Portada > Pobles > La Bisbal d'Empordà

Carme Mir Garanger. Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article de Rosa M. Masana, va ser publicat a la Revista del Baix Empordà digital número 13, de l’any 2014, pàgines de la 40 a la 43.

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de casa seva.

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat innovadora i original acudit de la senyora Carme Mir, i com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Hem recuperat tres dels articles que parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a : dossier-mir

Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associació de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.

Entrevista amb Rosa Matesanz Torrent, fotògrafa naturalista

Article de Rosa M. Masana Ribas, publicat a la revista del Baix Empordà número 57 del mes de juny de 2017

La Rosa Matesanz va néixer a Barcelona l’any 1968 però fa 25 anys que va venir a viure al Baix Empordà, en concret a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física i exerceix de professora de secundària, Impartint aquesta disciplina a l’Institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. És aficionada a la fotografia de natura I en especial se sent atreta per fotografiar els ocells, tot I que també Ii agrada la fotografia de paisatge i la macrofotografia. Col·labora en publicacions municipals I comarcals d’àmbit divulgatiu amb les seves fotografies, i també aporta imatges als articles naturalistes que Jaume Ramot, president del Grup de Natura.

: Rosa Matesanz ( imatge cedida Rosa Matesanz)

Hola Rosa. En una sala del Castell de la Bisbal Empordà hi vaig veure la teva exposició de fotografies d’aus que portava per nom ‘In fraganti’. La impressió era que estaves veient els ocells de veritat…

Sí, tenen molt de realisme. L’exposició estava emmarcada en la cinquena edició del Festival Mirades, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

D’on creus que et ve l’afició per la fotografia? Doncs no ho tinc molt clar, de petita Ja m’agradava remenar la càmera fotogràfica de casa i tenia la paret de la meva habitació plena de fotografies de tots tipus, entre elles havia un blauet amb un peix al bec. Sempre he sentit gran admiració per les fotografies del National Geographic. De ben jove vaig començar fent els reportatges fotogràfics dels meus viatges i excursions en format de diapositives, però l’any 2005, ja dins l’era digital, vaig fer un curs d’iniciació a la fotografia que em va proporcionar els coneixements bàsics per entendre la relació entre els paràmetres fotogràfics. Des d’aquest moment segueixo la meva afició d’una manera autodidacta.

Era un pas lògic, si admiraves les fotografies del National Geographic. que et dediquessis a la fotografia naturalista …

Potser sí, perquè des de ben petita, d’una manera inconscient, ja frisava per sortir de la ciutat. El meu pare em parlava sovint de la natura i no em perdia cap dels capítols de El Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, tot un referent entre els naturalistes de la meva generació.

A mi també em fascinava Félix Rodríguez de la Fuente .. ,

La natura la vaig començar a viure fent esport, però més endavant m’he anat dirigint cap el coneixement de les aus, l’ornitologia, tot i que també de la fauna i de la flora en general. Un dia, en veure enlairar-se un corb marí gros al Port d’Aro, vaig engrescar-me a captar el moment imaginant-me la “superfoto” que em sortiria i, vist el resultat, em vaig comprar un teleobjectiu També el fet de conèixer i poder participar en el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro em permet desenvolupar les meves inquietuds, com a naturalista i com a fotògrafa.

Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)

Utilitzes un teleobjectiu de gran focal?

No sempre. Les fotografies de l’exposició estan fetes amb la tècnica fotogràfica digiscoping, que consisteix en acoblar la càmera digital, en el meu cas sense l’objectiu, a un telescopi terrestre. Cal estabilitzar tot el conjunt amb un trespeus i disparar de manera remota per tal d’evitar trepidacions D’aquesta manera pots aconseguir aproximar-te molt al subjecte sense molestar-lo i podem obtenir fins i tot retrats d’ocells (la focal equivalent seria d’uns 1500mm) Per a mi, la gran dificultat del sistema rau en què l’enfocament i l’exposició passen a ser manuals, deixant de banda el considerable pes de tot el conjunt. Tot plegat és un gran repte.

Et sorprèn observar la conducta dels animals?

Si, em sorprèn i m’apassiona. Gaudeixo molt veient què fan els ocells, les argúcies que fan per caçar o per pescar, com es relacionen entre ells, siguin o no de la mateixa espècie, com canten, com reclamen i com volen. Però el que més m’agrada veure són els seus comportaments a l’hora d’aparellar-se, i també com cuiden, protegeixen i alimenten els seus pollets.

Sí que és veritat el poc que he vist a cop d’ull ja et deixa meravellat. Requereix molta paciència agafar-los “in fraganti”?

Sí, cal temps i paciència. Després d’escollir la localització, tenir la llum adequada, un bon enquadrament i un bon fons, he d’esperar el moment que l’ocell faci alguna acció sorprenent per a mi i encertar-la amb l’enfocament i l’exposició De vegades, tot i tenir tots els factors a favor, pot aixecar el vol en qualsevol moment i deixar-me amb un pam de nas

Aquí rau la seva llibertat. Quins són els teus llocs d’observació més habituals?

En els moments que puc acostumo a moure’m per les zones aquàtiques de la Vall d’Aro, com la desembocadura del Ridaura, el parc dels Estanys de Platja d’Aro i la bassa del Dofí de Castell d’Aro, i també per les platges, els camps de conreu I els camins de ronda locals. Al mateix temps que capto imatges de casa nostra, aprofito per fer un cens constant de les aus que vaig veient i el penjo a “www.ornitho.cat, portal web dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions de fauna de Catalunya. L’ornitoleg ganxó Carlos Alvarez Cros també en fa un fantàstic recull al ocellsvallridaura. És la meva aportació a la ciència. De tant en tant, també visito llocs de culte com els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre o el Delta del Llobregat, i surto a descobrir noves zones I hàbitats de Catalunya i rodalies A l’estranger hi vaig poc, tot i que he fet algun viatge intensiu per conèixer ocells I fauna en general d’un altre país.

Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)

A més de participar en publicacions divulgatives i científiques, publiques en algun altre lloc?

Publico alguna fotografia que trobo interessant a la xarxa social Facebook amb l’objectiu d’escampar la curiositat per la natura i també una mica de coneixement. També tinc algunes fotos al portal Flickr, però la veritat és que no hi dedico massa temps.

Possiblement les imatges de gran bellesa dels ocells també serveixen per despertar l’estima i el respecte cap a ells …

I tant, mica en mica he anat trobant el sentit a les fotografies més artístiques i tinc molt clar que el meu principal objectiu és sensibilitzar l’espectador vers la conservació i l’estima de la nostra biodiversitat. És el meu qranet de sorra davant, entre d’altres, els problemes generats pel” la destrucció dels hàbitats degut a la pressió urbanística, als accidents de la fauna a les Infraestructures viàries, als efectes del canvi climàtic i la contaminació de les aigües, als abocaments incontrolats, la cacera il·legal o furtivisme o provocats per la introducció d’espècies exòtiques, que van de la mà de la prepotència humana i de la gosadia de fer-nos nostre un planeta que hem de compartir amb tota la resta d’éssers vius.

Què aconsellaries als qui es volen iniciar en aquesta pràctica?

El primer que cal és estimar la natura i respectar-la, estudiar les espècies i formar-se com a naturalista. Sentir que formem part de la natura i que quan sortim al camp entrem a casa d’altres éssers vius que estan vivint en equilibri. Jo recomano a tots els fotògrafs que s’estudiïn i apliquin el “Codi ètic” de la Societat Catalana de fotògrafs de Natura (SCFN), on hi consta un llistat de premisses per desenvolupar aquesta activitat sense malmetre l’entorn.

T’ha influït viure la natura d’una manera tant pròxima?

Quan estàs tant de temps en contacte amb la natura i la vius amb tanta intensitat i l’estimes amb tanta força que passes de la seva observació a la seva defensa i acabes sent un activista mediambiental. En aquest context la consecució d’una imatge és la menor de les preocupacions.

Podries aconsellar-nos algun llibre?

Sí, per exemple un parell de publicacions de membres del Grup de Natura Sterna. De Jaume Ramot Sense anar més lluny. Diari d’un naturalista a les Gavarres (Consorci de les Gavarres, 2011), i de Carlos Àlvarez i Fran Trabalon Guia de camps dels ocells a Catalunya (Editorial Omega, 2017)

Fer una xemeneia industrial de terracota en ple segle XXI

Article fet per Rosa M. Masana publicat al diari digital Totbisbal del dia 14 de juliol del 201.

Sinopsi
Construir un xemeneia industrial fent ús de maons de terracota pensàvem que era una tècnica només usada al segle XIX i fins a mitjans del segle XX, però no, encara avui en alguns països se segueixen construint.

L’empresa terrassenca Beralmar Tecnològic S.A., especialitzada en enginyeria i construcció de maquinària per a ceràmica estructural, va construir l’any 2012 a Argèlia una bòbila on va incorporar una xemeneia industrial feta amb maons. La persona encarregada de dirigir aquesta obra va ser l’enginyer tècnic industrial Javier Pasamontes.

El senyor Pasamontes, abans d’emprendre l’obra, es va voler assessorar envers alguns aspectes tècnics en la construcció d’aquestes històriques estructures. A l’oficina de turisme de Terrassa li van suggerir que es posés en contacte amb mi, no perquè personalment hagués construït cap xemeneia, sinó perquè eren coneixedors que havia fet algun article on parlava de les xemeneies industrials, i també perquè disposava d’informació rebuda d’alguns mestres d’obres. [i]

Esquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)

Vaig considerar que el dia que vingués a la Bisbal per parlar d’aquest tema ho podríem fer conjuntament amb el mestre d’obres Joan Rasós Casamiquela, constructor que pertany a una de les nissagues de mestres d’obres bisbalencs que daten del segle XVIII. [ii]

Trobada Rasós-Pasamontes-Masana

Ens vam reunir al despatx de Joan Rasós, on disposàvem d’una taula de dibuix tècnic, llapis, regles i tot el que fos necessari per esquematitzar els conceptes i idees que ens anaven sorgint a mida que ens endinsàvem en el tema.

Pasamontes va desplegar els plànols del seu projecte, que Rasós mirava amb atenció. Vam quedar sorpresos quan en Javier va dir que volia assentar la base de la xemeneia a sobre d’una plataforma de formigó; no havíem vist mai un disseny com aquell, però tot té una explicació, i era que s’havia d’adaptar a un desnivell del terreny, on també, per aquella zona, havia de passar el conducte de tiratge de fums.

Joan Rasós i Javier Pasamontes (imatge cedida Pasamontes)

Joan Rasós i Rosa M. Masana (cedida J. Pasamontes)

El diàleg entre nosaltres tres generava diverses preguntes i també respostes. Podríem dir que vam fer un intercanvi de conceptes tècnics entre gairebé tres generacions, que donà un resultat enriquidor per a tots. Vam parlar de temes com el fonament, la bastida, els maons aplantillats, la camisa de la xemeneia, la coronació, el tal·lús, i la forma de mesurar la seva conicitat mitjançant l’ús del taulaplom (en Joan en va dibuixar un perquè fos més entenedor).

L’obra va ser realitzada satisfactòriament

Va anar passant el temps i, sense gairebé recordar-nos d’aquell projecte d’obra, un dia en Joan Rasós em va preguntar: “saps quelcom de la construcció d’aquella xemeneia a Argèlia?”. Li vaig dir que no, però que em podia informar a internet i també parlar amb l’ enginyer Javier Pasamontes.

Com totes les empreses, l’empresa Beralmar disposa d’una pàgina on presenta les seves activitats, que daten de més de 50 anys, i també treballa per clients d’una cinquantena de països.

Beralmar, l’any 2012, va rebre el seu cinquè encàrrec de construcció al país africà d’Argèlia. Es tractava de posar en marxa una fàbrica de maons i revoltons que rebria el nom de Briqueterie Amraoua, situada prop de Tizi Ouzou, al centre nord d’Argèlia, a 100 kms a l’est de la capital, Alger (coordenades 36° 43′ 00″ Nord et 4° 03′ 00″ Est.). La fàbrica havia d’aconseguir dur a terme una producció de fins a 330 Tn/dia de blocs de material i, tant pel que fa a l’assecador, com el forn de cocció de totxos, que funciona amb gas natural, estan controlats mitjançant sistemes automatitzats.

Després de contactar amb Pasamontes, molt amablement ens va lliurar informació i material gràfic de l’obra finalitzada, i també del dia que ens vam trobar a casa d’en Joan Rasós, per la qual cosa li restem molt agraïts.

Segons les imatges cedides, veiem com el fust de la xemeneia arrenca per sobre d’una plataforma de formigó, i que disposa d’un espai on hi va incorporat un ventilador centrífug recolzat tangencialment en l’estructura, que compleix la funció de succionar els fums, element que esta protegit per una coberta de formigó. La peça finalitza sense la presencia de la coronació de reforç.

Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)

La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)

Javier ens comenta que, a la xemeneia li van donar una alçada de 16 metres, i els diàmetres inferior i el superior fan 2,80 metres i 2 metres respectivament. El seu cos o fust està fet emprant els clàssics maons rectangulars, que tenen una mida de 23 x 11,5 x 5 cms. No van fer us de maons trapezoïdals com la majoria de xemeneies d’èpoques passades.

Des de La Bisbal, tant en Joan Rasós com la Rosa M. Masana volem felicitar Javier Pasamontes i els paletes que van participar en la construcció d’ aquesta obra, que observem sòlida i d’unes mides molt adequades.

També li volem manifestar que tenim en consideració el seu tarannà, pel fet que abans d’emprendre un projecte poc freqüent en èpoques modernes, estigués motivat per rebre informació d’altres persones, coneixedores d’aquest tipus d’obres. Per a nosaltres ha estat motiu de satisfacció.

Notes

[i] - Masana Ribas, Rosa M. (1999). Els constructors de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa. Algunes consideracions tècniques. Terme, núm. 14, pp.75-84.

[ii] Masana Ribas, Rosa M. (2009). Els constructors de les xemeneies de la Bisbal. DABA núm. 5, editat per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà ,Terracotta Museu i Consell Comarcal BE de La Bisbal.

Fàbrica la Coromina, mostra de rajols

Article fet per Rosa M. Masana publicat a Totbisbal el dia 8 de juny de 2016.

El gener sortia publicat al mitja digita Totbisbal un reportatge de Roger Font i Ignasi Corney titulat “La Coromina, un element del patrimoni bisbalenc pendent de protecció”. Amb aquest article hi vull aportar informació complementària consisten amb una mostra de rajols de la empresa que tenia guardats a casa.

Per llegir l’article cliqueu a Rajols

També es poden consultar articles anteriors relacionats amb La Coromina, com son: La Sirena de La Coromina i Mostra de dibuixos d’en “Coro“

Martí Noguer i Maria (La Bisbal,1891 -Mauthausen- (Alemanya),1942

Bisbalenc republicà mort a un camp nazi.

Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004

A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.

Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.

Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.

Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.

Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van casar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.

Part de la carta escrita pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer

La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.

Una època difícil

Part de la carta escrita pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer

L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca sobre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Trias. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”

La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”

Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.

L’exili

“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”

La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.

Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”

Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.

En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.

Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.

estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virgínia i les seves filles.

La pèrdua definitiva de contacte

Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .

Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.

No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.

D’acord amb el que ens diu l’escriptora M. Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.

Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.

Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.

Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.

La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bisbal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.

1 2 3 … 9 previous posts