L’any 2001 vaig publicar un article a la Revista Torre de les Hores de Pals que donava a conèixer alguns aspectes del rellotge i de la torre, d’uns 15 metres d’altura, com únic element que es preserva en el lloc on hi havia hagut el castell murallat amb torres i portals. Documentat del segle XV és l’estructura triangular d’on pengen les campanes. La torre circular és del segle XII i e troba enclavada del turó conegut pels palencs com el Pedró

Al segle XV, un cop acabada la guerra civil i amb el castell totalment enderrocat, Joan II va manar que es conservés la torre mestra. A la part superior, s’hi va construir una senzilla estructura triangular, formada per tres pilastres, on s’hi van col·locar les campanes. Des d’aquell moment, la torre ha fet la funció de cloquer. Al segle XX, es va mecanitzar amb l’ajuda d’un rellotge actualment en desús.

Per d’altres detalls es pot consultar l’article El rellotge de la Torre de les Hores de Pals.[i] I, també un altre article digitalitzat que darrerament hem pogut localitzar.[ii]

En aquesta ocasió només vull esmentar quelcom de la base de suport, túmul o fonament visible on està enclavada la torre perquè aquest té unes determinades característiques i finalment explicar una anècdota.

Començaré per recordar alguns fets relacionats amb aquesta emblemàtica estructura empordanesa com ara que va inspirar l’escriptor Rafael Algarra a l’hora d’escriure La bruixa que vivia a la Torre de les Hores de Pals ,1994.

 Al llibre Històries de Pals, 2012, es parla del rellotge de la Torre i també fa referència a can Mercader, un restaurat regentat per Alfons Sot i les dues germanes Maria i Teresa Sagué, la Maria tenia fama de ser una gran cuinera.[iii]

Aquest restaurant disposava de dos menjadors. En un, hi havia una taula de fusta ovalada bastant gran; era conegut amb el nom de menjador dels senyors perquè hi acostumaven a fer àpats personatges de la vida política i cultural, entre ells en Josep Pla o el príncep Joan Carles.

Carles Navales en un article titulat Josep Pla i el Rei explicava que Joan Carles I, quan encara no era rei, havia anat al mas de Llofriu a visitar l’escriptor – que l’autor anomenava mestre – i  que el mestre va acompanyar el príncep a visitar la Torre de les Hores perquè entre ells hi havia una bona amistat. [iv] Qui sap si aquest va ser el dia que varen anar a dinar a can Mercader?

El campanar de la torre va estar de sort perquè durant la insòlita tempesta d’aigua i llamps que hi va haver l’any 2005,[v] aquest no va ser afectar; sí que va rebre danys el campanar de l’església de Sant Pere que està bastant a prop de la torre.

L’any 2012 es van iniciar les obres de rehabilitació de la torre amb l’ajut econòmic de l’Ajuntament de Pals i la Diputació de Girona, essent l’arquitecte del projecte de consolidació interna Lluís Bayona.

Del manteniment del rellotge de la Torre de Pals se’n va cuidar durant un temps l’Antoni Ferrer Godó rellotger a Palafrugell. L’any 2013 va ser publicat un article que parlava de la joieria Ferrer recordant que des de feia molts anys s’ocupaven del manteniment del rellotge.[vi]

Un cop finalitzades les obres de restauració, la Torre va ser oberta al públic el dia set d’abril de l’any 2018 i el vicepresident de la Diputació de Girona va lliurar unes paraules als assistents al acte.[vii]

Quelcom sobre l’assentament de la Torre

Darrerament vaig visitar novament l’indret o zona externa del monument i vaig observar primer que la Torre està assentada sobre un túmul fet de roques posades com a suport de l’estructura i segon que estaven unides o encaixades les unes amb les altres formant ranures mil·limètriques i de formes irregulars. Em vaig preguntar com havien de ser tallades o fetes aquelles roques i posades amb tanta precisió les unes sobre les altres en forma de puzle.

Sovint veiem que algunes d’aquestes roques configuren una estructura  triangular o de cunya que possiblement empraven per falcar millor cada una de les roques formant un conjunt estructural fusionat i molt allisat per la part externa.

Em va sorprendre la precisió amb què estaven  encaixats els blocs de pedra tenint en compte que no n’hi cap d’igual i que tots tenen formes irregulars, molt diferent de com construïm ara amb models de totxos estandarditzats. També va ser obligat preguntar-me, tal com he fet altres vegades, com movien els antics aquests grans blocs de pedres que pesaven centenars de quilos.

Excepte uns blocs lítics que estan pròxims al pla del terra on s’observa la presència d’argamassa com a forma d’unió dels elements, les altres roques estan lliures de material de morter. Es interessantíssim fitxar-nos en aquests detalls lítics de l’assentament de la Torre de les Hores.

En algun tram del sector de la base es pot veure que hi manquen elements rocosos que han estat extrets mentre que en d’altres roques s’observa la presència d’argamassa en la línia d’unió de dues estructures, possiblement posada per evitar la filtració d’aigua i creixement de vegetals.

Fa goig disposar d’una penyora que mostri com treballaven i movien les pedres els operaris del segle XII o de segles anteriors perquè el castell es diu que  estava documentat al segle IX.

Amb aquestes particularitats, es pot considerar que la Torre de Pals disposa d’un valor afegit com ara aquest túmul de sustentació construït amb blocs de material lític acuradament engalzat formant línies irregulars. Joan Badia parlava que la Torre estava sobre un pòdium de pedra natural en part treballada, potser es referia a aquesta zona de la qual he fet referència.

Aquesta edificació mostra les habilitats constructives que tenien els picapedres o qui sap si també dominaven la tècnica de formigonar el material; si fos així, seria una manera d’entendre millor aquest art que empraven, visible també a d’altres contrades empordaneses.

L’experiència d’ escalar l’ interior de la Torre

Amb motiu de fer l’ article abans esmentat sobre el rellotge de la Torre per publicar al butlletí que  editava l’Ajuntament de Pals, vaig voler veure in situ la maquinària del rellotge de la Torre de les Hores i les campanes que tenien la funció de tocar les hores i, de passada, també gaudir de les vistes panoràmiques que estava segura veuria des d’allà dalt.

Les claus de la porta d’entrada al monument estaven depositades a l’Ajuntament. Un dia, l’Anna Aynier em va acompanyar per pujar a la Torre. No em pensava trobar un interior en tan poques bones condicions i en especial el darrer tram de les escales que pujaven al terrat. Vàrem haver de fer ús del nostre equilibri i del nostre valor i alhora tenir cura de mirar on posàvem els peus. Es va fer evident que el nostre objectiu era pujar fins a dalt de tot i ho vàrem aconseguir.

Una vegada a dalt, vaig veure de prop les campanes, vaig llegir les inscripcions que portaven inscrites (algunes amb certes dificultats perquè eren molt poc llegibles a simple vista) i, evidentment, vaig gaudir d’un radi de visualització de la plana empordanesa mai vista fins aquell moment.

Ara, amb la perspectiva dels anys, potser va ser una temeritat gosar pujar a la torre de les Hores en aquelles condicions ja que l’únic accés era a través d’una escala de gat de fusta. Segurament vaig ser molt intrèpida (va amb el meu caràcter) i vaig desafiar el perill qui sap si per recordar els avantpassats del segle XV.

Notes