Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
L’any 1980 vaig assistir a un taller de tècniques d’anàlisi transaccional útil per al coneixement d’una mateixa i també per a la docència en infermeria.
Els professors del curs ens van comentar que quan acabessin el nostre taller anirien a Bèlgica per fer un seminari titulat Les altres vides. La curiositat va ser gran entre nosaltres i l’endemà vam demanar-los si ens en podien fer una pràctica.
Estirats a terra, acompanyats de música i força relaxats, els professors ens van fer el que en deien sondatges. La tècnica consistia a imaginar que ens elevàvem cap a l’espai veient que la terra donava voltes, després d’una estona tornàvem a baixar i el primer que havíem de mirar eren els peus al tocar el terra i tot seguit el cos per saber si érem una dona o un home.
Una vegada sortits d’aquell estat espacial, els professors van dir-nos que expliquéssim la nostra experiència. La majoria de nosaltres vam considerar que havia estat satisfactòria, excepte una noia que es va veure com a un guerrer prehistòric que havia de manar executar a unes persones però, sentia que no ho podia fer.
Ens van demanar si trobàvem bé que treballessin per resoldre aquell estat d’angoixa de la nostra companya. Val a dir que veure com van desenvolupar aquella teràpia va ser una experiència que sempre he recordat.
Respecte als meus sondatges, en tocar de peus a terra la sorpresa va ser veure que duia espardenyes de pagès bastant plenes de terra i les meves cames eren molsudes i amb presència de pells de descamació. Era una dona bastant madura i vestia de negre amb un mocador al cap, el clima era molt agradable i em vaig imaginar que estàvem a la província de Tarragona, en una vinya on els ceps tenien un verd exuberant, a pocs metres hi havia el meu marit treballant i al fons una casa de pagès que vaig pensar era la nostra. En aquell moment sentia una gran calma i també satisfacció, curiosament provocada pel fet de saber que tenia la feina feta.
En el segon sondatge, i aquest és el que em porta a explicar-lo, duia unes sabates blanques impecables i anava vestida de comunió, sortia d’una casa en què les escales donaven a un pati o entrada interior i hi havia un test de fulles verdes que reben el nom d’aspidistra.
Foto actual del pati d'una de les cases Vayreda amb la planta d'aspidistra afegida perquè actualment no hi és
Caminava agafada de les mans dels qui suposava eren els meus pares per un carrer de llambordes i en aquell moment tocaven les campanes. En aquesta situació no tenia cap sensació anímica, només sabia que anava a fer la primera comunió.
Si bé no havia pensat mai més en aquells exercicis, passats bastants anys i un dia que vaig anar a Girona i baixava pel carrer de la Força, em vaig aturar a l’entrada d’una casa que tenia una gran portalada feta de dovelles.
Immediatament em va venir la imatge d’aquella visió de l’esmentat exercici sobre les altres vides. No m’ho podia creure! Era tot igual, fins i tot el test d’aspidistra; només mancaven els meus pares i el so de les campanes.
El que no coincidia era que per anar a l’església anéssim carrer de la Força avall, ja que la catedral era en sentit contrari. Dies més tard vaig pensar que potser anàvem al temple expiatori del Sagrat Cor, que està situat al carrer Albereda.
Actualment aquestes dues cases, de configuració semblant, del carrer de la Força tenen els números 13 i 15 i ens centra la nostra atenció les portalades fetes de grans dovelles. Una d’aquestes cases disposa d’una doble entrada que no deixa veure l’interior i l’altra es preserva igual com devia ser en principi. Al defora hi ha una placa que diu allà hi nasqué Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) pintor, fundador de l’escola d’Olot.
Hemos añadido un pequeño vídeo del día de la presentación del libro en Palafrugell el 10 de noviembre del 2006. La Asociación de Apoyo a la Mujer organizó un acto muy entrañable, lleno de sensibilidad.
Presentamos un breve vídeo filmado por Maria del Carme Cabo Tellez (epd), le estoy plenamente agradecida de que hubiera retenido aquellos momentos tan bonitos y emotivos por todos nosotros, se generó un cálido ambiente especialmente favorecido por las poéticas palabras de Eulàlia Hortal y por el canto de Neus Mar junto a su acompaña artística al piano Marina Pagès.
La Asociación de Apoyo a la Mujer de Palafrugell (ASDP) fue fundada en 1996 y desarrolló sus actividades hasta el año 2018. Cuando me propusieron hacer una edición de los artículos que de las comadronas había publicado en la Revista de Palafrugell mientras era director en Santi Messeguer. La persona que me sugirió realizar una edición de los capítulos presentados fue Maria Salvadó Calzada , mientras y responsable de las publicaciones de libro de (ASDP) en concreto de la colección que llamaron Mujeres con nombre propio.
Nos avinimos a la propuesta y les ofreció el trabajo porque se trataba de una asociación sin ánimo de lucro y apoyaba a las mujeres que lo necesitábamos. La Asociación se ocupó de la edición y realizó una tirada de 500 volúmenes.
Mesa de presentación. Maria Salvadó, Cloti Martínez, Juli Fernández, Rosa M. Masana y Carme Puigvert (MCC)
La directora y la vocal de (ASDP) Clotilde Martínez y Maria Salvadó respectivamente, presidieron la mesa junto al alcalde de Palafrugell Juli Fernández y la presidenta del Colegio de Diplomados en Enfermería de Girona Carme Puigvert y yo misma.
Clotilde Martínez hizo entrega de un obsequio en reconocimientos a la labor realizada en las comadronas que pudieron asistir al acto, que fueron Assumpció Feliu de que se trasladó de Bescano, Maria Noguer de Palafrugell y en cuanto a Maria Gràcia Pi , recogió el obsequio su hija, presidenta de la Cruz Roja de Palafrugell, debido a que hacía poco su madre nos había dejado.
Obsequio: Hija M.Gràcia Pi, Assumpció Feliu y Maria Noguer
El acto fue amenizado en primer lugar por la poetisa de Palafrugell Carme Hostalet que leyó una obra poética dedicada a la madre. A continuación la cantante Neus Mar junto a la pianista que le acompañaba interpretaron una de las clásicas canciones catalanas, de la madre que le habla a su hijo, canción muy entrañable, más aún cuanto todos vemos que Neus Mar estaba embarcada, que pronto sería también una futura madre.
El público disfrutó de este cálido evento que había sido cuidadosamente organizado, en la salida nos encontrábamos con algunos pastas y los clásicos peladillas del bautizo que no podían faltar. Además de los fotógrafos Paco Dalmau y Lluís Maimí, Mari Carmen Cabo Téllez (epd) realizó una breve filmación que hemos adjuntado más arriba y también hemos obtenido algunas imágenes de este texto.
Carme Hostalet, Neus Mar y la pianista.
Hemos localizado dos imágenes de la matrona Asunción Feliu de los dos días que fuimos a su casa en Bescanó , primero para hacerle una entrevista y después llevarle a que la leieras por si todo estaba correcto, a Maria Gràcia Pi no lo hicimos porque nos dio una de cuando era joven para ponerla en el libro y a Maria Noguer sí le hicimos una fotografía pero de momento no ha salido.
Asunción Feliu en su casa junto con su máquina de escribir ya la entrada
Passa sovint que quant busquem informació sobre algun tema en localitzem un altre que ens motiva a indagar-lo, això ens va succeir amb la Àngela Graupera Geli, una infermera que havia donat conferencies a Palafrugell i a d’altres viles del Baix Empordà enmarcades el tema de no a la guerra. La Àngela tenia l’autoritat amb parlar d’aquesta questió perquè tenia la experiencia d’haver viscut en persona el sofriment humà generat per la Primera Guerra Mundial.
Degut que el cognom Graupera és bastant freqüent a Girona i també perquè havia donar conferéncies a Palafrugell, vàrem pensar que era filla d’aquesta vila, però no, hem sabut que va nèixer a Barcelona, tot que es coneixen pots detalls de la seva vida. Si que sabem que l’agradava escriure i va aconseguir fer un bon treball literari i en un moment no massa llunyà a que esclatés la Guerra Civil Espanyola.
El diari Ara del dia 30 de setembre de l’any 1933 comunicava que al Centre Fraternal de Palafrugell s’havia de fer un acte pacifista organitzat pel Comitè Català contra la guerra i en ell hi havien de participar : Albert Carsí, Pere Geli, Àngela Graupera i Bertrán de Quintana que era el president del Comite Català contra la guerra i regidor d’Esquerra Republicana de l’Ajuntament de Barcelona.
D’actes similars se’n vàren fer a Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calonge, Begur i La Bisbal, la premsa també informava que estava previst fer-ne un a Torroella de Montgrí i a la vegada opinava que les esmentades conferencies habien fomentat una bona adhesió a la causa que les movia.
A Sant Feliu de Guíxols una conferencia es va fer el dia 19 de juny del 1933 en el Saló Novetats on hi va assistit també Àngel Pestaña (L’autonomista , 27-6-1933). A La Bisbal la concentració es va fer el dia 2 de juliol al saló d’espectacles de l’Ateneu Pi i Margall i va estar presidit per Bonaventura Casedevall acompanyat d’un un bon nombre de forçes polítiques. (L’Autonomista, 3-7-1933). El mateix diari del dia 11 de juliol del 1934 feia saber que a Barcelona s’havia constituit la delegació catalana del Comite Femení Internacional contra la Guerra i el Feixisme i donava els noms de les dones implicades, entre elles hi havia la Àngela.
Degut a un acte que s’havia de fer a Lleida que finalment va ser anulat hem sabut que la Àngela se l’ anomenava com a la coneguda propagantista llibertària.
Més endavat el mateix diari Ara del dia 7 de juliol del 1933 informava que Àngela Graupera havia participar novament a un altre acte pacifista al Centre Fraternal de Palafrugell i esmentava que les seves paraules relacionades amb els fets viscuts per ella mateixa van commoure l’auditor i va ser sorollosament aplaudida.
Es diu que Àngela s’havia allistar a la Creu Roja per atendre ferits de guerra i que havia estat a Nis, Servia i també a Melilla, mentre feia d’infermera acomplia també les funcions de corresponsal de guerra, essent la primera dona espanyola en desenvolupar aquesta tasca. Com a escriptora va obtenir força èxit la obra titulada. ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’
Per saber quelcom més de la Àngela com a infermera vàrem sol·licitar informació al Centre d’Informació de la Creu Roja però, dissortadament no disposen de registres d’ella, sí que molt amablement ens vàren lliurar alguns enllaços d’ articles amb els que podem conèixer diversos aspectes de la seva activitat, gest que els vàrem agrair i hem afegit aquest material a notes junt amb un treball més recent de Desirée Oñate i Xavier Pla.
Un dels lemes de la Àngela va ser : “Amad vuestra bandera, pero amad más la bandera de la Humanidad”
Dues portades de diferents edicions del seu llibre
De fet és poc freqüent que una persona nascuda a finals del segle XIX reuneixi quatre atribucions personals com les de la Àngela lque eren: infermera, corresponsal de guerra, escriptora i oradora. Comentar que ens ha provocat una certa estranyesa el fent que no s’hagin publicat imatges d’ella i que desconeguem la causa de la seva mort, algú ha escrit que va desapareixer.
El llibre de Àngela titulat ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’ va ser comentat per Desirée Ortega i Jose M. Reyes a la llibreria Altell de Banyoles el mes de maig del 2019 fet que ens mostra que es un tema que continua essent d’interès. (El Punt, Comarques gironines, 30-5-2019)
Si els fets esmentats ens suggereix alguna cosa és que la decició belicista sembla que sovint està prevista, estudiada i pactada, però per fer-la possible és necessari que la societat estigui dividida per blocs ideologics, d’altre manera una guerra civil no seria possible i l’experiencia ha demostrat que si bé alguna cosa es regenera sorgeix altre forma no esperada de constricció.
En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.
Ramon Piera activant el telèfraf
El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.
Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]
Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària, va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.
Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.
El telègraf de Breguet restaurat
La gran sorpresa.
Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.
Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.
Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.
Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.
Esquema del telègraf de Breguet
La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.
En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.
Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.
La instal·lació de la estació telegràfica.
Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal(TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.
L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.
L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .
L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.
Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)
Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.
Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.
El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.
[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.
[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un codi telegràfic patentat com a codi americà de Morse.
[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.
Relaconat amb ferrocarril que feia el tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona, cap d’estació de Corçà.
Assumpta Girona Jurado és la unica dona localitzada que acomplia les funcions de cap d’estació del ‘Tranvia del Bajo Ampurdan’ a començaments del segle XX a la vila de Corçà, Km 2’4,840, també anomenat Tren Petit. podem veure en aquest enllaç un fragmen de vídeo fet per Videplay serveis de la Bisbal.
Publicació a El Mercadal, 1998
Va ser gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), que hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que ens sembli quelcom de molt especial. D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.
El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936; la segona, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal i actualment també a Viquipèdia.
Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols
Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades a títol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema. El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdam”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el dia 30 de novembre se l’any 1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23 de març de l’any 1887 s’inaugura el tram Palamós-Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França. La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.
Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona
La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint-se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.
L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta, el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició que havia de ser necessària per desenvolupar la responsabilitat de cap d’estació. Tot i que també era modista.
Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.
Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona
Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època
La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conversar-hi una estona.
Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.
Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.
El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.
La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta, diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges.
Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens explica que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.
Buscant els néts de la senyora Assumpta
Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16 de febrer de l’any 1933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia de novembre de l’any 1976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si disposen d’ alguna fotografia.
Hem volgut imaginar-nos la tasca de cap d’estació que feia la Assumció tenin en compte algunes dades com la plantilla d’horaris que l’autor C.Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a tretze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.
Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.
No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació
Com s’ha esmentat al principi, no coneixem cap més dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa sabater, de 90 anys, que viu actualment a Palafrugell i el seu marit havia sigut el Cap de l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.
Amb tot, podem pensar que al km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que va aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.
Un familiar, Carles Girona, va contactar amb nosaltres però, després d’haver transcorregut tants d’anys no disposàvem de més informació que pogués complementar la història de la Assumpta.
Nota:
Aquest article de Rosa M. Masana va ser publicat a la revista El Mercadal de Corçà núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004
