Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Donacions

 

El temps passa volant i,  aquest fet  fa que  en un moment o altre  ens posem davant de la nostra pròpia  condició  humana, la  fungibilitat, tot que de vegades actuem com si haguessin de viure sempre.

Degut a la meva afecció d’ escriure  cròniques de caire històric, he hagut de freqüentar diversos arxius municipals i comarcals  on en ells hi he  trobar documents de gran vàlua  que et permetien donar un  testimoniar documental  de fets  succeïts  anys enrere.

 Duran  l’exercici de la meva  professió d´infermera algunes persones  m’havien obsequiat poesies, dibuixos, fotografies i fins i tot unes  memòries personals. Per això  ara amb  sento responsable de que aquest material pugui ser preservat en el temps,  i la millor sortida es la de cedir-lo als respectius arxius històrics del territori on va viure la persona que els va cedir.

També he donat uns objectes relacionats amb la construcció de la xemeneia industrial Almirall de Terrassa que va ser Rècord Guinness l’any 1991.

Les donacions

* Donació d´un nivell de bombolla d’aigua i un metro d’acer inoxidable de l’any 1955 aproximadament al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que  pertanyia a Marià Masana Ribas , mestre d’obres de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa., que va ser Rècord Guinness  com la més alta del mon amb escala de cargol, l’any 1991. Donació feta el mes de juliol de 2012.

Certifica del Arxiu Municipal de Begur
Certifica del Arxiu Municipal de Begur

 * Donació d’un recull de poesies fetes per la senyora Maria Marí i Marí de Begur al Arxiu Municipal  d’aquesta població. El seu estil de fer poesia, com ella mateixa el definia,  era de tipus espontani. Vivia a una casa situada a la platja de Sa Riera, on des d’una finestra de casa seva, gairebé podia tocar amb la ma el mar.

 Vaig tenir ocasió de conèixer-la  perquè anava a lliurar-li cures infermeria al seu domicili.

Donació feta el dia 6 de maig de l’any 2015.

 

Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà
Certificat Arxiu Històric Comarcal Baix Empordà

* Donació de set dibuixos fets per en Joan Coromina “ Koro” , empresari de la Bisbal , al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, acompanyat ‘un article publicat a Totbisbal el dia 5 de maig de 2015.

 

En Florenci Mont de Pals que duran bastant de temps va ser president del Sindicat de l’arròs, en una ocasió mentre anava a casa seva a lliurar-li cures d’infermeria em va regalar uns documents, tot dient, te se que tu en faràs alguna cosa. De fet, l’he feta perquè he considerat  que allà on podrien estar millor era al Arxiu Municipal de Pals i vaig procedir a  fer la donació. Adjunto el certificat.

 

 

 

Filo Pla Mas (Mura, 1929 – Terrassa, 2015)

Filomena Pla (cedida per ella)
Filomena Pla (cedida per ella)

Vaig conèixer la Filo a Mútua de Terrassa més o menys l’any 1965 i ambdues fèiem d’auxiliars de clínica. Respecte a les auxiliars i infermeres que ens havíem incorporat feia poc ella era uns anys més gran que nosaltres.

Tenia un caràcter extravertit i un accentuat sentit de l’humor. No sé com s’ho feia, però sempre que explicava o comentava alguna cosa ho feia amb to humorístic que per força havies de riure. Era un tipus d’humor diguem-ne muranenc, de Mura, poble on va néixer la Filo, que es caracteritzava per ser fresc, directe, oportú i amb una dosi de saviesa pròpia de la vida.

Juntament amb les companyes de feina vàrem fer diverses excursions i la Filo sempre s’hi apuntava i feia que sempre riguéssim pels descosits. La que més recordo va ser una sortida a Núria en què ens vàrem passar tot el trajecte amb el cremallera fins al monestir explicant acudits i rient sense parar. Aquell dia va succeir un fenomen irrepetible perquè els acudits entre tots ens sortien encadenats: uns n’inspiraven d’altres que tothom recordava. En arribar a Núria, de tant riure ens feia mal el diafragma.

He recordat diverses vegades aquella excursió, però avui, ves per on, el dia del seu comiat definitiu d’aquest món, s’ha presentat el record d’aquella sortida amb més força i enfocat nítidament en el fet de riure. Avui que és un dia trist recordo la Filo rient. És magnífic que ens hagi deixat aquest llegat espiritual.

 

Un ensurt còmic a Núria

Ens vàrem allotjar al monestir i l’endemà vàrem pujar al pic de l’Àguila i vàrem decidir baixar a peu. El camí estava glaçat i cada dos per tres quèiem fins que finalment vaig optar per baixar asseguda. El problema era que el glaç no et permetia frenar amb els peus; allò semblava un tobogan.

Uns metres més avall una senyora caminava amb les cames obertes, suposo que per mantenir millor l’equilibri. En veure que jo baixava embalada, la Filo va cridar “pip, pip!” per avisar la senyora que s’apartés, però no hi va ser a temps: les meves cames van passar entremig de les seves i va caure asseguda a sobre meu. De l’ensurt es va agafar als meus malucs tot clavant-me les seves esmolades ungles. La velocitat de baixada es va incrementar i cada cop es feia més incert quan i on pararíem. Encara sort que en trobar neu tova amb els quatre talons vàrem poder frenar.

La senyora es va incorporar lògicament abans que jo i estava tan enfadada que pensava que arribaria a les mans. Enfadada, deia: “Oh, i a sobre riure-se’n dient pip, pip!” De fet, no sé si jo encara estava enriolada del dia anterior o què, però havia de fer un esforç per mantenir la seriositat, tot i que li demanava disculpes pel fet. Però ella continuava enfadada i no entrava en raons. Amb aquestes que arriba la Filo i en veure-la tan indignada li diu: “Senyora, escolti, no s’enfadi tant, que almenys vostè ha baixat amb el cul sec.”

La colla excursionista.
La colla excursionista.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.

 

 

Una broma poc reeixida

El primer o segon dia que la Filo s’havia incorporat a consultes externes de Mútua li van voler gastar una broma. Una infermera sabia com fer-se passar per histèrica i ho feia de manera tan real que semblava talment una pitiàtica.

Dues companyes es varen posar d’acord i una de elles li diu: “Vés a la consulta del doctor Bosch a buscar una bombona buida de gases.” A dins hi havia l’Antònia, que estava asseguda en una cadira i preparada, per quan sentís la porta, fer-se la histèrica. Entra la Filo i l’Antònia comença a fer convulsions mentre lliscava cadira avall fins al terra. Allà va continuar amb els seus esperpents, doblegant en arc la cintura i recorrent el terra en aquesta posició. En veure l’espectacle, la Filo se li acosta i li esclata dues plantofades de campionat, una a cada galta.

L’Antònia va parar de sobte de simular l’atac histèric i es va quedar tan perplexa i desconcertada per la reacció de la Filo que no va saber què fer ni què dir i la seva còmplice tampoc. Que sapiguem, l’Antònia no va tornar a practicar mai més aquest tipus d’arts escèniques.

 

Ramona Ramoneda

La Ramona era un infermera companya de feina de Mútua i amiga de totes però en especial de la Filo. Podríem escriure una història d’amor entre la Ramona i en Pere, el seu promès, perquè explicaven que s’havien conegut en un hospital militar, ell ferit de guerra i ella administrant-li les cures d’infermeria. En Pere estava convençut que era viu gràcies a la Ramona.  La parella es va casar a Eivissa i es van quedar a viure a casa d’ell junt amb la seva mare Antonina.

La Ramona ens tenia dit que anéssim a veure’ls i la Filo i jo un estiu ho vàrem fer. Una vegada a casa seva i com que feia poc que tenia el carnet de conduir vàrem llogar una Genoveva, un model de cotxe militar que durant els anys setanta es va posar de moda a l’illa perquè els llogaven als turistes. Penso que l’Antonina no havia anat mai amb un turisme i menys descapotable i sense portes. Tenia molta por de pujar-hi, però la va perdre al cap de mitja hora de circular per aquells paratges tan bonics.

Un dia vaig agafar un revolt amb una marxa llarga i una mica més i no ho expliquem. La Filo va comentar que en aquell precís moment quan teníem el terraplè a dos passos, la tovallola que portava l’Antonina sobre l’espatlla amb el vent li va tapar tota la cara i no es va assabentar de res. La Filo explicava el fet d’una manera que feia riure.

El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
Amb la Genoveva
Amb la Genoveva

En una altra ocasió vàrem tornar a fer-los una visita i

Coixí fet per l’Antonina.
Coixí fet per l’Antonina.

l’Antonina ens demostrava cada vegada que ens tenia molt d’afecte. Fins i tot ens va regalar alguns dels seus treballs. A mi en concret em va obsequiar amb un coixí fet per ella emprant retalls de roba, alguns dels quals eren de vestits meus. Encara guardo aquesta obra d’art que ara ja té 48 anys.

La Filo ens va salvar d’una situació compromesa

Un estiu amb el meu cotxe Seat 127 vàrem anar quatre companyes de Mútua a Extremadura coincidint que aquell any feia una calor espantosa. Durant el trajecte vàrem parar a dinar en un restaurant de carretera. El primer que ens deixen sobre la taula va ser una gerra de dos litres de cervesa i amb la set que teníem no vàrem fer escarafalls a beure’ns aquella apreciada beguda tan fresca.

Després d’haver dinat com reines, continuem el viatge fins que veiem que a mà dreta i un tros endins de la carretera hi havia un llac. Sense pensar-nos-ho dues vedades hi anem; no podíem perdre l’oportunitat de gaudir d’aquell oasi. El lloc estava desèrtic i ens llancem a l’aigua amb la roba interior que portàvem, però la Filo va dir que ella preferia no banyar-se.

Al cap d’una estona, sense saber d’on havien sortit, veiem una barca petita amb una parella que remava en direcció a nosaltres i en arribar al costat nostre van dir-nos: “Bonjour, bonjour”. Vàrem respondre i després d’explicar-los que estàvem de vacances ens diuen: “Voulez-vous venir avec nous faire une petite promenade?” I sí, la Josefina i jo no vàrem dubtar a pujar a la barca. La parella era un matrimoni d’uns quaranta anys i tot remant varen introduir-se en una zona on el llac canviava de sentit, era com un istme que no deixava veure el lloc d’allà on havíem sortit.

De sobte la dona tot assenyalant amb la mà i en veu alta deia: “Une cabane, une cabane!” Sí, de fet es veia una estructura tipus barraca, i la Josefina i jo vàrem pensar que en aquell moment seríem testimonis d’una descoberta arqueològica extremenya. El noi atraca la barca i tots quatre ens posem a córrer per veure qui arribava primer al lloc del descobriment. No havíem pensat en absolut que anàvem en roba interior i que aquesta, adherint-se al cos, el feia més sexi del que era habitual. Quan arriben a la cabanya ens adonem que el lloc estava més que descobert i fins i tot hi havia un barret mexicà penjat en una paret feta de canyes. El recinte era com una mena de berenador.

Mira, mira, no t’ho vulguis imaginar. L’home m’agafa de banda i jo amb totes les meves forces intentava desempallegar-me’n, però el més fort era que a la dona francesa li va donar per la Josefina i quan ella es va veure abraçallada per la francesa, que portava un biquini d’arpillera, nerviosa cridava “traieu-me aquesta dona de sobre, traieu-me-la!”, però jo no la podia ajudar perquè prou feina tenia driblant les abraçades d’aquell possible violador francès. Sort en vàrem tenir de la Filo, que en veure que tardàvem tant a tornar va caminar vorejant el llac fins al lloc del canvi de sentit del terreny, on des d’allà es podia veure la cabana. La parella, en veure’s descoberta perquè la Filo ens cridava, ens va tornar al lloc on érem abans.

La Filo i l’altra companya no van poder evitar de dir-nos que havíem estat molt confiades, però qui s’ho havia de pensar que pogués passar una cosa com aquella. Sempre vàrem estar agraïdes a la Filo, ja que si no hagués estat per ella potser hauríem arrossegat un trauma tota la vida. Aquesta anècdota explicada per la Filo era un bon motiu per riure i també per sorprendre les persones poc guipis.

Benasc

Fa potser dos mesos que la Filo encara va recordar-me una sortida que una colla vàrem fer a Benasc. Un noi que feia excursions per a gent que volia conèixer les muntanyes ens va portar amb el seu Land Rover a fer una volta per uns camins accidentats i polsegosos. El xicot ens va convèncer perquè al vespre anéssim a la taverna discoteca del poble, que ens ho passaríem molt bé, i així ho vàrem fer.

Vaig ballar diversos balls amb aquest xicot perquè no hi havia manera que deixés d’insistir que tornéssim a ballar. No es cansava. A mi em resultava simpàtic aquell xicot tan autèntic i autòcton del Pirineu que duia una barba de més d’un any que li donava un aspecte lleonat.

Quan vàrem arribar a l’hotel, com no podia ser d’una altra manera, comencem a enriolar-nos explicant els fets que ens havien succeït i amb aquestes que la Filo diu: “Rosa, has perdut les arracades.” Eren de clip i, efectivament, no portava ni l’una ni l’altra, i la Filo continua dient: “Segur que estan emboscades entremig de la barba d’aquell xicot tan pelut. Però això no va ser tot. Llavors veiem que tenia les galtes vermelles com un tomàquet, però no pel saludable rubor natural, no, era com si s’haguessin escaldat a causa del frec galta a galta amb el noi barbut. Era inevitable, perquè tocaven música romàntica per ballar-la d’aquesta manera.

La Filo també aquell mateix dia i com mig fent balanç, va exclamar: “Mira que has tingut pretendents, eh, tu, Rosa!” Em va semblar curiós que digués allò i que recordés les persones que buscaven la meva amistat. No conec ningú més que pogués donar testimoni d’aquesta faceta de la meva vida.

De llevadora a Eivissa

A la Filo li havien ofert una plaça de llevadora a Eivissa i abans de marxar em va dir: “A veure quin dia véns a fer-me una visita.” Li vaig dir que sí, que un dia l’aniria a veure. Al cap d’un temps, quan vaig tenir uns dies de vacances, agafo la vespa i me’n vaig a Barcelona a la companyia Transmediterránea a comprar un bitllet per a la vespa i per a mi, torno a casa i l’endemà altra vegada a Barcelona a agafar el vaixell que m’havia de portar a Eivissa. L’arribada a l’illa la recordo molt bonica perquè les persones que hi havia al port esperant l’arribada d’algun familiar, en veure que sortia de la cava del vaixell dalt de la vespa van exclamar: “Molt bé noia, molt bé! Així s’ha de venir a Eivissa!” Va ser com si em donessin la benvinguda.

La Filo no sabia que hi aniria i la seva sorpresa va ser veure’m a la porta de l’hospital amb vespa inclosa. Ens ho vàrem passar molt bé perquè cada tarda anàvem a la platja i també preníem una calimeta, un licor amb  gel que era com un vermut però fet de figues i que era boníssim.

A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.
A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.

 

Altres sortides

Seria llarg explicar les sortides d’aquells anys i a més no les recordo totes. Una vegada vàrem anar a Vacarisses a la casa d’estiu dels pares de la Marisa Josa. Com sempre, vàrem riure molt i també tocàvem la guitarra. Bé, la majoria de nosaltres només tocàvem un parell de notes; qui en sabia era la Marisa, que a més també cantava i ens agradava molt escoltar-la. Ella mateixa havia compost la lletra d’algunes de les cançons que tocava i tenia un estil que ens recordava el de Guillermina Mota. A mi em va quedar a la memòria una part de la lletra d’una cançó que segons em va dir, li va venir inspirada després de veure una pel·lícula de l’oest. Entre d’altres coses deia: “Jo anava amb una tartana molt fàcil de capturar i quan tothom roncava els indis van atacar, oh, oh, gegant del meu amor.” El gegant era el cowboy que l’havia salvat dels indis.

Cantàvem també les cançons de Joan Manuel Serrat i les del cançoner folk, tals com Escolta-ho en el vent, No serem moguts, La cruel guerra, el Kumbayà i quan ens acomiadàvem no podia mancar La vall del riu vermell.

A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.
A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.

 

Vacarises
Vacarises

    

La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.
La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.

 

Una consciència relativa

M’he sentit moguda a escriure quelcom de la Filo per una necessitat de fer allargar el seu record. desprès que aquest més de desembre del 2015 ens hagués deixat.  Mentre escrivia m’afloraven imatges de coses viscudes que en aquest moment em fa la impressió que prenen més força  i potser és degut al fet que ara ja no és amb nosaltres. Tinc la sensació, tot i que ja l’havia tingut abans, que quan perds familiars i amistats, amb ells se’n va una part d’un mateix. Vull dir que perdem compartiments de la nostra biografia, perquè hi ha moltes coses d’un mateix que desconeixem o no recordem i és sovint una altra persona qui ens les explica.

La Filo era una persona que coneixia les meves facultats humanes, el meu tarannà i els meus defectes, amb la particularitat que els mirava amb ulls  complaents, fet d’agrair, perquè ho feia sense cap esperit de possessió, competència, interès o gelosia. La Filo Pla era planera. El seu traspàs m’ha fet veure encara més que la nostra existència té sentit en la mesura de les relacions que hem tingut amb altres persones companyes de vida.

Una breu pinzellada de la seva activitat professional

Va iniciar la seva activitat professional sanitària treballant d’auxiliar de clínica a l’hospital de Mútua de Terrassa, on va passar per diversos serveis fins que l’any 1970 es va matricular a la Facultat de Medicina de Barcelona per cursar la carrera d’ATS. Tot seguit va continuar amb els estudis de llevadora i va obtenir el títol  l’any 1976.

En finalitzar la carrera va treballar al hospital del Parc Taulí de Sabadell i més tard es va traslladar a Eivissa per ocupar una plaça de llevadora oficial durant trenta mesos. En  tornar va exercir a la Mútua de Terrassa i també al consultori de Rubí i més endavant va ser contractada com a llevadora a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Quan va marxar de Mútua els seus companys li van fer un dibuix que ella tenia penjat en una paret de casa seva i un dia que vaig anar a veure-la li vaig fer una fotografia.

Explicava que durant l’exercici de la seva professió havia hagut d’assistir tot tipus de parts, ja fossin normals, distòcics, ràpids i també prolongats i sempre els havia fet en un centre sanitari. Va tenir moltes companyes de feina i el dia que en vàrem parlar recordava Liria Aguilar, Teresa Riba, Lídia Gambau, Alba Navarro, Rosa Jerez i Nicol.

Auca, al centre la Filo
Auca, al centre la Filo
Auca
Auca

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

                            Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya 

Maria del Carme Cabo Téllez (1946-2007), una gran viatgera

 

Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Maria del Carme a la platja de Pals
Maria del Carme a la platja de Pals

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Maria del Carme preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).
Maria del Carme preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

Fàbrica de cervesa a Irlanda
Fàbrica de cervesa a Irlanda
Irlanda
Irlanda
Londres
Londres

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Grècia
Grècia
Una de les illes gregues amb Vespa
Una de les illes gregues amb Vespa

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

En una vila del Marroc
En una vila del Marroc
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Egipte
Egipte

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

Orlando
Orlando
San Francisco
San Francisco
Parc Josemite
Parc Josemite

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

Dins el catamarà a Lombok
Dins el catamarà a Lombok

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Un temple birmà
Un temple birmà
Birmània
Birmània
La Maria del Carme i el guia
La Maria del Carme i el guia

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.

Una gran vista i posta de sol.
Una gran vista i posta de sol.

[1] No recordo tots els viatges que anteriorment havia fet la Maria del Carme, només Rússia, la Martinica, Tailàndia i d’altres. Jo, que recordi, amb altres grups de persones he visitat Àustria, Alemanya, les Açores, Alexandria, Beirut, Txecoslovàquia, Milà, Pompeia, Gènova, Turquia —amb la zona de la Capadòcia— i Tunísia.
[2] Aquell dia vàrem anar a posar una espelma a sant Apol·linar, que era el patró de l’illa. L’església era dalt d’un turó i les senyores que estaven netejant el recinte ens miraven molt estranyades, no entenien res. A més ens hi vàrem presentar amb vespa, ja que a gairebé totes les illes que podíem en llogàvem una per poder-nos desplaçar.