Maria Gotas Prats, empresària surera de Palafrugell (1911-1933)
L’any 2014 vaig publicar un llibre titulat “Dones emprenedores (Palafrugell, 1857-1914)”, que tenia com a objectiu recuperar el nom i la trajectòria de les dones palafrugellenques que disposaven de negocis posats al seu nom, segons constava a la matricula industrial i de comerç de la vila (AMP). Durant aquest període, vàrem localitzar un total de 102 palafrugellenques que pagaven impostos per a la seva activitat empresarial, però en no trobar-hi la Maria vaig deixar de dir quelcom d’ella.
Sortosament, la Maria Bruguera Martí (besnéta de Maria Gotas Prats) després d’haver llegit el llibre, em va contactar per explicar-me que la seva besàvia gestionà una fabrica d’elaboració de taps de suro. Per això, la podem considerar una de les dones pioneres en aquesta matèria que des de l’any 1891 va estar vinculada al món del suro, i a partir de l’any 1911 va gestionar la seva pròpia empresa[i].
Apunts sobre la seva vida
La Maria Gotas Prats, va néixer a Palafrugell l’any 1867. Es va casar el dia 31 d’octubre de l’any 1891 als 24 anys, amb Enric Bruguera Corominas.
L’Enric era fill de l’empresari Miquel Bruguera Bofill (1830-1905) que va ser qui fundà la fabrica de suro a Palafrugell i estava casat amb Catalina Corominas, de qui més endavant donarem més referències.
Quan Miquel Bruguera Bofill va morir l’any 1905, la titularitat del negoci va passar a mans del seu fill Enric Bruguera Corominas.
La Maria i l’Enric van tenir dos fills: l’Eduard (1896-1964) i l’Angelina (1893-1974) però dissortadament, després de dotze anys de matrimoni, el mes de gener del 1911, l’Enric va morir i la Maria –que aleshores tenia 44 anys- es va veure obligada a agafar les rendes del negoci i tirar-lo endavant. Els seus fills tenien 18 i 15 anys, respectivament.
La Maria era una persona sensible als fets socials. Està documentat que l’any 1924 va contribuir econòmicament en una tómbola benèfica que es va organitzar a Palafrugell. El motiu era recaptar diners per ajudar als soldats del Regiment d’Àsia número 55, que aleshores estaven fent el servei miliar al Marroc[ii].
Maria Gotas Prats, morí a Palafrugell el 25 de març de 1933 a l’edat de 66 anys.
Referent a l’empresa
Com hem esmentat, la empresa va ser iniciada per Miquel Bruguera Bofill, l’any 1875 al carrer del Padró Gran.
Gràcies a la família, que ha guardat fins ara una factura amb el corresponent logotip, s’hi llegeix: Fabrique de Bouchons. Gros Comission Exportation Bouchons à Main Lièges Carrés i amb lletres vermelles sobreposades a estil segell diu: Bruguera & Demissy Successeurs. Finalment, a l’espai de la data hi consta: Palafrugell (Catalogne, Espagne), mostrant-nos que es tractava d’una empresa surera exportadora.
En morir Miquel Bruguera Bofill, el negoci va passar al seu fill Enric Bruguera Corominas i segons hem vist a la matrícula industrial del 1909, en aquell moment l’empresa estava situada al carrer de la Llibertat número, 2 de Palafrugell. Disposaven d’una taula i sis empleats. (AMP)
Després de la mort de l’Enric Bruguera Coromines, l’any 1911, la fàbrica va passar a ser regentada per Maria Gotas Prats i també van realitzar un canvi de logotip de l’empresa exportadora: Exportation, Manufactures de bouchons de liège, Propietaire… Maison fonde… Viuda de E. Bruguera. Actualment aquests documents són d’una gran vàlua testimonial.
La Maria Gotas Prats sabia llegir i escriure i, possiblement, també parlava francès, perquè estava emparentada directament amb la família Prats de la Carrera; gent d’una àmplia formació acadèmica a Palafrugell. Es constata que, a banda de gestionar i supervisar el treball de la fàbrica, la Maria possiblement en duia la comptabilitat i la correspondència. Tenia una bona amistat amb els propietaris la empresa surera de Can Genís i se sap que en ocasions aquests últims la van aconsellar sobre el bon funcionament del negoci.
En el detall del logotip de l’empresa de “Vda. de E. Bruguera” se’ns mostren sis elements molt importants dins l’àmbit de l’exportació de productes. En primer lloc s’observa l’alzina surera; la verdadera protagonista d’on surt la matèria prima. La locomotora de vapor, simbolitzant les exportacions peninsulars i europees i el vaixell, per a les d’ultramar. L’ús de les comunicacions es feina emprant el telègraf i molt aviat, també, amb l’arribada de l’electricitat amb el telèfon.
Fet manifestat mitjançant la inclusió del cablejat elèctric. Un altre element a destacar –a primer pla- són les saques que, lògicament, s’intueix que anaven plenes de taps i se sap que generalment eren de 50 quilograms. Tombat al terra, al costats de les saques, hi ha un caduceu o símbol d’Hermes, signe de la sanitat en general i que, possiblement, volia indicar la salubritat del producte. O sigui; mostrar que els taps havien passat pels processos de sanejament i inspecció de transport establerts per l’administració de l’època. Es pot dir doncs, que aquest dibuix fou un precursor del codi de barres actual.[iii]
Catalina Corominas (1830-1915)
La Catalina, fou la mare política de Maria Gotas Prats i també dona de caràcter i valenta. Casada amb Miquel Bruguera Bofill, van tenir dos fills que per circumstàncies curioses de la vida, van néixer a Reims, França.
Miquel va decidir anar a passar una temporada a la ciutat de Reims amb el propòsit d’aprendre noves tècniques per a la fabricació de taps de suro. Possiblement es tractés de taps de “champangne”, d’estructura diferent als clàssics o, simplement, per posar-se al dia envers la tècnica novadora en la fabricació de taps bessons[iv]. Segons Ramir Medir, entre els anys 1893 i 1895, l’industrial Palafrugellenc Martí Cama Prats, tenia a Reims una fàbrica anomenada “Gemius”, que elaborava un tipus de taps formats per dues peces[v], d’aquí que el nom de “Gemius” li era molt adient.
Després d’una estada força llarga, i en veure que el seu espòs (Miquel) no tornava a casa, ni tampoc donava senyals de vida, la Catalina, inquieta i cansada de esperar, finalment va decidir de llogar una carreta i emprengué camí cap a Reïms.
Hem de considerar que parlem de mitjans del segle XIX. Actualment, des de Girona a la ciutat de Reïms hi ha una distancia d’uns 1.200 quilòmetres. Calculant que una diligència carregada amb dues persones adultes (ella mateixa i el conductor) més l’equipatge, els cavalls potser havien de transportar una càrrega de 150 quilos. Suposant que realitzés una mitjana de vint-i-cinc quilometres al dia, deurien haver necessitat més de quaranta dies per arribar a la capital del xampany. Per aquest motiu, possiblement, una vegada van arribar a Perpignan -França-, van continuar la resta del viatge en tren.
La Catalina aconseguí llur propòsit i es va retrobar amb el seu marit. Val a dir que Reïms, en aquella època, tampoc devia ser massa gran. S’hi van quedar una bona temporada, doncs quan van decidir de tornar cap a Palafrugell, ho feren amb llurs fills, la Maria i l’Enric de 9 i 2 anys, respectivament.
La fàbrica va continuar passant de pares a fills fins l’any 1992, propietat de Joan Bruguera Ferrer, nét de Maria Gotas Prats, que després de crear la societat Tapones E. Bruguera, SA va haver de tancar degut a una crisi important del sector surer. Havien transcorregut 117 anys de negoci familiar.
AGRAÏMENTS
Agrair a la Maria Bruguera Martí i la seva Mare, la Lluïsa Martí Gich, per haver-me facilitat la informació i el material gràfic de la seva besàvia, ja que gràcies a aquesta aportació ara podem incloure a la Maria Gotas Prats en el llistat de dones emprenedores de Palafrugell, permetent-nos ampliar en aquesta línia la parcel·la històrica palafrugellenca de la etapa 1857-1914. També agrair a en Jordi Bruguera Martí, per la seva professionalitat i ajudar-me a superar aquell punt de la informàtica on sovint quedo encallada a l’espera que algú m’ofereixi una solució. Moltes gràcies.