Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un botiguer educador

 A la dècada dels anys seixanta a la Rambla d’Ègara de Terrassa per sobre del carrer Torrella i gairebé al davant de l’antic cinema la Rambla, hi havia una botiga que venien màquines d’escriure, si ho recordem bé penso que eren de la marca Olivetti.

A l’aparador i com a reclam hi tenien instal·lat un mecanisme elèctric amb què es podia fer moure un titella sostingut amb quatre fils. La idea era que des de fora se li pogués donar vida fent-lo voltejar fins  aconseguir posar-lo dempeus a sobre d’una plataforma i sense passar del temps establert.

Esquema d’un titella


De vegades quan sortien de l’escola anàvem en aquell aparador per posar a prova les nostres habilitats i també per veure si ens seria possible rebre un premi , com ho deia a un rètol que hi havia al aparador. Encara que sabíem que era extremadament difícil col·locar el titella a sobre d’aquella plataforma com es demanava que haviem de fer, inclús era dificil de fer per les persones adultes.

Un dia junt amb una amiga de l’escola ens vàrem aturar a l’aparador com havíem fet d’altres vegades i en aquesta ocasió no sabem com, vaig fer que el titella, com si tingués vida, es va mantindre dret a sobre del pedestal.

La sorpresa va ser tan gran que totes dues emocionades vàrem entrar a la botiga a dir-li al senyor que haviem fet aguantar  el titella a sobre de la plataforma.

El senyor abans de dir-nos res, ens va preguntar: – Que es diu quan s’entra a un lloc?

- Li vàrem respondre: Deu-vos guard.

- Doncs vosaltres no ho heu dit. Per tant, no hi ha premi.

Vàrem sortir al carrer des sabudes, ens sentíem enganyades i poc considerades per haver-nos tractat de maleducades.

A partir d’aquell dia si passàvem per davant de l’establiment de les màquines d’escriure no ens hi aturàvem.

Una cosa que potser sí que ens va ensenyar el senyor de la casa Olivetti, va ser fer-nos adonar que el comerç és el comerç i s’ha de mirar pel negoci encara que s’hagin de deixar de banda les possibles habilitats i potser sí,  el masa entusiasme dels escolars que poden fer et saltis una norma basica com es la de saludar.  les persones.

La xemeneia de la Bòbila Almirall. Noves aportacions i rememoració

Marià Masana i Maria Hierro, la seva muller, 1957
Marià Masana i Maria Hierro, la seva muller, 1957

L’any 1999 vàrem escriure un article a la revista Terme número  14  que edita l’ Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO)  titulat:  Els constructors de la  xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa.

Passats divuit  anys d’aquesta publicació, l’any 2019  novament  vàrem editat un  article a la mateixa revista  número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.

Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial.  Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.

Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra,  van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els  manobres Paulino Carbajal  García i Francisco Gálvez Quesada.

                                                                                                                                                                                                                                                                                 29-5-2024, com és ?
Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall
Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall

 

L’any  1991 per la Festa Mayor  de Terrassa i  al  barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a  les sis persones  protagonistes de la obra donat també  que  havia estat considerada internacionalment com  la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-

No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar  personalment  José Fauquet, dels altres participant de la obra  que no hi  van ser presents, va ser  a un familiar al  qui se l’va fer entrega.  L’obsequi  va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per…  del comerç Pont del Gall de Terrassa.

Acte de reconeixement per als autors de la edificació  de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant  som els que varem  rebre, com es pot veure,  la escultura de la xemeneia Almirall  amb la muntanya de Sant  Llorenç al fons.
Acte de reconeixement per als autors de la edificació de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant som els que varem rebre, com es pot veure, la escultura de la xemeneia Almirall amb la muntanya de Sant Llorenç al fons.

 

Hem localitzat  una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet  publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.

Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022
Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022

Una nova imatge de la Xemeneia Almirall  feta per Santi Alonso  que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat  publicada a la pàgina de la Oficina.

Vigilar ! El guanyador d’un premi per una fotografia que no  hem incorporat en aquesta pàgina, s’atribuïa  l’autoria de la construcció de la  xemeneia, dient amb singular que l’havia fet el seu avi, el cognom del fotògraf  no correspon a cap dels constructors que van treballar per edificar la xemeneia. Abans de ser inscrita al llibre de Rècords Guinness, vàrem fer exhaustives  investigacions per evitar  deixar-nos a algun dels constructors que van intervenir en aquesta obra.

Modificacions de la xemeneia Almirall amb color s (Rosa M. Masana)
Modificacions de la xemeneia Almirall amb color s (Rosa M. Masana)

 

Santi Alonso, juliol 2023

La Casa de Socors o Centres Mèdics de Terrassa (1882-1960)

Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.

 

Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la  dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Simon Fiestas Martí (Terrassa, 1918-2013)[1]

Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.

Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.

En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.

Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.

Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)
Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)

A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.

És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.

Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)
Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)

A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.

Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).

També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.

Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.

Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).
Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).

Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.

L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.

Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia

Notes


[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.

[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que  va ser ell qui  va fer algunes de les fotografies que vaig presentar  al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.

[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada  al diari ‘El País’ del 24-11-2008

[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101

[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.

Entrevista a Rosa M. Masana Ribas (2020)

La periodista  Marta Escubós, va entrevistar a la infermera Rosa M.Masana  i va  ser publicada a la revista del Baix Empordà número 71 del mes de desembre del 2020, pag. 46.

Es pot veure també la entrevista a  la revista digitalitzada  del Baix Empordà, núm 71 pag.46  i  en aquesta pàgina en format Pdf

entrevista-rosa-be-num-71-2020