Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Historia de la Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa

Este libro fué incorporado en esta pàgina el dia 23 de abril del año 2o16 y poco después fué retirado para hacer alguna modificación.

El Colegio Oficial de Enfermeria de Canarias nos pidió permiso para incluirlo en su página web y le fué concedido, pero libremente y sin pedir permiso a la autora  este libro no esta permitido copiarlo y en especial en paginas que contengan publicidad.

Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa
Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa

Para su lectura clicar a: toraxhospital Escola infermeria

Incluimos en este espació un gráfico estadístico de los alumnos que finalizaron los estudios en la Escuela del ‘Hospital del Tòrax de Terrassa’ aunque este incluido en el libro  lo  adjuntamos externamente  porque  sintetiza la actividad formativa enfermera.   grafic-alumnes-ats_color

Con el fin de ampliar la historia del hospital presentamos dos crónicas que había obviado debido que no consta registrado el medio donde fue publicado. Tratan de la inauguración de la Ciudad Sanatorial erigida por el Patronato Nacional Antituberculoso en la ciudad de Terrassa en un terreno que habia adquirido  el ayuntamiento  antes propiedad de Can Carbonell , el dia 22 de abril de 1944 cuya extensión era de 106.497 m2 ( Ana M. Luque i López)

El acto de inauguración fue celebrado el día 8 de junio del año 1952 en el que asistió el General Jefe del Gobierno español Francisco Franco y otras autoridades políticas y eclesiásticas. El Sanatorio como popularmente era conocido, transcurridos unos años en que coincidió que la enfermedad podía ser tratada ambulatoriamente, el sanatorio  se transformó pasando a  llamarse Hospital del Tòrax de Terrassa.

 Incluimos  más información y  algunas imagenes  ver  en : Datos complementarios   

Crónica inauguración Sanatorio
Crónica inauguración Sanatorio
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952

Dones propietàries de terres de conreu a Terrassa l’any 1723

Durant la consulta de documents al Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, vaig tenir a mans ‘El cadastro de la vila de Terrassa 1723-1724’ on hi constava que 79 terrassencs eren propietaris de terrenys agrícoles, 63  eren homes i 16 dones .

El tema va  ser del meu interès  perquè al llibre Dones emprenedores, Palafrugell (1857-1914) volum I i II editats l’any 2013 i 2016, hi vaig escriure  una breu ressenya  de dones palafrugellenques  que tenien  propietats, per la qual cosa vaig registrar algunes  dades d’aquell document que ara he considerat presentar-les en aquest bloc.

Abans d’ esmentar el nom de les dones propietàries  comentarem alguns fets relacionats  amb la recapta  d’impostos. L’any 1713 van entrar a Terrassa les tropes borbòniques de Felip V, esdeveniments descrits  a Comissió del 4 de setembre de 1713. Els fets. Terrassa a començament del segle XVIII, en base a aquesta lectura hem sabem que  durant aquells anys va  entrar en actiu  la figura del agrimensor o geòmetra del reial tribut del cadastre, professional  dedicat a mesurar  els terrenys amb l’ajut d’un aparell anomenat groma, dels que en feia  esquemes tipus mapes i descrivia les  característiques morfològiques i funcionals del camp. Tasca molt necessària per  desprès  poder aplicar els  corresponents tributs .

 A Catalunya els Impostos  van ser  regulats pel ‘Real Decreto’ del 9 de desembre de l’any 1715 coneguts com a Cadastre de José Patiño per ser la persona que va activar aquest procediment. S’havien de  pagar tributs per la possessió de cases, terres, boscos, molins, per tasques d’ artesanat, i també els menestrals i els jornalers.

El pagament del delme contributiu, el 10%, havia de ser proporcional al ‘importe ganancial’ derivat dels fruits del camp, del comerç, la industria, les activitats de banca i professions liberals. El responsable de la cobrança era el ‘Intendente del Ejercito y Principado de Cataluña’. L’any 1716, Catalunya va pagar  1.500.000 pesos i degut a les queixes que hi va haver, l’any 1720 va ser reduir  a 741.404 pesos, la aportació que feia Catalunya al Estat era del 37’5% .

En temps més moderns  Joaquim Nadal, polític, durant una ponència celebrada l’any 2014 esmentava a Agustí Alcoberro  recondant que l’increment contributiu havia estat d’un 7,5 de més.  Eduardo Escartin, 1981 persona també dedicada a la politica parlava  dels gravamens que Catalunya havia de lliurar al Estat.

L’any 1735 van ser van ser incloses al pagament de tributs les terres de pertinença eclesiàstica i van  continuar seguint lliures de pagament els grans propietaris  que disposaven de terres foranes.

 Relació de les terrassenques propietàries

Al cadastre de l’ any 1723  de Terrassa hi  consta que  hi havia setze dones propietàries de camps que disposaven de quarteres productives i  eren :

Maria Aimós, Marianna Masmitjà, Criteria Coll, Marianna Briefens o Brichfeus, Marianna Font, Marianna Escoder o potser Escuder, Anna Escoder, Vídua de Coloma, Eulalia Comelles , Anna Rovira, Marianna Ferres, Madrona Bastart -consta que disposava d’un molí i aigua per regar- , Maria Ramon -consta que tenia quatre fills- , Anna Roure i Agnès Tiana.

Esquema de la demarcació de Terrassa
Esquema de la demarcació de Terrassa

Referent a les possessions de camps o de terra campa, a més del nom del propietari també hi constaven el nombre de  quarteres , la seva situació geogràfica que descrivien com a sol eixint, migdia , tramuntana, ponent o mestral, quins eren els seus veïns o si el camp feia llindar amb terres foranes.

També era quantificat el grau de productivitat de la terra campa, dels fruits que donava una quartera i mitja per cada quatre quarteres i la qualitat de la terra catalogada com alta, de primera, de segona o de tercera qualitat i si es tractava de bosc.

Consta que alguns camps donaven fruits a anys alterns i que les collites solien ser de blat, sègol, espelta, civada, oliveres i vinya i també topònims com: mas dels Cors, mas Pou, camp de en Roure, camp d’en Vinyals, camp d’en Colomer, casa Pou, moli d’en Bosch i camp de la riera posseïda per Reial segrest.

 En quan el veïnatge hi ha descrits aspectes com: camp del convent, prop d’un marge, de terra plana , prop d’una casa, d’una riera, de la riera de la vila, prop a un corral , a un torrent, al torrent del batlle, al torrent de Vallparadís, del camp de la hera, el campet, amb el nom d’algun propietari, l’ hort de la Sebastiana, hortes velles, el torrent de migdia, a la clota de les basses, del barranc del pont, del barranc de la Rassa, del torrent o d’en Pou, prop d’un camí ral, del camí d’anar al Convent de Sant Francesc dels Pares Recolets a l’església de Sant Pere, del camí que anava de la vila a la església de Sant Pere, el camí de la Figuera, el que anaven a Sabadell o a Matadepera, Mura, Olesa, Montserrat, Martorell , Rubí , el camí que anava a Sant Feliu, el camí que anava a la part forana i en ocasions també hi constava al camí que anava a una sembradura muntanyosa.

Composició feta per Francesc Massana
Composició feta per Francesc Massana

La tinença d’ habitatges també  havia de contribuir i constava si eren propis d’us particular o de lloguer i considerant que no estesin en estat ruïnós. Relacionant amb  activitats econòmiques consta l’arrendament d’un hostal per un any, per disposar d’ un l’estanc d’aiguardent, per la primera i segona part de la pesca , per la fleca Morena i la fleca Blanca, per la carnisseria, la mesura, i per dues parts de la verema.

Vàrem observar que havien de pagar impostos sense concretar per quin motiu, Magdalena Pijoan, Catalina Martí, Marianna Bonvilar i Victòria Tapies.  Consta també que hi havia cases de canallers i de gaudils.  A les propietats que havien estat confiscades desprès de la Guerra de Successió rebien el nom  de Reial Segrest.

 Els documents revisats també  hi constaven el següents carrers : Plaça, Font Vella, Cremat, Raval, Major, Vall, Rutlla i Rassa. Hem vist que residien a la Plaça, Maria Torroella, Madrona Bastart i Maria Amat. Al carrer del Vall, Mariana Brufens, Mariangela Bou i Esperança Marsal que era vídua, com la majoria de dones propietàries, tenia un fill anomenat Joan Marsal, o sigui que ella preservava el cognom del marit com també podria haver succeït en altres de les dones esmentades. Aquestes dades són interessants perquè ens mostren el nucli de la població de Terrassa a principis del segle XVIII.

 El nombre total de fadrins que tenien els amos era de 11 i respecte al nombre de animals de carga i bovins consta que havia entre matxos i mules 32 caps , 21 burros, 2 bous i 6 vaques.

Degut que també vàrem recopilar els noms del homes que  disposaven de  propietats i pagaven tributs l’any 1723, s’ha considerat  adjuntar un   llistat  en format PDF,  es pot consultar a:  homes propietaris

Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)

Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars  característiques  així com les xemeneies industrials que  han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial  Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses  tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.

En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van  finalitzar  les obres  de  dues  xemeneies terrassenques  que  a la vegada son considerades emblemàtiques  de la ciutat, també  esmentar quelcom d’elles.  Una de les  xemeneies es  de la empresa tèxtil modernista  Aymerich, Amat i Jové  (1908) i l’altra  la de la bòbila Almirall  edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.

Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general del vapor Aymerich, Amat i Jové
Vista general de la bòbila Almirall
Vista general de la bòbila Almirall

Posada de bandera  

Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada,  te  el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les  ràfegues  i direcció del vent.  Hem de considerar que les  bastides  i els sistemes de protecció personal  no havien, potser, de tenir la seguretat  d’avui dia.

Aquest costum es va  mantenir en el temps i  quan una obra es donava per finalitzada  al cap de munt s’hi posava una bandera, però  sempre amb la premissa  que cap dels treballadors hagués  sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.

També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada  feien  un  dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament  de les obres de l’Aymerich però,  de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem  van fer un esmorzar a dalt la plataforma.

Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia
Un estil de garrafa que van pujar a la plataforma el dia de la inauguració de la xemeneia

La anècdota del esmorzar a la cúpula de l’Almirall  els cinc constructors i dues persones més, una d’elles Francesc Masana, per  fer la celebració van pujar també una garrafa de quatre litres de vi,  d’aquelles que anaven  protegides d’una malla feta de canya, per evitar  tornar-la a baixar per l’escala, algú de la colla  la va llençar  al vuit des dels 60 metres on estaven, no seria d’estranyar que aquest gest el fes en Marià.  La sorpresa va ser que quan van ser a  baix s’adonaren  que la garrafa estava intacte a sobre d’una pila de sorra.

El vapor Aymerich

La fabrica  o vapor Aymerich, Amat i Jové esta situada a  Rambla d’Egara número 270,  va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill  i  Parellada i les obres van anar a càrrec del mestre d’obres Baltà Comelles junt amb el seu equip de paletes. La  empresa junt amb la xemeneia va ser inaugurada  el dia 1 de novembre de l’any 1908.[i]

Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones

La empresa disposava d’un superfície fabril  de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia  encarregada de succionar  els fums de dues caldera  generadores de vapor de la marca  Babcock & Wilcox  disposa d’una peanya  octogonal d’uns set metres d’alçada i  un fust tron cònic  de trenta vuit metres , en total  la peça s’eleva  fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que  uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.

Aquest vapor  acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica  la matèria primera  fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari  passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció  i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]

Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover

Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les  escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]

La bòbila Almirall

La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari  Jaume Almirall i Poch situada a  la Gran Via,  avinguda Àngel Sallent actual  i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut  a la arribada de la  immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.

Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Posada de bandera a la xemeneia Almirall

Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís  el  correcte tiratge  dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia.  Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.

Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes  Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant  la edificació el mes de juliol de l’any 1956.

Les característiques de la xemeneia són:  Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada  d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot  consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.

Detall de la part distal o coronació de l’Almirall

L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va  ser mereixedora  del record mundial en esser  considerada la xemeneia industrial  feta de maons de terra cuita vermella  amb la escala de cargol més alta del mon.

L’any   van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia  Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.

 

 

 

 

Notes


[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article  enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240  i clicar sobre  Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les  intercalades  entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia  per evitar la sobre carga  a un sol costat i possibles deformacions de la estructura.  L’Aymerich  les te col·locades a una sola cara  del fust  intern i es preserva amb bones condicions.

La candidatura de Pilar de Viala Barrera i d’altres

He localitzat entre els documents que tenia guardats un imprès que no porta data que havia de pertànyer a la candidatura de la Pilar de Viala per crear la nova Junta de govern del ‘Colegio Provincial de Auxiliares Sanitarios “Seccion Enfermeras y A.T.S.’ de Barcelona,  actual Col·legi Oficial Infermeres i Infermes  Barcelona, ho em considerat així perquè la llista està encapçalada per Pilar de Viala quan en aquell moment era presidenta del Col·legi, tot hi no constar la data pensem que podria tractar-se de l’ any 1974, perquè a la següent candidatura l’any 1978 en va sortir elegida presidenta del Col·legi Rosa Serra Budoy.

Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Fragment de l'imprès de la candidatura
Fragment de l'imprès de la candidatura

Abans de reciclar el document he considerar adient esmentar que el nombre de candides presentades en aquesta convocatòria va ser de 15 infermeres que ara vistos els seus noms he recordat que totes gaudien de reconeixement per la seva preparació professional, algunes d’elles van ser per a mi un referent donada la seva personalitat i dots de lideratge.

En la relació de candidates a més del nom i consta el lloc de residencia, l’hospital on treballàvem i el càrrec professional que exercien que era en els àmbits de la gestió hospitalària desenvolupant les funcions de cap d’infermeria, supervisió, cap d’escoles d’infermeria, coordinadora d’estudis i d’instructores docents de la província de Barcelona.

Els noms que consten al imprès que porta el logotip de la ‘Dirección General de Sanidad’ està encapçalat per Pilar de Viala i seguia amb les candidates a formar la Junta: Isabel Fargués García, Teresa Sardà Minguell, Gloria Tarin Sabarnés, Mª del Carmen Delgado, Mª del Carmen Mallafre Escudé, Rosa Serra Budoy, Mª Teresa Piulats Moles, Anna Marie Cros Clarasó, Rosalia Bonfill Coll, Rosa M. Masana Ribas, Antònia Esteva Vila, Carmen Nogués Domingo, Mª dels Àngels Camp Sanz i Mª del Carme Martínez Torres.

Referent a Pilar de Viala podem saber quelcom més d’ella consultant el llibre fet per set autors i coordinat per Roser Valls titulat Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola. Publicacions Universitat de Barcelona,2008, pagina 135.

Carme Nogués va fer el pròleg del llibre  de M.A.Martorell, J.M. Comelles , M.Bernal (eds) Antropologia y enfermeria. Campos de encuentro . Un homenaje a Dina Garcés, II. Universitat Rovira Virgili., 2010.

Eleccions Col·legi Professional
Eleccions Col·legi Professional

Desprès d’uns dies d’haver escrit aquest aquest,  he trobat un retall de premsa de la Vanguardia del dia 21 de novembre de l’any 1983 on hi consta que m’havia presentat a una renovació parcial de la Junta del Col·legi Professional d’Infermeria de Barcelona.

No recordava  gens aquest fet i per la qual cosa he tingut una sorpresa en veure aquesta informació. Penso que possiblement m’animaven a presentar-me per ocupar un càrrec al Col·legi d’Infermeres  per obtenir uns possibles vots vinguts dels professionals de Terrassa i de les estudiants de la mateixa  promoció d’estudis, no ho se.

Revista Terme 2019

El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural,  a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos  temes  de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.

Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol : Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta  segona ocasió correspon al número 34  que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant  serà consultable en línia.