Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Formació agrària de les dones de pagès al Baix Empordà. Celebració dels 25 anys dels estudis (1994-2018)

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.

Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.

El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells
El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells

 

A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.

Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.

Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.

Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.
Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.

 

 

 

Margarita Adroher Burgas, llevadora.

Breu resum d’un entrevista feta a la Margarita Adroher que va ser publicada a la Revista del Baix Empordà número 16, pagina 47 del mes de març de l’any 2007, pàgina 47. Es pot llegir complerta clicant a l’enllaç de la revista.

Margarita va néixer a Besalú l’any 1935, va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona i posteriorment motivada per l’admiració professional  que li va saber transmetre la Dolors Mateu, llevadora de Besalú, va decidir estudiar la especialitat d’obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, obtenint el títol l’any 1956.

El primer poble que va exercir de llevadora titular va ser de Calonge i quan  la Rosa Moliner  es va jubilar va sol·licitar  el trasllat a Palamós. Havia conegut a Josep M. Ribas Poch, fill del veterinari de Pals i el mes de novembre de l’any 1959 es casaven a Besalú.

Fins el dia  de la seva jubilació va exercir de llevadora a la  Seguretat Social atenen a les parteres del municipi de Palamós, però també disposava de consulta privada. La Margarita ha estat una  professional molt volguda i considerada per a tothom i han sigut moltíssims els palamosins que han nascut a les seves mans.

Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956
Margarita amb una companya d'estudis a la Maternitat de Barcelona, any 1956

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa, que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, (1) on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

(1) La empresa Mediasseda  va ser creada per l’empresari  Ramón Samaranc Moixí el dia 13/2/1933, desprès sembla que va passar a ser gestionada per Joan Centelles Roig i més tard per Ramon Bancells Sagalà.

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Nivell i metro

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Poesies

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

*

     Dibuixos

Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 Documents

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

Llibres d’anatomia, 1940

Tenia guardats tres llibres d’anatomia de l’autor H. Rouvière. París 1940 que eren propietat del doctor Cosme Rofes i Cabre, llibres que fa temps m’havien sigut obsequiats per Carles Rofes,  net de l’esmentat  doctor perquè considerava que essent infermera em podien ser d’utilitat.   Degut que actualment no els consultava com abans, vaig pensar que seria  més  beneficiós  cedir-los a la biblioteca de la Facultat de Medicina i d’Infermeria de Girona, en especial perquè tenen una secció dedica a la preservació de llibres antics  que  posen a disposició dels investigadors i estudiants  que els vulguin consultar.  Amb data 24 d’abril de 2018 vaig rebre una carta d’agraïment.

Anatomia de H. Rouvière, París 1940
Anatomia de H. Rouvière, París 1940

 

Certificat
Certificat
Ruovière 1940
Ruovière 1940