Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
Presentem un article en format PDF que parla de la xemeneia Almirall de Terrassa que va ser publicat al Butlletí d’Arqueologia Industrial i de Museus de ciència i Tècnica, número 73 del mes de juliol del 2012 que edita el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)
A finals del segle XV a Espanya es va crear el Tribunal del Real Medicato, organisme encarregat de regular els estudis sanitaris, gairebé seixanta anys més tard, el dia 9 de setembre de l’any 1857 sortí publicada la Ley de Bases coneguda també per la Llei Moyano on entre d’altres van ser creats els estudis de Practicant que coexistien amb els d’Infermeria i el de Matrona.
El dia 27 de juliol de l’any 1952 mitjançant un Decret van restar unificats els esmentats estudis de practicant, matrona i infermera sota una sola titulació anomenada Ajudant Tècnic Sanitari (ATS)
L’any 1977 un nou Decret datat el 23 de juliol establia que el estudis d’ATS podien passar a ser considerats Diplomats Universitaris en Infermera prèvia convalidació dels mateixos. L’equiparació era necessària degut que en aquell moment per accedir a la carrera d’infermeria es demanava posseir els estudis del batxillerat unificat polivalent (BUP) i també el curs d’orientació universitària (COU). A diferencia dels anteriors d’ATS que es podien cursar disposant de quart de batxiller i revàlida.
Durant aquest impàs de temps, els professionals de la infermeria que teniem anys d’experiència professional ens vàrem mobilitzar i també vàrem redactar les corresponents al·legacions al Ministerio de Educación y Ciencia i fer algunes manifestacions públiques per demanar que la convalidació dels estudis teòrics fos justa.
D’aquests esdeveniments en disposaven d’algunes imatges que ara les podem presentar, corresponent a un manifest i una marxa que les infermeres de Terrassa que en unió amb d’altres de barcelonines vàrem fer caminant des de l’hospital Clínic de Barcelona fins la delegació del Ministerio de Educación y Ciencia el día 25 de gener de l’any 1979.
Finalment una Ordre Ministerial del dia 15 de juliol de 1980, (BOE, 23-7-1980) publicava les bases que havien de regir el Pla de convalidació dels estudis d’ATS pels de Diplomat Universitari en Infermeria (DUI).
Va ser la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) la entitat responsable de desenvolupar els programes docents i dur a terme els exàmens, que especialment incloïen assignatures que en el seu moment no estaven presents al programa d’estudis d’ATS, però sí que algunes escoles d’infermeria les impartien sota el condicionant d’assignatures voluntàries com va ser l’escola de l’Hospital del Tòrax de Terrassa, pag. núm. 14 i 15.
Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.
Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.
S’ha pogut localitzar la entrevista que vàrem fer-li al pare franciscà de la Bisbal, Francesc Costa Planagumà que va ser publicada al mitjà digital actualment inexistent Totbisbal el dia 4 de juliol de l’any 2017.
Per la seva lectura clicar a: pare-f-costa-planaguma-2017
Fa temps, era l’any 2018, quan José Antonio Venteo i Miquel Borrego em van comentar que havien filmat la xemeneia de la Bòbila Almirall amb un dron. Recordo que vaig baixar expressament de Girona per trobar-nos un vespre en una cafeteria de la plaça Vella de Terrassa i he de dir que quan vaig veure aquelles imatges a l’ordinador portàtil em vaig emocionar. Era la primera vegada que observava a vista d’ocell i amb tots els detalls l’obra que havia fet Marià Masana, mestre d’obres i també germà meu, juntament amb els seus treballadors.
El vídeo no està posat a la xarxa, motiu pel qual he demanat permís als autors per adjuntar-lo en aquest blog personal, amb una resolució més baixa i el canvi de la música per una que fos lliure de drets, modificacions que li han fet perdre el component emotiu transmès per la música original.
Buscant per la xarxa he vist una fantàstica fotografia de la xemeneia de la Bòbila Almirall amb la muntanya de Montserrat al fons i a la seva dreta part de la xemeneia Almirall II, situada a la carretera de Martorell. La imatge va ser feta per Núria Serrano, guanyadora d’un concurs fotogràfic de la comunitat d’instagramers del Vallès Occidental i de Terrassa Turisme juntament amb un altre guanyador que va presentar la imatge d’un correfoc. No he sabut localitzar l’autora de la fotografia de la xemeneia, però m’he atrevit a posar-la en aquesta pàgina i a la vegada felicitar-la pel seu treball.
Amb motiu d’aquesta crònica volem recordar que vàrem fer les gestions perquè la xemeneia de la Bòbila Almirall pogués formar part del llibre de rècords mundials Guinness, fet que va ser enregistrat a l’edició de l’any 1991. Adjuntem la imatge d’un retall de diari que aporta informació.
Adjuntem també uns enllaços a articles relatius a aquesta singular obra arquitectònica que és la xemeneia de la Bòbila Almirall.
Els constructors de la Bòbila Almirall de Terrassa, Terme 1991. Rosa M. Masana
La xemeneia Almirall de Terrassa, Terme 2019. Rosa M. Masana 370323-text-de-larticle-556676-1-10-20210408
Per finalitzar presentem una imatge de la part de la corona de la xemeneia on hi ha afegit el nivell i el metre que Marià Masana duia el dia que va tenir l’accident de moto. Va ser el seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto qui va guardar aquests objectes fins que un dia me’ls va traspassar. Després d’uns anys de tenir-los guardats vaig considerar cedir-los al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, perquè puguin formar part dels elements que empraven els constructors del segle XX que sovint han estat suplantats per mitjans electrònics.
