Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

L’Associació de Suport Forestal de la Bisbal d’Empordà

L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.

Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.

Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.

Parc Natural de les Gavarres
Parc Natural de les Gavarres

Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.

Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.

Can Bech 1989
Can Bech 1989

En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.

El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.

Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.

Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.

A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.

Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.

Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.

Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.

Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997

Nota

(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre  conversava  amb Ponç Sabaté va sortir a tema  en Bardisa, bé, Joan Garriga,  Ponç em va explicar que Joan  havia rebut aquest mot perquè un dia  el camió   se li quedà  trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les  maniobres per veure si el podien  adreçar,  posant fins i tot  pedres a les rodes del darrera, fins  que el camió va lliscà terraple  avall queient  entremig  dels matols i de  les bardises.  D’aquí  li va venir el mot d’en  bardisa, comenta que ara en  Joan ha de tindre  uns vuitanta anys.

Instant

Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu  prop de casa però, un gos que havien adoptar  el va foragitar i l’altre  gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a  idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res  perquè  entren i surten mitjançant un arbre  que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.

S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al  meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa  les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i  de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho  mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.

Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè  gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava  i no les perjudica com  sol passar a l’estiu. Desprès de dinat  ha parat de  ploure  i m’he assegut una estona al patí,  com sempre els gats encara que  dormien a dins el garatge, també han sortir.  Potser perquè les  pedres del terra eren molles que la Gílda  ha preferit  enfilar-se  per l’arbre fins al taulat dels veïns.

M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com  els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i  a la vegada flairava la  atmosfera  neta  desprès de la pluja, era com  rebre un petit obsequi.

En Garfi i la Gílda
En Garfi i la Gílda

Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te,  era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en  llepar totes les seves parts per preservar-lo net.  Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia  la presió dels  batecs del seu  cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.

Els colors de tot el que m’envoltava  havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava  mes que d’altres vegades i  lligava en aquells context,  era com si visquès  un moment  carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí,  configuraven un conjunt de  natura relaxada on l’únic  moviment i só existent eren el que feien els ocells.

En aquesta situació de no  pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat  la Antonia Brugué, infermera i  filla d’una llevadora el dia  que vaig preguntar-li coses de  la seva mare per fer una crònica.

La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i  que posseia una  innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també  aquest fet que ara he recordat.  A casa seva tenien  una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els  portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé  dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas.  Va afegir el comentari:  la gata sabia que a la falta de la mare  estarien segurs !

La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer

Comentar que la llevadora  Josepa Adell Ferré va ser qui ens va  assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància  si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig,  el dia  de l’onomàstica del  meu naixement. És impactant veure com hi ha vegades els fets es presenten concatenats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància 

Soldats del Baix Empordà reclutats amb possibilitat d’anar a la Guerra de Cuba 1895-1898

En motiu de fer un article relacionat amb el soldats  de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba  i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en  el camp de batalla  ho  per  alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga,  tenia   encara guardats  uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca  del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898.  Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.

He considerat que aquests apunts  amb el temps podrien convertir-se amb  paper reciclat  i que abans que això succeís  s’en podia fer un breu resum  com el que presentem.

Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada  de citar als joves que tenien l’edat,  demanar-los que anessin  a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent  registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.

Tothom sabia que anar a  la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic  amb vaixell i en condicions  poc favorables,  era  d’un  gran risc  per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners  per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres.  També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba  hi anaven , alguns restaven a la península.

Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun  lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits  perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs  que s’havien escapat però  eren buscats  per d’altres municipis  i  un tercer grup de no aptes  a causa de manifestar  algun problema físic o psíquic.

Mapa del Baix Empordà

  Tot seguit mostrem  dos llistats, un amb el nombre de soldats  que residien a un dels  cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren:  La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols,  d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de  922 reclutes.

Reclutes de les principal poblacions empordaneses
Reclutes de les principal poblacions empordaneses

En aquest altre llistar  s’inclou el  nombre de reclutes  que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de   664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans  abans esmentades ens dona la xifra de  1.586  reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.

Considerar que el  territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.

Illa de Cuba
Illa de Cuba
Pobles 1895 1896 1897 1898 Total
Bagur 14 13 13 15  55
Calonge 29 24 30 36 119
Casavells  9  3  4  5   21
Castell d’Aro 20 15 13 19   67
Castell d’Empordà -  3  -  3    6
Corçà  6  7  5  9   27
Cruïlles  9 14  7 10   40
Fontanillas  2  3  4  -     9
Fonteta  7  7  7  5   26
Foixà  6  2  7 12   27
Gualta  9  7  6  6   28
La Pera  6  8  4  9   27
La Tallada  6  6  5  8   25
Monells  6  4  3  3   16
Mont-ras  6 11  7  3   27
Palau Sator  6  8  6  6   26
Pals 12 25 20 12   59
Parlavà   4  4  3  3   14
Peratallada  6  6  3  7   22
Regencós  3  2  2  1     8
Sant Joan Palamós 11 12 11 15   49
Sant S.de la Heura  3 12  7  8   30
Santa Cristina Aro 12 14  9 11   46
Serra  3  3  1  5   12
Rupià   5  5  1  6   17
Torrent  3  4  6  6   19
Ullà  5  10  6  3   24
Ullastret  4  4  5  3   16
Vallobrega  2  1  1  2     6
Vulpellac  6  4  2  3   15
Total 148 241 138 137 664

Podem obtenir més informació a: Gironins morts a la Guerra de Cuba

 

Historia de la Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa

Este libro fué incorporado en esta pàgina el dia 23 de abril del año 2o16 y poco después fué retirado para hacer alguna modificación.

El Colegio Oficial de Enfermeria de Canarias nos pidió permiso para incluirlo en su página web y le fué concedido, pero libremente y sin pedir permiso a la autora  este libro no esta permitido copiarlo y en especial en paginas que contengan publicidad.

Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa
Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa

Para su lectura clicar a: toraxhospital Escola infermeria

Incluimos en este espació un gráfico estadístico de los alumnos que finalizaron los estudios en la Escuela del ‘Hospital del Tòrax de Terrassa’ aunque este incluido en el libro  lo  adjuntamos externamente  porque  sintetiza la actividad formativa enfermera.   grafic-alumnes-ats_color

Con el fin de ampliar la historia del hospital presentamos dos crónicas que había obviado debido que no consta registrado el medio donde fue publicado. Tratan de la inauguración de la Ciudad Sanatorial erigida por el Patronato Nacional Antituberculoso en la ciudad de Terrassa en un terreno que habia adquirido  el ayuntamiento  antes propiedad de Can Carbonell , el dia 22 de abril de 1944 cuya extensión era de 106.497 m2 ( Ana M. Luque i López)

El acto de inauguración fue celebrado el día 8 de junio del año 1952 en el que asistió el General Jefe del Gobierno español Francisco Franco y otras autoridades políticas y eclesiásticas. El Sanatorio como popularmente era conocido, transcurridos unos años en que coincidió que la enfermedad podía ser tratada ambulatoriamente, el sanatorio  se transformó pasando a  llamarse Hospital del Tòrax de Terrassa.

 Incluimos  más información y  algunas imagenes  ver  en : Datos complementarios   

Crónica inauguración Sanatorio
Crónica inauguración Sanatorio
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952