Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Registres d’infermeria al consultori de Pals del 1993 al 1999

Darrerament he localitzat uns documents que tenia guardats a un arxivador de quan feia d’infermera a Pals i vaig estar a punt de llençar-los, però vaig recordar que llevadora Catalina Ponsatí de La Bisbal quan em vaig interessar per la seva trajectòria professional, em va dir:  Llàstima fa poc que he llençar les llibretes on hi tenia apuntades a les parteres que havia assistit i fins i tot la darrera que vaig atendre a domicili. He volgut evitar el mateix fet i per la qual cosa faig un resum del contingut dels registre que he agrupat per:

Planta baixa a la dreta Consultori de Pals
Planta baixa a la dreta Consultori de Pals

-  Registres d’extraccions sanguínies.

-  Sol·licitud de cures als pacients.

-  Compra de material de cures.

-  Guàrdies de cap de setmana

-  Nombre de visites enregistrades (CABE)

El partit metge de Pals en aquell temps comprenia a més de Pals les viles de Torrent, Palau-Sator, Font Clara i Regencós. Els professionals sanitaris  depeníem del Departament de Sanitat i Seguretat Social, delegació de Girona i pertanyien al cos d’ Assistència Pública Domiciliaria (APD)

Les extraccions sanguínies. En principi aquesta activitat es feia un dia a la setmana de vuit a nou del matí i més endavant degut al increment de demandes assistencials es feia dos dies a la setmana. Les extraccions als malalts enllitats s’hi havia d’anar de set a vuit del matí.

Extracció de sang al domicili del pacient
Extracció de sang al domicili del pacient

La majoria de peticions eren fetes pels doctors Vicente Leu i Joan Baró i per algun metge substitut com podia ser Salvador Garcia i Jaume Pla-Soler així com també els metges pediatres. També rebien sol·licituds peticions de metges de l’ hospital de Palamós, del CAP Güell de Girona, de la Xarxa de Salut Mental, de la Clínica de Girona, la Quinta de Salud “La Alianza” i de metges particulars i ens consten els següents:

Valoració de constants fisiologiques a la consulta
Valoració de constants fisiologiques a la consulta

Sarquella, Recas, Cussí, Meza, Buscarons, Grassot, Planagumà, Ribas, Matesánz, Falcò, Galceran, Avinyó Estella, Almirall, Maza, Idigoras, Gaudón, Toda, Vaureda, Carnicer, Casanovas, Vidal, J. Sala, Barbas, Antunez, Soliguer, Omar , Botsalot, Ollé, Valls, Julià, Massabeu, Martín, Albons, Ibañez, Julià, Verdaguer, Beltran, Cantieri, Mir, Azcò, Farré, Santolària , Nicolau, Monje, Dorca, Iglesias, Gandós, Martí, Iglesias, Maneiro, Francesc Mir ,P. Mor Mur, M.Tuset, M. Oller, Colom, M. Bonet, L. Luguet Gaillc, Zege, Depoorter Van Winckel, A. Páez -Hernato- Aliança de Barcelona, Narcís Vidal, J.M. Sin Opi, Joan Carné i Josep Campistol.

Els tubs de la sang i d’altres tipus de mostres les venia a buscar un empleat de les ambulàncies Cistane per dur-les al laboratori de l’hospital de Palamós i segons els seus registres des del mes de setembre de l’any 1993 fins a finals de l’ any 1999 es van fer 2.310 extraccions segons el registres que consten a les llibretes que encara guardava i podem veure en el següent quadre.

Analítiques 1993-1999
Analítiques 1993-1999
Peticions de facultatius
Peticions de facultatius

El dia 15 de maig de l’any 1997 va ser inaugurat el Centre d’Asistencia Primària del Baix Empordà (CABE) de Palafrugell i el dia 29 d’aquest mateix any els registres van passar a ser informatitzats, però durant un parell d’any encara feien servir ambdós sistemes d’aquí que en disposem de dades.

Sol·licitud de cures als pacients. Els metges amb els que formaven un equip les peticions de cures eren verbals però els especialistes i d’altres metges en no estar a la mateixa vila ho feien per escrit que tan unes com les altres podien consistir: cures de ferides, llagues, extracció de punts, embenats simples, tècnics o compressius, fèrules de guix, administració d’injectables intramusculars, intravenosos, subcutanis, valoració de les constants vitals, nivells de glicèmia en sang, extracció de taps de cerumen, extracció de cossos estranys inclosos els oculars, electrocardiogrames etc., a partir de l’obertura del CAP es van ser desenvolupats els protocols de cada pacient requeria segons la seva patologia o per la prevenció.

Petició facultativa
Petició facultativa

Compra de material de cures, ens era subministrat per la farmàcia de Pals de Josep Lluís Massó que anava a càrrec l’ ajuntament, sobre el material emprat em podem dir quelcom degut a l’existència de rebuts, era:

Venes de gasa hidròfila, no consten les mides però segons el preu havien de ser de 5, 7 i 10 10 cms., compreses de gases estèrils, cel·lulosa quirúrgica, esparadrap Leukoplast, esparadrap hipoalergic, cotó enrolat pur , alcohol sanitari de 96º, Menalcol reforçat, Linitul sobres de 9X15 cm., guants tacte de làtex, Novecutan spray, Germisdin 500 cc amb dosificador, Betadine 10% solució antisèptica, aigua oxigenada, Mercryl Lauryle solució, Foret, Fixomull Stretch per cobertura d’apòsits, termòmetre clínic, xeringa Icosteril de 20 ml. fonendoscopi Eschmann, fulles de bisturí estèrils de dues mides, sutures cutànies adhesives.

Referent a medicaments ens consta: Furacin 0,2% pomada, cafinitrina comprimits, glucosmon R50 , col·liri Colircusi anestèsic, Scandinibsa 2% anestèsic, Argenpal varilles, Urbason solubre 40 mgs i Epistaxol solució. D’altres medicaments per cures s’obtenia mitjançant recepte metge. Hi havia diversos medicaments que els portava el malalt prèvia recepta feta pel metge. Els medicaments d’ús més freqüent, més endavant era proporcionat pel CABE.

Guàrdies de cap de setmana, entre la infermera de Begur i jo mateixa de Pals ens havíem de combinar les guàrdies del cap de setmana que era una si i una no , dues al mes, per això anotaven una llibreta els domicilis que havien de fer i el tipus de cures, era la manera de lliurar del treball que tenien els professionals APD perquè a més havíem d’estar localitzats les vint-i-quatre hores del dia. Era poc freqüent però havia succeït haver d’administrar un injectable cada vuit hores, a partir de l’obertura del CAP de Palafrugell feien la jornada laboral normal i les guàrdies les segons planificació al servei d’ urgències de Palafrugell.

Nombre de visites enregistrades pel CABE

Vista de la urbanització Mas Tomasí
Vista de la urbanització Mas Tomasí

El Centre d’Atenció Primària de Palafrugell a partir de les dades informatitzades va presentar el nombre de visites d’ infermeria fetes a Pals que corresponien de l’any 2003 al 2009 per una població d’ uns 8.000 habitants. Pals també incloia els Masoso de Plas i Mas Tomasí, una urbanització on gairebe a tota ella hi hivien alemanys.(1)

Les xifres diuen que el total de visites fetes a la consulta va ser de 27.429 i les dels domicilis de 2.964 amb un total general de 30.393 visites.

Pel que fa a extraccions de sang va ser de 7.089 assistències a la consulta i 515 al domicili del pacient, donant la xifra conjunta de 7.604 assistències. Sumant les visites i les extraccions, el total general va ser de 37.997 atencions d’infermeria. No em comptabilitzat els pacients  assistits per la mateixa professional al servei d’urgències de Palafrugell  en dies laborals i  festius.

Visites
Visites
Extraccions
Extraccions

Maria Bofill Deulofeu va recordar-nos els espiritistes de Pals

Maria Bofill  quan tenia més de 90 anys a casa seva a Pals, (fotografia  Rosa M. Masana)
Maria Bofill quan tenia més de 90 anys a casa seva a Pals, (fotografia Rosa M. Masana)

Per diversos motius que serien llargs d’explicar, comentar que amb la Maria Bofill vàrem fer una bona amistat ja des del primer dia que em vaig incorporar a la consulta de Pals i ella va venir a fer-se unes cures.  A la revista Torre de les Hores de Pals  vàrem publicar un article  tiulat Envellir amb salut i en ell parlavem de la Maria (1)

 Vivia al carrer més cèntric de Pals, el de Carmany cantonada amb Enginyer Algarra. A l’estiu seia a prop de l’entrada de casa seva amb la porta oberta; era un lloc ideal per fer una estona de conversa perquè a més la Maria havia estat mestra i sabia comunicar molt bé. Això sí, abans d’iniciar la conversa deia: – Res de parlar de mals !

En una ocasió, la Maria em va parlar del seu pare, en Josep Bofill, conegut com a l’avi Rajoler; em digué que mantenia molt bona amistat amb en Desideri Ferrer, (1) farmacèutic i fundador de la Associació ‘Fraternidad Esperitista Palsense’. Tenia la farmàcia al carrer de Samària número 28,  xamfrà amb el carrer Carmany . Segons deia la Maria, al pati de casa seva hi tenia plantades plantes medicinals com ara poniol, menta, regalèssia, camamilla que possiblement  emprava per fer preparats medicinals. Estava casat amb Maria Carreras i tenien dues filles, l’Amalia i l’Adela (la gran es va casar amb un noi  farmacèutic que era de Mataró).

Maria recordava que es reunien al Casino de Pals, edifici encara avui dia existent que està situat enfront mateix de la finca de Josep Bofill. Els seu pare explotava les conegudes mines d’en Bofill o de Can Bernat situades a Carmany Gros d’on se’n extreia caolinita, una argila blanca emprada per fer porcellana. Maria comentava que el seu pare explicava als treballadors que dins de la mina  hi havia amagat el ‘vellocino de oro‘.

Quan Desideri va faltar, els seus familiars van cedir la col·lecció de pots de farmàcia que tenia al seu establiment a l’Ajuntament de Pals.

Referent al tema dels espiritistes en tenim un article fet per Josep Clara va publicar Estudis sobre temes del Baix Empordà número 7, any 1985 titular “Els espiritistes a Pals el 1894”, que contenia també el Reglament de la Fraternitat Espiritista de Pals. Aquestes ordenances consten de vint articles on entre d’altres s’esmentava que les quatre reunions anuals coincidirien amb el dia ú dels mesos de gener, abril, juliol i octubre, la quota anual dels socis era d’ 1,25 pessetes  i el domicili de l’entitat era al carrer Samària número 28. El que em podríem anomenar estatuts van ser presentats el dia 28 de juny de 1894 al Governador de Girona  i amb data 10 de juliol de 1894 se’ls  va concedir el permís d’associació.

Se’n sap poc de les activitats que desenvolupava la Fraternitat,  només el que diu el reglament i del que expressen dient que estaven interessats a estudiar els fenòmens relatius a les manifestacions espiritistes i les seves aplicacions a les ciències físiques, històriques, morals i psicològiques. Clara comenta  que Pals tot i ser un poble relativament petit tenia inquietuds pels principis liberals de la Constitució del 1876.

El fet d’escriure aquest breu relat ha servit per recordar la Maria Bofill amb qui vaig tenir una bona amistat, sense voler es va convertir per a mi com a una tercera iaia, perquè les persones de més edat sempre citen algun refrany o fan algun comentaria assenyat i oportú i sempre m’ha complagut escoltar-los.

Voldria comentar que un dia, quan la Maria s’acostava als cent anys i sentia que les forces físiques li minvaven , vam mantenir una conversa fora del que sovint és més habitual. Ella va voler parlar de la seva mort i de com l’estava afrontant mirant-la de cara fins que al final, suposo en un moment de dubte sobre el desconegut, em va demanar consell.

Li vaig expressar el que sentia en aquell moment, conscient que no disposava d’eines o d’algun salva conducte que facilités travessar la ignota frontera sense perill; també vam parlar del prodigi del decés natural, fisiològic i lúcid i de com l’esperit estaria viu més enllà d’on érem en aquell moment. Desconec l’efecte que li va produir aquesta conversa, jo sí que puc dir que vaig aprendre d’ella. La Maria havia nascut el dia 24 de març de l’any 1904, i va morir als 98 anys el dia 14 de juny del 2002, pocs dies després d’aquesta conversa.

Pe últim, us vull fer partícips dels consells que em va donar en una nota manuscrita un dia que la vaig anar a visitar. Són consells per poder gaudir d’una vida sana i que gairebé segur que ella els va seguir:

Vida honesta i arreglada/ Fer ús de pocs remeis/ Procurar que res t’alteri / El menjar moderadament/ Exercici i distracció/ Ser poc aprensiu/ Sortir estones al camp/ Poc tancament i força tracte / Tenir continuada ocupació.

És  un fet bonic veure com uns apunts acompanyats de records permeten recuperar petites parcel·les històriques d’una vila i fer reviure quelcom de la vida d’una persona.

Darrerament,el mes de març del 2023, hem trobat guardat  un retall de diari  titulat …..tot parlant amb Maria Bofill. Es tracta d’una entrevista  feta per Angelina Vilella  que va ser  publicada a La Proa, diari del Baix Empordà pàg. 37 del dia  25 de setembre del 1998, quan la Maria llavors tenia  94 anys.  Podem veure que hi ha  informació molt interessant que ens ajuda a coneixer una mica més a la Maria.

Maria Bofill, a la entrevista de Angelina Vilella, La Proa, 1998
Maria Bofill, a la entrevista de Angelina Vilella, La Proa, 1998

Notes

Desideri Ferrer, consta citat al llibre ‘El conocimiento secreto: Los entresijos de las sociedades secretas’ que entre d’altres  informen que Ferrer  va traduir a Pelagi (360-420 d.C. aprox.) sense  que  aquesta fos  publicada.Pelagi segons la Viquipèdia és autor de nou manuscrits.

(1) Dels articles publicats a la revista Torre de les hores s’en va fer la edició d’un llibre que duia per nom Històries de Pals explicades pels palencs,  pag. 44, Rosa M. Masana, any 2012.

El ferro dins la historia de Llagostera

Esteve Fa senyala un exemplar de bolet a la seva expossició de LLagostera, 1988  (Rosa M. Masana)
Esteve Fa senyala un exemplar de bolet a la seva expossició de LLagostera, 1988 (Rosa M. Masana)

Recentment he localitzar dos articles escrits per Esteve Fa i Tolsanes que em va regalar fa uns trenta anys, un d’ells portava per títol El ferro dintre la història de Llagostera i l’altre LLagosterens al “Foc de la Bisbal” ambdós havien estat publicats al Butlletí de la  Festa Major de Llagostera. A les fotocopies dels articles no hi consta l’any. En aquest mateix mitjà també hi havia publicat Recuperació d’un menhir (1979) i La cova neolítica de Pedra sobre Altra (1979).

Quadern amb els dos articles d'Esteva Fa
Quadern amb els dos articles d'Esteva Fa

Malauradament algunes parts de les fotocopies dels articles s’han fet il·legibles, tot que si reviséssim els Butlletins de la Festa Major  els podriem consultar,  Esteva comentava que havia localitzar un objecte  amb aquestes paraules: Els primers vestigis que m’interessaren ……    Es tractava d’una massa de metall fos, …..  per la seva part superior i amb clares marques d’haver-se solidificat sobre un llit de terra. La primera impressió es que es tractava d’ un residu de fundació , en concret ferro. I així resulta ser.

La confirmació de la naturalesa del objecte trobat li va venir donada per Pere Molera i Solà, doctor en ciències químiques i professor de metal·lúrgia de la Universitat de Barcelona que juntament amb la seva senyora Consol Barrueco van publicar Llibre de la Farga . Els autors esmentaven que a Llagostera havien existit dues Fargas, fet conegut a partir d’una Memòria de Rèdits i Cens a favor del compte Ramon Berenguer IV. Esmenten també la importància que havia tingut la farga o la siderúrgia catalana de la zona nord de Catalunya.

Llibre La Farga  de P.Molera i C.Barrueco
Llibre La Farga de P.Molera i C.Barrueco

Esteva a més de ser una arqueòleg afeccionat, diguem-ne de camp, tenia la facultat que quan s’endinsava al bosc la seva mirada selectiva li permetria descobrir reminiscències procedents d’altres moments històrics de la humanitat.

Va descobrir i participà en la excavació del paradolmen (1) Pedra sobre altra (1979) al indret del Massís de Cadiretes de Tossa de Mar, que desprès va ser estudiada per Josep M. Romo, Joan Pinsach i Lluís Torres datant-la del període Neolític Final a Calcolític, entre 2500 a 1800 a.c. També va localitzà els menhirs: l’Avi, de Montllor i d’ en Llach (1981) que es tracta d’un monòlit de granit rosanegròs de 2,20m d’alçada, 0,74m d’amplada i de 0,76m de gruix.

En motiu d’un cecle de conferencies  que van ser organitazades per l’Associació arqueologica de Girona l’any 1978, em considerat adjuntar aquesta convocatòria forma per quatre pagines que aporta informació i també els conferenciants que hi vàren participar.

Associació arqueologica de Girona, 1978
Associació arqueologica de Girona, 1978

Un de les altres afeccions era la micologia i disposava de la col·lecció d’uns 400 bolets que havia esculpit ell mateix emprant la tècnica de construir un motlle de guix sobre el propi bolet que desprès pintava i adquirien una aparença força natural.

Entrada Museu Arqueològic de Llagostera i Rosa M. Masana
Entrada Museu Arqueològic de Llagostera i Rosa M. Masana

L’agradava la poesia i durant una visita que vaig fer-li a casa seva per visitar també a la Emilia, va llegir-me dues o tres poesies creades pel doctor Pompeu Pascual , metge amb qui vaig treballar al consultori de Llagostera (1987-1991), Esteva hi va posar la seva pròpia  entonació i èmfasi en les paraules que sempre he recordat aquell moment.

Esteva era fill de Llança, nat el dia 30 d’agost de 1925 i va morir a Llagostera l’11 de marc de 1997. L’Ajuntament de Llagostera aquest mateix any va crear la beca bianual que porta el seu non, Esteve Fa Tolsanes amb l’objectiu de donar impuls a la recerca en el camp de les humanitats i ciències socials motiu pel que fou creada la Col·lecció Beca Esteve Fa on hi són publicats els treball guanyadors de cada edició que fins el moment són:

-         Carles Turon. Llagostera segons els seus cadastres (1716-1819) ,1997

-         Josep Canto i Pagès i Antoni Mascort Vert. Episodis de la història de Llagostera segles XVI –XVII, 2000

-         Joaquim Alvarado Costa. Suro, carracs i taps .Llagostera 1753 -1934, 2002

-         David Ortega i Cobos. El jaciment arqueològic de can Vidal , 2004

-         Cristina Masvidal i Fernández. La Torre dels moros. El veïnat de Panedes de Llagostera entre els segles III-XIII, 2006

-         Xavier Soldevila i Temporal. Llagostera Medieval. Viure a la plana de la Selva el 1.300, 2008

-         Jordi Bohigas i Maynegre . Entre dictadures. Llagostera 1923-1943, 2011.

-         Francesc Aicart i Hereu, La recerca arqueològica a Llagostera (1900-1972), 2014.

Notes

(1) Cavitat entre blocs erràtics o abric rocós usat com a cambra funerària, agençat amb murs o lloses per a tancar-lo i, ocasionalment, amb un corredor megalític d’accés. Font Termcat

Ampliació

El dissabte dia 21 de desembre de l’any 2019, Guillermo Caso de los Cobos va publicar a Terrae Antiqvae  Una pieza de Hierro desenterrada en Turquia puede cambiar la historia” deia  que el mes de setembre de l’any 2017 un equip d’investigació japonès durant una excavació arqueològica feta a les ruïnes de Kaman Kalehöyuk, Turquia a la regió d’ Anatòlia, àrea central que es considera pertanyia  a l’ antic Imperi Hitita,  a sobre d’ una capa geològica datada del 2.500 a.C i 2.250 a.C,  havien localitzar un objecte de ferro que havia estat modelat amb foc.

La peça te forma de pes i fa tres sentimetres de diàmetre, Sachihiro Omura de l’ Institut Japonés d’ Arqueologia d’Anatolia (JIAA) diu que es tracta de la fabricació de ferro més Antigua de la regió d’ Anatòlia.

He considerat curiós que després de passar tres dies que havia parlat d’ Esteva Fa  dient que l’any 1969 havia localitzar una peça de ferro de molts anys d’antiguitat al municipi de Llagostera i també  el fet de exposar el seu interès pels Hitites, hagi estat ara  quan  ha aparegut la noticia de la troballa de la peça de ferro,  de segur que si en  Esteva  continuès amb nosaltres s’hagués interessat del tot per aquesta descoberta.

Donar a conèixer Llagostera.

Emma Rasset i Rosa M. Masana a casa de la Emma
Emma Rasset i Rosa M. Masana a casa de la Emma

Sense  que de bon principi tingues el propòsit  de donar a conèixer Llagostera, sí que degut que em venien a veure diverses amigues  els ensenyava la vila, en especial el casino i els podia explicar quelcom de la seva història , però el que era més interessant  era que els hi  podia  presentar a  algunes amistats. Recordo  que  un dia varem anar  a casa de la meva amiga Emma Rasset, que com personalment la tenia considerada, elles també van opinar que era una persona entranyable.

Va ser la Emma qui estant al jardí de casa seva, ens va fer  aquesta fotografia que adjuntem i que ara volem presentar com a record d’aquell dia memorable unides per la amistat.  A la fotografia d’esquerra a dreta hi ha: M. del Carme Cabo, Rosa M. Masana, Rosa Bosch i Teresa Soler.

Emma Rasset i Rosa M. Masana al pati de casa l'Emma
Emma Rasset i Rosa M. Masana al pati de casa l'Emma
Al jardí de casa de la Emma Rasset a LLagostera, 1991 Cabo,Masana, Bosch i Soler. Imatge feta per Emma
Al jardí de casa de la Emma Rasset a LLagostera, 1991 Cabo,Masana, Bosch i Soler. Imatge feta per Emma

 

Obsolescència mecànica i orgànica

Quan un és jove, poques vegades pensa que algun dia passarà per un procés d’envelliment, ja que això són coses que només li passen a l’àvia, però quan arribem a l’edat d’ella la cosa canvia. Ara tinc l’edat que, quan jo era petita, tenia la mare de la meva mare i veig la vellesa de manera diferent. Em fa la impressió com si alguns dels nostres òrgans fossin relés (1) que de mica en mica es van fonent. Com si es tractés d’un procés d’apagament vital, lent però molt visible abans i després de sortir de la dutxa, això que que ara se’n diu obsolescència.

Ara que m’està succeint a mi això de la vellesa, no ho trobo normal, no, perquè la vitalitat personal va ser òptima fins passats els seixanta-cinc anys, i a partir de llavors els relés van donar mostres que no els arribava el corrent necessari, com si alguns es col·lapsessin. Penso que el disseny biològic dels humans, de la mateixa manera que els objectes mecànics i electrònics, també està acomplint les pautes de l’obsolescència, perquè quan arribem a un determinat punt de la vida ens convertim en obsolets (2).

Avui conversant amb una amiga, Conxa Saurí, hem comentat que ràpid que passen els dies i els anys i com el temps va deixant empremta al nostre cos. Després la Conxa ha dit: “L’altre dia no sé amb qui parlava que va dir: som com una torradora que de cop, sense saber com, explota.” Li he respost: “Sí, és veritat; és curiosa aquesta coincidència. És possible que algunes idees tinguin facilitat per moure’s per l’ambient.” La Conxa hi afegeix aquest nou comentari: “Sí, però la diferència entre la torradora i nosaltres és que ella no se n’adona i nosaltres sí.” Sí, realment per a això tenim l’esperit i la consciencia.

Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XXI
Segona dècada del segle XXI

Notes:

  1. Dispositiu proveït d’uns contactes mòbils i d’una bobina, que obre i tanca un circuit elèctric per mitjà d’un circuit auxiliar de petita potència que actua sobre la bobina (Neoloteca, Termcat). Estudis contemporanis parlen dels telòmers, una seqüencia de nucleòtids que posseeixen els cromosomes i de l’enzim telomerasa, que intervenen, a més d’altres funcions, en el procés d’envelliment.
  2. Es parla d’obsolescència programada quan l’estratègia del fabricant d’un producte preveu, des del moment de dissenyar-lo, el temps de vida útil a partir del qual es tornarà obsolet. Un article força interessant, en francès, sobre el tema és de Pierre Zeau: “Qu’est-ce que l’obsolescence programée?” Le Figaro, 28-12-2017.

Mites d’abans i evidències d’ara

 

Amb aquest relat vull explicar-vos dos fets que m’han succeït recentment. Tots dos tenen relació amb la mitologia grega, m’han fet reflexionar i a la vegada plantejar-me la pregunta de si els mites són només mites o si són dipositaris de contingut històric real encara que amb una forma abstracta i potser una profunditat major que la que podem entendre.

Tal vegada la mitologia va ser un dels primers mecanismes narratius que ajudaven a elaborar una idea del lloc on es trobava l’ésser humà, les forces (conegudes o no) que l’influïen, el destí i el paper dels déus. La mitologia devia ser, potser, un primer pas cap a la culturització.

L’experiència que ara explicaré va començar amb l’assistència a l’acte de presentació d’un llibre. A la pantalla de projecció hi havia exposat un logotip format per un cap de Medusa expel·lint aire per la boca, era la simbòlica Medusa de la mitologia grega. La imatge possiblement em va estimular la curiositat per revisar aquest mite i fer-ne una crònica amb la intenció de publicar-la.

Es diu que del cap del déu Zeus, pare de tots els déus i sobirà dels homes, en va néixer la deessa Atena, que era bonica i posseïdora de la saviesa i de la veritat, a més de tenir potestat sobre la guerra. D’aquí que la veiem representada amb una llança i un escut on tenia gravat el cap de Medusa lliurat a la deessa per Perseu, l’heroi que havia aconseguit donar-li mort. La imatge de Medusa encara tenia poder sobre els enemics durant les batalles.

De les cerimònies per retre culte a la deessa Atena i dedicar-li ofrenes al panteó de l’Acròpolis d’Atenes, se n’ocupava una sacerdotessa que, es deia, era d’una gran bellesa, plena de gràcia i de cabells sedosos, fet que ocasionava que tothom en quedés encisat. Fins i tot se’n va enamorar el déu Posidó. Posidó possiblement estava ressentit perquè després que s’haguessin fet votacions, per només un vot el Panteó va ser consagrat a la deessa Atena, més votada per les dones, a les quals a partir de llavors no se’ls va permetre tornar a votar. Si les votacions les hagués guanyat Posidó avui Atenes no seria Atenes sinó Posidònia. Els romans més tard el van anomenar Neptú, déu del mar, de les aigües en general, de les tempestes i dels terratrèmols. És portador del trident i el podem veure esculpit en diversos llocs.

La sacerdotessa d’Atena, com hem dit, tothom que la veia se n’enamorava, però ella pel fet d’estar al servei d’Atena no li era permès unir-se a cap pretendent perquè per ser digna d’aquesta feina se li exigia que preservés la virginitat. Posidó, com a déu que era, res se li podia negar, per la qual cosa va anar al Panteó amb la intenció de posseir la sacerdotessa. Ella s’hi va resistir, però va ser inútil perquè a sota mateix dels peus de la imatge d’Atena, de dotze metres d’alt, la va fer seva. Aquesta violació provocà que la jove perdés la capacitat d’actuar com a sacerdotessa i Atena la va castigar convertint-la en l’ésser més esgarrifós que pogués existir, una medusa, no de mar sinó de terra, en una Gorgona. Dels seus cabells li van créixer recargolades serps, dels ulls sortits de les òrbites n’emanaven guspires de foc, la pell se li va escamar, li van créixer ullals punxeguts, tenia la llengua sortida, les mans de bronze, unes ales d’or i un cos totalment deformat. Rere aquest aspecte que recordava el dels morts que no havien estat enterrats, va desenvolupar el poder de convertir en pedra les persones que la miressin. El fet de tenir el poder de petrificar o convertir algú en estàtua de sal ja apareix en altres tradicions culturals.

Van manar fer-la matar, però ningú ho aconseguia perquè al mirar-la restaven petrificats. Per evitar aquests mals va ser desterrada a una illa llunyana fora de la terra coneguda on també vivien dues altres Gorgones. Finalment va ser el semidéu Perseu que —ajudat per Hermes i també Atena, que el van equipar amb unes sandàlies voladores, cosa que el feia invisible, i l’escut i l’espasa d’Atena— va poder arribar a aquell lloc remot i amb l’estratègia de caminar cap enrere la va decapitar. Medusa estava embarassada de Posidó i de la sang que li va brollar del coll nasqué Pegàs, el cavall alat, i Crisaor, home de l’espasa d’or.

Reflexionant sobre aquests fets, vaig considerar que la deessa Atena hauria d’haver castigat el déu Posidó pel que havia fet, ja que era el culpable de la tragèdia de Medusa i qui sap si aquella transformació que es deia que havia provocat Atena, no hauria pogut ser deguda al fet que Posidó fos portador d’algun bacteri que produís l’efecte orgànic destructiu. No ho podem saber, però és evident que Posidó va ser el responsable d’aquell acte.

Tenia escrits més de tres folis amb bastant de contingut amb algunes dades obtingudes de l’hemeroteca i em vaig decidir posar-me novament a escriure una tarda abans d’anar, al vespre, a un sopar d’antics companys d’estudi. Faig un breu incís per comentar que de petita havia sentit als de casa dir que no era bo jutjar els altres sense posar-nos a la seva pell. Sembla estrany com les bones paraules es puguin oblidar tan fàcilment perquè després de conèixer la història de Medusa, aquella tarda que estava escrivint vaig carregar les tintes contra Posidó, vaig jutjar la seva conducta que tenia molt a desitjar i no vaig dubtar gens a escriure el que pensava. Em vaig atrevir amb un déu!

Cap al tard d’aquell dia de novembre vaig arreglar-me per anar a sopar amb companys a un restaurant de Girona i la veritat és que em feia molta il·lusió. Des de casa al restaurant hi ha uns quaranta quilometres i en sortir plovia de manera suau, però al cap d’uns deu quilòmetres la tromba d’aigua que va caure va ser espectacular, impensable ara que plou poques vegades. El parabrisa no aconseguia retirar l’aigua dels vidres i de sobte em trobo fora de l’asfalt, que per sort era planer. Vista la perillositat d’aquell temporal vaig recular per allà on havia vingut i vaig avisar als companys que l’aigua va fer-me desdir d’anar a sopar.

Avui dia 17 de gener de l’any 2020 he vist a la pàgina de meteorologia de la Ajuntament de la Bisbal que el dia que havia d’anar a la trobada de companys, el 22 de novembre del 2019,  van caure en el decurs de tot el dia 34,0 l/m2 d’aigua de pluja. El riu Daró baixava en tota la seva extensió.

Era la primera vegada que una tempesta m’ha fet desdir d’assistir a una festa i ves per on vaig relacionar aquest fet amb una possible revenja del déu Posidó, que té el domini sobre totes les formes d’aigua, perquè la manera com plovia, a bots i barrals, era poc normal. Amb tot vaig pensar que podia estar agraïda que no hagués passat res greu.

Tres o quatre dies després d’aquest fet vaig continuar llegint llibres sobre mitologia per completar el text i en un deia que la deessa Atena sentia gelosia de la sacerdotessa, perquè era més atractiva que ella, motiu d’aquell càstig. Si bé tenia clar que algunes persones eren objecte de la gelosia, mai hauria pensat que també en tenien els déus, tot i que, ben mirat, som fets a la seva imatge i semblança. Amb tot jutjava malament la seva conducta perquè Atena és la deessa de la saviesa i de la veritat. Altra vegada vaig oblidar els bons consells.

Vaig desar el text a l’ordinador i després de fer un recés, el torno a obrir i si bé a l’escriptori hi havia la icona del fitxer, a l’obrir-lo van aparèixer els quatre folis en blanc. Mai m’havia passat res semblant! El vaig buscar per tots els racons informàtics que coneixia, incloent-hi la paperera, i res, no hi eren. Preguntant em van dir que hi ha un programa que pot recuperar informació de fitxers extraviats, però finalment vaig decidir deixar córrer l’article. (1) Amb tot em va quedar el neguit de voler explicar aquests fets i fer-ne un comentari.

No puc deixar de treure importància a aquestes dues situacions vinculades, i el primer que em surt dir és que demano disculpes als déus Posidó i Atena per haver tingut la intenció d’esbombar el meu desacord per la seva conducta, conscient que soc desconeixedora dels profunds ressorts que mouen tots els esdeveniments del món que actualment em toca viure. Estic condicionada a pensar en termes de dualitat com el de decantar-me pel bé i rebutjar el mal, dono més crèdit a la plenitud i transcendència de l’esperit que no pas a les forces de l’obscuritat.

Però també sabem de la fal·làcia de les dues polaritats que en el fons són una sola cosa i només varien en intensitat o grau. Per exemple hi ha el pol del bé com a continuïtat del pol del mal, el de la veritat i la mentida, el de la salut i la malaltia, l’amor amb l’odi, el conscient i l’inconscient, el llot oposat al nenúfar, la bellesa que pot anar a l’altre extrem i convertir-se en Medusa, la realitat i la fantasia, la vida i la mort…

Aquesta experiència per a mi ha tingut la seva rellevància perquè ha pres forma un dels criteris expressats pels pares, els n’estic agraïda. També considero que la irrupció gairebé espontània d’un aiguat i una pèrdua inesperada de documents han fet que centrés la meva atenció en un tema que és barreja de mites, fantasies i supersticions, d’aquelles coses que són poc demostrables, en contraposició als efectes del logo i de de tot allò que té consistència, que podem palpar, veure i experimentar i que a la vegada és comunicable als altres.

La interpretació dels conceptes que ens pot transmetre la medusa són molt amplis i a la vegada poder ser extremadament complexos, en especial si li busquem una vinculació de contingut psicoanalític, tot que en ocasions aquests atributs donats al subconscient  dels humans, també s’hi troba amagat quelcom del terreny del mite,  per aquest motiu faig l’ enllaç al text de la secció  Dalimaties titulat Galina dentata publicat al Periodic independent del dia 28 de abril del 2015 i donada  la seva complexitat  conceptual que ho avarca tot i per ser, diguem-ne  una forma  de Galimaties  és motiu que l’hagi trobat d’interès.

Nota

(1)  Relacionat amb l’escriptura invisible , fa poc  vaig  veure un llibre escrit per  Pep Vila i Èrika Serna titulat  Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, editat per Quaderns de les 7 Sivelles, 2006,  exemplar a l’ Arxiu de Palafrugell.  Mentre me’l mirava  vaig veure  un fragment  que deia: Es com si hagués escrit amb “vidriol del romà” o  tinta simpàtica  que fa un traç invisible  però que es pot recuperar emprant un reactiu. Vaig pensar  que la informatica  hauria de disposar  quelcom  de semblant.

Medusa sobre rajol de ceràmica
Medusa sobre rajol de ceràmica

Dalí pinta una medusa a Gala (Foto Museu Púbol)
Dalí pinta una medusa a Gala (Foto Museu Púbol)
La Medusa amb el coll seccionat i el naixement de Pegaso i Crisaor. Imatge Rosa M. Masana