Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La escalera de la chimenea Almirall, la segunda más bonita del mundo

Imatge de la chimenea Almirall del fotografo Antoni Arch, publicada al periodico El País.
Imatge de la chimenea Almirall del fotografo Antoni Arch, publicada al periodico El País.

 

En el diario El País del día 10 de mayo de 2016, Andrea Nogueira publicó un compendio arquitectónico de escaleras singulares y en la sección El Viajero del mismo medio se propuso una votación entre los lectores para escoger las escaleras que consideraran más bonitas del mundo.

La más votada fue la escalera del templo de Chand Baori de Abhaneri, en el estado de Rajhastan (India), que circunda los muros de un pozo o estructura abierta con forma de embudo. Los 3.500 escalones de que dispone permiten bajar hasta la cisterna de agua que hace la función de recoger el agua de la lluvia para su uso durante los períodos de sequía. La obra tiene mil años de antigüedad.

En segundo lugar, los lectores eligieron la de la chimenea de la Bòbila Almirall de Terrassa, estructura edificada en 1956. Tiene 63,25 metros de alto y la rodea una escalera de caracol de 217 escalones que suben hasta una plataforma superior con vistas panorámicas sobre la ciudad.

En 1991 la chimenea fue inscrita en el Libro Guinness de los Récords como la chimenea industrial con escaleras de caracol más alta del mundo. Intervinieron en la construcción de esta estructura el maestro de obras Mariano Masana Ribas y su equipo de paletas formado por Lucas Pérez Molina, José Fauquet Cons, Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada. Podemos consultar la noticia y ver las imágenes en: El viajero

También en el Diario de Terrassa del día 31 de agosto de 2016. Adjuntamos una fotografía de la página donde apareció la noticia.

Desde esta página queremos otorgar el mérito y nuestra consideración al polifacético artista y excelente fotógrafo Antoni Arch  por haber captado y hecho pública una imagen tan bonita de la chimenea Almirall. Son las personas artísticas como él las que a menudo nos muestran la belleza escondida de cosas que a veces nos pasan desapercibidas, seguramente porque es la mirada del artista la que las ha mejorado.

Tambien pueden verse imagenes bonitas de la chimenea a Behance  y leer el opúsculo de Rosa M. Masana

Presentem un vídeo de la xemeneia Almirall amb imatges  que han estat pintades  de forma aleatòria per donar-li una visió abstracte  o poc convencional.   xemeneia-almirall-de-colors

Les escales de la xemeneia Almirall, les segones més boniques del món

 

 En el diari El País del dia 10 de maig de 2016, Andrea Nogueira va publicar un compendi arquitectònic d’escales singulars i dins la secció El Viajero del mateix diari es va proposar una votació entre els lectors per escollir les escales que consideressin més boniques del món.

La primera més votada va ser l’escala del temple de Chand Baori d’Abhaneri, a l’estat de Rajhastan (Índia), que circumda els murs d’un pou o estructura oberta amb forma d’embut. Els 3.500 esglaons de què disposa permeten baixar fins a la cisterna d’aigua que fa la funció de recollir l’aigua de la pluja per fer-ne ús durant els períodes de sequera. L’obra té mil anys d’antiguitat.

La segona escala més votada va ser la de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, estructura edificada l’any 1956. Fa 63,25 metres d’alt i l’envolta una escala de cargol de 217 esglaons que s’enfilen fins a una plataforma superior amb vista panoràmica sobre la ciutat.

L’any 1991 la xemeneia va ser inscrita al Llibre Guinness dels Rècords com la xemeneia industrial amb escales de cargol més alta del món. Van intervenir en la construcció d’aquesta estructura el mestre d’obres Marià Masana Ribas i el seu equip de paletes format per Lucas Pérez Molina, José Fauquet Cons, Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada. Podem consultar la notícia i veure les imatges a: El viajero, periodico El País. 

També al Diari de Terrassa del dia 31 d’agost de 2016. Adjuntem una fotografia de la publicació  de la notícia.

Des d’aquesta pàgina volem atorgar el mèrit i la nostra consideració al polifacètic artista i excel·lent fotògraf Antoni Arch per haver copsat i fet pública una imatge tan bonica de la xemeneia Almirall. Són les persones artístiques com ell les que sovint ens mostren quelcom de la bellesa amagada de coses que en ocasions ens passen desapercebudes, segurament perquè és la mirada de l’artista que l’ha millorat.

Per saber més d’Antoni Arch  feu clic  sobre el seu nom.

També es poden veure imatges artístiques de la xemeneia Almirall  a la pàgina de talens creatius Behance i el opuscle de Rosa M. Masana.

Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.
Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.

 

Article al Diari de Terrassa
Article al Diari de Terrassa

Fotografies d’amics

Modernisme i anys seixanta (RM)
Modernisme i anys seixanta (RM)
X.Almirall. Imatge Roser Segura
X.Almirall. Imatge Roser Segura

En ocasions he rebut de part d’algun amic una fotografia de la xemeneia Almirall i m’han dit que al fer-la pensaven amb tu i desprès mel’han lliurat. En principi els agria el detall d’aquest obsequi però, no pensava afegir-les al bloc. Fa poc una amiga m’ha dit  que havia anat expressament a la Avinguda Àngel Sallent per veure novament la xemeneia i he pensat que estaria bé mostrar-la per qui la vulgui veure en aquesta pàgina.

Autor: Antonio Fernández-Terrassa-
Autor: Antonio Fernández-Terrassa-
Almiral, imatge Joan Martí
Almiral, imatge Joan Martí
La xemeneia Almirall de nit, Paco Cantero
La xemeneia Almirall de nit, Paco Cantero

 

 

Autor: Antonio M. Fernández Flores (2021)
Autor: Antonio M. Fernández Flores (2021)
Rosa M. Masana
Rosa M. Masana
Part distal superior de la xemeneia Almirall (Rosa Masana)
Part distal superior de la xemeneia Almirall (Rosa Masana)

Heroïnes que curaven ferits al ‘Foc de la Bisbal’ (6 d’octubre de 1869)

 Article de Rosa M. Masana,  publicat a la Revista del Baix Empordà número 41. Any XI – Juny-Setembre 2013. El text  ha estat  ampliat amb un nou apartat titulat Barricades.

 H i ha diverses cròniques que parlen dels fets que van tenir lloc a la Bisbal els dies 6 i 7 d’octubre. Només recordar que l’any 1868 va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període conegut com al sexenni revolucionari, que va durar fins la instauració de la Primera República l’any 1874.

Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898)[1], el dia 3 d’octubre de l’any 1869 a Figueres va proclamar la constitució d’una junta revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de Guíxols, 1819-1878)[2], del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model polític semblant al dels Estats Units d’Amèrica.

A la Bisbal van arribar quatre companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals, amb l’objectiu d’anar a ocupar Girona, però assabentades les tropes governamentals van arribar a la Bisbal per impedir-ho, i sota el crit de: “Nois, foch! “. s’inicià la batalla.

Els morts i ferits

”Dibuix
”Dibuix

Per impedir el pas de les tropes monàrquiques s’ha­vien creat diverses barricades disseminades per la Bisbal. Jordi Frigola, explica que mentre els xicots construïen les defenses, hi havia noies que anaven a encoratjar-los i ele­var-los l’ànim. Segons Pere Caimó, hi van haver entre vuit i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d’ambdós bàndols, però també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6 d’octubre diu: “Encara es alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vin­tidós carros de morts i ferits”[3]

Segons el llibre de defuncions de l’Arxiu Diocesà de Girona[5], el dia 6 d’octubre va morir a la Bisbal Tomàs Plaja Puig, de 40 anys, a causa d’una ferida; estava casat amb Teresa. A un domicili particular també van morir: Carme Pujol Julià, de 43 anys, i Joaquim Carbó Puig, de 49 anys. Josep Riva Vilà, del batalló republicà de Sant Feliu de Guíxols va morir als 40 anys, Josep Gasulla Dolz, de 20 anys i soldat de la primera companyia del segon batalló, també va morir als 26 anys a causa d’una ferida al cap Pere Maimí Ferrer, del batalló republicà de Llagostera, Jaume Riera Donat va morir durant el replegament repu­blicà. El dia 27 d’octubre moria als 29 anys Domingo López Palacín i també Josep Juanola Costa, sense poder dir si va ser a causa de les seqüeles de la batalla.

Pere Caimó (idem 2) explica que va morir M. del Carme Julià Canyes, muller d’en ‘Garça’. Podria tractar-se de Carme Pujol Julià, perquè la dona sovint era anomenada pel cognom del marit. Jordi Frigola[6]comenta que Pilar Domingo i Pilar Sabater van acollir dos ferits a casa seva.

Una lIagosterenca i una palafrugellenca curant ferits

Una altra estrofa de la cançó del 6 d’octubre, diu: “Tota la nit aquí i allà portant ferits afligits al hospital” (idem 3).

Desconeixem quins metges van atendre els ferits, si hi havia infermeres, i tampoc no podem afirmar que hi hagu­és alguna congregació religiosa a l’hospital. Sí que tenim constància de dues joves noies que van preferir deixar en segon terme la seva seguretat personal i venir a oferir els seus serveis en l’atenció dels ferits al camp de batalla.

Una d’elles va ser Isabel Vila Pujol, que vingué a la Bisbal acompanyant els republicans de Llaqostera [7] Reescrivim aquí la crònica que es va publicar al llibre de Pere Caimó (Idem 2).

Isabel Vila Pujol (Calonge, 1843-Sabadell, 1886).

El cabdill dels federals empordanesos parlava en aquests termes d’Isabel:

“Ya de noche, emprendimos la marcha sobre La Bisbal, de donde nos llamaban con gran de insistencia, llegando a esta villa a las diez de la misma noche. No debo dejar de hacer mención de un hecho que honra en gran manera al bello sexo de nues­tra provincia. Con los republicanos de Llagostera vino una joven de dicha población, llena de gracia y juventud, pues no había cumplido los diez y ocho años, llamada Isabel Vila, joven virtuosa y ferviente republicana, que desde largo tiempo se venía ocupando en proveerse de hilas, vendajes y toda lo necesario para la cura de heri­dos en campo de batalla, previendo que sus preparativos podían ser un día de inmensa utilidad. Este día llegó en efecto y, abandonando la tranquilidad y dulzuras del hogar doméstico, trócolas gustosa la joven heroína por los azares de la campaña. Su asidua asistencia para con los heridos de La Bisbal, quedara siempre grabada en nuestra memoria con los indelebles caracteres de la gra­titud. Tanta abnegación y patriotismo bien merecen una distinguida página en los fastos de la insurrección repu­blicana. Excusado seria añadir que todos la respetaban como a la más querida de las hermanas”.

Isabel Vilà. (Imatge d'un plafó públic a la Bisbal).
Isabel Vilà. (Imatge d'un plafó públic a la Bisbal).

L’any 1991 vaig publicar una crònica referent a infer­meres i llevadores de Llagostera, i vaig considerar d’inte­rès incloure la referència que hem esmentat sobre Isabel Vila7. L’any 2005 Francesc Ferrer va editar la biografia completa d’Isabel Vila[8], com també podem consultar al respecte la Viquipèdia” [9]. Actualment són diverses les viles que han posat el seu nom a un carrer.

Darrerament he pogut conèixer quelcom sobre una palafrugellenca que, com la Isabel Vila, va tenir el corat­ge d’assistir els ferits i donar-los ànims. Hi ha la informa­ció disponible a un article publicat a El Nuevo Distrito, diari de l’hemeroteca digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell [10].

Anna Rocas Abrich (Palafrugell, 1844-1908).

El Nuevo Distrito del dia 26 d’abril de l’any 1908, ens lliura aquesta informació:

“Acometida repentinamente de un ataque gripal falleció el miércoles, día 22 de los corrientes, a la edad de 64 años, Dña. Ana Rocas Abrich, esposa de nuestro estimado amigo y correligionario D. Zacarías Siró.

El día 6 de Octubre de 1869, hallándose los republi­canos federales de esta comarca acaudillados por Caymó en lucha armada con las tropas del Gobierno provisional, la Sra. Ana Rocas, se convirtió en heroína del pueblo de la Bisbal, adonde fué con su esposo para acompañarle en los peligros de la lucha en calidad de auxiliadora de los heridos de uno y otro bando en cuya benemérita faena mostróse tan experta y animosa que a ruego de los facultativos á cuyo cuidado se hallaba el hospital de san­gre, hubo de continuar prestándoles su valerosa ayuda hasta el día siguiente con aplauso y gratitud de todos los jefes de servicio, siendo desde entonces la primera en acudir al auxilio de cuantas desgracias llegasen a su noti­cia en esta su vila natal donde era muy estimada.

En reconocimiento de tales méritos contraídos por la Sra. Rocas de Siró, fue que el Ayuntamiento la prefiriese en el empleo que vieja ya solicitó de cuidar de la limpie­za y el aseo del mercado público que cumplía a satisfac­ción de todo el vecindario con la ayuda de su esposo. A éste y demás familia acompañamos en el justo dolor que los embarga por tan sensible pérdida”.

Anna Rocas va néixer a Palafrugell el dia 12 de maig de l’any 1844; es va casar amb Zacaries Siró el 20 de maig de l’any 1865, quedant-se a viure a casa dels pares d’ella al carrer Verge Maria de Palafrugell. Va morir el dia 22 d’abril de l’any 1908.

Recuperant la memòria de l’Anna.

La troballa d’un comunicat de premsa  al Arxiu Municipal de Palafrugell, ens va permetre saber quelcom de l’Anna, aquesta noia de 26 anys motivada per socórrer a persones ferides de guerra.

Transcorreguts  148 anys del dia 6 d’octubre de 1869,  quan ella  possiblement  ajudava als facultatius cohibint  hemorràgies o bé realitzant d’altres tasques. Es va donar el fet que el dia 7 d’octubre de l’any 2017,  la professora Dolors Marin, doctorada  en Història Contemporània  es trobes  a La  Bisbal  pronunciant  una conferencia titulada: Dones magnètiques , espiritisme i lliure pensadores a Catalunya i en el decurs de la seva  exposició fes esment a la heroïna   Anna Rocas.

Anna Rocas Abrich (RM)
Anna Rocas Abrich (RM)
Un carrer que recorda els fets del 6 d’octubre. Foto: Rosa M. Masana
Un carrer que recorda els fets del 6 d’octubre. Foto: Rosa M. Masana

L’ hospital municipal i de campanya

L’hospital de la Bisbal data de l’any 1779. Diversos articles parlen d’aquesta institució, un dels quals el podem trobar a la revista El Drac, número 7 (1989), com també als articles d’Antoni Aguilar, Tomàs Gratacós Agulló i Teresa de Pouplana. Un dels més recents ha estat escrit per Jordi Frigola [11].

Un hospital de campanya es va improvisar a la zona del Rec de can Tunyeca,  prop dels  terrenys de can Sirvent, on més endavant hi va haver la fàbrica de ceràmica. Era una zona pròxima al carrer Nou, on s’hi va construir una important barricada. Ara la carretera Nova rep el nom de  el  ’6 d’octubre del 1869′ en commemoració als fets.

Rètol del carrer on més o menys hi havia l'hospital de campanya
Rètol del carrer on més o menys hi havia l'hospital de campanya

És possible que a l’hospital de la vila, o a l’improvisat de campanya, coincidissin Isabel Vila i Anna Rocas, les quals només es portaven un any de diferència. Sabem que diversos ferits van ser traslladats a Girona, sense poder confirmar si alguns eren republicans. Sigui com sigui, la tasca portada a terme per aquestes dues hero­ïnes és digna de tenir-la en consideració.

Un monument funerari

 Després d’haver passat dinou anys dels fets, i mitjan­çant una recol·lecta popular, l’escultor Ramon Casal l’any 1888 va construir un monument en commemoració als morts de l’anomenat Foc de la Bisbal. En principi estava situat al cementiri vell, on s’hi van dipositar les restes de les víctimes, i l’any 1931 el panteó va ser traslladat al nou cementiri. Presenta algunes inscripcions i relleus simbòlics , com ara la planta del cascall, que pot significar el dolor o el somni etern.  12

Monument al cementiri de la Bisbal fet per Ramon Casal l'any 1888
Monument al cementiri de la Bisbal fet per Ramon Casal l'any 1888

Un grup d’alumnes de tercer curs d’ ESO ( curs escolar 2012-13) de l’institut d’ Ensenyament Secundària (IES) de la Bisbal, va elaborar un projecte per apadrinar el monòlit del ‘Foc de la Bisbal’. En base a aquesta iniciativa ha estat rehabilitat, una acció que permetrà de continuar preservant el record dels qui van donar la vida per un ideal. 13

 

Barricades

Les barricades son un estil de parapets improvisats que serveixen per defensar-se d’alguna cosa, es poden construïr emprant diversos elements com: sacs omplerts de sorra, llambordes dels carrers , fustes, bidons, mobles i matalassos vells, neumàtics o bé qualsevol  altra cosa útil per fer  barrera.

Quan el mes d’octubre de l’any 1869 els bisbalencs van rebre la noticia que l’exercit governamental se apropava a la Bisbal per reprimir la insurrecció, van construir barricades a les principals vies d’entrada de la ciutat i entre d’altres elements van emprar fustes de la fusteria de Josep Dillet que feia societat amb  Pere Villallonga i Domènec Carreres situada a la carretera Nova de la Bisbal.

Hem pogut assabentar-nos del fet perquè amb data 17 de febrer de l’any 1871 Josep Dillet va sol·licitar  al Governador Civil de Girona que li fossin retornades les fustes que els revoltosos havien sostret del seu magatzem i desprès de la batalla les havien  dipositat al Castell de la vila. La petició també anava signada pel batlle de la ciutat Nemèsi de Cabrera.

J. Dillet  feia constar era natural de Llambilles i va presentar  un document  conforme  havia pagat l’import corresponent a la Matricula industrial  amb data 1 de  maig de 1868,  imprès que donava testimoni del seu taller.  Font: Correspondència municipal de l’ajuntament de la  Bisbal de l’any 1869 (AHCBE)

 

Segons l’ inventari del material expropiat  hi constaven: 350 taulons de pi gruixut, 16 de pi prim, 16 taulons per a timons, 2 per a bancs de fusteria, 60 taulons d’àlber gruixut, 30 d’ àlber bastard , 60 descrit com a ‘vulgar abra poll.’ 26 de vulgar fullola , 20 dotzenes llates i 24 taulons de noguera. 14.

Termini per  desfer les barricades

Mentre buscava informació referent a l’ hospital de campanya que es va instal·lar als terrenys de can Tunyeca de  La Bisbal , vaig localitzar  una circular d’ avís  signada  pel  batlle  Nemensio de Cabrera   amb  data  13 d’octubre de 1869  dient al ciutadans el següent:

‘Hago saber: Que si por todo el día de hoy no son retirados por sus dueños los maderos i demás efectos que se ven abandonados en las calles afeando la población é impidiendo un libre tránsito, dispongo sean recogidos y deportados en lugar conveniente.

Igualmente prevengo a todos los vecinos que hayan encontrado en sus cases herramientas y demás útiles pasen à depositarlo en la casa capitular para devolución a los dueños respectivos.’

Uns dies més tard, el 20  d’octubre de 1869 el batlle  comunicava que havien arribat noticies de la Autoritat  dient-li que alguns veïns disposaven d’estris que havien servit per la construcció de les obres de defensa de la ciutat. Demanava que en un termini de sis hores els havien de lliurar  a la Autoritat local. No fer-ho seria considerat  un furt i  podrien ser castigats d’acord amb el que disposava  el Ban del ‘Excelentísimo Capitán General de este ejército y  Principado.’ 15

El mes d’abril de l’any 2019  al  Castell de la Bisbal hi havia exposat el Canó d’una embarcació guardacostes  datat de  l’any 1810  que era originari de Sant Feliu de Guíxols,  segons la informació que consta a un rètol, el canó va ser insta.lat al Castell  en motiu del Foc de la Bisbal.

Canó exposat al Castell de la Bisbal
Canó exposat al Castell de la Bisbal
Dibuix del Foc de la Bisbal  d'un  mural  situal al  carrer 6 d'octubre  del 1869
Dibuix del Foc de la Bisbal d'un mural situal al carrer 6 d'octubre del 1869

 Bibliografia

[1] Francesc Suñer Capdevila, “Manifiesto a 105 Ampurdaneses”. Tours, 17/10/1869 (època 2111/1869, revisar). El Manifest està escrit des de l’exili a França i es pot considerar també com a una justificació d’actituds.
[2] Pere Caimó. “Reseña histórica de 105 Sucesos de la vila de La Bisbal y su distrito en la insurrección republicana federal del mes de octubre de 1869. Gràficas Darius Rahola, Girona 1933, segunda edición. Girona (Arxiu Comarcal Baix Empordà).
[3] . La cançó del 6 d’octubre de l’any 1869, està dipositada a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà a la Bisbal.
[4] . Dibuix de Tomàs Padró que va ser publicat a l’obra Monarquia sin monarca, d’Antonio Altadill, edició 1870. Imatge extreta de la placa del pan­teó (R M. Masana).
[5] Arxiu Històric Diocesà de Girona. Llibre de defuncions de la Bisbal dels dies 6 i 7 d’octubre de 1869.
[6] Jordi Frigola, “El coratge republicà”. Revista Les Gavarres, núm. 12.
[7] Rosa M. Masana, “Breu història de la infermeria a Llagostera”. Crònica, publicació de l’Arxiu Municipal de Llagostera, any 1991, núm. 3. A la pàgina 6 vaig adjuntar-hi el relat que hem llegit a aquestes pàgines.
[8] Francesc Ferrer Gironés, Isabel Vila. La primera sindicalista catalana.
[9] (ca.wikipedia.org/wiki/lsabel_ Vilaj]ujol).
[10] El Nuevo Distrito, 26/04/1908. Consultable a la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Les dades familiars de l’Anna les ha cercat Paqui Tèllez de l’Arxiu de Palafrugell.
[11] Jordi Frigola Arpa, “Un hospital per una guerra. La Bisbal 1808- 1814″. Estudis del Baix Empordà, volum 30, Sant Feliu de Guíxols, 2011. Te també un interès especial per les fotografies que publica.
12- Cascall, en castellà “adormidera ” , planta de la família de les papa­veracies d’on se n’extreu la codeïna, papaverina i morfina entre d’altres; el suc i l’oli de cascall produeixen atordiment, suport i segons la dosi també al·lucinacions. La mitologia vincula la planta a Morfeu, deu del son i dels somnis. També es un símbol emprat per la maçoneria i a diverses làpides de cementiri n’hi ha representacions.
13- A Internet  (ies.labisbal.org/ .. ./293-projecte-dapadrinament).
14- Govern Civil . Arxiu de la Diputació de Girona ,any 1871.
15-Carpeta 1856-1869 de la correspondència de la Ajuntament de La Bisbal d’Empordà. Arxiu Comarcal del Baix Empordà.

 

El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Baix Empordà número, 48  de l’any 2015, pàgines  16 a  18.  Està inclòs al Catàleg de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona .

El buc ‘Alger’   data de l’any 1865, pertanyia a la Companyia Marsellesa i el dia 8 d’abril de l’any 1899  mentre es dirigia  cap a Marsella i  en passar  prop de les  illes Formigues,  va topar amb les roques i  naufragà. Els pescadors de la zona van auxiliar a la tripulació i no va haver-hi cap pèrdua personal. 

Es pot consultar l’article  a : El buc ‘Alger’

Naufragi del bergantí 'Fidio' el 15-2-1881
Naufragi del bergantí 'Fidio' el 15-2-1881

Hem localitzat la noticia  a una pàgina de diari que pensem havia de ser La Vanguardia, tot que no es segur perquè no consta  escrita la referència, notificaven que havia  naufragat el bergantí  Fidio comandat per M. Mateo S. Radoslovich  que havien arribat al port de Palamós, accident succeït el dia 15 de febrer i segons consta a una altra noticia de la mateixa pàgina  era l’any 1881.  Adjuntem la publicació .

La chimenea de la bòbila Almirall de Terrassa

Xemeneia Almirall , altura 63,25 metros  (RMMR).

Mariano a la derecha  con familiares, amigos y su prmetida  Maria Hierro
Mariano a la derecha con familiares, amigos y su prmetida Maria Hierro

La chimenea  Almirall fue construida por el maestro de obras Mariano Massana Ribas  junto con su  equipo de albañiles y fue inaugurada en el año 1956. En el año 1990 el Libro de los Récords Mundiales Guinnes consideró que era la chimenea industrial más alta del mundo provista de escaleras helicoïdales .

Colla de castellers els Minyons de Terrassa 20/3/2016 (Imatge de Maite Cozas, cedida per l'Arxiu Minyons de Terrassa)
Colla de castellers els Minyons de Terrassa 20/3/2016 (Imatge de Maite Cozas, cedida per l'Arxiu Minyons de Terrassa)

En el año 2015 fue considerada por la Generalitat de Catalunya como Elemento Arquitectónico Protegido Imprescindible. que consta con el número 101  d’entre  una relación  de 150 elementos.

Más información  en :  Rosa M. Massana. “Els constructors de la xemenea  industrial de la bòbila Almirall de Terrassa” Revista Terme número 14 ,1999

A Viquipèdia : Xemeneia Bòbila Almirall, también en : Marià Massana Ribas.     Mariano Massana Ribas 

Bloc  de Rosa M. Masana :  Libro Guinnes ,  Francisco Gálvez.

La xemeneia de la Bòbila Almirall estrenarà imatge a finals de maig. Canalterrassa tv radiomunicipal Terrassa 95. 2 30/4/2012.

Santi Palos. Diari de Terrassa 6/11/2012. El recuerdo de la construcción de la chimenea de la Bòbila Almiral de Terrassa. 

Bloc : El mundo en palillos 

ARQUITERRASSA  https://arquiterrassa.wordpress.com/2015/09/17/almirall-una-chimenea-de-record/#more-2063

 

La chimenea de la Bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Massana)
La chimenea de la Bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Massana)

 

Placa a la base de la xemeneia Almirall
Placa a la base de la xemeneia Almirall

 

Pintura de Teresa Jordà regalada a Rosa M. Masana
Pintura de Teresa Jordà regalada a Rosa M. Masana

Darrerament he localitzar a l’hemeroteca ela noticia de l’accident que va sofrir Marià Masana Ribas  el dia 7 de juliol de l’any 1960 que adjunto el retall del diari junt amb una imatge recent de la xemeneia feta per Jose A. Venteo i Miquel Borrego   i una altre de Google Maps, Em vist que  el  mateix dia de l’accident de Marià, també  va morir ofegat a la piscina municipal de Terrassa  un jove de 19 anys anomenat Jaime Martínez Genescà.

 

Noticia de la defunció de Marià Masana Ribas
Noticia de la defunció de Marià Masana Ribas

 

Teresa Soler el dia 23 d’octubre del 2020 em fa arribar aquesta fotografia  de gran component  artístic realitzada  per  Xavi  Riera Margarit

Bona nit, amb la imatge de la xemeneia Almirall i la lluna, autor Xavi Riera,  octubre 2020
Bona nit, amb la imatge de la xemeneia Almirall i la lluna, autor Xavi Riera, octubre 2020