Joan Sabrià va néixer a Torrent el dia 27 de febrer de l’any 1918 al mas Isern, conegut per can Busqueta. El seu pare, Josep Sabrià Janó, era fill de Torrent i la seva mare, Mercè Aynié Mató, de Sant Feliu de Boada. Gràcies a les dades proporcionades per una seva cunyada, Carme Girbal, després de fer un estudi genealògic familiar i d’haver consultat la seva biografia a internet, sabem que el llinatge dels Sabrià es remunta a l’any 1611 amb el matrimoni de Salvi Sabrià i Magdalena Castelló, natural de Canapost.

La branca d’en Joan ve de Miquel Sabrià Torroella i segons explica la Carme, en Joan de petit anava a estudi a l’acadèmia del senyor Àngel a Palafrugell i, quan tenia dotze anys, el professor va aconsellar a la família que el fes continuar estudiant perquè era un alumne brillant. En aquell moment en Joan era orfe perquè va tenir l’ensurt que la seva mare morís quan ell només tenia onze anys. El pare es va tornar a casar i van anar a viure a Llofriu.

Els seus primers estudis de medicina els va fer a Saragossa i després d’un parèntesi a causa de la Guerra Civil Espanyola va continuar la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona, després de la qual va especialitzar-se en Ginecologia i Obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, centre on durant el segon curs de l’especialitat va residir en qualitat de metge internista. En aquest centre es van conèixer amb la llevadora M. Teresa Rius Fàbregas, natural de Igualada, es van casar i tingueren quatre fills, Josep, Mercè, M. Teresa i Joan, dos dels quals van seguir la tradició de cursar estudis de la branca sanitària.

Finalitzada la seva formació d’especialista en tocoginecologia, es va interessar en la pràctica de la simfisiotomia, va ser l’any 1964 que accedí al grau de doctorat amb la tesi Valor de la sinfisitomia parcial subcutánea de Zárate en la obstetricia de los paises en desarrollo. Va obtenir un reconeixement per la seva recerca i va publicar diversos treballs científics, un d’ells a l’Enciclopèdia Medicoquirúrgica francesa. Va donar conferències en universitats de medicina, també a l’estranger, com al Caire, on va fer una estada d’un mes i mig. L’any 1949 va publicar a la Revista Española de Obstetricia i Ginecologia l’article “Mi experiència con la sinfisiotomía” Podem dir que va ser l’introductor de l’esmentada tècnica a les comarques gironines així com de la laparoscòpia, la citologia cervical, el monitoratge electrònic i bioquímic fetal, l’ecografia, l’amniocentesi diagnòstica i va practicar la primera intervenció quirúrgica ginecològica amb la tècnica de la laparoscòpia.

Residia a Girona, on tenia la consulta particular, però també en els seus primers anys d’exercici professional visitava a la Bisbal i a Palafrugell. L’any 1957 va ser inaugurada la residencia sanitària Álvarez de Castro de Girona, actualment hospital Josep Trueta, on va ser contractat per exercir i l’any 1974 va ser nomenat cap dels serveis de ginecologia i obstetrícia, càrrec que va exercir fins a l’any 1986, any poc favorable per a ell perquè el dia 9 d’octubre li va sobrevenir la mort. El doctor Sabrià també havia estat membre actiu del Col·legi de Metges i de l’Agrupació de Ciències Mèdiques, ambdues entitats de Girona.

Han estat diverses les llevadores del Baix Empordà que van tenir ocasió de treballar amb el doctor Sabrià, ja fos a l’hospital general com en algunes de les consultes de diversos municipis, en especial quan es presentava un part distòcic, o sigui, amb risc per a la mare o el nadó.

Disposem d’aquesta informació perquè ens va ser explicada per les mateixes llevadores al llibre Llevadores de Palafrugell: 165 anys d’història (2006). A la pàgina número 71, sobre la llevadora Carme Pareta, consta un text que em va lliurar el germà de la Carme que havia estat redactat pel doctor J. Sabrià i publicat a la revista Surgere l’octubre del 1965. Amb motiu de la defunció de la seva col·lega Carme deia: “Desgraciadamente perdida en plena juventud. Cultísima como pueda serlo una chica inteligente y estudiosa. Muy bien preparada para el ejercicio de su profesión; su colaboración era sinónimo de seguridad diagnóstica, eficacia en la ayuda, corrección en el trato, discreción en la actitud, distinción en la conversación. Su llamada era siempre una tranquilidad para el tocólogo, que sabía de antemano con qué problema iba a enfrentarse; difícilmente después de su diagnóstico podía haber sorpresas. La enfermedad que acabó por llevársela a la tumba le impidió el ejercicio de la profesión en los últimos años de su vida, entre sufrimientos y esperanzas que no llegaron”. Consta al llibre de Rosa M. Masana. Llevadores de Palafrugell, 165 anys d’història, pag. 71.

 La simfisiotomia

Caldria dir quelcom d’aquesta pràctica poc coneguda per les persones no expertes. Més coneguda és l’episiotomia, practicada en algunes ocasions per les llevadores. Es diu que la tècnica de la simfisiotomia es remunta a l’any 1777, quan va ser aplicada per Jean-René Sigault a París, però va tenir poca continuïtat, ja que no estava exempta de complicacions. Va ser l’any 1914 quan el metge i urbanista Enrique Zárate, de Buenos Aires, reintroduí novament la tècnica amb el nom de simfisiotomia parcial subcutània, coneguda també com a mètode Zárate i més endavant també com a pubiotomia, de la qual va ser pioner el doctor Sabrià, tot i que cal dir que era un mètode restrictiu, aplicable només en situacions de risc tant per al nadó com per a la mare en el moment de travessar el canal del part, en ocasions per una desproporció cefalopèlvica.

La pelvis està formada per tres parells d’ossos simètrics i un d’ells és el del pubis, situats a la part anterior i baixa i externament configura l’anomenat cim de Venus propi de les dones. Es tracta d’un lloc d’unió dels dos ossos púbics mitjançant un teixit fibrocartilaginós i gras formant un coixinet o protuberància triangular que acompleix funcions d’amortiment durant l’acte sexual i sensitiva. Segons alguns estudis, aquesta estructura té la propietat de distendre’s sota la influència de la relaxina, hormona que es forma durant la preparació per al part. La tècnica Zárate consisteix a fer una incisió a l’esmentat teixit per aconseguir separar els ossos púbics i donar més espai al canal del part.

És sabut que al planeta Venus hi ha un cim de 11.000 metres, mentre que a la Terra el pic més alt és l’Everest, amb 8.848 metres. Potser aquest és el motiu que aquesta zona anatòmica hagi rebut el nom de Venus, la deessa romana de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Curiosament les exploracions del planeta Venus amb sondes espacials russes i americanes es van iniciar la dècada dels anys seixanta, coincidint també amb la recuperació  de la esmentada practica i la entrada al mercat la anticoncepció hormonal el 1960 als  EUA i el 1961 a Europa.