Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

La Gilda al pati de casa
La Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells em van dir que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera sense saber d’on havia sortit.

El Garfi o Marrau per la Nuria una veïna que també els alimentava,però en realitat es deia Garfi perquè la Núria una altra veïna explicava que  havien adoptat un gos i aquest va fer  fora  de casa al Garfi, tot que ell hi era primer,  tenia  llavors  uns vuit anys vol dir que ara n’ha de tenir onze.

 La Gilda era una gata jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, caminava pausadament sense tenir cap mena de presa i duent la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que estaven habituats estar al carrer, el ferrer va fer una gatera a la porta del garatge que els permetia entrar i sortir quan volien,  tot que desprès també els agradava força estar-se al pati.

 El divendres dia 29 d’octubre cap allà les nou del vespre els hi vaig donar, diguem-ne el sopar, el Marrau va pujar a dalt a casa i la Gilda va sortit al carrer. Passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat , em truca dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer davant de casa.

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents, la Gilda estava morta, terrible, no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe qui l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, me la mirava i confiava que només estes commocionada, però no, es veia que el que li donava vida havia fugit per no tornar.

 Vaig agrair a la Nuria, la veïna que els alimentava i donava llaminadures que m’hagués ajudant en aquell moment, perquè tot i ser una dona adulta no sabia que fer en aquell moment.

El Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, no sabia si existia , que em digués on era la ànima de la Gilda.

M’aparegué la imatge borrosa d’una cara de lleó amb grossa melena i  nas amplíssim. No responia i jo tampoc li deia res però, vaig interpretar que  deia ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc experta, ho poc experta.  La imatge  va desaparèixer .

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda, era una samarreta amb lletres i usada  de feia temps per acomodar el seu jas.  La rutina feia que no em fixés amb lema  que hi havia afegit, però al recollir-la del estenedor m’adono que hi havia escrit: Una I i al costat un cor i desprès HUGS, curiosament feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i una corona a sobre, vaig saber que el signe de la H significava regne i la corona Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins ens feia saber que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar en fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  una cosa però, restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i de vegades en algunes coses ens superenen, per exemple: no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos i s’han d’adaptar al taranna dels seus amos, d’altra manera  poden posar en perill la seva  supervivència.

 Sigui com sigui, aquesta correlació d’ esdeveniments i volent buscar-li una funció practica, podem dir que ha estat un acte  d’acomiadament que hem tingut amb la Gilda, necessari per altra banda degut que va passar d’immediat el fet de gaudir de la plenitut de la vida a no ser-hi, ha desapareixer  i això em va causar un gran impacte, tot que algú pugui dir: bé era un animaló.

Penso que va desaparèixer del barri una orgànica pila fotovoltaica dispensadora de benestar per a tothom que es parés a mirar-la.

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

 

 

 

 

Àngela Graupera Geli (1890-1936) Activista contra la guerra

 Passa sovint que quant busquem informació sobre algun tema en localitzem un altre que ens motiva a indagar-lo, això  ens va succeir amb la Àngela Graupera Geli, una  infermera que havia  donat conferencies a Palafrugell i a d’altres viles del Baix Empordà enmarcades el tema de no a la guerra. La Àngela tenia l’autoritat  amb parlar d’aquesta questió perquè tenia la  experiencia d’haver viscut en persona  el sofriment humà generat per la  Primera Guerra Mundial.

 Degut que el cognom  Graupera és bastant  freqüent a Girona  i també perquè havia donar conferéncies a Palafrugell, vàrem pensar que era filla d’aquesta vila, però no, hem sabut que va  nèixer a Barcelona, tot que es coneixen pots detalls  de la seva vida. Si que sabem que l’agradava escriure i va aconseguir fer un bon treball literari i en un moment no massa llunyà a que esclatés  la Guerra Civil Espanyola.

El diari Ara del dia 30 de setembre de l’any 1933 comunicava que al Centre Fraternal de Palafrugell s’havia de fer un acte pacifista organitzat pel Comitè Català contra la guerra i en ell hi  havien de participar :  Albert Carsí, Pere Geli, Àngela Graupera i Bertrán de Quintana que era el president del Comite Català contra la guerra i regidor d’Esquerra Republicana de l’Ajuntament de Barcelona.

D’actes similars se’n vàren fer a Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calonge, Begur i La Bisbal, la premsa també informava que estava previst fer-ne un a Torroella de Montgrí i a la vegada opinava  que les esmentades conferencies habien  fomentat  una bona adhesió  a la causa que les movia.

A Sant Feliu de Guíxols una conferencia es va fer  el dia 19 de juny del 1933 en el Saló Novetats on hi va assistit també Àngel Pestaña (L’autonomista , 27-6-1933). A La Bisbal  la concentració es va fer el dia 2 de juliol al saló d’espectacles de l’Ateneu Pi i Margall i va estar presidit per Bonaventura Casedevall acompanyat d’un un bon nombre de forçes polítiques. (L’Autonomista, 3-7-1933). El mateix diari del dia  11 de juliol del 1934 feia saber que a Barcelona  s’havia constituit la delegació catalana del Comite Femení Internacional contra la Guerra i el Feixisme i  donava  els noms de les  dones implicades, entre elles hi havia la Àngela.

Degut a un acte que s’havia de fer a Lleida que finalment va ser anulat hem sabut que la  Àngela se l’ anomenava  com  a la coneguda propagantista llibertària.

Més endavat el  mateix diari  Ara del  dia 7  de juliol del 1933 informava que Àngela Graupera havia participar novament a un altre acte pacifista  al Centre Fraternal de Palafrugell i esmentava que les seves paraules relacionades amb els fets viscuts per ella mateixa  van commoure  l’auditor i  va ser sorollosament aplaudida.

 Es diu que Àngela s’havia  allistar a la Creu Roja per atendre ferits de guerra i  que havia estat a Nis, Servia i  també a Melilla,   mentre feia d’infermera acomplia també les funcions de corresponsal de guerra, essent  la primera dona espanyola en desenvolupar aquesta tasca. Com a escriptora va obtenir força èxit la obra titulada. ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’

Per saber quelcom més de la Àngela com a infermera vàrem sol·licitar informació  al Centre d’Informació de la Creu Roja però, dissortadament  no disposen de registres  d’ella,  sí que molt amablement ens  vàren  lliurar alguns  enllaços d’ articles  amb els que podem conèixer diversos aspectes de la seva activitat, gest que els vàrem agrair  i hem  afegit aquest material a notes junt amb un treball més recent de Desirée Oñate  i Xavier  Pla.

Un dels  lemes  de la Àngela va ser : “Amad vuestra bandera, pero amad más la bandera de la Humanidad”
Dues portades de diferents edicions del seu llibre
Dues portades de diferents edicions del seu llibre

De fet és poc freqüent que una persona nascuda a finals del segle XIX  reuneixi  quatre atribucions personals com les de la Àngela  lque eren: infermera, corresponsal de guerra, escriptora i oradora. Comentar que ens ha provocat una certa estranyesa  el fent que no s’hagin publicat imatges d’ella i que desconeguem la causa de la seva  mort, algú ha escrit que va desapareixer.

El llibre de Àngela titulat ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’ va ser comentat per Desirée Ortega i Jose M. Reyes a la llibreria Altell de Banyoles el mes de maig del 2019  fet que ens mostra que es un tema que continua essent d’interès. (El Punt, Comarques gironines, 30-5-2019)

Si els fets esmentats ens suggereix alguna cosa és que la decició belicista sembla que sovint està prevista, estudiada i pactada, però per fer-la possible  és necessari que la societat estigui dividida per blocs ideologics, d’altre manera una guerra civil no seria possible i l’experiencia ha demostrat que si  bé alguna cosa es regenera  sorgeix altre forma no esperada de constricció.

Notes

Biblioteca Nacional

https://escritores.bne.es/authors/angela-graupera-1876-1940/

 Centro de Información Documental de Archivos (CIDA)

https://www.culturaydeporte.gob.es/cultura/areas/archivos/mc/centros/cida/4-difusion-cooperacion/4-2-guias-de-lectura/homenaje-personal-sanitario/angela-graupera.html

 RTVE

https://www.rtve.es/play/audios/serveis-informatius-radio-4/angela-graupera-primera-corresponsal-guerra-catalana/6677156/

 Revista de la Real Academia de Medicina de Cataluña

https://raco.cat/index.php/RevistaRAMC/article/view/344103

Treball de Màster
Desirée Oñate Ortega Màster de Recerca en Humanitats 2016-2017 Treball Final de Màster Xavier Pla Barbero

 

 

 

 

 

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998