Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Xemeneies industrials del Baix Empordà

Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.
Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.

 

 Per llegir el llibre en format PDF clicara a:

  Xemeneies-industrials-del-Baix-Empordà

Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles.  Se’n fet cinc llibres en paper un d’ells l’hem donat a la Biblioteca de la Bisbal.

La presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño  amb quí  ens uneix  una amistat  des de  la seva tesi doctoral que tractava de  les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va   interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres  Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per DSV que porta per  nom: La xemeneia Almirall a vista d’ocell

La doctora G.Patiño és professora de la Escola tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc tècnic molt interessant titulat Chimeneas Industriales de Ladrillo.

 

Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes
Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes

 

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

La Gilda al pati de casa
La Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells em van dir que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera sense saber d’on havia sortit.

El Garfi o Marrau per la Nuria una veïna que també els alimentava,però en realitat es deia Garfi perquè la Núria una altra veïna explicava que  havien adoptat un gos i aquest va fer  fora  de casa al Garfi, tot que ell hi era primer,  tenia  llavors  uns vuit anys vol dir que ara n’ha de tenir onze.

 La Gilda era una gata jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, caminava pausadament sense tenir cap mena de presa i duent la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que estaven habituats estar al carrer, el ferrer va fer una gatera a la porta del garatge que els permetia entrar i sortir quan volien,  tot que desprès també els agradava força estar-se al pati.

 El divendres dia 29 d’octubre cap allà les nou del vespre els hi vaig donar, diguem-ne el sopar, el Marrau va pujar a dalt a casa i la Gilda va sortit al carrer. Passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat , em truca dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer davant de casa.

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents, la Gilda estava morta, terrible, no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe qui l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, me la mirava i confiava que només estes commocionada, però no, es veia que el que li donava vida havia fugit per no tornar.

 Vaig agrair a la Nuria, la veïna que els alimentava i donava llaminadures que m’hagués ajudant en aquell moment, perquè tot i ser una dona adulta no sabia que fer en aquell moment.

El Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, no sabia si existia , que em digués on era la ànima de la Gilda.

M’aparegué la imatge borrosa d’una cara de lleó amb grossa melena i  nas amplíssim. No responia i jo tampoc li deia res però, vaig interpretar que  deia ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc experta, ho poc experta.  La imatge  va desaparèixer .

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda, era una samarreta amb lletres i usada  de feia temps per acomodar el seu jas.  La rutina feia que no em fixés amb lema  que hi havia afegit, però al recollir-la del estenedor m’adono que hi havia escrit: Una I i al costat un cor i desprès HUGS, curiosament feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i una corona a sobre, vaig saber que el signe de la H significava regne i la corona Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins ens feia saber que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar en fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  una cosa però, restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i de vegades en algunes coses ens superenen, per exemple: no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos i s’han d’adaptar al taranna dels seus amos, d’altra manera  poden posar en perill la seva  supervivència.

 Sigui com sigui, aquesta correlació d’ esdeveniments i volent buscar-li una funció practica, podem dir que ha estat un acte  d’acomiadament que hem tingut amb la Gilda, necessari per altra banda degut que va passar d’immediat el fet de gaudir de la plenitut de la vida a no ser-hi, ha desapareixer  i això em va causar un gran impacte, tot que algú pugui dir: bé era un animaló.

Penso que va desaparèixer del barri una orgànica pila fotovoltaica dispensadora de benestar per a tothom que es parés a mirar-la.

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

 

 

 

 

Els ferrocarrils Piera (FCP) i el telègraf de Breguet

En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.

Ramon Piera activant el telèfraf
Ramon Piera activant el telèfraf

El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.

Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]

Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària,  va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.

 Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.

El telègraf de Breguet restaurat
El telègraf de Breguet restaurat

 La gran sorpresa.

Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.

 Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.

Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.

Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.

Esquema del telègraf de Breguet
Esquema del telègraf de Breguet

La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.

En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.

Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant  vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.

La instal·lació de la estació telegràfica.

Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal (TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.

L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.

 L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .

L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.

Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)
Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)

Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.

Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que  passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.

El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.

 Article de Rosa M. Masana  publicat a la Revista del Baix Empordà, núm.73 , pags 10 a 13, juny 2019

Notes


[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.

[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un  codi telegràfic  patentat com a codi americà de Morse.

[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.

Relaconat amb ferrocarril  que feia el  tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona, cap d’estació de Corçà.

 

Una cap d´estació del tren Petit a la vila de Corçà

Assumpta  Girona Jurado  és la unica dona  localitzada que acomplia les funcions de cap d’estació del ‘Tranvia del Bajo Ampurdan’ a  començaments del segle XX  a  la vila de Corçà,  Km 2’4,840, també anomenat Tren Petit. podem veure  en aquest enllaç un fragmen de vídeo fet per Videplay serveis  de la Bisbal.

Publicació a El Mercadal, 1998
Publicació a El Mercadal, 1998

Va ser gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), que hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que ens sembli quelcom de molt especial.  D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens  diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors  flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.

El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936;  la segona, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal i actualment també a Viquipèdia.

Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols
Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols

Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades a títol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema.   El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdam”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el dia 30 de novembre se l’any 1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23 de març de l’any 1887 s’inaugura el tram Palamós-Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França.  La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.

Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona

La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint­-se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.

L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta,  el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició que  havia de ser necessària per desenvolupar la responsabilitat de cap d’estació.  Tot i que també era modista.

Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.

Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona
Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona

Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època

La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conver­sar-hi una estona.

Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.

Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.

El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.

La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta,  diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges.

  Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens explica que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.

 Buscant els néts de la senyora Assumpta

Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16 de febrer de l’any 1933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia  de novembre de l’any 1976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si  disposen d’ alguna fotografia.

 Hem volgut  imaginar-nos la tasca de cap d’estació  que feia la Assumció  tenin en compte algunes dades com  la plantilla d’horaris que l’autor C.Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora  Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a tretze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores  aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.

 Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però  molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.

No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació

Com s’ha  esmentat al principi, no coneixem cap  més  dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa sabater, de 90 anys, que viu  actualment a Palafrugell i el  seu marit  havia  sigut el Cap de  l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.

Amb tot, podem pensar que  al km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que  va  aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden  ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.

Un familiar, Carles Girona, va contactar amb nosaltres però, després d’haver transcorregut tants d’anys no disposàvem de més informació que pogués complementar la història de la Assumpta.

 Nota:

Aquest article de Rosa M. Masana  va ser publicat a la revista El Mercadal  de Corçà  núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998