Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carmen Suñén Hernández, metge especialista homeòpata

Carmen Suñén era llicenciada amb medicina  que exercí  a la Bisbal d’Empordà i també a la seva consulta privada en funció d’  especialista  homeòpata.

L’any 2019 a partir d’una votació publica va ser escollida Bisbalenca de l’Any,  honor que li van concedir  els bisbalencs per la seva activitat  dins l’àmbit sanitari i per formar part del Grup de les Dones de la Bisbal que en era una gran animadora. Es premi el van rebre els seus fils en nom d’ella degut que la Carme malauradament ens havia deixat el dia 20 d’octubre d’aquest mateix any 2019. La seguim recordant.

Poden llegir en format PDF una crònica que parla d’ella i va ser publicada  a la Revista del Baix Empordà número 68 -Any II del mes de març del 2020- Per llegir-la clicar a :   Carmen-suñén

Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)
Carmen Suñén al consultori de Torre Maria de La Bisbal (1991)

Presentació del llibre Llevadores i infermeres del Baix Empordà

S'ha escrit un llibre
S'ha escrit un llibre

El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos  dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.

L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia  era de ser la darrera llevadora del municipi que havia  exercit assistint a parteres al seu propi domicili i  també per haver lliurat atencions a les embarassades  durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.

Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021

En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir  obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.

Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts  corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana.  Per veure’l clicar a:   llevadores

També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj

L’Associació de Suport Forestal de la Bisbal d’Empordà

L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.

Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.

Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.

Parc Natural de les Gavarres
Parc Natural de les Gavarres

Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.

Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.

Can Bech 1989
Can Bech 1989

En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.

El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.

Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.

Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.

A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.

Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.

Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.

Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.

Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997

Nota

(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre  conversava  amb Ponç Sabaté va sortir a tema  en Bardisa, bé, Joan Garriga,  Ponç em va explicar que Joan  havia rebut aquest mot perquè un dia  el camió   se li quedà  trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les  maniobres per veure si el podien  adreçar,  posant fins i tot  pedres a les rodes del darrera, fins  que el camió va lliscà terraple  avall queient  entremig  dels matols i de  les bardises.  D’aquí  li va venir el mot d’en  bardisa, comenta que ara en  Joan ha de tindre  uns vuitanta anys.

Instant

Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu  prop de casa però, un gos que havien adoptar  el va foragitar i l’altre  gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a  idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res  perquè  entren i surten mitjançant un arbre  que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.

S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al  meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa  les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i  de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho  mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.

Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè  gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava  i no les perjudica com  sol passar a l’estiu. Desprès de dinat  ha parat de  ploure  i m’he assegut una estona al patí,  com sempre els gats encara que  dormien a dins el garatge, també han sortir.  Potser perquè les  pedres del terra eren molles que la Gílda  ha preferit  enfilar-se  per l’arbre fins al taulat dels veïns.

M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com  els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i  a la vegada flairava la  atmosfera  neta  desprès de la pluja, era com  rebre un petit obsequi.

En Garfi i la Gílda
En Garfi i la Gílda

Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te,  era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en  llepar totes les seves parts per preservar-lo net.  Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia  la presió dels  batecs del seu  cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.

Els colors de tot el que m’envoltava  havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava  mes que d’altres vegades i  lligava en aquells context,  era com si visquès  un moment  carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí,  configuraven un conjunt de  natura relaxada on l’únic  moviment i só existent eren el que feien els ocells.

En aquesta situació de no  pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat  la Antonia Brugué, infermera i  filla d’una llevadora el dia  que vaig preguntar-li coses de  la seva mare per fer una crònica.

La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i  que posseia una  innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també  aquest fet que ara he recordat.  A casa seva tenien  una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els  portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé  dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas.  Va afegir el comentari:  la gata sabia que a la falta de la mare  estarien segurs !

La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer

Comentar que la llevadora  Josepa Adell Ferré va ser qui ens va  assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància  si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig,  el dia  de l’onomàstica del  meu naixement. És impactant veure com hi ha vegades els fets es presenten concatenats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància