Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Carme Cirera

Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la pell. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa, que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Una vegada complerts els catorze anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la mitja portava feina.

Certificat de treball
Certificat de treball

Una de les quatre cosidores de l’empresa va deixar la feina, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar i ara, com que vaig guardar el certificat, podem saber que vaig signar el contracte amb data 15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres vegades o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música d’una cançó que ella cantava ha actuat de detonador per fer aflorar a la atmosfera un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

                            Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall (imatge Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya 

Vivències de tres treballadors de l’Hospital-Casa de caritat de Sant Llatzer de Terrassa (1950-1989). Explicades per Alejandro Domínguez, Paquita Trullàs i Montrserrat Antich

Cronica feta per Rosa M. Masana i Ribas publicada a Terme núm. 28 (2013)

Paquita Trullàs (imatge Rosa M. Masana)
Paquita Trullàs (imatge Rosa M. Masana)
Alejandro Domínguez (imatge Rosa M. Masana)
Alejandro Domínguez (imatge Rosa M. Masana)
Descripció d’alguns aspectes de l’Hospital de Sant Llàtzer viscuts per un ayxiliar d’infermeria , un practicant ATS i una administrativa. Tres persones que ens aporten coneixements d’aquesta entitat durant un període de trenta -nou anys, fins que l’hospital va ser traslladat l’any 1989 al nou equipament construït a la zona de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa, en el terme de Terrassa

Mari Carmen Cabo Téllez, en record d’una terrassenca afeccionada a la ceràmica

Mari Carmen va néixer a la clínica l’Aliança de Barcelona l’any 1946 i, després que la seva mare es recuperés del part, van tornar a Terrassa, ciutat on vivia la família.

La Carmeta i jo vàrem tenir una llarga i autèntica amistat fins que, sobtadament, el dia 3 d´agost de l’any 2007, ens va deixar. Ningú no s´ho esperava, perquè el dia abans havia anat a la universitat i després a dinar amb les amigues. El seu traspàs va ser per a mi una gran explosió, com una trencadissa de mil bocins d’aquell fabulós regal que m’havia fet la vida: donar-me la seva amistat.

No m’hauria imaginat mai que la seva absència pogués produir-me un dolorós i prolongat dol, que va obrir una ferida afectiva que no trobo la manera de fer cicatritzar.

                                                                                                   *****

He considerat també  adient adjuntar  en aquest apartat alguns enllaços que ens permetran saber quelcom més de la Maria del Carme, com :

-  Les gestions fetes perquè  la seva cosina, Tere Vara Téllez  pogués obtindre el permís de conduir.

-  Procedir a recórrer el  ‘Camino de Santiago‘ en tres etapes, des de Puente la Reina fins a Muxia.

-  Participar en diverses investigacions que varem fer plegades, una d´elles referent als Mestres d’obres terrassencs.

-  També varem fer plegades alguns viatges, en era una experta en organitzar-los.

Mari Carme a Peratallada (1992).
Mari Carme a Peratallada (1992).

Se’n va anar, i amb ella van desaparèixer les seves coses, tot allò que configurava un entorn especial i de convivència: els llibres, els quadres de pintura, cada un d’ells amb la seva història, les peces de ceràmica fetes amb les pròpies mans, la música preferida, escoltada sovint amb flaire del cafè, la roba de vestir i de la casa, escollida amb gust, els abundants àlbums de fotografies i els estris de cuina -dels quals sortien plats únics, exquisits per a mi, ara inassolibles- i la coqueta sala de bany amb perfums seleccionats, lloc precisament d’on aquell dia sortia arreglada per anar a cuidar la seva amiga Cristina: allà mateix va acabar la seva vida.

Totes les coses esmentades, puc dir que les enyoro, però en puc prescindir. El que em costa més d’assimilar és haver perdut el diàleg amb ella, comunicació basada en la mútua coneixença de anys i anys, i el rerefons biogràfic de cadascuna de nosaltres, tot allò que ens havíem explicat i que sabíem l’ una de l’altra, coses que en ocasions una mateixa no recordava. En perdre aquesta atribució que ens havíem conferit, tens la sensació que quelcom de tu mateix també hagi mor, s’esvaeix una part de tu, quelcom d´ insubstancial que s´emporta l’altra persona.

Núm. 1 (MCC)

No sé si a tothom en situacions semblants els succeeix el mateix -em refereixo al fet de voler estar en contacte amb els objectes que pertanyien a la persona que ara no hi és-, però passa, ho sé, que sents la necessitat d’estar en contacte amb les seves coses, potser com un intent d´assolir la continuïtat de la seva vida, com una resistència davant el fet de pensar que mai més no la veuràs.

Per sort, a la Bisbal, lloc on visc, tenia algunes peces de ceràmica fetes per ella que m´havia regalat. Les seves amistats també m’han ofert fotografies de creacions amb què els havia obsequiat. Gràcies a aquesta recuperació, podem presentar una mostra de l’obra de la Carmeta, tot i que ella deia que n`havia d´aprendre més i que, quan no treballés, tornaria a anar a l´escola. Ara no podria continuara anant a les classes del qui va ser el seu professor, Ferran Bach-Esteve, perquè ell  malauradament  tampoc el tenim entre nosaltres, però de continuar sentint  aquesta mateixa  afecció alguna cosa  hagués fet per continuar essent creativa.

Signatura artística

Presentar aquesta obra de la Mari Carmen corresponent als anys vuitanta és per a mi motiu de satisfacció, perquè acompleix el propòsit de rememorar la seva persona, entranyable per a molts perquè era una bona amiga que tocava de peus a terra i també amb les mans per la seva afecció a la argila, fins que el destí li va canviar la textura. Ara palpa un espai eteri, interestel·lar, desconegut per nosaltres, però confiem o ens imaginem que és un lloc sublim de color blau turquesa.

El seu professor va ser el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach Esteve del qui en sentia una gran admiració.

Balu turquesa (MCC)
Balu turquesa (MCC)
Núm 4 (MCC)
Núm 4 (MCC)
Núm. 7 (MCC)
Núm. 7 (MCC)
Núm. 2 (MCC)
Núm. 2 (MCC)
Núm. 3 (MCC)
Núm. 3 (MCC)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Núm. 5 (MCC)
Núm. 5 (MCC)

 

Núm. 15 (MCC)
Núm. 15 (MCC)

Comentaris

Després que la Montserrat Farràs, que també va conèixer la M. Carme, fes una revisió del text, va comentar:

“La lectura d´aquest text ha estat per a mi com un regal. Vaig tenir poc contacte amb la M.Carme, però de seguida em vaig adonar que era una persona especial. Em va captivar, sobretot, la seva amabilitat, la seva bonhomia, la seva generositat … Per això, quan ens va deixar, em vaig sentir trista. T´envejo, Rosa Maria: a mi també m´hauria agradat tenir-hi una amistat tan profunda”.

Gràcies Montserrat, t´agraeixo de tot cor aquestes paraules.

Teresa Soler Franquesa, era amiga de gairebé tota la vida de la Maria del Carme desprès de llegir aquesta crònica va fer el següent comentari:

“Està molt bé l’article sobre la M.Carme i va sortir guapa a la fotografia, com sempre. D´ella només recordo coses bones, era alegre, generosa, tenia capacitat de treball, era entusiasta, pensant amb els altres, no ho dic perquè ara ja no hi sigui, sino que és el record que en tinc”.

Marcela Morera , amiga i companya de viatges de M. Carme , el dia 1 de març va escriure:

Obsequi de M. Carme a Roser Segura

Querida Rosa:
¡A cuanto dolor me lleva el recuerdo de aquellos días en que marcharon nuestras amigas!
Recuerdo que durante la enfermedad de Cristina muchas personas le ayudamos a sobrellevar aquellos duros meses: Gustavo , con su amor y dedicación; Ramona, cuya intervención nos permitió tenerla mas tiempo; Dolors ayudándole con el reiki; su madre, quien no pudo soportar tanto dolor; su adorable vecina que la nutría con deliciosas sopitas de tomillo; Pilar, ayudándole en la casa; sus enfermeros; sus muchos amigos. Y, además, tu querida, nuestra querida Mª Carmen, quien conociendo los riesgos que corría, no dudó en dedicarle toda su atención dejándose la vida en ello.
Ella, Mª Carme Cabo, era la persona que me llamaba el día de mi cumpleaños y me recordaba también el de nuestros amigos durante años. Años, que iban transcurriendo compartiendo alguna cena de amigas y algún acontecimiento importante como el último que vivimos juntas, la boda de mi hija Anna.
Recuerdo que cuando le hacía rabiar con mis ideas locas decía: !Ay… Marcelita!. Y, movía su cabeza como si se sintiera incapaz de civilizarme. Lo consiguió un poquito…
Es posible que tan largo caminar juntas fue debido al cariño que nos unía. Cariño por el cual me ha dejado ahora a mí el encargo de entregarte el muérdago mágico en su nombre y, a ti el de cuidarme visitándome de tanto en tanto.
No se si alguna vez te habló de nuestros viajes; lo pasamos fantástico en Paris en compañía de Cristina y también fue divertido nuestro viaje a Londres donde las dos salimos por pies cuando unos jeques querían conquistarnos, seguramente a causa de sus preciosos ojos azules que enamoraban sin que ella fuera consciente de ello.
Quería mucho a sus sobrinos, ellos y tu erais perfectos y vuestros logros eran su mayor orgullo. Gracias a ti supero muchas intervenciones. La cuidaste muy bien. Te doy las gracias. Incluso ahora la sigues cuidando dando a conocer sus obras en cerámica.
Conocía yo de su afición por la cerámica pero no había visto sus creaciones. Son preciosas y elegantes como ella. Creo que haces muy bien en recopilarlas. Ojala todos homenajeáramos a nuestras personas queridas como lo haces tu.
Rosa, te felicito, tanto por los trabajos recopilados en tus libros, como por toda tu capacidad afectiva, tu fuerza, tu creatividad y tu inteligencia.
Te envío un gran abrazo
Marcela

Toni Padrós , amic de la Carme , en saber que que haviem fet un petit recull de algunas de las seves obres i també per seguir-la recordant, va escriure:

D´esquerra a dreta Mari Carme, Toni i Rosa M.
D´esquerra a dreta Mari Carme, Toni i Rosa M.

A la Carme
Sembla que m’hagis llegit el pensament Rosa, he estat buscant aquesta foto des del dia que em vas trucar per parlar-me de la Carme i tu me l’has trobat. Gràcies.
Recordo amb molt d’afecte a la Carme i recordo lo bé que ens ho vàrem passar el dia d’aquesta foto a Platja d’Aro, juntament amb la Roser, i que ens vàrem fer un fart de riure.
Jo de la Carme, recordo el seu caràcter afable i la seva sensibilitat, era una persona molt cordial i sempre que ens trobàvem era com si poguéssim novament emprendre converses de feia molt de temps, amb els seus ullets blaus que sempre semblaven somriure malgrat la seva estranya malaltia, ella estava present a pesar de tot.
No vaig tractar la seva amistat lo suficient, però era com una amiga de tota la vida, gran viatgera i d’una cultura envejable, son d’aquelles persones que una vegada ja no hi son, penses que sempre et quedaran coses per dir-li.
Sempre generosa amb tothom, ara em ve al cap aquella vegada que vàrem passar totes les meves pel•lícules a l’agència de viatges a on treballava.
Algunes vegades quan passo per la Font Vella em ve a la memòria l’última trobada que vàrem tenir, com sempre estava riallera i amable. Va ser la última vegada que vaig parlar amb ella, a davant del Social, a partir d’aquell dia un silenci inesperat. Sort que tenim memòria i la podem recordar.
Gràcies Rosa
Toni Padrós
(PD: Es clar que pots fer servir aquesta foto quan vulguis, estem molt macos).

Per coneixer quelcom més d´Antoni Padrós Solanas,  artista i cineasta independent amic de la Carme, es pot consultar :  Blocs & docs del dia 25/3/2012. També   a : Antoni Padrós inaugura la 12a.Temporada de Xcéntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona 22/10/2012. I a : Pensacions del dia 6/5/2014.Blau

Blau. Les roses es besen atemorides darrere dels mesos freds i les pluges.Un líquid marí ha cobert els teus ulls i asserenadament la nit tremola.  Maria Antònia Grau.

 

Francesca Llonch Badiella, llevadora terrassenca

Pionera en  la aplicació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic o part sense dolor

Biografia de terrassenques del segle XX
Biografia de terrassenques del segle XX

 

Aquest article va ser publicat al llibre que presentem  al marge titulat : Elles, terrassenques del segle XX, de la Col·lecció  I + D dona, editat per l Ajuntament de Terrassa i  coordinat  per la Regidoria de Promoció de la Dona. Textos: Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Imprès per T. Sotos, S.L., any 2000. Citem les autores de la biografia i a  les 19 terrassaenques  que es van destacar  per les seves activitats.

Lourdes Plans i Campderrós, presenta la biografia de  Rosa Baqués, Antolina Boada, Maria Coll, Francisca Cruz, Camen Gómez, Maria Plans, Conxa Puig, Rosa Puig, Francisca Redondo, Consòl Torres i Maria Plans

 Mercè Grau i Lluch,  de Teresa Casals, Montserrat Malgosa, Maria Puig i Lourdes Serra.

Laura Costa i Mateo, Mercè Soler i Campins,  de  Maria Dolors Duocastella, Anna Murià i  Marta Pesarrodona

Rosa M. Massana i Ribas, Francesca Llonch.

Presentem en aquestes pàgines el text compler biogràfic de la llevadora Francesca Llonch, també consultable en llengua castellana al bloc digitalitzat  Enfermeria avanza  incorporat  a xarxa el dia 12-6-2011.

 

Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)
Francesca Llonch (cedida Santiago Llonch)

 

La Francesca(1) va néixer a les deu del matí del dia 14 de juliol de l’any 1906 a Terrassa gràcies a l’esforç que feia la seva mare i als treballs professionals de la llevadora senyora Gertrudis Llopart Ubach. Els seus pares, en Jaume Llonch de 45 anys, i l’Anna Badiella, de 42 anys, vivien al carrer Mas Adei, número 28, i amb l’arribada de la Francesca van incrementar la família a un total de quatre fills.

La senyora Anna no va tenir un part gaire fàcil, la qual cosa va ocasionar que el nadó arribés a aquest món amb algunes dificultats; la seva família explica que per reanimar-la li van donar una mica de vi ranci. Qui sap si aquesta arribada peculiar de regust ranci la va impregnar perquè en un futur es dediqués a treballar envers aconseguir que l’acte del part fos una experiència gratificant.

Els estudis de la seva infantesa i adolescència

Aquest és un apartat difícil de completar a causa de la manca de testimonis verbals i escrits. Si més no, però, per haver-ho explicat ella mateixa, sabem que va realitzar els estudis primaris a l’Escola Nacional dirigida per la senyora Teresa Sanz i posteriorment va continuar estudiant a l’Escola Municipal de Cultura Femenina. Als 13 anys es va sentir atreta per la música i es va matricular a les assignatures de solfeig i piano a l’Escola Municipal de música de Terrassa. Gràcies a la seva constància diària d’estudi, als 23 anys va obtenir la titulació d’ambdues especialitats, cosa que ens fa suposar que es recreava tocant melodies i possiblement també li van ser útils com a ritme respiratori per a la relaxació durant les classes a les embarassades.

Durant la República va assistir a classes de català al Liceu Dalmau situat al carrer Sant Antoni; allà també va seguir algunes lliçons d’esperanto, llengua que en aquell moment semblava que havia d’arrelar a les societats, però l’anglès va passar a la davantera.

Gràcies a la seva facilitat pels estudis, l’any 1934 obté la inscripció al Cens de Professors de Català de la Generalitat de Catalunya, fet que li va permetre fer classes de català i substituir durant la guerra, en aquesta assignatura, el professor senyor Delfí Dalmau Janer. També va impartir classes a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis.

Motivada per la infermeria

No sabem si a més de fer classes de català i de música se sentia atreta per temes sanitaris i col·laborava en activitats d’atenció a malalts. No és, però, fins a l’any 1937, als 28 anys, que ens consta que s’ha examinat d’un curs d’infermeria organitzat per la Comissió de Sanitat del Consell Municipal de Terrassa. El país estava en plena Guerra Civil i als hospitals de sang no hi paraven d’arribar ferits; era lògic, doncs, que l’Ajuntament es preocupés per formar, encara que fos urgentment, infermeres per fer afrontar la situació. El professor de l’assignatura va ser el doctor Viñals i com a membres del tribunal examinador hi constaven també els doctors Palau i Duran.

L’examen es va fer al Sanatori Mèdic Quirúrgic, segons acta de dia 27 de gener del 1937, i el van aprovar un total de 22 alumnes, que són les següents (2): Francesca Llonch Badiella, Maria del Carme Carbó Campillo, Isabel Marín Ballester, Clara Puigros Beltran, Teresa Brossa Vila, Antònia Jané Balús, Carme Burrull Torrella, Segona Bartolomé Guijarro, Carme Valero Valero, Maria Valero Valero, Rosa Ferrer Sales, Maria Prats Comas, Francesca Puig Alba, Jacinta Llop Borrell, Francesca Boada Dula, Teresa Amigó Santañas, Olga Duch Costa, Cristina Feiner Bosch, Anita Figueras Claret, Pascuala Tellez Santo, Francesca Graells Lloveras, Àngela Carreras Caridad.

Si observem el llistat d’alumnes veiem que no segueix un ordre alfabètic; és possible que estigués confeccionat segon l’ordre de qualificacions obtingudes. En el cas de Francesca Llonch, ens confirmaria el que diu la família: que sempre era la primera en els estudis.

El títol lliurat per la Comissió Municipal durant la República va quedar sense validesa, per la qual cosa Francesca Llonch va fer els estudis per treure’s la nova titulació de Dama Auxiliar Voluntària de la Cruz Roja.

Diploma a la Constància (AHCVO)
Diploma a la Constància (AHCVO)

Segons el carnet personal, que especifica que es va examinar de primer curs el dia 26 de juny de l’any 1940 i del segon el dia 1 de juliol de l’any 1941 consta també com a associada de la Creu Roja amb el núm. 70.109 amb data de 14 de desembre de l’any 1937.

El seu primer treball com a infermera a la clínica maternal la va decepcionar

El dia 1 de febrer de 1936 es va inaugurar a Terrassa la Clínica Maternal en un edifici de nova construcció al carrer de la Unió. Francesca Llonch el mateix any que va obtenir la titulació d’infermera, al gener del 1937, va ser contractada per treballar a l’esmentada clínica.

Segons ella mateixa va redactar(3), l’experiència en aquest lloc de treball la va decebre, fins i tot va sentir un distanciament per la professió de llevadora. D’acord amb aquesta experiència, una vegada acabada la Guerra Civil va preferir dedicar-se a l’ensenyament i deixar de banda els temes relacionats amb la sanitat.

L’any 1945 torna a sentir interès per la professió

L’any 1945, durant les seves estones de temps lliure, es va dedicar a preparar-se els temes que contenien el programa d’estudis de la carrera de practicant i de llevadora.

Després de cinc anys d’estudis, quan es va veure preparada es va presentar als exàmens lliures que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona i amb data 10 d’octubre de 1949 li són lliurats els diplomes de practicant i llevadora amb la qualificació d’excel·lent.

Tot i amb això, ella mateixa escriu que, si bé considera que els seus coneixements teòrics són molt bons, no es veu amb la vocació d’exercir com a llevadora donades les característiques dels paritoris, per la qual cosa continua amb la docència.

La lectura del llibre “El parto sin dolor” la motivà definitivament per exercir de llevadora

Als voltants de l’any 1954, li arriba a les seves mans un llibre titulat El parto sin dolor de Consuelo Ruiz Vélez-Frías. El va llegir amb un gran interès i va veure clar que aquell mètode obriria uns nous horitzons a les llevadores(4).

Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve
Escultura r. m., amb retoc del professor Bach-Esteve

A causa de seu temperament emotiu, com ella mateixa s’auto-defineix, no podia suportar que el moment del part es convertís en un acte dramàtic; és per això que quan va entreveure la possibilitat de donar a llum d’una manera més serena per part de les mares va dedicar a preparar-se i a treballar en aquesta línia.

Amb data 24 de juny de l’any 1955 obté un permís a treball a l’Institut Sainte-Elisabeth situat a l’Avenue Defré, 206 Ucle (Brussel·les) i en aquest institut hi va treballar durant els mesos d’agost i setembre de l’any 1955 en qualitat de infermera i amb l’oportunitat d’observar la tècnica d’assistència que empraven les llevadores del centre.

Posteriorment, i aconsellada pel doctor Santiago Dexeus, director en aquells moments de la Maternitat provincial de Barcelona, s’inscriu al curs organitzat pel Colegio Oficial de Matronas y el Dr. V. Marques Bertran titulat La conducta del parto por el método Psico-Profiláctico, realitzat gràcies a la col·laboració dels doctors J.M. Dexeus Trias de Bes, M. Garriga Roca, L. Marqués Giraut i J.M. Mateu Aragonés.

L’esmentat curs li va permetre fer una estada completa, de dia i de nit, a la Maternitat de Barcelona pels serveis de gestants, puerperi, parts i laboratori. Li van donar tot tipus de facilitats en la realització de pràctiques i va quedar molt entusiasmada per la disciplina i el control rigorós del part.

Un fet social va fer que aquest mètode prengués una nova força. Era al gener del 1956 quan el Papa de Roma Pius XII va pronunciar un discurs favorable a la seva utilització. Ràpidament aquest comunicat va tenir un ressò mundial i foren molts els professionals que van decidir aprendre i aplicar aquesta tècnica.

Motivada com estava per aconseguir que el part fos un acte el més serè possible i afavorida per les opinions positives del mètode, l’any 1956 va decidir anar a fer un stage al Centre de Santé des Métallurgistes -Maison de Santé Maternité- de París, dirigit pel Dr. Pierre

Rouquès amb l’objectiu d’aprendre el “methode psychoprophylactique d’accouchement sans doleur” (5), centre pioner a França en la implantació de l’esmentat mètode. Durant l’estada en aquest centre va conèixer dues col·legues aragoneses, Carmen Mateo i Carmen Pastor; amb aquesta darrera va sorgir una bona amistat.

Mogudes per l’afany d’aprendre, van visitar altres hospitals de París on s’aplicava el MPP, un d’ells va ser la maternitat de l’Hospital Saint Antoine, la clínica Belvédère i l’Hospital Térron.

Una aportació docent molt important van ser les classes pràctiques que la llevadora Madame Dubois, experta l’MPp, els va fer a la seva consulta particular, o sigui, que van anar a casa Madame Dubois com si es tractés d’embarassades reals; d’aquesta manera van aprendre pas a pas tot el que calia fer per preparar la futura mare.

Fonament científic del mètode

Aquest és el títol que Francesca Llonch va emprar per explicar en què consistia el mètode en el document lliurat al Consejo Nacional de Matronas i Milupa. Utilitzarà les seves pròpies paraules per definir-lo.

Les arrels de l’MPP es basen en les doctrines de Pavlov. L’MPP té el gran mèrit d’haver elaborat una tècnica accessible a qualsevol metge i a tota llevadora, degudament instruïda. Nicolaiev creu que el dolor no és indispensable. Per ell existeix un substràtum material psicològic del part; són modificacions mecàniques dels òrgans genitals, modificacions vasculars i humorals de l’organisme que actuen sobre receptors del dolor.

Aquestes modificacions es poden percebre com a sensacions de pesantor, de tensió i no necessàriament dolors. Les sensacions es fan doloroses quan se’ls sumen factors d’ordre emocional o reflexos condicionats; els dolors estan, doncs, determinats per causes anatomofuncionals (però no forçosament patològiques), per pertorbacions neurodinàmiques o pel conjunt d’ambdues. L’MPP dóna a la dona una educació racional que l’ensenya a suprimir les emocions negatives i crear emocions fortament positives. És necessari crear reflexos condicionats positius (excitació) i entorpir els reflexos que siguin inútils i perjudicials per a la bona marxa del part (inhibició o fre). L’excitació i l’inhibició han d’estar equilibrades.”

Un dels llibres que la Francesca va utilitzar per perfeccionar-se en l’MPP va ser el del Dr. L. Chertok(6), és un llibre que dóna una visió molt àmplia del tema.
Me’l va deixar consultar la col·lega senyora Antònia Hidalgo -infermera i llevadora-, ex-alumna de la senyora Llonch que, per l’afecte que es tenien, abans de morir li va regalar alguns dels seus llibres.

La seva vida professional

Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)
Escultura de Bach-Esteve (Ajuntament de Terrassa)

Pels fets observats i per la cronologia, la senyoreta Llonch va haver d’esperar molt temps, uns 19 anys, des que va fer un curs d’infermera l’any 1937, fins que una vegada preparada, l’any 1956, decidís dedicar-se a llevar criatures. Podem deduir, i fins i tot ella mateixa ho havia explicat, que el treball de llevadora segons el sistema clàssic assistencial no l’interessava, per la qual cosa va ser conseqüent amb el seu pensament i no va exercir fins que ho va poder fer seguint un estil en què ella s’hi sentís còmoda.

Segons un breu currículum fet pel senyor Santiago Llonch, la Francesca en arribar de París va començar a preparar diverses embarassades procedents de la consulta privada del doctor Joaquim Mundó.

La primera partera que va atendre i que havia estat preparada en un grup de vuit gestants més va ser el dia 11 de maig de 1956; va ser un èxit. Explica que diverses embarassades de les que va atendre havien sigut alumnes seves i es va crear un tracte molt cordial i familiar. Van ser elles les que van contribuir a divulgar aquest mètode, que només podia aplicar, en principi, com a servei privat.

La preparació completa consistia en vuit sessions en un grup de sis a vuit persones una vegada a la setmana. Els donava un llibre, veien un film i situaven la clínica. A gairebé totes les visites de seguiment hi assistia el marit.

Aquest mateix any, el 1956, va entrar a prestar els seus serveis de llevadora a la Mútua de Terrassa.

Gràcies haver-se guardat una instància amb data 4-7-1973 d’un grup de llevadores format per J. Adell, J. Olivet, C. Del Moral, M. Colomer i F. Llonch, va adreçar-la al senyor inspector privat de Mútua de Terrassa, amb l’objectiu d’aconseguir unes millores laborals i d’infraestructura.

Hem pogut obtenir una informació molt interessant pel tema que ens ocupa. Per exemple, que les esmentades cinc llevadores treballaven a Mútua des de l’any 1957 i que des de llavors fins l’any 1973 l’increment de parts va ser d’un 35%.

També hi constern unes dades comparatives entre els any 1958 i el 1962, d´aquesta manera:

Gràfic de parts ( r. m. )
Gràfic de parts ( r. m. )

Tot observant les xifres, pensem que hi devia haver parts de bessonada i de trigèmins ja que l’any 1958 van néixer 20 nens més que parts hi havia hagut i l’any 1962 van néixer 25 nadons més.

Quant a la retribució mensual, l’any 1957 el sou era de 1.308,15 pessetes i l’any 1962 una llevadora institucional cobrava 1.750 pessetes.

Aquest document, si bé no va estar redactat per fer riure, sense voler el provoca, perquè t’imagines les vicissituds de cinc dones -llevadores- entrevistant-se una i altra vegada amb el senyor inspector i ell donant-los esperances, fins que al cap de 18 mesos descobreixen que la gestió estava al seu punt d’inici.

Treballa també com a llevadora particular a la Clínica del Remei en equip amb el Dr. J. Mundó i com a llevadora d’exercici lliure per al seguiment de l’embaràs i preparació del MPP a la seva consulta del carrer de Volta, número 18. Ens consta que durant els anys 1957 i 1958 pagava impostos a l’Ajuntament per exercir com a professional(7).

Conversant amb la senyora Teresa Serrat, infermera que durant uns anys va ajudar-la a la consulta, explica que tenia força clientela i que feien un seguiment de l’embaràs molt acurat: control de la tensió arterial, albúmina, pes, càlcul de temps de gestació, auscultació i encaix de la criatura i detectar possibles anomalies. En aquest cas es derivaven al tocòleg, i, sobretot, els donaven orientacions higièniques i dietètiques -aspecte aquest a que la Francesca donava una especial importància-, així com a la pràctica de l’MPP.

Preparació de futures infermeres

Per la seva innata vocació envers la docència, va dedicar-se durant diversos anys a impartir classes per preparar futures infermeres. Una vegada ja se sabien els temes, els estudiants que havien fet el batxillerat, podien anar a la Facultat de Medicina de Barcelona i passar els exàmens lliures de practicant i llevadora. A les candidates vocacionals que no tenien el batxillerat també se les preparava, però en aquest cas havien d’anar a examinar-se a l’hospital del Nen Jesús de Barcelona i se’ls hi donava un títol d’infermera diocesana.

Segons la seva família, des de l’any 1939 fins al 1953 va preparar 104 alumnes. Segurament també és per aquest motiu que gairebé totes les infermeres terrassenques -d’una determinada edat- que hem conegut han tingut un contacte més directe amb la senyoreta Llonch. Hi va haver també altres professionals que es van dedicar a preparar infermeres i llevadores, entre elles i hi havia la senyora Florinda Montagut.

Durant uns anys les classes de preparació d’infermeres es van fer a l’Hospital de Sant Llàtzer, on hi col·laboraven els metges de l’hospital impartint diverses assignatures del programa docent. També es realitzaven les pràctiques d’infermeria als diferents serveis de l’hospital.

Activa col·laboradora de la posta en marxa de l’escola d’ajudants tècnics sanitaris de Terrassa

Amb data 21 d’octubre de 1967, s’inaugura a Terrassa una Escola Oficial d’ATS. S’esmenta que l’escola s’havia fundat l’any 1961 però que depenia de l’Escola del Nen Jesús de Barcelona i ara passava a dependre de l’Hospital de Sant Llàtzer. Cada alumne l’any 1967 pagava 400 pessetes mensuals com a drets d’estudis.

En l’acta de constitució del Patronat de La Escuela Femenina de Ayudantes Técnicos Sanitarios de Terrassa, amb data 5 de setembre de l’any 1967, s’estableix l’estructura orgànica de l’Escola i la senyora F. Llonch hi consta com a secretària d’estudis i com a cap la senyora Dalmases. Tots els membres són nombrats amb caràcter provisional(8).
Segons una acta del 2-10-1978, els càrrecs de secretària d’estudis i secretària de l’escola s’unifiquen en un de sol i el passa a desenvolupar la senyora Pepita Morera Garcia.
Anteriorment a l’obertura de l’escola s’havia fet públic un edicte manifestant l’acord del ple de l’Ajuntament per crear una Escuela Preparatoria para la Formación de Ayudantes Técnicos Sanitarios, apareix al diari Tarrassa Información amb data 11-3-1965 i el seu reglament es fa públic al Boletín oficial de la prensa de Barcelona amb data 24-2-1966.

El patronat fundacional de l’Escola d’ATS, tot emparant-se en la Llei del 30-6-1887 i d’acord amb els seus estatuts, estava format per les següents persones: Il·ltre. alcalde de la ciutat, prior de la parròquia del Sant Esperit, president de la Mútua de Terrassa, president de l’Hospital Casa de Caritat de Sant Llàtzer, cap comarcal de Terrassa del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, president local de la Creu Roja, un representant de la Caja de Ahorros de Terrassa i un representant de la Caja de Pensiones.

Per a més detalls sobre l’acte d’obertura de l’escola, podem veure l’article titulat “Solemne apertura del curso en la Escuela Femenina de ATS”. Es tractava del curs 1967-68. Obrí l’acte la senyora Ma. de los Ángeles Roca, secretària general del nou centre docent, que va llegir una memòria de l’esmentada institució i va donar les gràcies a la senyora Teresa Gual, vídua de Barata, per la feliç idea d’obrir l’escola(9).
El doctor R. Avellaneda en va ser el director, a més de professor, durant diversos anys.

Una naturalista nata

Conversant amb diverses infermeres i llevadores, manifesten que la Francesca era una persona responsable i que li agradaven les coses ben fetes, però el que més destaquen d’ella és el seu tarannà, diguem-ne naturalista, o sigui, que sempre defensava allò que la naturalesa fa per ella mateixa.

Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)
Francesca acompanyant un nado a bateig (Júlia Olea)

A l’època que li va tocar exercir, estava molt de moda utilitzar el Pentotal i efectuar vacuoms -aplicar ventoses- per extreure la criatura; per a ella aquest sistema era poc acceptat, fins i tot va tenir algun problema a causa de divergència d’opinions entre col·legues. Un dels aspectes a què donava molta importància a l’hora d’atendre les gestants. Hi ha qui diu que hi tenia una mania, però és que realment té la seva importància seguir una dieta equilibrada, i més durant la gestació.

També només néixer la criatura procurava donar-la a la mare i preferia no rentar-la de seguida per tal de preservar el seu propi greix sebaci.

La senyora Paquita Pla, infermera que va treballar durant uns anys amb ella a l’hospital de Sant Llàtzer, opina que era una dona que estava avançada als temps; ara, diu, tot això que ella predicava i feia és el que estem fem, només que llavors anava a contra corrent la majoria de vegades. Si més no, però, va tenir moltes seguidores que van col·laborar amb ella per a la preparació de les dones al part.

El final de la seva carrera i de la seva vida

Tenia 73 anys i continuava treballant amb tota dedicació, fins que un inesperat problema de salut li va minvar les seves forces, la van operar i li van aplicar radioteràpia. Amb tot, ella va mantenir una enteresa admirable.

La senyora Antònia Hidalgo explica que una vegada conversant amb ella, va quedar plenament impressionada quan va mostrar el mal que tenia a l’aixella i li va donar explicacions sobre en que consistia aquesta malaltia i la seva gravetat.

Seguint la conversa va reflexionar: l’acte de néixer és un fet que el nadó l’ha de passar tot sol, el podem ajudar però en definitiva és ell qui ha de passar l’experiència; l’acte de morir és igual, l’ha d’afrontar la persona sola, és un moment únic a la vida i s’ha de viure amb consciència aquesta transició d’una vida a l’altra.

La senyora Antònia diu: em vaig adonar que no li tenia por a la mort, em va impressionar molt en aquells moments que jo era més jove.

Vist l’estat de salut en què es troba, diverses ex alumnes, amics i col·laboradors van organitzar-se per preparar-li un homenatge, però no hi van arribar a temps: el dia 12 de febrer del 1982 va fer el traspàs a una altra vida.

Segons el Diario de Terrassa(10), aquell dia era emboirat i fred, només 12 graus de temperatura i amb un nivell de contaminació atmosfèrica alta. Un dia trist.

Quatre dies després a la premsa(11), apareixia un titular que deia “Ha muerto Francisca Llonch” tot explicant molt resumidament algunes de les seves activitats professionals d’aquesta manera:

“Exalumna de Pompeu Fabra, durante muchos años desarrolló una intensa actividad en el campo de la enfermería, primero en la Escuela de la Cruz Roja y luego en el Hospital de San Lázaro. Ejerció a su vez como enfermera y comadrona y fue, dentro de este campo, la introductora en Terrassa del sistema de ‘parto sin dolor’.

Su labor pedagógica la extendió también a otras disciplinas -estudios elementales, bachillerato, etc.- y la dirigió esencialmente hacia mujeres de las clases modestas.

La muerte le sobrevino precisamente cuando un grupo de ex alumnas le estaba preparando un homenaje, que ya hubo de suspenderse ante el agravamiento de su enfermedad y que finalmente no ha podido celebrarse. Descanse en Paz”.

Amics i ex-alumnes el dia 7 de març van reunir-se al Monestir de les Carmelites Descalces per celebrar una solemne eucaristia i pregar per ella. AI llibre de firmes que li havien preparat es podia llegir la següent dedicatòria:

“Tots els seus alumnes tenim una mica de Francesca Llonch.
Hi ha molt de fruit en tant com ella ha sembrat. Hi ha molt d’agraïment en cada una de nosaltres. Tenim molta fe i esperança en una altra trobada. I, sobretot, hi ha molt d’amor.”

Bibliografia

  • Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • B. Ragón; (1972) “1936-39 Tres anys difícils de guerra civil “, Terrassa.
  • Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric de Terrassa.
  • Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • Diario de Terrassa. El Temps, 3-2-1982.
  • Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • Dr. L. Chertok; (1958) Los métodos psicosomáticos del parto sin dolor -historia, teoría y practica- Edit. Cientifico-Medica.

Notes

  • (1). Hem escollit la Francesca Llonch com a pionera en la implantació a Terrassa del mètode psicoprofilàctic, també anomenat part sense dolor. Va ser gràcies a la seva voluntat de voler-se preparar en aquesta tècnica que moltes dones terrassenques i molts nadons han pogut gaudir d’un major confort durant el part. Voldria que aquest recordatori de la seva vida servís per ressaltar també el treball de totes aquelles infermeres i llevadores que han recollit fruits, que els donen i que en sembren d’altres per a venidores generacions, tal com diu una estrofa de la poesia que un grup d’amistats li va fer a na Francesca “hi ha molt de fruit, en tant com ella ha sembrat.”
  • (2). Acta sobre exàmens per a infermeres. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Caixa de docència, any 1937.
  • (3). Trabajo para el concurso convocado por el Consejo Nacional de Matronas y Milupa sobre el tema Preparación al Parto -MPP- por el doctor M. Roncales y presentado por la comadrona Francisca Llonch Badiella, de Terrassa, agosto de 1971.
  • (4). Op. Cit.
  • (5). Certificat de la Maison de Santé Maternité -Metallurgistes- París, 23-2-1956.
  • (6). Dr. L. Chertok. Ed it. Cientifico-Médica 1958. Los métodos psicosomaticos del parto sin dolor -história, teoría y práctica-.
  • (7). Contribució Industrial , caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (8). Caixa de docència any 1967. Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.
  • (9). Contribució industrial, caixes núm. 13 i 14, Arxiu Històric Municipal de Terrassa.
  • (10). Diario de Terrassa. El Temps, 3-2- 1982.
  • (11). Diario de Terrassa. 16-2-1982.
  • L’article  de la Francesca, també està incorporat a la pàgina  Viure la ciutat del Ajuntament de Terrassa.

 

Ampliació  de la informació

Fa poc,  mentre buscava una fotografia per un  nou article, vaig trobar dins d´ un  dels àlbums antics que tenia a casa,  una nova  imatge de la Francesca Llonch. Correspon a la celebració del bateig d´un  dels nens Olea Llopart  a la dècada dels anys seixanta. Francesca Llonch i Júlia Olea – la meva cunyada-  les veiem  en el moment del convit del festejar el bateig.

La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.
La llevadora Francesca Llonch a la dreta junt amb Júlia Olea.