Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
A la dècada dels anys seixanta a la Rambla d’Ègara de Terrassa per sobre del carrer Torrella i gairebé al davant de l’antic cinema la Rambla, hi havia una botiga que venien màquines d’escriure, si ho recordem bé penso que eren de la marca Olivetti.
A l’aparador i com a reclam hi tenien instal·lat un mecanisme elèctric amb què es podia fer moure un titella sostingut amb quatre fils. La idea era que des de fora se li pogués donar vida fent-lo voltejar fins a aconseguir posar-lo dempeus a sobre d’una plataforma i sense passar del temps establert.
De vegades quan sortien de l’escola anàvem en aquell aparador per posar a prova les nostres habilitats i també per veure si en seria possible rebre un premi , com ho deia un rètol que hi havia enganxat. Encara que sabíem era extremadament difícil col·locar el titella a sobre la plataforma com es demanava que es fes, inclús ho era per les persones adultes.
Un dia junt amb una amiga de l’escola ens vàrem aturar a l’aparador com havíem fet d’altres vegades i en aquesta ocasió no sabem com vaig assolir que el titella es mantingués dret a sobre del pedestal.
La sorpresa va ser tan gran que totes dues emocionades vàrem entrar a la botiga a dir-li al senyor que el titella es mantenia dret a sobre de la plataforma.
El senyor abans de dir-nos res, ens va preguntar: – Que es diu quan s’entra a un lloc?
- Li vàrem respondre: Deu-vos guard.
- Doncs vosaltres no ho heu fet. Va dir-nos.
- Per tant, no hi ha premi.
Vàrem sortir al carrer de-sabudes i ens sentíem enganyades i mal tractades perquè ens va acusar de tenir poca educació.
A partir d’aquell dia si passàvem per davant de l’establiment de les màquines d’escriure no ens hi aturàvem.
Una cosa que potser sí que ens va ensenyar el senyor de l’Olivetti, va ser el fet de fer-nos adonar que el comerç és el comerç i s’ha de mirar pel negoci encara que s’hagin de deixar de banda les possibles habilitats de les persones.
Presentem amb format Power Point i a títol d’esborrany, algunes dades de les quatre primeres llevadores mataronines que hem localizat pel fet que a principis del segle XX pagaven impostos per exercir la professió. Documents que es poden consultar al Arxiu Municipal de Mataró.
A partir d’aquesta informació ens ha estat possible completar algunes dades acadèmiques de cada una d’elles encara que el nostre objectiu era el d’intentar coneixer el nom del seu marit, data imprescindivble per si volen trobar familiars. Les consultes han estat fetes presencialment a l’ Arxiu de la Universitat de Barcelona i per línia amb petició de fotocòpies de documents al Arxiu Nacional de Catalunya.
El propòsit de presentar aquestes dades es la de proporcionar informació de les llevadores localitzades que pot ser útil per estirar el fil i complementar les biografies de dones pioneres en temes sanitaris. Les llevadores de les que n’hem obtingut informació són de: Juana Rosa, Montserrat Plans, Josefa Marlés i Dolors Carlos, tot que de segur en hi han d’anteriors a elles , de les que en diem ‘comares’ en el supòsit de no tenir formació académica i tambe d’altres de temps més avançat.
Seria interessant que futures investigadores/rs continuesin indagan en aquesta línia, perquè sovint provoca satisfacció als familiars de les protagonistes i a la vegada enriquim una part de la historia local, que ajuda a donar personalitat i de vegades també singularitats inesperades.
Degut que visc a la Bisbal d’Empordà i perquè també he decidit afluixar una mica el ritme d’ activitats, deixo aquesta cerca a mans de qui el pugui motivar per seguir investigant.
Comentar que en base a d’altres investigacions fetes, hem vist que les llevadores de Mataró també han seguit el model d’agrupar-se formant nissagues familiars, fet deduït per la repetició de cognoms.[1]
Per veure l’esborrany del Powuer Point clicar a sobre del nom.
La Francesca Llonch va ser pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic (MPP) o part sense dolor.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Francesca a la Mútua de Terrassa l’any 1960, quan hi treballava acomplint les funcions d’auxiliar de clínica i sempre les seves col·legues la anomenaven senyoreta Llonch.
L’any 2000 l’Ajuntament de Terrassa amb coordinació amb la regidoria de Promoció de la Dona va publicar el llibre titulat: Elles, terrassenques del segle XX on hi consta la biografia de diverses dones que havien fet aportacions o destacat per alguna activitat a la ciutat de Terrassa.
En base a la coneixença personal que tenia amb la senyoreta Llonch i també del seu nebot i de la seva companya Dolors Co, també infermera de Mútua de Terrassa i a causa que ella ja no ens podia donar testimoni de la seva vida, vàrem podem obtenir junt amb d’altres fons consultades la informació necessària per elaborar una breu biografia que va ser publicada a l’esmentat llibre.[1]
Ara, desprès d’haver transcorregut 23 anys d’aquella publicació i estant personalment en una fase d’ endreça de llibres, entre ells han aparegut tres quaderns mecanografiats fets per la Francesca Llonch, m’han causat impacte i et preguntes com és possible que disposes d’aquest material que no recordava, ni tampoc si me’l havia donat ella mateixa o bé la Maria del Carme Llopart que va atesa per la F. Llonch.
Es possible que els tres quaderns pertanyien a una col·lecció més amplia. Estant fets mecanografiats amb la clàssica màquina d’escriure d’abans i el primer d’ells esta escrit en llengua castellana i els altres dos en català. Cada un d’ells tracta d’una fase o moment cronològic del procés de l’embaràs i part.
El Primer quadern, l’anomenem així degut que no te títol, en ell dona infamació dels horaris de consulta, sobre les trucades telefòniques i urgències i presenta un esquema de com arribar a casa seva a Matadepera. Segueix fent una relació de menús o de dietes adients per les parteres i a vegada indica els aliments beneficiosos i els menys aconsellables, també dona consells d’ hàbits de vida i recorda el que s’ha de posar quan es prepara la maleta. [2]
El segon quadern porta per nom: Orientacions per les ultimes setmanes d’embaràs (10 dies abans de complir l’última falta)
En ell explica les manifestacions fisiològiques que apareixen al començament del part i també recorda el fet d’estar preparada psíquicament.
El tercer quadern duu per nom: Orientacions per al sobrepart
Conté una relació de possibles símptomes que pot experimenta la mare que van des de les 12 primeres hores desprès del part i fins el sisè dia. També inclou consells a la arribada a casa.
Notes
[1] Diverses autores. Elles, terrassenques del segle XX. Ajuntament de Terrassa, 2000. Pàgines de F. Llonch de la 103 a 119.
[2] La Francesca Llonch va ser una llevadora podem dir de la transició entre quan es practicaven els parts a domicili i quan s’ inicià la practica d’infantar ala hospital i clíniques. Era habitual que la partera s’emportés la seva roba d’estar-se al llit i la del nadó així com també els productes d’higiene personal.
Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.
Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.
Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.
L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-
No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.
Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.
Una nova imarge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.
Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes, curiosament fa poc que una senyora de la meva edat esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.
Com són les sincronicitats, quan de gran vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava i vaig saber que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat. Sí que és curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.