Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Guinness 1991, chimenea Almirall de Terrassa.

La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.

Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).

Una noticia de prensa  fue motivo de la inscripción en el Guinness

Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.

La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d),  mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.

El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.

Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Periódico de Terrassa, 17-7-1956

Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.

Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores

La chimenea iluminada.
La chimenea iluminada.

Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.

Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.

Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.

El expediente de inscripción (R.M.)
El expediente de inscripción (R.M.)

Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las  empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.

A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por  criterios estéticos.[1]

Carta informativa (R.M.)
Carta informativa (R.M.)
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.

.

Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.

Diploma coloreado (R.M.)
Diploma coloreado (R.M.)

[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea  decidiera  aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
 
 
       
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.

La xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, donació al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

    

  - Donació al MCTC  de dos estris emprats en la construcció de la xemeneia –

Article de Rosa M. Masana Ribas, publicat al Butlletí d´arqueologia industrial i de museus de ciència i tècnica, núm.73 juliol 2012 .Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya.

 Paraules clau:  xemeneia Almirall, Marià Masana Ribas,  constructors , Guinnes, nivell , centímetre, donació

 

Xemeneia Almirall (r. m)
Xemeneia Almirall (r. m)

En Marià Masana va ser el mestre d’obres encarregat de construir la xemeneia de la Bòbila Almirall, quatre anys desprès de la construcció, va  ser víctima  d’un accident de moto, uns dels estris  de paleta que   aquell   portava  era un nivell i una cinta mètrica. El seu germà  Francesc  que anava darrera d’ell amb una altre moto va guardar aquests  elements sentimentals durant 30 anys i quan va faltar, la meva cunyada  Júlia  me’ls va donar  i  també els he guardat durant tot aquest temps.

Ara, i desprès de  54 anys hem  considerat que  els estris  tenen un component  històric  pel fet d’haver-se   utilitzat  en la construcció de  la singular  xemeneia  Almirall  i també  podem  considerar-los  d’interès etnogràfic perquè  en el decurs de mig segle  el dissenys d’aquests estris  han  sofert una  considerable evolució, i és  per això que fem la  proposta de  poder-los cedir en  custòdia al Museu de la Ciència i la Tècnica  de Catalunya, que possiblement podran complementar  exposicions  dins l’àmbit  de  la construcció  de les xemeneies industrials

Ubicació i tiratge de la xemeneia

La xemeneia està situada a l’Avinguda Àngel Sallent de Terrassa a la  plaça de l’Assemblea de Catalunya   del  districte  número IV a una zona on  abans hi havia hagut la  bòbila de maons propietat d’en Francesc Almirall  datada de l’ any  1910 . A la dècada dels anys seixanta es va incrementar la demanda de materials per  la construcció degut a  creixement de l’ activitat industrial i la necessitat de edificar  habitatges  per les persones nouvingudes a la ciutat en busca de treball.  L’empresa va encarregar al contractista d’obres Marià Masana  la construcció de nous forns i una xemeneia  amb capacitat de tiratge suficient per impulsar els fums  que generava  la combustió  de  10,9 tones de carbó al dia, d’aquí bé l’alçada de 63 metres, tot que amb menys metres s’hagués aconseguit una bona succió de fums, fet que ens indica la voluntat de construir quelcom de singular. Desprès de treballar-hi durant  mig any  aproximadament, es va   inaugurar el mes de juliol del 1956 [i]

Algunes dades tècniques

 L’estructura presenta un fust troncònic  fet de maons aplantillats de terra cuita vermella , te una alçada de 63.25 metres   des de la base fins a la boca o sortida de fums que continua amb una estructura metàl·lica ovalada formant un tres peus per sustentar el parallamps que la prolonga  fins els  68,85 metres. El diàmetre de arrencada del fust que inicialment era  hexagonal  actualment fa  3,98 metres de diàmetre  i el superior  2,19.   Abans de la restauració, el volum intern aproximat  era de 166 m3  amb un pes   de 570 TM . Esta proveïda d’una escala de cargol  de 217 esglaons  amb barana de ferro  per la protecció personal. El  darrer tram s’enfila per una escala de gat de 17 esglaons  fins a una  plataforma formant  un  voladís que pot sostenir  a diverses persones i  al temps  permet d’una  visió  de la ciutat  en un radi de 360 graus. Es considera que va tenir una  vida activa de  uns 12 anys i per més informació es pot consultar l’article publicat a  la revista Terme l’any 1999, (AHCVO).[ii] L’any 1995  l’ajuntament de Terrassa va procedir a la seva restauració sota la direcció  de  l’ arquitecte Robert Brufau.

Els constructors

Van ser sis  les persones que van intervindré en l’edificació de  la xemeneia, l’empresari Francesc Almirall  Poch que va  proposar el projecte ,  el mestre d’obres Marià Masana Ribas - també amb castellà)  que  s’avingué a  dur-lo a terme,    els dos professionals paletes Lucas Pérez Molina  i José Fauquet Cons i els dos manobres  Paulino Carbajal Garcia  i Francisco Gálvez  Quesada  aquest darrer   mort  d’accident  per intentar salvar a una noia.[iii]   El fet de buscar  a dos dels constructors va ser  una tasca molt  laboriosa , però n’estic satisfeta perquè se’ls ha pogut reconèixer la seva professionalitat i valor que havien de tenir en fer una obra vertical de 63 metres i amb fort flexopandeix.

Inscripció al llibre de Records Mundials Guinness .                                      

Certificat d´inscripció a Guinnes (r. m)
Certificat d´inscripció a Guinnes (r. m)

Pel fet que en Marià Masana (1927-1960) no podia donar testimoni d’aquesta edificació  i en sortir publicada una nota de premsa  amb la fotografia de la xemeneia Almirall al ” Diario de Terrasa” amb  data 20 de gener de l’any 1987  on deia : “la majoria de chimeneas industriales de Terrassa  estan hechas per arquitectos o maestros de obras desconocidos “.[iv]  va ser el desencadenant que em motivà a indagar sobre aquesta estructura i  recuperar el nom del meu germà i dels  demés treballadors, no era fàcil perquè havien passat  més de trenta anys, però en viure al cap de avall del  carrer Galileu  vàrem seguir molt de la vora  la edificació de la xemeneia, recordo la consciencia de  risc que tot sovint experimentava la meva mare  que sovint, li deia a en Marià  abans de sortir de casa :  vigila  fill meu, no prengueu mal.  Ara, vist retrospectivament   podem considerar  que les intuïcions de les mares en ocasions son  poden ser reals.

 El diari “ Destino” publicava una imatge de la xemeneia acabada de construir amb una breu nota que deia “ La obra de albañileria , puede ser el mástil donde izar el guión de Tarrasa.” [v]  En Jaume Almirall, un fill d’en Francesc Almirall  em va lliurar  un article que deia :  En Tarrasa está por inaugurase la chimenea más alta del mundo.”[vi]  la primera era a l’Argentina  i possiblement està enderrocada  perquè no he tingut resposta dels organismes oficials als que m’he adreçat  i  de segur  que no estava proveïda de escales de cargol.   Amb tot prengué  força  la idea d’intentar inscriure-la al Llibre de Records Mundials Guinness , però no sense abans investigar i  confeccionar un bloc amb  diversos documents  testimonials.

El dia  28 d’abril del 1990  una delegació de Guinness  va  venir a Terrassa per visitar  la xemeneia  i  confirmar  la veracitat dels documents i el dia 18 de setembre de l’any 1990 se’ns lliurava  un diploma acreditatiu dient  que la xemeneia Almirall era un nou record  Mundial Guinnes. [vii]  A partir d’aquell moment la peça va adquirir un major ressò i es   convertia   en una element  industrial d´identitat per la ciutat, fet demostrat  per les nombroses ocasions que s’ha parlat d’ella a la premsa. Podem consultar el  bloc dipositat al Arxiu Històric Comarcal de Terrassa en motiu dels seu 50e. Aniversari.[viii]

El nivell  i el centímetre cedits al Museu  ( MCTC)

Nivell de bombolla d’alcohol

Nivell de bombolla (r.m)
Nivell de bombolla (r.m)

L’ aparell esta fet de fusta, metall i vidre i  si bé han passat  més  de 54 anys, observem que la fusta  no s’ha deformat i el vidre es preserva íntegre. Te una  estructura  rectangular amb les següents mides  : 35 x 5,3 x 2,5 cm  i està previst de dos visors circulars  a banda i  banda  on al interior  s’hi observa una  columna de bombolla en sentit vertical i tres visors rectangulars un a cada costat i un altre a la part més estreta del nivell que fa  de 2,5 cm., elements  pensats per la  mesura de l’alineació de les obres en diferent   perspectiva . Un estri semblant està  documentat  l’any 1661 i actualment  aquesta eina es a punt de quedar obsoleta per presencia de nivells que funcionen  mitjançant  raig  làser.

El centímetre metàl·lic enrotllable.

centímetre (r. m.)
centímetre (r. m.)

En Marià  inicialment utilitzava  el clàssic metro de fusta articulat i plegable i possiblement  va ser una novetat quan va adquirir  el centímetre  d’acer inoxidable  enrotllable de forma  mecànica. El centímetre  disposa d’un dispositiu de fixació  que recupera o rebobina  la cinta tocant un  botó. Es de la casa  Palmera, fundada  a Irún l’any 1931 , empresa que també fabricava  fulles  d’afaitar, tisores i ganivets.  El  germà  d’en Marià,   en Francesc (e.p.d.) abans de guardar-lo i per una major preservació el va lubrificar amb algun tipus de  greix.

Per saber quelcom més d´aquesta xemeneia es pot consultar :  Revista Terme numero 14 any 1999 Centre d’estudis històrics.  Arxiu Històric Comarcal de Terrassa . També al Diari de Terrassa del dia 6 de novembre de 2012 con el título ´El recuerdo de la construcción de la chimenea de la Bóbila Almirall´

Notes


[i]    Una nota de premsa del diari ” Tarrasa Información , del 16 julio 1956”, publica “ En Tarrasa está por inaugurase  la segunda chimenea más alta del mundo”
[ii] Algunes dades de la xemeneia estant estretes de l’ informació  verbal d’en Francesc Masana Ribas , germà del mestre d’obres Marià Masana i  dels paletes i manobres que van intervenir a l’obre , de les dades de la Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa i  per l’informe  tècnic fet  pel Dr. Robert Brufau arquitecte  responsable de la consolidació estructural  de la xemeneia de la bòbila Almirall, Terrassa, 1994 i  del recull de notes de premsa posades en un bloc de paper i dipositat al Arxiu Històric de Terrassa amb el títol :   50e aniversari de la  xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa 1956-2006,  autora Rosa M. Masana
[iii]  En Francisco Gálvez va morir en intentar salvar a una noia perquè no fos envestida pel tren. El Caso, núm. 423, maig 1960. hemeroteca del Arxiu Municipal de Sabadell
[v] Diari “Destino” del 16 de juny del 1956 , pag. 33
vi]   Diari “Tarrasa información” 16 de juliol del 1956
[vii]  L’ expedient  d’inclusió  al Rècord va ser lliurat  a Guinness  el dia 28 d’abril de 1990 i amb data  18 de setembre del mateix anys en comuniquen que la xemeneia de la bòbila Almirall ha estat homologada internacionalment com a la xemeneia amb escala de cargol més alta del mon. Va ser publicat al llibre de Rècords Guinness de l’any 1991 , pag. Núm. 24 .  Hi ha una fotocopia del bloc al Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a la Biblioteca Central .
[viii]  Consta de  diverses fotocopies sobre  d’actes, activitats artístiques , eslògans comercials i d’altres aspectes  que durant un temps vaig anar  recollir.  Rosa M. Masana 50e aniversari de la xemeneia de la  bòbila Almirall  desembre del 2006 (AHCT)  La efemèride  en aquella ocasió va passar desapercebuda  per la ciutat  i ara  l’any 2016, complirà el   60e aniversari  que podria ser el  moment adient   per retre-li , encara que auster, un  breu acte de reconeixement  especialment pel valor del simbolisme  històric que poden tenir aquestes peces.
 

Ferran Bach-Esteve i Àngels Ubasart: una immersió en el món de l’art

F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana

 

Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i  Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve.  Les classes es feien de set a nou del vespre. Actualment en aquest mateix edifici  com sempre hi ha  l’Escola superior de enginyeries industrials i a més l’escola d’enginyeria aeroespacial i audiovisual.

Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix
Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix

Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.

A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)

Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.

Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)

A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.

Els alumnes (r. m.)
Els alumnes (r. m.)

Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.

Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)

El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.

Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.

La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)

Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que  em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.

Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)

Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.

No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora   el suport  de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.

El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)

Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el  professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.

Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)

Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasart va permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.

                                                                               

Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)

L’anècdota del professor Josep Rigol

Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.

Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a  mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.

La Venus profanada (r.m.)
La Venus profanada (r.m.)

Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.

Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc  sóc bona escriptora.

L´ablació genital femenina

Rosa M. Masana Ribas.

Article publicat a la revista Pols a Pols núm. 25, any IX, juny 2001.Col·legi Oficial de Diplomats en Infermeria de Girona. (actualment amb algunes correccions). De segur,  que desprès d´haver transcorregut 14 anys des de la seva publicació, seria necessari fer una actualització del tema.

La paraula ablació és més pròpia d’actes quirúrgics realitzats amb l’ànim de fer un bé a la persona, per aquest mo­tiu la majoria d’articles consultats parlen de mutilació en referir-se a la pràctica de la clitoridectomia i de la infibulació, o sigui la extirpació dels òrgans sexuals externs femenins. Per aquest motiu emprarem el qualificatiu mutilació que transmet amb més contundència l’impacte que experimenta una cultura com la nostra, quan ens assabentem que al món hi ha 200.000.000 de dones infibulades.
Presentaré per el nostra coneixement una breu descripció de les diverses tècniques que s´ apliquen a la actualitat, que poden servir també obrir un debat sobre el tema. Darrerament el servei sanitari on treballo d´infermera, una família centreafricana ens va preguntar que havien de fer perquè la seva filla de sis anys se li practiques la ablació. Evidentment li vàrem respondre amb una negativa, però aquesta evidència en va alertar.

Tipus de mutilacions.

D’acord amb l’estructura orgànica extirpada, l´Organització Mundial de la Salut (OMS), reco­neix quatre formes de mutila­cions.
Tipus I, consisteix en la remoció de la caputxa i punta del clítoris. És la menys agressiva però també la menys emprada.
Tipus II. Implica l’escissió completa del clítoris i l´aplicació de substàncies adhesives tipus clara d’ou i herbes per afavorir la cicatrització i prevenir l’he­morràgia.
Tipus III. Aquesta pràctica és de component més mutilant que consisteix en l’extirpació del clí­toris i llavis menors.
Tipus IV. També anomenada circumcisió faraònica o infibulació. Aquí la mutilació d’estructures genitals és màxima , perquè a més extirpar els òrgans abans esmen­tats, tallen també la part interna dels llavis majors. Es preservant petites parts de teixit que desprès es suturen, deixant només un orifici d’un centímetre aproximadament per a la sortida d’orina i de sang menstrual. (Es­quema núm. 2).

Dibuix (r. m.)
Dibuix (r. m.)

Complicacions derivades d´aquesta pràctica

Immediates
- Hemorràgia. Aquesta zona genital està molt vascularitzada , la irriguen per l’artèria pudenta interna amb les seves ramificacions, la vulva vaginal, la uretral, la perineal i les clitorídies dorsal i profunda.
En ocasions, segons s´ha vist documentat, la dona que procedeix a la mutilació és d’edat avançada i es diu que sovint te poc camp de visió, fet que pot incrementar el risc de complicacions hemorràgiques. Es considera que un percentatge de nenes moren perquè els pares espe­ren massa temps perquè pari la hemorràgia.
- Xoc dolorós. Es considera que el temps que es tarda en realitzar les exèresis de les estructures genitals i sense anestèsia , dura entre 15 a 20 minuts i, la zona a més de vascularitzada esta molt innervada per nervis especialment sensitius, motiu pel que en ocasions la nena pot entrar en xoc a causa del dolor.
- Xoc psicològic. Segons ens explica W. Dirie en el seu llibre ‘Flor del desier­to’, (3) després d´haver-li practicat l’ablació li van embolicar les cames juntes perquè no sagnés i la varen deixar 40 dies en una cabana apartada de la casa paterna.
- Disúria. Mentre les ferides resten obertes, l’acte d’orinar es dolorós: ‘crema’, segons expliquen algunes dones mutila­des. Per aquest motiu s’aguanten tant com poden de buidar la bufeta de la orina.
Hores i dies posteriors
Una vegada superat el primer risc de xoc dolorós i hemorràgic, poden aparèi­xer complicacions de tipus infecciós com:
Infeccions locals o sistèmiques. Per exemple el tètanus, perquè sovint hem ‘vist fotografies de nenes mutilades as­segudes directament a terra sense cap tipus de protecció. (9)
SIDA i/o hepatitis B. Com a pràctica habitual s’utilitzen els mateixos instruments sense esterilitzar, per a les diverses nenes. Hi ha algun país on aquesta pràctica de la mutilació ha estat assumida per la sanitat privada o l´ estatal, fet que ha evitat les morts per complicacions a curt termini, però a la vegada impulsa i tolera que es segueixi esguerrant a les dones.
A més llarg termini
Segons un estudi fet per la infermera Margaret Brady, la dona mutilada pot tenir, al llarg de la seva vida, un ventall de complicacions físiques com:
• Amenorrea. En el supòsit que a una dona se li hagi fet una infibulació deixant només un petit orifici per la sortida de la orina i sang menstrual, és molt probable que tingui regles doloroses amb retenció parcial de fluids i possibles infeccions.
• Dificultat d’orinar. La dona infibulada, ha d’orinar gota a gota, i per tant necessita més temps que pot ser fins a uns 15 minuts, fet que potencia que la dona eviti beure líquids i, a més si per algun motiu de salut se li ha de practicar un sondatge vesical, la infermera haurà de fer un treball molt laboriós per descobrir el conducte urinari.
• Dificultat d’exploració de la pelvis. Els exàmens ginecològics són dolorosos fins i tot emprant un espèculum pediàtric o exploració manual.
• Disparèunia. Dolors durant les relacions sexuals, fet que condiciona que la dona intenti evitar-les.
• Durant el part. Les zones genitals seccionades, presenten cicatrius queloides i freqüentment quists dèrmics que ocasionen la pèrdua de l’elasticitat natural necessària per a una correcta dilatació dels teixits en moment del part. Aquest factor pot comportar una dificultat afegida al part.
• Durant el postpart. Si la partera no se l’ha posat una sonda uretral, és necessari portar un control exhaustiu sobre la ingesta de líquids i la diüresi, perquè una bufeta plena pot desplaçar cap amunt i a un costat la matriu, retardant les contraccions uterines i l’efecte hemostàtic. L’expulsió dels loquis i coàguls pot ser més dificultosa i es pot incrementar el percentatge d’infeccions postpart.

Països on es practica

Segons un estudi que el Moviment pels Drets de les Minories ha realitzat sobre la mu­tilació genital femenina, coneixem el grau d’ aplicació que aquesta pràctica té en alguns dels països africans. (6)
Observant el mapa que adjuntem i els percentatges, observem en algunes na­cions sud-africanes la mutilació és poc freqüent, però a Somàlia i a Djibouti, -si no ha va­riat la tendència des de la publicació del treball esmentat-, la mutilació s’aplica al 100 % de les nenes.
En el nostre àmbit de viles gironines predominen els natius gambians amb un costum tradicional del 60 % de ne­nes operades al seu país. És conegut que en ocasions s’ha aprofitat un viatge de vacances per sotmetre a les nenes a la ablació.
El ministre de sanitat de Egipte l’any 1956 va decretar que aquesta practica fos realitzada per metges i llevadores, aquestes darreres anomenades ‘Dava’, en llen­guatge natiu. Tot hi la polèmica sobre aquest tema un decret del 29/10/1994, potser amb algunes modificacions, es continuava regulant que la mutilació havia de ser medicalitzada.
A Somàlia la tècnica la realitza per una dona gran del poble anomenada ‘Gedda’, a Nigèria per barbers i a Mali i Senegal per dones de la casta dels ferrers.
Penso que és interessant conèixer aquesta realitat, perquè com a pro­fessionals de la salut, podem lliurar con­sells i persuadir els pares, en el supòsit d’assabentar-nos, que es desdiguin de realitzar aquesta pràctica a la seva fi­lia. Com hem vist les complicacions són múltiples.
Darrerament se’ns ha informat que exis­teixen a dues viles gironines experts en clitoridectomies. Desconec si practi­quen també la infibulació; si és així, la realitat pot superar la narrativa.

Percentatges de nenes in­tervingudes segons països

Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)
Paisos on es practica la mutilació (esquema r.m.)

100% (1) Somàlia, (2) Djibouti i (3) Etiòpia.
90 % (4) Eritrea, Mali (5) Sudan i ( 6) Sierra Leone.
70% (7) Burkina Faso, (fa poc que ha deixa de practicar-se), (8) Gàmbia.
60% (9) Costa d’Ivori, (10) Kenya (11) Senegal i (12) Egipte .
50% (13) Guinea ,(14) Guinea Bissau i (15) Nigèria.
25% (16) Mauritània, (17) República Centrafricana, ( 18 ) Níger, (19) Txad ,(20 % 20 Benín
20% (20) Benín i (21) Togo.
10% (22) Tanzània i (23) Uganda.
>5% (24) Zaire.
Àfrica Sub-sahariana i països industrialitzats el percentatge es desconegut.

Edat, l’edat és variable segons la zona. En alguns llocs va des d’alguns dies de vida fins als 7 anys o bé durant l´ adolescència com a ritus d’iniciació. Això ens fa veure l’arrelament cultural que porta implícit aquest costum que no entenem.
En alguns llocs es practica abans del matrimoni i les mares potencien que la filla sigui mutilada perquè així consideren que és més casadora, d’altra manera el futur marit la pot repudiar per no ser prou pura o per tenir, al seu entendre, un òrgan semblant al seu i que fins i tot, pensen, pot créixer. Aquesta idea, però, se l’apliquen a ells mateixos en considerar que la pell del prepuci forma part de reminiscència femenines i per aquest fet es practi­quen també la circumcisió.
Alguns estudiosos esmenten que cada vegada més s’imposa l’ablació a nenes de poca edat, perquè es dóna el cas que algunes, en saber que seran mutilades, marxen de casa.

Valoració.

Aquesta pràctica la con­sidero evidentment una mutilació i una agressió als drets de la persona, en a­quest cas de la dona. Les agressions van sovint dirigides al sexe femení, te­nim per exemple les dones girafa, a qui, si mai retiren els cercles del coll, poden morir desnucades, o bé algunes japone­ses a les quals emboliquen els peus perquè no creixin, per d’aquesta ma­nera aconseguir un caminar peculiar, atractiu per als homes. Sobre aquest punt he de dir també que la dona infibu­lada adquireix, segons diuen, un cami­nar determinat que l’home detecta i que la fa més desitjable físicament.
Per equiparar cultures hi ha qui ha vol­gut ressaltar el fet que la dona europea i americana es calça amb sabates de taló alt, malgrat que això sigui desfavorable per a la mecànica corporal, prevalent per sobre d’això aconseguir una estèti­ca exclusivament femenina. (8)
També s’ha parlat del cinturó de caste­dat emprat a l’Edat Mitjana durant els llargs viatges del marit, com a un model repressor de la cultura occidental. Però, al marge d’aquests punts de vista, el cert és que cada vegada més la pobla­ció en general veu aquesta pràctica com un fet no acceptable. L’enunciat d’un article titulat ‘Renunciar a las prác­ticas nocivas, no a la cultura’ (9), em­marcat dins una reflexió juvenil, que ens indi­ca, al meu entendre, la direcció del debat.
Nosaltres, com a professionals d’infer­meria, coneixedors de molts aspectes del ser humà, sanitaris o no, penso que podem fer una bona tasca en persuadir respectuosament de l’abandó d’aques­ta pràctica mutilant als pares decidits a dur-la a terme.
Organismes com l’OMS, la UNESCO i UNICEF han manifestat el seu desa­cord, però les qui podran aconseguir realment un canvi de mentalitat seran les mateixes dones infibulades que no volen que les seves filles passin per on van passar elles.
El dia 18 de novembre del 2000, el canal 2 de TV va emetre un reportatge sobre el tema on apareixia un grup de dones i també homes anomenat Gamcotrap, que treballa des de la seva pròpia cultura, per eradicar aquest costum tant perjudicial per a la salut de les nenes i dones.

Bibliografia consultada

(1) Casi nada Índice núm. 6 (1996) Armputaciones. http://usuarios.iponet.es? jberrnejo?06mputa.htm.
(2) DIANA RESNICOFF. Horrores que ún persisten. http:www.geocities.com /HotSprings/Villal3800/bibliohorrores.htm.
(3) WARIS DIRIE. (L’any 1997 l’ONU la anomenà ambaixadora especial per a campanya contra la mutilació). Flor del desierto. Círculo de lectores, 1992
(4) KlM MANRESA. El día que Kadi perdió parte de su vida. Edit. Blume i col·lecció de fotografies del mateix autor exposades al Museu de Terol. Foto Press 99, març del 2000.
(5) MARGARET BRADY, RN, FNPC, MSN. Mutilación de los genítales. Revista Nursing 99, Febrero
(6) Informe Fran P. Hosken del dossi Mutilació genital femenina: propostes per al canvi ,Moviment pels Drets de les Minories (MRG). Seu central Regne Unit, 5a publicació revisada el 1994.
(7) Acción Mujeres 8.1 Marzo 1995. Igualdad a Egipto: Esfuerzos gobernamentales para medicalizar la mutilación genital femenina (MGF). http://www.equalitynow.org/actionsp81.html.
(8) MERCEDES MASDEU PUCHE. Ablación del clítoris. http://abedul.pntic.mec.es/colaborativos/mujer/bz299.htm.
(9) Reflexión Juvenil. Passsages Newsletter/Spanish. Renunciar a las prácticas nocivas, no a la cultura. file://C:/Mis documentos/temes diferents/ Ablació.htrr
 
En el moment de adjuntar aquesta article a la web, febrer del 2015, he  considerat adient incloure una cita bibliografia  per  la excel·lent informació  que ens aporta . Treball realitzat  per tres llevadores del Parc Taulí de Sabadell -Barcelona-
Maritxell Casajoana , Elisabeth Caravaca i Mª Isabel Madrigal. Una visión global de la mutilación genital femenina. Revista Matronas, any  2012. Biblioteca de la Universitat d´Infermeria de Girona.
 
També podem consultar la Viquipedia  amb el títol Clitoridectomia on ens dona  dades recollides per UNICEF el novembre de 2014  referent als  28 paisos africans que es practica l’ablació a les nenes de cero a  14 anys.