Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)

Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars  característiques  així com les xemeneies industrials que  han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial  Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses  tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.

En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van  finalitzar  les obres  de  dues  xemeneies terrassenques  que  a la vegada son considerades emblemàtiques  de la ciutat, també  esmentar quelcom d’elles.  Una de les  xemeneies es  de la empresa tèxtil modernista  Aymerich, Amat i Jové  (1908) i l’altra  la de la bòbila Almirall  edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.

Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general de la bòbila Almirall
Vista general de la bòbila Almirall

Posada de bandera  

Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada,  te  el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les  ràfegues  i direcció del vent.  Hem de considerar que les  bastides  i els sistemes de protecció personal  no havien, potser, de tenir la seguretat  d’avui dia.

Aquest costum es va  mantenir en el temps i  quan una obra es donava per finalitzada  al cap de munt s’hi posava una bandera, però  sempre amb la premissa  que cap dels treballadors hagués  sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.

També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada  feien  un  dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament  de les obres de l’Aymerich però,  de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem  van fer un esmorzar a dalt la plataforma.

Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia
Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia

La anècdota del esmorzar a la cúpula de l’Almirall  els cinc constructors i dues persones més, una d’elles Francesc Masana, per  fer la celebració van pujar també una garrafa de quatre litres de vi,  d’aquelles que anaven  protegides d’una malla feta de canya, per evitar  tornar-la a baixar per l’escala, algú de la colla  la va llençar  al vuit des dels 60 metres on estaven, no seria d’estranyar que aquest gest el fes en Marià.  La sorpresa va ser que quan van ser a  baix s’adonaren  que la garrafa estava intacte a sobre d’una pila de sorra.

El vapor Aymerich

La fabrica  o vapor Aymerich, Amat i Jové esta situada a  Rambla d’Egara número 270,  va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill  i  Parellada i les obres van anar a càrrec del mestre d’obres Baltà Comelles junt amb el seu equip de paletes. La  empresa junt amb la xemeneia va ser inaugurada  el dia 1 de novembre de l’any 1908.[i]

Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones

La empresa disposava d’un superfície fabril  de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia  encarregada de succionar  els fums de dues caldera  generadores de vapor de la marca  Babcock & Wilcox  disposa d’una peanya  octogonal d’uns set metres d’alçada i  un fust tron cònic  de trenta vuit metres , en total  la peça s’eleva  fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que  uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.

Aquest vapor  acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica  la matèria primera  fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari  passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció  i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]

Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover

Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les  escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]

La bòbila Almirall

La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari  Jaume Almirall i Poch situada a  la Gran Via,  avinguda Àngel Sallent actual  i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut  a la arribada de la  immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.

Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Posada de bandera a la xemeneia Almirall

Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís  el  correcte tiratge  dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia.  Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.

Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes  Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant  la edificació el mes de juliol de l’any 1956.

Les característiques de la xemeneia són:  Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada  d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot  consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.

Detall de la part distal o coronació de l’Almirall

L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va  ser mereixedora  del record mundial en esser  considerada la xemeneia industrial  feta de maons de terra cuita vermella  amb la escala de cargol més alta del mon.

L’any   van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia  Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.

 

 

 

 

Notes


[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article  enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240  i clicar sobre  Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les  intercalades  entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia  per evitar la sobre carga  a un sol costat i possibles deformacions de la estructura.  L’Aymerich  les te col·locades a una sola cara  del fust  intern i es preserva amb bones condicions.

La candidatura de Pilar de Viala Barrera i d’altres

He localitzat entre els documents que tenia guardats un imprès que no porta data que havia de pertànyer a la candidatura de la Pilar de Viala per crear la nova Junta de govern del ‘Colegio Provincial de Auxiliares Sanitarios “Seccion Enfermeras y A.T.S.’ de Barcelona,  actual Col·legi Oficial Infermeres i Infermes  Barcelona, ho em considerat així perquè la llista està encapçalada per Pilar de Viala quan en aquell moment era presidenta del Col·legi, tot hi no constar la data pensem que podria tractar-se de l’ any 1974, perquè a la següent candidatura l’any 1978 en va sortir elegida presidenta del Col·legi Rosa Serra Budoy.

Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Fragment de l'imprès de la candidatura
Fragment de l'imprès de la candidatura

Abans de reciclar el document he considerar adient esmentar que el nombre de candides presentades en aquesta convocatòria va ser de 15 infermeres que ara vistos els seus noms he recordat que totes gaudien de reconeixement per la seva preparació professional, algunes d’elles van ser per a mi un referent donada la seva personalitat i dots de lideratge.

En la relació de candidates a més del nom i consta el lloc de residencia, l’hospital on treballàvem i el càrrec professional que exercien que era en els àmbits de la gestió hospitalària desenvolupant les funcions de cap d’infermeria, supervisió, cap d’escoles d’infermeria, coordinadora d’estudis i d’instructores docents de la província de Barcelona.

Els noms que consten al imprès que porta el logotip de la ‘Dirección General de Sanidad’ està encapçalat per Pilar de Viala i seguia amb les candidates a formar la Junta: Isabel Fargués García, Teresa Sardà Minguell, Gloria Tarin Sabarnés, Mª del Carmen Delgado, Mª del Carmen Mallafre Escudé, Rosa Serra Budoy, Mª Teresa Piulats Moles, Anna Marie Cros Clarasó, Rosalia Bonfill Coll, Rosa M. Masana Ribas, Antònia Esteva Vila, Carmen Nogués Domingo, Mª dels Àngels Camp Sanz i Mª del Carme Martínez Torres.

Referent a Pilar de Viala podem saber quelcom més d’ella consultant el llibre fet per set autors i coordinat per Roser Valls titulat Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola. Publicacions Universitat de Barcelona,2008, pagina 135.

Carme Nogués va fer el pròleg del llibre  de M.A.Martorell, J.M. Comelles , M.Bernal (eds) Antropologia y enfermeria. Campos de encuentro . Un homenaje a Dina Garcés, II. Universitat Rovira Virgili., 2010.

Eleccions Col·legi Professional
Eleccions Col·legi Professional

Desprès d’uns dies d’haver escrit aquest aquest,  he trobat un retall de premsa de la Vanguardia del dia 21 de novembre de l’any 1983 on hi consta que m’havia presentat a una renovació parcial de la Junta del Col·legi Professional d’Infermeria de Barcelona.

No recordava  gens aquest fet i per la qual cosa he tingut una sorpresa en veure aquesta informació. Penso que possiblement m’animaven a presentar-me per ocupar un càrrec al Col·legi d’Infermeres  per obtenir uns possibles vots vinguts dels professionals de Terrassa i de les estudiants de la mateixa  promoció d’estudis, no ho se.

Revista Terme 2019

El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural,  a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos  temes  de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.

Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol : Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta  segona ocasió correspon al número 34  que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant  serà consultable en línia.      

                                                                                                                    

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa situada al carrer Baldrich núm. 95 que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, (1) on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

(1) La empresa Mediasseda  va ser creada per l’empresari  Ramón Samaranc Moixí el dia 13/2/1933, desprès sembla que va passar a ser gestionada per Joan Centelles Roig i més tard per Ramon Bancells Sagalà.

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

                            Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya