Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Envellir amb salut

El procés fisiològic de l’envelliment és produït per un conjunt de canvis bioquímics del organisme que poc a poc van minvant les capacitats  d’acció. Hi ha persones que viuen el fet d’envellir com  a una pèrdua important, es senten que no son útils per res, no tenen motivacions   i es desanimen. Aquest estat psicològic és un terreny abonat perquè qualsevol esdeveniment poc agradable o conflictiu sobreafegit actuï com una mena de revulsiu que afavoreixi la possibilitat d’emmalaltir.  Però si mirem el fet d’ anar posant anys  com una etapa més de la vida, deixant coses enrere lògicament, però sense nostàlgia, amb la  serenitat que proporcionen els anys viscuts, que a més ajuden  a veure les coses amb més relativitat i sense els apassionaments propis de la joventut, podríem dir que la vellesa un estat modèlic d’experiència personal.

I aquest model d’envelliment es dóna amb més freqüència de la que pensem, només a Pals, actualment,  hi ha cinc persones més grans de 90 anys que confirmen que fer-se gran no és sinònim de pèrdua de salut, que la vida pot ésser viscuda encara amb un bon nivell d’autonomia i benestar.

Per això es va considerar que podria ser interessant  saber quelcom de la vida de les cinc  persones  gairebé centenaris que  van néixer al municipi de Pals, o sigui d’alguns palsencs de tota la vida, perquè consideràvem que ens podrien  explicar coses enriquidores  per a tots nosaltres.

Rosa Anguila Carbonell
Ammophila arenària (burroms)
Ammophila arenària (burroms)

Va néixer a can Juliol dels Masos de Pals el mes d’agost del 1899 i de molt jove va començar a treballar en les diverses activitats del camp i una de les seves ocupacions fou anar a plantar borroms (1) a la platja de Pals, llogada pel senyor Coll. Als dinou anys es va casar amb en Jaume Capellà Cases, fill de Pals i pagès d’ofici. En Jaume no tenia massa salut, per la qual cosa la Rosa va haver de treballar la terra, fins i tot segar amb la dalla. Van tenir tres fills, en Ramon, en Pere i l’Angel. En Ramon va haver d’anar a la guerra, on va morir; només tenia dinou anys i formava part de la quinta del biberó. La pèrdua d’aquest fill va ser un cop molt fort per la Rosa, però ho va superar. Les adversitats, però, no vénen soles i al cap de poc temps, l’ Angel, el fill petit i un excel·lent mecànic, va morir de malaltia. La Rosa va patir un dels pitjors tràngols que pot succeir a una mare, la mort d’un segon fill. Amb l’ajut d’en Pere, la seva muller Maria i en Lluís, germà de la Maria, ho va tornar a superar. Posteriorment, l’any 1968 va morir el seu marit després d’haver­ lo cuidat abnegadament.

Maria Roura

La Maria Roura, la jove de la Rosa, parla d’ella amb gran afecte i admiració: «és una dona molt maca, que esti­ ma i es preocupa per tothom; sovint pregunta per persones a les quals fa temps que no veu, no es queixa gairebé mai i sempre vol ajudar, tot i que cada vegada pot menys; no s’ha enfadat mai amb cap veí, ben al contrari tothom l’estima».  Encara avui, quan el seu fill Pere menja, ella s’asseu al seu costat per fer-li companyia i procurar que deixi el plat ben net com quan era petit.

No ha tingut mai cap malaltia important. Ara és totalment sorda, cosa que els fa patir molt a tots perquè no sap llegir el moviment dels llavis. En Pere, el seu fill, explica que la seva mare sempre ha menjat de tot (en poca quantitat), principalment pa i patates, tomàquets, poma cuita, arròs bullit i mel. Prefereix el peix a la carn, tot i que menja ambdós productes de forma moderada. La Rosa sempre ha anat molt polida: porta un davantal ben posat agafat amb dues agulles imperdibles i parla salat (ces noi, es davantal, na Maria … ). És una persona encantadora i m’ha sorprès la  seva voluntat  de voler sostenir la cama aixecada mentre li curo la ferida.

Josep Planelles Anguila

Nascut el 21 d’abril de l’any 1903 als Masos de Pals, al Mas de ca l’Anguila, on encara viu. Tot i ser el més petit dels tres germans, aviat va començar a treballar. Als dotze anys, el senyor Isidre del Mas Sardó el va llogar perquè tingués cura del bestiar. Aquest mateix senyor Isidre el va ensenyar a llegir utilitzant El manuscrit groscom a llibre de lectura. Entre aquestes classes i les nocturnes del mestre Joan Valentí a Ca la Pruna va aprendre força i se li va despertar d’interès per la poesia.    Va fer el servei militar a l’Africa, i allí va agafar les febres (explica que de poc no se’n surt). Però, és obvi que en Josep havia de ser un xicot fort. De nou a Pals, va treballar en el conreu de l’arròs al Mas Gelabert.   També li agradava fer estris i escultures amb fusta de bruc. En una ocasió, li van demanar que fes un Sant Crist, però la persona que li havia de pagar la feina no ho va fer perquè «estava més pelat que ell, diu ».

Josep Planelles i Rosa M. Masana
Josep Planelles i Rosa M. Masana

r amb la Maria Vidal Sagrera, de can Saulot, que vivia al carrer Samària. Mossèn Manuel va ser l’encarregat d’administrar el sagrament del matrimoni. Van tenir dues filles, la Gracieta i la Francisqueta, i entre totes dues els van donar sis néts i vuit besnéts. Als 86 anys va quedar viudo, i es va haver de resignar a viure sense la Maria després de seixanta anys junts.

Actualment, el senyor Josep no hi veu i tret d’ algunes petites dolences, diu que es troba perfectament.  Potser , quan  no es veuen les  les coses de fora s’han de mirar més les de dins, per això  ens transmet una riquesa interior en relatar algun fet . Sap moltes poesies que recita amb energia i gràcia. La seva besnéta Susanna les ha gravat perquè no voldria que es perdessin. Una d’elles diu així: «Rico nunca te hagas alarde ante el pobre de su miseria, ni tú pobre al ver al rico no maldigas tu pobreza, porque el rico con sus tesoros y el pobre con sus miserias desnudo como has nacido has de volver a la tierra», I aquest va per a vostè diu: «el uso da la vida, el abuso la  quita», reflexiono … seré moderada.    Fa dos anys, el periodista Rubén Fornós li va publicar una entrevista al Setmanari La Proa (29/5/1995), seduït per la seva personalitat i les oportunes frases que utilitza.

Quant als seus hàbits de vida, diu que ha treballat molt , que ha menjat de tot (li agrada en especial la botifarra i l’arròs) i que encara fa el cafè i la copeta de brandi en un bar dels Masos,  no fuma.

Maria Bofill Deulofeu

Nascuda el dia 24 de març de l’any 1904 al carrer Samària número 36. Filla de la Consuelo i d’en Josep, conegut popularment com a l’avi rajoler; de fet, molta gent parla d’ella com la Maria rajolera. Va viure la seva infantesa a Pals i  als  14 anys, atreta per la docència, els seus pares van decidir matricular-la  a l’Escola Normal de Magisteri de Girona. Acabats els  estudis  va treballar de mestra durant 43 anys.

A partir de la seva jubilació, la vida li va fer un gir de 90 graus,  diu. El marit va agafar una malaltia crònica i ella va intentar restablir-lo durant onze anys. Un any abans de la mort d’en Miquel, també havia mort la seva germana Amàlia. Des d’aquell moment va quedar força sola, però la Maria mai estarà sola del tot perquè té un caràcter molt afable i les portes de casa seva sempre estan obertes per a totes les seves amistats (que són moltes). Ella mateixa diu: «No m’agrada la solitud, per això he procurat que els que m’envolten es trobin bé al meu costat». Certament, la Maria transmet aquest seu· tarannà acollidor. Una de les coses que té més en compte és no parlar de mals. «Tots en tenim» diu «però no cal que sigui aquest el tema de la conversa en una reunió d’amics. Es pot conversar de política, de les coses que passen al poble, d’afeccions, del que es vulgui». De jove i no tan jove, li agradava practicar la natació. Va ser una de les pioneres en aquest esport.   Menja de tot, però les sopes, de tot tipus, són un dels plats favorits. Reconeix també que ha menjat poc i sovint, i que “consumeix la carn amb moderació.

Maria Bofill Deulofeu

Sebastià Massot Fontanillas

Va néixer a Pals, al carrer Samària, el 18 de setembre de l’any 1904. Va ser el tercer de cinc germans. Els seus pares tenien una fusteria a l’actual carrer Enginyer Algarra, cantonada amb el carrer Pere Coll. N’és testimoni una fotografia de l’any 1905 en què es veu en Tià a coll de la seva mare i el seu pare portant  una serra a la mà, al  portal de l’establiment.

En Sebastià, de petit, va fer durant quatre anys d’escolanet  a l’església de Pals. Ha treballat en molts oficis: de pagès, als camps d’arròs, de boscater, de cambrer i fins i tot de barber, demostrant que té un caràcter decidit i dinàmic.  Una de les seves afeccions que des de petit practica és el cant.  Aprenia amb molta facilitat les cançons que un music  ambulant tocava amb el  manubri pels carrers de Pals; per exemple, Catalunya està trista, “Un molino, La tabola, Càdiz, Primer tango, Guadalajara, Te quiero, San Juan, Adiòs, Pintor.” En Tià és un gran amenitzador de les  festes i sortides d’ excursions que s’organitzen a Pals.

Actualment té 93 anys, però no ho sembla, tothom queda sorprès quan  sabem que cada dia camina quatre quilòmetres, i que cada Onze de setembre  puja a la muntanya de Quermany. Viu amb la seva germana Lola qui explica que en Tià no està mai malalt, sempre el veus ple de vitalitat, trescant munt i avall.   En preguntar-li pel secret de la seva joventut respon que no ha estat mai tronera malgrat que no s ‘hagi casat. Diu: «quan arriba un autocar d’avis a Pals, per cada home que baixa, baixen tres dones; això vol dir quelcom, oi?». Penso que té raó, l’autocar pot ser una mostra a l’atzar d’una realitat social evident com ara l’existència de més vídues que vidus.  Quant als hàbits alimentaris, confessa que li agrada tot, especialment la llet. No és fumador actiu ni gairebé passiu.

Sebastià Massot Fontanillas

Montserrat Bou Font

Nascuda el dia 10 d’abril de l’any 1905 a Torrent. De joveneta va fer d’assistenta a casa dels pares de l’escriptor Josep Pla, al carrer Torres Joanama de Palafrugell. La senyora de la casa, la Maria, sabia molt de cuinar i li va transmetre els seus coneixements culinaris que posteriorment li van ser de gran utilitat. Al cap d’un temps va deixar aquesta casa per anar a treballar amb la família Bonany. El senyor Joan Bonany era un teòric de la sardana (2). La Montserrat encara guarda un exemplar del llibre que va escriure sobre aquesta dansa. Aquestes feines les va fer durant els anys 1926 i 1929, i recorda que tenia assignat un sou mensual de 40 pessetes.

L’any 1929 es va casar amb l’Alfred Parera Ruart, fill de Pals, i va anar a viure a la casa pairal  dels pares d’ ell  que tenien als Masos de Pals, el matrimoni va tenir dos fills en Lluís i en Narcís.  Comenta que  després de casada, es va dedicar a la família i a treballar al camp: herbejar l’arròs, sembrar i segar amb la corbella o amb la dalla.  Va quedar vídua ara fa 19 anys, però va procurar anar endavant, donant-se vida i ajudant amb tot el que pot a la Ramona, la seva jove.  Li encanta traficar per l’hort de casa seva: al matí, quan es lleva i fa bo, ja troba un munt de coses per a fer-hi.  La Ramona diu que gira les truites tirant-les enlaire i tomant-les a recuperar amb la mateixa paella; també comenta que té un caràcter molt agradable, que és patidora i es preocupa per tothom, principalment pels néts i besnéts que l’anomenen «baba» .

La Ramona diu que gira les truites tirant-les enlaire i tornant-les a recuperar amb la mateixa paella; també comenta que té un caràcter molt agradable, que és patidora i es preocupa per tothom, principalment pels  tres néts i  tres besnéts que l’anomenen «baba» .

La Montserrat és prima i àgil. Menja de tot, preferentment verdures del seu hort, no li agraden les llenties i no ha abusat mai de la carn. Ha superat amb facilitat petits problemes de salut i amb la psicologia de no escoltar-se massa el mal.

Montserrat Bou Font
Montserrat Bou al hort de casa seva (Imatge Rosa M. Masana)
Montserrat Bou al hort de casa seva (Imatge Rosa M. Masana)

Alguns aspectes que  em observat  i tenen en comú :

Excepte la Maria els demès, Rosa, Josep ,Sebastià i Montserrat han treballat als camps d’arròs de Pals, tots, però, han viscut  els anys  durs  de la Guerra Civil Espanyola. I referent a l’alimentació han comentat que mengen de tot però sense abusar-ne de res  i en especial son poc carnívors  també d’ entre els homes cap a  estat fumador actiu.  Un altre factor  comú que  podem considerar de gran pes, es que tots tenen alguna afecció o tipus d’habilitat natural,  tenen també molt contacte social  o si més no un paper important dins  l’àmbit de la família, es senten útils, estimen i son estimats per les persones que tenen al costat.

Notes:

1. El borró ( Ammophila arenaria, anomenat popularrm borrom) és una planta herbàcia perenne de la família de gramínies, de fulles llargues, cargolades i junciformes, i de flors en panícula cilíndrica d’un blanc groguenc (Diccionari de Llengua Catalana, Enciclopèdia Catalana. 19(4). Anomenada popularment borrom, es plantava a les platges per evitar que el vent desplacés la sorra,  creant les anomenades dunes que durant anys han protegit les platges.  Amb el borró també s’havien fet  cofins per posa pa.

2. Joan BONANY, Lo que és la sardana i com es balla, impremta Palé, Palafrugell maig del 1923.

Fotografies: Rosa M.Masana

Article fet per Rosa M. Masana i  publicat a la revista Torre de les Hores de Pals núm. 8  gener-juny 1997, ara amb algunes modificacions

Leave a comment

name

email (not published)

website