Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Simon Fiestas Martí (Terrassa, 1918-2013)[1]

Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.

Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.

En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.

Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.

Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)
Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)

A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.

És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.

Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)
Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)

A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.

Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).

També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.

Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.

Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).
Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).

Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.

L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.

Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia

Notes


[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.

[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que  va ser ell qui  va fer algunes de les fotografies que vaig presentar  al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.

[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada  al diari ‘El País’ del 24-11-2008

[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101

[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.

Uns dibuixos del doctor Pompeu Pascual Coris (Llagostera 1929-2016)

El doctor Pompeo Pascual Coris -en Peio-  per algunes amistats, hi vaig treballar d’infermera al dispensari municipal de

El Dr. Pascual a terrat de casa dels seus pares a Llagostera( Imatge Rosa M. Masana)
El Dr. Pascual a terrat de casa dels seus pares a Llagostera( Imatge Rosa M. Masana)

Llagostera junt també amb el doctor Carlos Soto Blanco, metge  titular de la vila del cos d’ Assistencia Pública Domiciliaria (APD). En aquesta població hi vaig  estar  des de l’any 1989 fins el 1991, veure l’ índex de les  Memòries d’infermeria de Llagostera.

El consultori era un edifici que havia estat inaugurat de feia poc i era situat a una zona separada del centre. La distribució de les consultes era lineal de manera que la infermera ocupava la consulta del mig que es comunicava amb cada una del dos metges, era un sistema  funcional pràctic per treballar.

Rosa M. al balcó del Casino de Llagostera (Imatge Dr. P.Pascual)
Rosa M. al balcó del Casino de Llagostera (Imatge Dr. P.Pascual)

La demanda assistència sanitària era important degut que Llagostera en aquell moment disposava de més de 5.000 habitants empadronats i nosaltres com a sanitaris desenvolupavem, a més del treball fet al dispensari,  ateniem als pacients enllitats o bé amb dificultats de locomoció al seu propi domicili  i també ateníem les emergències que es poguessin generar al llarg de les 24 hores del dia,  els malalts en situació de gravetat  amb l’ambulància eren traslladats  al hospital Trueta de Girona.

 Abans d’iniciar la consulta o desprès, a més de comentar quelcom referent als pacients amb el doctor Pascual, sempre demanava allargar  la conversar que sovint estava  relacionada amb l’art i , de vegades l’havia de recordar que tenia diversos domicilis a fer i se’n feia tard.

Tenia la facilitat de fer dues coses a la vegada, parlar i dibuixar, dibuixos que  podia fer  a qualsevol dels papers que tenia a l’abast, alguns duien encapçalat el seu nom, especialitat i domicili,  una vegada fets  me’ls regalava, en tenia molts de guardat tots que també n’havia regalat a algunes amistats.

Podria explicar diverses coses i anècdotes viscudes amb el doctor Pascual però, ara només volia comentar que m’han sortit de dins una carpeta de l’estanteria de dalt de tot  un seguit de dibuixos que m’havia regalat, tots fets espontanis i en un moment a la mateixa consulta i també els el ‘Reglamento de la sociedad Casino llagosterense, 1929.  De les imatges parlem de fa 34 anys.

Va exercir de metge a Llagostera des de l’any 1963 fins l’any 1999 que es va jubilar, estava casat amb Maria Grifé amb qui va tenir sis fills,  a més de la seva dedicació al dibuix , també havia fet poesia, activitats de caràcter social i era col.leccionista.

Portada del vídeo
Portada del vídeo

La troballa del seus dibuixos, sabia que els tenia però feia molts anys que no me’ls havia mirat i ara  m’han fet  pensat amb quina sortida els hi podria donar, estaria bé que algú els pogués seguir preservant  perquè encara que els segueixo guardant, els anys passen.

Per aquest motiu he pensat fer-ne una breu presentació filmada d’una part d’aquesta seva producció  artística  i adjuntar-la  en aquesta pàgina.

       alguns-dibuixos-dr-pascual-comprimit

Comentar també un fet curiós que va succeïr el día 9 de febrer del 2023, buscava informació a internet sobre el doctor Pascual i casualment va apareixer una noticia dient que la família Pascual-Gifre l’any 2011 havia donat tres plànols corresponents a les mines de sal de Cardona al Arxiu Històric de la ciutat.

La sincronització d’aquest fet el podem trobar amb que fa temps vaig escriure una crónica  que tracta de la nostra experiència de l’estada a les mines de sal de Cardona, en concret al Forat Micó de jove m’hi havia introduït junt amb el grup espeleològic del Centre Excursionista de Terrassa al que pertanyia. Ha estat una simpàtica coincidència. Veure Forat Micó. Cardona

 11-2-2023

 

 

 

 

Entrevista a Rosa M. Masana Ribas (2020)

La periodista  Marta Escubós, va entrevistar a la infermera Rosa M.Masana  i va  ser publicada a la revista del Baix Empordà número 71 del mes de desembre del 2020, pag. 46.

Es pot veure també la entrevista a  la revista digitalitzada  del Baix Empordà, núm 71 pag.46  i  en aquesta pàgina en format Pdf

entrevista-rosa-be-num-71-2020

 

 

 

 

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

a Gilda al pati de casa
a Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells  m’havien dit  que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.

 La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau  com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors  no tenia cap nom.

La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va  cuidar d’alimentar-los durant la  llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa  d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés  al carrer era degut que havien  adoptar a un gos i aquest va fer fora  de casa al Garfi, tot que  en Garfi havia estat  el primer de viure en aquella casa.

 La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa  i  sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que els gats  estaven habituats  al carrer,  vaig encarregar al ferrer  fer una gatera a la porta del garatge, element  que els permetia entrar i sortir quan ells volessin,  tot que deseguida es van habituar estar-se bastant  de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.

 La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar  a la porta  dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible!  no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure  que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.

 Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.

En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense  saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.

M’aparegué una imatge borrosa que configurava  la cara d’un esplendit  lleó d’una  gran cabellera i nas amplíssim. No deia res  i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que  ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall  de samarreta  que usada pel seu  jas, abans no em fixava amb les lletres  que  duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.

Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la dir  H volia dir Regne  o sigui  Corona  del Regne d’Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava  que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar  gens amb fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  però una cosa sí que restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir.  Hem de valorar  l’esforç  que alguns han de fer per  adaptar-s’he al taranna dels seus amos.

 Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès  en mostrar als que encara estem aquí,  un seu darrer acte  amoròs  que tant la caracteritzava.

Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles,   una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que reservesin un temps per mirar a la Gilda.

Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig  rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant  en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai  que  preguntava: Rosa, estas bé ?  Li vaig respondre que sí, que estava molt bé !  La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.

La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir  un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar  a casa  a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a  sacrificar-se en el meu  lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó  que era semblant al  que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo  portés el nom  ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?

La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé  el nom de l’autor  amb tot li agraim  que sense  permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo  ‘Misterios Ocultos’  per haver-nos compartit  un tema d’alta sensibilitat com és el de  la comunicació amb els animals.