Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Ferran Bach-Esteve i Àngels Ubasart: una immersió en el món de l’art

F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana

 

Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i  Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve. Si ho recordo bé, les classes es feien de set a nou del vespre.

Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.

A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)

Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.

Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)

A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.

Els alumnes (r. m.)
Els alumnes (r. m.)

Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.

Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)

El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.

Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.

La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)

Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que  em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.

Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)

Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.

No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora   el suport  de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.

El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)

Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el  professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.

Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)

Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasart va permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.

                                                                               

Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)

L’anècdota del professor Josep Rigol

Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.

Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a  mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.

La Venus profanada (r.m.)
La Venus profanada (r.m.)

Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.

Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc  sóc bona escriptora.

Leave a comment

name

email (not published)

website