Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Els dibuixos de Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres terrassenc

Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.
Ramon Pagès. Imatge cedida per Dolors Figueres.

                                                      

L’any 1989, arran de la decisió d’inscriure la xemeneia de la bòbila Almirall al llibre Guinness dels rècords, vaig voler saber quelcom del contractista d’obres Ramon Pagès, que havia estat l’empresari de la constructora on va treballar i aprendre l’ofici de paleta el meu germà Marià Masana (Igualada, 1927-Terrassa, 1960). Marià més endavant es va consolidar com a mestre d’obres i es va responsabilitzar de dur a terme l’edificació de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, encarregada per l’empresari Francesc Almirall i posada en funcionament el mes de juliol de l’any 1956.

La fàbrica de la Magdalena en construcció.
La fàbrica de la Magdalena en construcció.

                             

Per aquest motiu vaig parlar amb la senyora Dolors Figueres, vídua de Ramon Pagès, i em va comentar que el seu marit havia edificat molt a Terrassa, recordava l’obra de la fàbrica de la Magdalena, situada a la carretera de Martorell davant de la nova plaça de Baltasar Ragon, també les reformes de la fàbrica Aymerich Amat, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i d’aquesta obra me’n va lliurar un parell d’imatges. Una de les coses que no li vaig demanar, però que va tenir la deferència de proposar-me, és que si volia podia fer unes fotocòpies d’una col·lecció de dibuixos que havia fet el seu marit, i així ho vaig fer. Aquestes fotocòpies fins ara les he tingut guardades en una carpeta i gairebé oblidades, fa poc les vaig retrobar i en veure-les vaig descobrir en aquells dibuixos un valor afegit, ja que ens mostren alguns costums socials i professions dels anys trenta i quaranta, que ara podríem dir que han passat a formar part de la història de Terrassa.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

       

Atès el risc que amb el pas del temps els esmentats dibuixos es poguessin extraviar, he considerat el fet de cedir-los a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVO), a Terrassa, perquè és la manera que també altres persones hi puguin tenir accés.

Val a dir que he fet gestions per intentar localitzar algun familiar de Ramon Pagès, però de moment no he trobat qui ens en pogués lliurar informació. Penso que potser a partir d’aquesta presentació ara podrem contactar amb algun familiar que ens permetrà ampliar la informació sobre ell.

Per endinsar-nos una mica en la biografia del senyor Ramon, exposem  la hipòtesi que ell, com altres mestres d’obres, hauria assistit a les classes de l’Escola Industrial de Terrassa, on s’impartien ensenyances dels diversos oficis, entre els quals el de paleta, tot i que caldria saber la data de naixement del senyor Pagès per veure si coincideix. Els alumnes havien de preparar-se en els següents blocs de coneixements: dibuix industrial, coneixement dels materials, construcció i pràctiques.

Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).
Obres a la fàbrica Aymeric i Amat (imatges cedides per Dolors Figueres).

Era costum que les pràctiques fossin convalidades amb la feina que l’estudiant feia en qualitat d’aprenent en una empresa. L’any 1945 alguns dels professors que impartien classes als futurs mestres d’obres eren J. Baca, C. Cabanes, F. Muñido i T. Viver. Aquestes matèries estaven incloses en el pla general d’ensenyament de l’Ajuntament de Terrassa, del 1945.

Relació alfabètica dels dibuixos de Ramon Pagès

- Assortidor de gasolina

- Ball al carrer amb piano de maneta

- Candela i recordatori

- Caramelles: colla de cantaires que per Pasqua surten a cantar per les cases del poble i fan recapte d’ous, diners… Actualment són alguns comerços qui els obsequien amb coses de menjar per després celebrar-ho.

- Carro de bota per regar carrers

- Carro i portadora

- Casa anglesa “secció”

- Cèrcol

- Cub

- El fanaler

- El pellaire: persona que passava per les cases a recollir les pells de conill

- El vigilant

- Enterrament

- Escombraries

- Esmolet

- Funeral

- Gelats al carrer

- Jaumet de can Boada (feia 90 cm d’alt)

- L’agafagossos: també li dèiem el llacer perquè capturava els gossos mitjançant un llaç i amb un carretó els portava al parc de desinfecció.

- Misteris (pas de Setmana Santa)

- Monges

- Paleta i manobre

- Pantalons de golf

- Patinet

- Penitents

- Premsa i bótes

- Repartidor (cafès Debray)

- Safareig i picador

- Salpàs: cerimonia catòlica en què un sacerdot anava per les cases aspergint aigua beneïda i tirant sal als portals.

- Sant Crist

- Tartana i metge de capçalera

- Viàtic: sagrament de l’eucaristia que s’administra als malalts que estan en perill de mort.

Adjunto una mostra de tres dibuixos cedits per la senyora Dolors Figueres, la col·lecció sencera esta al dossier destinat a l’ACVO  de Terrassa.

Casa anglesa ( Ramon Pagès)
Casa anglesa ( Ramon Pagès)

 

Repartidor ( Ramon Pagès)
Repartidor ( Ramon Pagès)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)
Tartana i metge de capçalera (Ramon Pagés)

Guinness 1991, chimenea Almirall de Terrassa.

La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.

Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).

Una noticia de prensa  fue motivo de la inscripción en el Guinness

Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.

La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d),  mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.

El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.

Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Periódico de Terrassa, 17-7-1956

Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.

Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores

La chimenea iluminada.
La chimenea iluminada.

Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.

Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.

Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.

El expediente de inscripción (R.M.)
El expediente de inscripción (R.M.)

Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las  empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.

A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por  criterios estéticos.[1]

Carta informativa (R.M.)
Carta informativa (R.M.)
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.

.

Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.

Diploma coloreado (R.M.)
Diploma coloreado (R.M.)

[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea  decidiera  aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
 
 
       
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.

La xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, donació al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

    

  - Donació al MCTC  de dos estris emprats en la construcció de la xemeneia –

Article de Rosa M. Masana Ribas, publicat al Butlletí d´arqueologia industrial i de museus de ciència i tècnica, núm.73 juliol 2012 .Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya.

 Paraules clau:  xemeneia Almirall, Marià Masana Ribas,  constructors , Guinnes, nivell , centímetre, donació

 

Xemeneia Almirall (r. m)
Xemeneia Almirall (r. m)

En Marià Masana va ser el mestre d’obres encarregat de construir la xemeneia de la Bòbila Almirall, quatre anys desprès de la construcció, va  ser víctima  d’un accident de moto, uns dels estris  de paleta que   aquell   portava  era un nivell i una cinta mètrica. El seu germà  Francesc  que anava darrera d’ell amb una altre moto va guardar aquests  elements sentimentals durant 30 anys i quan va faltar, la meva cunyada  Júlia  me’ls va donar  i  també els he guardat durant tot aquest temps.

Ara, i desprès de  54 anys hem  considerat que  els estris  tenen un component  històric  pel fet d’haver-se   utilitzat  en la construcció de  la singular  xemeneia  Almirall  i també  podem  considerar-los  d’interès etnogràfic perquè  en el decurs de mig segle  el dissenys d’aquests estris  han  sofert una  considerable evolució, i és  per això que fem la  proposta de  poder-los cedir en  custòdia al Museu de la Ciència i la Tècnica  de Catalunya, que possiblement podran complementar  exposicions  dins l’àmbit  de  la construcció  de les xemeneies industrials

Ubicació i tiratge de la xemeneia

La xemeneia està situada a l’Avinguda Àngel Sallent de Terrassa a la  plaça de l’Assemblea de Catalunya   del  districte  número IV a una zona on  abans hi havia hagut la  bòbila de maons propietat d’en Francesc Almirall  datada de l’ any  1910 . A la dècada dels anys seixanta es va incrementar la demanda de materials per  la construcció degut a  creixement de l’ activitat industrial i la necessitat de edificar  habitatges  per les persones nouvingudes a la ciutat en busca de treball.  L’empresa va encarregar al contractista d’obres Marià Masana  la construcció de nous forns i una xemeneia  amb capacitat de tiratge suficient per impulsar els fums  que generava  la combustió  de  10,9 tones de carbó al dia, d’aquí bé l’alçada de 63 metres, tot que amb menys metres s’hagués aconseguit una bona succió de fums, fet que ens indica la voluntat de construir quelcom de singular. Desprès de treballar-hi durant  mig any  aproximadament, es va   inaugurar el mes de juliol del 1956 [i]

Algunes dades tècniques

 L’estructura presenta un fust troncònic  fet de maons aplantillats de terra cuita vermella , te una alçada de 63.25 metres   des de la base fins a la boca o sortida de fums que continua amb una estructura metàl·lica ovalada formant un tres peus per sustentar el parallamps que la prolonga  fins els  68,85 metres. El diàmetre de arrencada del fust que inicialment era  hexagonal  actualment fa  3,98 metres de diàmetre  i el superior  2,19.   Abans de la restauració, el volum intern aproximat  era de 166 m3  amb un pes   de 570 TM . Esta proveïda d’una escala de cargol  de 217 esglaons  amb barana de ferro  per la protecció personal. El  darrer tram s’enfila per una escala de gat de 17 esglaons  fins a una  plataforma formant  un  voladís que pot sostenir  a diverses persones i  al temps  permet d’una  visió  de la ciutat  en un radi de 360 graus. Es considera que va tenir una  vida activa de  uns 12 anys i per més informació es pot consultar l’article publicat a  la revista Terme l’any 1999, (AHCVO).[ii] L’any 1995  l’ajuntament de Terrassa va procedir a la seva restauració sota la direcció  de  l’ arquitecte Robert Brufau.

Els constructors

Van ser sis  les persones que van intervindré en l’edificació de  la xemeneia, l’empresari Francesc Almirall  Poch que va  proposar el projecte ,  el mestre d’obres Marià Masana Ribas - també amb castellà)  que  s’avingué a  dur-lo a terme,    els dos professionals paletes Lucas Pérez Molina  i José Fauquet Cons i els dos manobres  Paulino Carbajal Garcia  i Francisco Gálvez  Quesada  aquest darrer   mort  d’accident  per intentar salvar a una noia.[iii]   El fet de buscar  a dos dels constructors va ser  una tasca molt  laboriosa , però n’estic satisfeta perquè se’ls ha pogut reconèixer la seva professionalitat i valor que havien de tenir en fer una obra vertical de 63 metres i amb fort flexopandeix.

Inscripció al llibre de Records Mundials Guinness .                                      

Certificat d´inscripció a Guinnes (r. m)
Certificat d´inscripció a Guinnes (r. m)

Pel fet que en Marià Masana (1927-1960) no podia donar testimoni d’aquesta edificació  i en sortir publicada una nota de premsa  amb la fotografia de la xemeneia Almirall al ” Diario de Terrasa” amb  data 20 de gener de l’any 1987  on deia : “la majoria de chimeneas industriales de Terrassa  estan hechas per arquitectos o maestros de obras desconocidos “.[iv]  va ser el desencadenant que em motivà a indagar sobre aquesta estructura i  recuperar el nom del meu germà i dels  demés treballadors, no era fàcil perquè havien passat  més de trenta anys, però en viure al cap de avall del  carrer Galileu  vàrem seguir molt de la vora  la edificació de la xemeneia, recordo la consciencia de  risc que tot sovint experimentava la meva mare  que sovint, li deia a en Marià  abans de sortir de casa :  vigila  fill meu, no prengueu mal.  Ara, vist retrospectivament   podem considerar  que les intuïcions de les mares en ocasions son  poden ser reals.

 El diari “ Destino” publicava una imatge de la xemeneia acabada de construir amb una breu nota que deia “ La obra de albañileria , puede ser el mástil donde izar el guión de Tarrasa.” [v]  En Jaume Almirall, un fill d’en Francesc Almirall  em va lliurar  un article que deia :  En Tarrasa está por inaugurase la chimenea más alta del mundo.”[vi]  la primera era a l’Argentina  i possiblement està enderrocada  perquè no he tingut resposta dels organismes oficials als que m’he adreçat  i  de segur  que no estava proveïda de escales de cargol.   Amb tot prengué  força  la idea d’intentar inscriure-la al Llibre de Records Mundials Guinness , però no sense abans investigar i  confeccionar un bloc amb  diversos documents  testimonials.

El dia  28 d’abril del 1990  una delegació de Guinness  va  venir a Terrassa per visitar  la xemeneia  i  confirmar  la veracitat dels documents i el dia 18 de setembre de l’any 1990 se’ns lliurava  un diploma acreditatiu dient  que la xemeneia Almirall era un nou record  Mundial Guinnes. [vii]  A partir d’aquell moment la peça va adquirir un major ressò i es   convertia   en una element  industrial d´identitat per la ciutat, fet demostrat  per les nombroses ocasions que s’ha parlat d’ella a la premsa. Podem consultar el  bloc dipositat al Arxiu Històric Comarcal de Terrassa en motiu dels seu 50e. Aniversari.[viii]

El nivell  i el centímetre cedits al Museu  ( MCTC)

Nivell de bombolla d’alcohol

Nivell de bombolla (r.m)
Nivell de bombolla (r.m)

L’ aparell esta fet de fusta, metall i vidre i  si bé han passat  més  de 54 anys, observem que la fusta  no s’ha deformat i el vidre es preserva íntegre. Te una  estructura  rectangular amb les següents mides  : 35 x 5,3 x 2,5 cm  i està previst de dos visors circulars  a banda i  banda  on al interior  s’hi observa una  columna de bombolla en sentit vertical i tres visors rectangulars un a cada costat i un altre a la part més estreta del nivell que fa  de 2,5 cm., elements  pensats per la  mesura de l’alineació de les obres en diferent   perspectiva . Un estri semblant està  documentat  l’any 1661 i actualment  aquesta eina es a punt de quedar obsoleta per presencia de nivells que funcionen  mitjançant  raig  làser.

El centímetre metàl·lic enrotllable.

centímetre (r. m.)
centímetre (r. m.)

En Marià  inicialment utilitzava  el clàssic metro de fusta articulat i plegable i possiblement  va ser una novetat quan va adquirir  el centímetre  d’acer inoxidable  enrotllable de forma  mecànica. El centímetre  disposa d’un dispositiu de fixació  que recupera o rebobina  la cinta tocant un  botó. Es de la casa  Palmera, fundada  a Irún l’any 1931 , empresa que també fabricava  fulles  d’afaitar, tisores i ganivets.  El  germà  d’en Marià,   en Francesc (e.p.d.) abans de guardar-lo i per una major preservació el va lubrificar amb algun tipus de  greix.

Per saber quelcom més d´aquesta xemeneia es pot consultar :  Revista Terme numero 14 any 1999 Centre d’estudis històrics.  Arxiu Històric Comarcal de Terrassa . També al Diari de Terrassa del dia 6 de novembre de 2012 con el título ´El recuerdo de la construcción de la chimenea de la Bóbila Almirall´

Està inclosa en el Mapa del Patrimoni Industrial de Catalunya   format per un conjunt de 150 elements  catalogats , podem visitar la pàgina clicant  a:  Xemeneia Bòbila Almirall 

Notes


[i]    Una nota de premsa del diari ” Tarrasa Información , del 16 julio 1956”, publica “ En Tarrasa está por inaugurase  la segunda chimenea más alta del mundo”
[ii] Algunes dades de la xemeneia estant estretes de l’ informació  verbal d’en Francesc Masana Ribas , germà del mestre d’obres Marià Masana i  dels paletes i manobres que van intervenir a l’obre , de les dades de la Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa i  per l’informe  tècnic fet  pel Dr. Robert Brufau arquitecte  responsable de la consolidació estructural  de la xemeneia de la bòbila Almirall, Terrassa, 1994 i  del recull de notes de premsa posades en un bloc de paper i dipositat al Arxiu Històric de Terrassa amb el títol :   50e aniversari de la  xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa 1956-2006,  autora Rosa M. Masana
[iii]  En Francisco Gálvez va morir en intentar salvar a una noia perquè no fos envestida pel tren. El Caso, núm. 423, maig 1960. hemeroteca del Arxiu Municipal de Sabadell
[v] Diari “Destino” del 16 de juny del 1956 , pag. 33
vi]   Diari “Tarrasa información” 16 de juliol del 1956
[vii]  L’ expedient  d’inclusió  al Rècord va ser lliurat  a Guinness  el dia 28 d’abril de 1990 i amb data  18 de setembre del mateix anys en comuniquen que la xemeneia de la bòbila Almirall ha estat homologada internacionalment com a la xemeneia amb escala de cargol més alta del mon. Va ser publicat al llibre de Rècords Guinness de l’any 1991 , pag. Núm. 24 .  Hi ha una fotocopia del bloc al Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a la Biblioteca Central .
[viii]  Consta de  diverses fotocopies sobre  d’actes, activitats artístiques , eslògans comercials i d’altres aspectes  que durant un temps vaig anar  recollir.  Rosa M. Masana 50e aniversari de la xemeneia de la  bòbila Almirall  desembre del 2006 (AHCT)  La efemèride  en aquella ocasió va passar desapercebuda  per la ciutat  i ara  l’any 2016, complirà el   60e aniversari  que podria ser el  moment adient   per retre-li , encara que auster, un  breu acte de reconeixement  especialment pel valor del simbolisme  històric que poden tenir aquestes peces.
 

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.
(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.
(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.
(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

La Xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec”

Article fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.

Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)

La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.

Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust.  Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circu­lar de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcio­nar.

Xemeneia Valls i Llenas
Xemeneia Valls i Llenas

L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta  amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.

Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa.  Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.

Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Serradell
Josep Serradell
Josep Santamaria (cedida ell)
Josep Santamaria (cedida ell)

En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu  pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions  marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.

L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas

Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.

Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.

Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.

Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar  compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.

Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan  d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.

En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.

Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana

Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.

Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en for­ma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.

Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta  l’any 1990  quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida  també per ell mateix.