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)
Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)

Utilitzes un teleobjectiu de gran focal?                                                

No sempre. Les fotografies de l’exposició estan fetes amb la tècnica fotogràfica digiscoping, que consisteix en acoblar la càmera digital, en el meu cas sense l’objectiu, a un telescopi terrestre. Cal estabilitzar tot el conjunt amb un trespeus i disparar de mane­ra remota per tal d’evitar trepidacions D’aquesta manera pots aconseguir aproximar-te molt al subjecte sense molestar-lo i podem obtenir fins i tot retrats d’o­cells (la focal equivalent seria d’uns 1500mm) Per a mi, la gran dificultat del sistema rau en què l’enfoca­ment i l’exposició passen a ser manuals, deixant de banda el considerable pes de tot el conjunt. Tot ple­gat és un gran repte.

Et sorprèn observar la conducta dels animals?

Si, em sorprèn i m’apassiona. Gaudeixo molt veient què fan els ocells, les argúcies que fan per caçar o per pescar, com es relacionen entre ells, siguin o no de la mateixa espècie, com canten, com reclamen i com volen. Però el que més m’agrada veure són els seus comportaments a l’hora d’aparellar-se, i també com cuiden, protegeixen i alimenten els seus pollets.

Sí que és veritat el poc que he vist a cop d’ull ja et deixa meravellat. Requereix molta paciència agafar-los “in fraganti”?

Sí, cal temps i paciència. Després d’escollir la localització, tenir la llum adequada, un bon enquadrament i un bon fons, he d’esperar el moment que l’ocell faci alguna acció sorprenent per a mi i encertar-la amb l’enfocament i l’exposició De vegades, tot i tenir tots els factors a favor, pot aixecar el vol en qualsevol moment i deixar-me amb un pam de nas

Aquí rau la seva llibertat. Quins són els teus llocs d’observació més habituals?

En els moments que puc acostumo a moure’m per les zones aquàtiques de la Vall d’Aro, com la desem­bocadura del Ridaura, el parc dels Estanys de Platja d’Aro i la bassa del Dofí de Castell d’Aro, i també per les platges, els camps de conreu I els camins de ronda locals. Al mateix temps que capto imatges de casa nostra, aprofito per fer un cens constant de les aus que vaig veient i el penjo a “www.ornitho.cat, portal web dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions de fauna de Catalunya. L’ornitoleg ganxó Carlos Alvarez Cros també en fa un fantàstic recull al ocellsvallridaura.  És la meva aportació a la ciència. De tant en tant, també visito llocs de culte com els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre o el Delta del Llobregat, i surto a descobrir noves zones I hàbitats de Catalunya i roda­lies A l’estranger hi vaig poc, tot i que he fet algun viatge intensiu per conèixer ocells I fauna en general d’un altre país.

Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)
Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)

A més de participar en publicacions divulgatives i científiques, publiques en algun altre lloc?

 Publico alguna fotografia que trobo interessant a la xarxa social Facebook amb l’objectiu d’escampar la curiositat per la natura i també una mica de coneixement. També tinc algunes fotos al portal Flickr, però la veritat és que no hi dedico massa temps.

Possiblement les imatges de gran bellesa dels ocells també serveixen per despertar l’estima i el res­pecte cap a ells …

I tant, mica en mica he anat trobant el sentit a les fotografies més artístiques i tinc molt clar que el meu principal objectiu és sensibilitzar l’espectador vers la conservació i l’estima de la nostra biodiversitat. És el meu qranet de sorra davant, entre d’altres, els pro­blemes generats pel” la destrucció dels hàbitats degut a la pressió urbanística, als accidents de la fauna a les Infraestructures viàries, als efectes del canvi climàtic i la contaminació de les aigües, als abocaments incon­trolats, la cacera il·legal o furtivisme o provocats per la introducció d’espècies exòtiques, que van de la mà de la prepotència humana i de la gosadia de fer-nos nos­tre un planeta que hem de compartir amb tota la resta d’éssers vius.

 Què aconsellaries als qui es volen iniciar en aques­ta pràctica?

 El primer que cal és estimar la natura i respectar-la, estudiar les espècies i formar-se com a naturalista. Sentir que formem part de la natura i que quan sor­tim al camp entrem a casa d’altres éssers vius que estan vivint en equilibri. Jo recomano a tots els fotò­grafs que s’estudiïn i apliquin el “Codi ètic” de la Societat Catalana de fotògrafs de Natura (SCFN), on hi consta un llistat de premisses per desenvolupar aquesta activitat sense malmetre l’entorn.

T’ha influït viure la natura d’una manera tant pròxima?

 Quan estàs tant de temps en contacte amb la natura i la vius amb tanta intensitat i l’estimes amb tanta força que passes de la seva observació a la seva defensa i acabes sent un activista mediambiental. En aquest context la consecució d’una imatge és la menor de les preocupacions.

Podries aconsellar-nos algun llibre?

 Sí, per exemple un parell de publicacions de membres del Grup de Natura Sterna. De Jaume Ramot Sense anar més lluny. Diari d’un naturalista a les Gavarres (Consorci de les Gavarres, 2011), i de Carlos Àlvarez i Fran Trabalon Guia de camps dels ocells a Catalunya (Editorial Omega, 2017)

Fer una xemeneia industrial de terracota en ple segle XXI

Article fet per Rosa M. Masana publicat al diari digital Totbisbal del dia 14 de juliol del 201.

Sinopsi
Construir un xemeneia industrial fent ús de maons de terracota pensàvem que era una tècnica només usada al segle XIX i fins a mitjans del segle XX, però no, encara avui en alguns països se segueixen construint.

 

L’empresa terrassenca Beralmar Tecnològic S.A., especialitzada en enginyeria i construcció de maquinària per a ceràmica estructural, va construir l’any 2012 a Argèlia una bòbila on va incorporar una xemeneia industrial feta amb maons. La persona encarregada de dirigir aquesta obra va ser l’enginyer tècnic industrial Javier Pasamontes.

El senyor Pasamontes, abans d’emprendre l’obra, es va voler assessorar envers alguns aspectes tècnics en la construcció d’aquestes històriques estructures. A l’oficina de turisme de Terrassa li van suggerir que es posés en contacte amb mi, no perquè personalment hagués construït cap xemeneia, sinó perquè eren coneixedors que havia fet algun article on parlava de les xemeneies industrials, i també perquè disposava d’informació rebuda d’alguns mestres d’obres. [i]

Despaix Joan Rasós
Despaix Joan Rasós
Esquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)
Esquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)

Vaig considerar que el dia que vingués a la Bisbal per parlar d’aquest tema ho podríem fer conjuntament amb el mestre d’obres Joan Rasós Casamiquela, constructor que pertany a una de les nissagues de mestres d’obres bisbalencs que daten del segle XVIII. [ii]

Trobada Rasós-Pasamontes-Masana

Ens vam reunir al despatx de Joan Rasós, on disposàvem d’una taula de dibuix tècnic, llapis, regles i tot el que fos necessari per esquematitzar els conceptes i idees que ens anaven sorgint a mida que ens endinsàvem en el tema.

Pasamontes va desplegar els plànols del seu projecte, que Rasós mirava amb atenció. Vam quedar sorpresos quan en Javier va dir que volia assentar la base de la xemeneia a sobre d’una plataforma de formigó; no havíem vist mai un disseny com aquell, però tot té una explicació, i era que s’havia d’adaptar a un desnivell del terreny, on també, per aquella zona, havia de passar el conducte de tiratge de fums.

Joan Rasós i Javier Pasamontes (imatge cedida Pasamontes)
Joan Rasós i Javier Pasamontes (imatge cedida Pasamontes)
Joan Rasós i Rosa M. Masana (cedida J. Pasamontes)
Joan Rasós i Rosa M. Masana (cedida J. Pasamontes)

El diàleg entre nosaltres tres generava diverses preguntes i també respostes. Podríem dir que vam fer un intercanvi de conceptes tècnics entre gairebé tres generacions, que donà un resultat enriquidor per a tots. Vam parlar de temes com el fonament, la bastida, els maons aplantillats, la camisa de la xemeneia, la coronació, el tal·lús, i la forma de mesurar la seva  conicitat mitjançant l’ús del taulaplom (en Joan en  va dibuixar un perquè fos més entenedor).

  L’obra va ser realitzada satisfactòriament

Va anar passant el temps i, sense gairebé recordar-nos d’aquell projecte d’obra, un dia en Joan Rasós em va preguntar: “saps quelcom de la construcció d’aquella xemeneia a Argèlia?”. Li vaig dir que no, però que em podia informar a internet i també parlar amb l’ enginyer Javier Pasamontes.

Com totes les empreses, l’empresa Beralmar disposa d’una pàgina on presenta les seves activitats, que daten de més de 50 anys, i també treballa per clients d’una cinquantena de països.

Beralmar, l’any 2012, va rebre el seu cinquè encàrrec de construcció al país africà d’Argèlia. Es tractava de posar en marxa una fàbrica de maons i revoltons que rebria el nom de Briqueterie Amraoua, situada prop de Tizi Ouzou, al centre nord d’Argèlia, a 100 kms a l’est de la capital, Alger (coordenades 36° 43′ 00″ Nord et 4° 03′ 00″ Est.). La fàbrica havia d’aconseguir dur a terme una producció de fins a 330 Tn/dia de blocs de material i, tant pel que fa a l’assecador, com el forn de cocció de totxos, que funciona amb gas natural, estan controlats mitjançant sistemes automatitzats.

Després de contactar amb Pasamontes, molt amablement ens va lliurar informació i material gràfic de l’obra finalitzada, i també del dia que ens vam trobar a casa d’en Joan Rasós, per la qual cosa li restem molt agraïts.

Segons les imatges cedides, veiem com el fust de la xemeneia arrenca per sobre d’una plataforma de formigó, i que disposa d’un espai on hi va incorporat un ventilador centrífug recolzat tangencialment en l’estructura, que compleix la funció de succionar els fums, element que esta protegit per una coberta  de formigó. La peça finalitza sense la presencia de la coronació de reforç.

Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)

Javier ens comenta que, a la xemeneia li van donar una alçada de 16 metres, i els diàmetres inferior i el superior fan 2,80 metres i 2 metres respectivament. El seu cos o fust està fet emprant els clàssics maons rectangulars, que tenen una mida de 23 x 11,5 x 5 cms. No van fer us de maons trapezoïdals com la majoria de xemeneies d’èpoques passades.

Des de La Bisbal, tant en Joan Rasós com la Rosa M. Masana volem felicitar Javier Pasamontes i els paletes que van participar en la construcció d’ aquesta obra, que observem sòlida i d’unes mides molt adequades.

També li volem manifestar que tenim en consideració el seu tarannà, pel fet que abans d’emprendre un projecte poc freqüent en èpoques modernes, estigués motivat per rebre informació d’altres persones, coneixedores d’aquest tipus d’obres. Per a nosaltres ha estat motiu de  satisfacció.


Notes


[i] - Masana Ribas, Rosa M. (1999). Els constructors de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa. Algunes consideracions tècniques. Terme, núm. 14, pp.75-84.

[ii]  Masana Ribas, Rosa M. (2009). Els constructors de les xemeneies de la Bisbal.  DABA núm. 5, editat per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà ,Terracotta Museu  i Consell Comarcal  BE de La Bisbal.

Fàbrica la Coromina, mostra de rajols

Article fet per Rosa M. Masana publicat a Totbisbal el dia 8 de juny de 2016.

El gener sortia publicat  al mitja digita Totbisbal  un reportatge de Roger Font i Ignasi Corney titulat “La Coromina, un element del patrimoni bisbalenc pendent de protecció”. Amb aquest article hi vull aportar informació complementària consisten amb una mostra de rajols  de la empresa   que  tenia guardats a casa.

Per llegir l’article cliqueu a Rajols 

També es poden consultar articles anteriors relacionats amb La Coromina, com son: La Sirena de La Coromina  i  Mostra de dibuixos d’en “Coro

Martí Noguer i Maria (La Bisbal,1891 -Mauthausen- (Alemanya),1942

Bisbalenc republicà mort a un camp nazi.

Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004

 

A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.

Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.

Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.

Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.

Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van ca­sar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.

Part de la carta escrita pel senyor Martí que va  ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer

La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.

Una època difícil

Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer
Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer

L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca so­bre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Tri­as. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”

La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”

Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.

L’exili

“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”

La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.

Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”

Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.

En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.

Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.

estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virgínia i les seves filles.

La pèrdua definitiva de contacte

Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .

Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.
Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.

No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.

D’acord amb el que ens diu l’escriptora M. Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.

Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.

Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.

Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.

La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bis­bal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.

La fàbrica de iogurts”MABI” de la Bisbal (1940-1950 aprox.)

Entrevista feta per Rosa M. Masana  i publicada a la revista El Drac número 48, any 2003  a la Bisbal d’Empordà.

Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa

Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera  que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.

D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.

L’entrevista

-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.

-Va bé, així tindrem més temps per par­lar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.

-Bé, potser no cal.

-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.

En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)
En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)

La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.

De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Fi­gueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a sol­dat, a lluitar al front.

Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:

-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”

Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”

 -Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?

-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un lo­cal petit del carrer Serra i Sans de la Bis­bal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la de­manda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.

 -Tècnicament era complicat fer iogurts?

-No

(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)

Publicitat (Cedida Joan Riera)
Publicitat (Cedida Joan Riera)

-  Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.

Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.

-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.

-Això mateix, era lògic.

Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropi­ats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.

Feta aquesta operació i passats uns quin­ze minuts, temps necessari per a la fer­mentació, s’havia de fer baixar la tem­peratura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el pre­parat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin mal­mès el producte. El fred actuava de fre sexual.

-Com normalment succeeix

-Sí, semblant a la dutxa freda.

Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcella­na blanca comprats a Montgat.

A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 apro­ximadament, fèiem servir una tecnolo­gia alemanya que de novetat apor­tava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.

El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.

 -Enginyós el sistema d’estalviar ca­lories, això és física pura.

-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.

Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.

-Era un bon nego­ci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.

-És evident que són un negoci rendible.

Bé després de tot això procedíem a ta­par els recipients. Ho fèiem amb uns pa­pers de parafina pre­parats per la imprem­ta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues pri­meres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues pri­meres del segon cog­nom del meu sogre, Billoch.

Els iogurts els vení­em a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domi­cili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem em­pleat i que podem veure en aquesta fo­tografia. Més endavant vaig tenir dos ca­mions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.

 -M’imagino que sor­tint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una ne­cessitat, un gran pla­er per al paladar.

 -Sí, potser per això te­nien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els ha­vien de rentar molt bé amb aigua i clor -­polvos de gas, com també se’ls anome­nava-, els venien comercialitzats en bi­dons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfec­ció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls dis­posava al mateix local d’un petit labora­tori.

Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)
Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)

-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?

-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa ofi­cial que reduïa el “cupo” de llet a utilit­zar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.

-Aproximadament quin any va plegar i després a què es va dedicar?

-Si la memòria no em falla era any 1950. Posteriorment vaig decidir posar en prac­tica alguns coneixements de física i em dedico a fer forns elèctrics per coure ceràmica. Has sentit a parlar dels forns Riera? Són els que vaig idear personal­ment. (1)

-Em sembla que has estat un home molt enginyós i polifacètic. Aquest se­ria també un tema interessant per parlar-ne.

(La seva senyora, l’Anna Martos, confirma el seu polifacètic tarannà dient que a més ha fet activitats com projectar pel·lícules a les sales de cinema que hi havien al Fo­ment i al Mundial així com seguir cursos de piano, jugar a hoquei sobre patins, es­quiar i nedar).

-A més músic i bon esportista. Joan, pots explicar-me alguna anècdota?

-Sí, ara me’n ve una al cap relacionada amb el tema de les llevado­res de qui, com dius, has es­crit alguna cosa. Doncs grà­cies a la meva afecció per la mecànica vaig idear un sistema que aplicat al meu cotxe Lancia que tenia lla­vors aconseguia produir un efecte reductor de les marxes que facilita­va el  poder circular per ca­mins difícils i de forta puja­da, encara que tenia un in­convenient, corria poc.

El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera
El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera

-Sovint els invents comen­cen així.

-Sí, s ‘han de perfeccionar. Doncs com et deia, un dia que plovia a bots i barrals, a mitja nit sentim picar deses­peradament la porta de casa, era un xicot conegut meu que venia a peu des de Sant Sadurní de l’Heura moll com un peix i nerviós perquè la seva muller s ‘havia posat de part. Vàrem anar a casa de la lle­vadora, la senyora Catalina Ponsati,(2 )  amb el meu cotxe Lancia tot terreny i li vàrem preguntar: “Senyora Catalina, es veu capaç d’anar a Sant Sadurní a atendre una partera?” I ella respongué amb una pregunta: -”I vosaltres us n’hi veieu?” “Ho podem intentar”, vàrem dir. “Doncs som-hi, no ens entretinguem”, digué la senyora Ponsatí. Amb tot vàrem arribar a temps, la criatura encara no havia nascut, jo vaig haver de torna sol, perquè el part anava per llarg.

-M’agrada que m ‘hagi explicat això perquè pot complementar les narracions sobre les llevadores empordaneses. Llàstima Joan, podríem continuar parlant però són gairebé les deu del vespre.

-Les deu … ? Espera’t que estiraré una mica les cames, t’acompanyo a la porta.

Gràcies.

(L’Anna, molt amablement, m’ensenya les diverses dependències de la casa on cada  un dels diversos recintes presenta una personal i acurada decoració).

En Joan diu: -”hem passat una tarda agradable, oi?”

-Sí, Joan, ha sigut molt interessant conversar amb tu.

 -Molt bé. Adéu.

-Adéu.

Notes

(1) Una empresa de ceràmica de la Bisbal que estava situada al carrer 6 d’octubre, quan va deixar de coure el material amb el clàssic forn de flama invertida que funcionava amb llenya, van  emprar  un  forn elèctric  dissenyat per Joan Riera.
(2) Rosa M. Masana. Entrevista a Catalina Ponsatí publicada a la revista el Drac número 36, any 1998.  I també  al llibre Llevadores del Baix Empordà, pàgina numero 31, any 2014