Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
Francesca LLonch amb un llibre o álbum a la ma
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
Plano de com arribar a casa de la F.Llonch a Matadepera
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.
Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.
Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.
Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall
L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-
No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.
Acte de reconeixement per als autors de la edificació de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant som els que varem rebre, com es pot veure, la escultura de la xemeneia Almirall amb la muntanya de Sant Llorenç al fons.
Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.
Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022
Una nova imarge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.
Xemeneia Almirall, foto feta per Santi Alonso, juliol 2023
Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes, curiosament fa poc que una senyora de la meva edat esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.
Com són les sincronicitats, quan de gran vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava i vaig saber que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat. Sí que és curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Aquest text estava destinat a una revista però l’espai no donava per a més i com que el tema ja el tenia treballat, l’adjunto en aquest blog.
El tema anava d’espionatge i només sabíem d’un fet que havia succeït en una vila del Baix Empordà vers els anys quaranta del segle passat. Explicaven que hi havia un fotògraf natural d’un altre país europeu que era molt culte i parlava diversos idiomes. Al llarg de la seva vida havia fet nombrosos retrats tant individuals com de grups i d’esdeveniments socials. Algú ens havia comentat que de tant en tant corria per la vila el rumor que era un espia.
Quan el fotògraf va morir, la sospitada condició d’espia va agafar força en desaparèixer el material que tenia guardat a casa seva, en especial les plaques de vidre i els negatius més moderns. Conversant sobre el tema un antiquari ara traspassat, comentava que ell sabria dir-nos, molt probablement, on havia anat a parar tot aquell material de què disposava. No ho va dir, però.
Aquest fet ens constata que tot i tractar-se d’un poble relativament petit, la percepció sobre l’existència d’espies era ben viva. Motivats pel tema, vam escriure a Google la paraula espies i ens va aparèixer bastanta informació. Estirant el fil ens portava a l’espionatge entre països i a la subversió,[1] i com que aquesta conduïa a la confusió, un programa del tot complet. D’aquestes qüestions en fem una breu pinzellada.
Els espies, depenent dels objectius que es proposaven i fent ús de la seva professionalitat si volen obtenir informació de persones poden recórrer als llibres eclesiàstics i civils, estudis genealògics, registres acadèmics, laborals, sanitaris, judicials, esportius, negocis, hipoteques, compravendes, dades de la renda, afiliacions socials i corporatives, pagament amb targeta, locomoció, dades d’ús de l’ordinador, mòbil, tauleta, polseres electròniques, càmeres de vigilància pública i privada, radars, registre de llocs visitats, consum energètic, electrodomèstics amb sensors, ofimàtica, etc.
A nivell de països l’espionatge és una tasca més vinculada a les activitats militars. Es diu que després de la Segona Guerra Mundial es va tractar i desenvolupar el concepte de pau i juntament amb ell s’establí el concepte Guerra Freda, basada en el fet que no estava permès fer ús de mètodes bèl·lics letals, sí, però, que podien ser usades les armes anomenades més educades, entre les quals s’incloïa l’espionatge i no restava exclosa la pràctica de la subversió.
D’aquesta manera entre els dos blocs polítics, Rússia i els Estats Units d’Amèrica juntament amb els corresponents països aliats, es va anar implantat legalment l’espionatge, amb la conseqüent possibilitat d’infiltració d’agents en sectors clau de la societat investigada. L’espionatge podia adquirir informació a tots els nivells, un dels quals era l’àmbit social i cultural d’un país. Obtingudes i analitzades les dades, s’obtenia la manera d’influir ideològicament a les persones, especialment als joves i en especial mitjançant el desenvolupament de programes culturals. L’objectiu era desestabilitzar i soscavar les idees i costums més arrelades del país on es feia l’acció.
Es considera que la guerra clàssica va passar de dirimir-se per terra, mar i aire a fer ús de l’electromagnetisme, la utilització de l’espai i del ciberespai, els mitjans d’informació i desinformació, amb la difusió de notícies falses que generen confusió,[2] i creant també noves narratives que suplantin les preexistents.[3] Entra en joc el mite, les creences i els valors que es posen en qüestió i d’aquesta manera s’aplana el terreny per crear noves estructures estratègiques.
Pel que fa a l’ús del ciberespai han aparegut programes espies informàtics que capten informació d’una computadora i l’envien a una unitat externa i, sense el consentiment del propietari, actuen com si fossin virus, però en aquest cas per l’obtenció d’informació i a la vegada redueix el rendiment del sistema. Els dispositius també es poden infectar per paràsits però aquests no tenen la capacitat de replicar-se en altres ordinadors.
Espionatge, subversió, confusió (RM)
D’aquests programes espia existia l’anomenat Gator, que més tard va passar a dir-se Claria, actiu del 1998 al 2008. L’any 2000 estava vigent el Bonzi Buddy, que s’introduïa a l’obrir pàgines que no duien ‘http’ i ‘https’ i monitorava dades, gravava llocs visitats i el més greu, podia captar contrasenyes. Un altre programa encara vigent és el Pegasus, que pot llegir missatges de text, rastrejar les trucades, saber la ubicació del telèfon, obtenir informació dels llocs visitats i també les contrasenyes. La premsa de tant en tant publica notícies de polítics que han estat espiats per Pegasus.
Per finalitzar, no es pot deixar de considerar el que diu Yuri Bezmenov (1939-1993) sobre la conspiració. Bezmenov havia estat periodista i agent rus del KGB i es diu que l’any 1970 va desertar del seu país degut a la seva tendència anticomunista i es traslladà a viure al Canadà amb el nom de Thomas Schuman. Va escriure sobre les accions subversives que es poden dur a terme per desestabilitzar un país i implantar una nova ideologia. Deia que s’havia d’aconseguir que persones joves ocupessin llocs de responsabilitat al govern, en negocis i oci perquè com a líders sabrien transmetre la ideologia a les següents generacions.
La primera acció que s’havia de fer era provocar la desmoralització dels joves actuant sobre les idees, les bases sociopolítiques de la nació i aspectes de la vida com la família, les relacions interpersonals, els serveis de salut pública, en l’àmbit laboral i les formes relacionades amb l’existència material de la nació, procurant sempre la presència del factor emocional, que és el que soscava la lleialtat a la nació. Aquest procés considerava que podia trigar a implantar-se entre 15 a 20 anys, i una vegada aconseguit la desmoralització és irreversible.
La segona acció era la desestabilització que actua en els fonaments essencials de la nació, l’economia i les relacions internacionals. Per a aquest procés són necessaris entre dos i cinc anys.
La tercera és la crisi causada per l’estat insuportable d’agitació i inestabilitat amb què es viu, moment aprofitable per assaltar el poder amb el suport dels cooperadors domèstics i sota l’auspici de l’agent subversor. Els ciutadans agraeixen l’arribada de líders que els ofereixin poders d’emergència per restaurar la pau social. Aquesta situació, però, té el risc que pot derivar en una guerra civil o en un procés revolucionari.
La quarta acció és la normalització amb ocupació del poder polític per part del subversor i eliminació o empresonament dels cooperadors domèstics que ho havien fet possible.
Actualment hi ha un videojoc anomenat Call of Duty 2022 que diuen tracta del tema de la subversió ideològica basat en Yuri Bezmenov. Es considera que aquests tipus de jocs tenen la funció de presentar fets reals envoltats d’elements de ficció a fi que no siguin creïbles, però en realitat són un element de confusió que actua de manera semblant a la por, caracteritzada per la paràlisi, per la no acció. Ves per on el tema de l’espionatge ens ha portat fins aquí; no ens ho pensàvem.
Publicat 5-4-2023
Bibliografia
Quiñones de la Iglesia, Francisco Javier. Desinformación y subversión (2.0): las técnicas de la Guerra Fría reaparecen en el dominio informativo del siglo XXI.
[1] Subversió consisteix a trastocar, capgirar un ordre establert, bé sigui polític, social o moral.
[2] La psicologia considera la confusió mental com una disminució de la consciència, reducció de la capacitat d’observació i la pèrdua de l’orientació personal i espacial.
[3] Abans de la Guerra Freda estaven vigents conceptes ideològics de caràcter capitalista tractats per Adam Smith (1776) John Keynes (1936) i David Hume (1739) entre d’altres. I en contraposició F. Engels i K. Marx, autors de llibres com La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) i El Capital (1867). Lenin considerava que havien estat els creadors de la ciència social moderna. Va ser influent també el pensament de F. Nietzsche i S. Freud. Veiem, doncs, la importància que han tingut les ideologies en confrontació.
Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.
Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.
En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.
Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.
Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)
A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.
És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.
Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)
A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.
Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).
També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.
Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.
Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).
Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.
L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.
Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia
Notes
[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.
[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que va ser ell qui va fer algunes de les fotografies que vaig presentar al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.
[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada al diari ‘El País’ del 24-11-2008
[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101
[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.
