Quan la fortalesa de les cames i la potència del cor i pulmons ens assenyalen que el temps no ha passat en va, quan quelcom flaqueja, és quan valorem el que hem fet de joves. Això que explicaré, encara que no sigui res de l’altre món, sí que per a mi té la seva importància, en especial aquest any, potser perquè una inesperada malura ens reté a casa i recordes que pujàvem cims sempre amb el goig de poder veure el paisatge fins allà on arribava la vista.

Per situar els cims que vaig pujar, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ha fet un llistat dels cent cims més emblemàtics i valorats de Catalunya que ha incorporat a la Viquipèdia indicant l’altitud de cada un d’ells, la ubicació amb coordenades i imatges. Us presento a continuació alguns dels cims que he fet a peu, descartant els turons i collades fetes amb cotxe.

Sant Llorenç del Munt, la Mola i el Montcau (1.057 m)

La muntanya de Sant Llorenç del Munt està situada al Vallès Occidental i de fa uns anys  és Parc Nacional de Catalunya, per als terrassencs sempre ha estat una muntanya de referència per fer-hi excursions. En aquella època jo estava afiliada a la secció d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i durant un temps van ser diversos els diumenges que hi anàvem a fer excursions o introduir-nos en algun avenc.

Per anar a la Mola o bé al Montcau sortíem de Matadepera, encara que algunes vegades hi havíem anat des de Terrassa. Tant podia ser que agaféssim el camí de la Senyora, que era bastant planer, o el Mal Pas de la Casa, de forta pujada i més curt.

En una de les caminades va venir la mare d’una companya, que si no recordo malament es deia Rosalia. Després d’esmorzar als Òbits iniciem novament la marxa vigilant perquè les pedres d’aquesta zona eren molles a causa d’un regalim d’aigua, la Rosalia va  relliscar i va caure asseguda sobre una cama. El “crec” de la fractura distal de la tíbia i del peroné va ser molt agut; ho recordo perquè caminava al seu costat. El turmell estava desviat a un lateral. Sense pensar-m’ho gens li agafo el peu, l’estiro i faig la maniobra de tornar-lo a posar a lloc.

La situació es va fer complicada, però de seguida uns nois del grup que sempre anaven ben equipats van anar a tallar alguns troncs i branques de boix per fer una llitera, uns altres immobilitzàvem el turmell fracturat i li vàrem donar dues aspirines dissoltes en aigua.

La sorpresa va ser gran en veure com havia quedat de bé la llitera, ja que a més amb una corda que algú portava van fer un entramat on van teixir branques de boix. Seria magnífic que ara poguéssim disposar d’una imatge. Va succeir, però, que la xarxa, feta de corda, amb el pes de la Rosalia va anar cedint fins que va arribar que les natges li tocaven a terra. L’únic avantatge d’aquella postura era que almenys la cama es mantenia alçada.

Vista la situació un noi es va oferir per baixar a Matadepera i avisar la Creu Roja —parlem de l’any 1967 aproximadament, quan no disposàvem de telefonia mòbil—. Quan van arribar els socorristes la van acomodar a la seva llitera, es van assegurar de subjectar-la molt bé perquè vàrem haver de baixar-la pel Mal Pas de Can Pobla, en alguns trams la llitera anava gairebé vertical; sort que tots ajudàvem. Ara que a m’agrada fer vídeos, era una situació per haver filmat.

La muntanya de Montserrat

Quan decidíem anar a Montserrat agafàvem el tren a l’estació de Renfe de Terrassa, popularment Estació del Nord i baixàvem a Castellbell i el Vilar, caminàvem per la carretera en direcció a Monistrol fins a trobar el trencant que pujava al pont que travessava el riu Llobregat i des d’aquí enfilàvem muntanya amunt,  sempre vigilant l’horari del cremallera per no coincidir en un lloc compromès.

En una ocasió vàrem anar fins gairebé a Sant Jeroni a peu i també havíem fet la regió de les Agulles, on s’arribava per un altre vessant de la muntanya i un tros en cotxe. Aquest indret feia respecte per la seva configuració laberíntica, per on era fàcil desorientar-te.

El Pedraforca (2.506 m)

El Pedraforca actualment forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca del Berguedà. Hi he anat d’excursió, penso, quatre vegades; en una de les quals vàrem pujar fins a l’enforcadura per la zona de la Tartera i no arribàvem mai a dalt perquè fèiem un pas endavant i un enrere a causa de les pedres. Personalment no he pujat cap vegada al Pellegó Superior, perquè sovint alguns ens quedàvem a baix donant suport als qui hi pujaven.

Ve al cas explicar una anècdota. En una d’aquestes sortides s’havia afegit al grup un noi nou i en arribar a Saldes amb cotxe ell i jo vàrem decidir que no aniríem a Gósol com volia fer la resta de la colla, que volien anar a aquest poble i caminar fins al refugi. Nosaltres vàrem considerar que el camí era massa llarg i vam decidir anar directament al refugi. Una de les noies ens va demanar si li podíem portar la motxilla perquè li pesava bastant.

El nou company i jo dúiem agafada la motxilla per una tira de l’esquena cada un. Després d’un temps d’estar-nos al refugi i en fer-se fosc, va venir un home que ens va dir era pastor d’un ramat d’ovelles i vivia al refugi. No sé com es procurava els queviures perquè ens va dir que feia tres mesos que no baixava al poble. Nosaltres estàvem a fora esperant que vingués la colla, però el pastor va dir-nos: “No cal que els espereu aquí a fora. Si dieu que han de venir des de Gósol aquesta nit no els espereu pas!”

Vàrem sopar dins el refugi amb la tènue claror d’una espelma. El pastor i jo estàvem asseguts a la taula davant per davant i mentre ell menjava no mirava el plat, em mirava a mi i d’una manera que m’intimidava, em feia mitja por amb aquella claror bellugadissa de la candela. Semblava l’home de les neus.

Les hores anaven passant i els companys, com el pastor ens havia dit, no arribaven i ens en vàrem anar a dormir. A dormir és un dir perquè jo no podia aclucar els ulls fins que vaig dir al noi:

—Escolta —no recordo com es deia—, et fa res que m’arrambi aquí al teu costat?

—I tant que no, ja ho pots fer, no faltaria més! —va respondre.

 —Bé, t’ho dic perquè, saps, tinc por —li digué.

 —Por de què? —va preguntar.

—Del pastor, em mirava d’una manera estranya.

No va dir res, perquè possiblement no s’havia fixat en aquest detall.

No m’havia posat la camisa de dormir, anava amb la mateixa roba d’excursionista i posada dins del sac ben tancat.

L’endemà al matí finalment va arribar la colla i tots ells, mig baldats, van explicar que se’ls havia fet fosc i estaven desorientats al bosc amb l’inconvenient que no podien estirar-se per descansar perquè el terreny feia baixada.

Ara tot escrivint he recordat una altra experiència succeïda aquí al Pedraforca. Un dia a l’arribar al refugi no hi havia cap llit disponible de manera que vàrem haver de fer bivac al ras, ens vàrem posar en línia els uns al costat dels altres i sobre un terreny amb pinassa i força desnivellat.

Així que va despuntar el dia i em vaig despertar m’adono que estic sola al mig del bosc, que no tenia ningú al costat. Vaig entrar en pànic perquè allò era un abandó, fins que vaig veure la filera de companys dormint tres metres més amunt. Havia succeït que mentre dormia i com que sovint em giro moltes vegades el sac va anar lliscant cap avall. Pot semblar una ximpleria però aquesta sensació és impactant.

Que curiós que és el Pedraforca! Si no hagués escric aquest relat no hauria vist els tres fets succeïts en aquest indret, quan estava al llindar d’un precipici, quan em vaig imaginar un film amb un pastor i quan vaig experimentar uns angoixants segons d’abandonament. Què deu tenir la serralada del Cadí?

Montardo (2.833 m)

El Montardo està situat a la Vall d’Aran i d’aquesta excursió recordo que ens vàrem quedar a dormir al refugi que actualment es diu Joan Ventosa per l’endemà pujar al cim.

Amb la colla que anava hi havia un parell o tres xicots que estaven força entrenats a fer muntanya i a les fotografies consta que era el mes de setembre del 1978. Aquesta va ser un excursió força fatigosa en especial a la baixada degut a la gran quantitat de pedres i petits rierols d’aigua, però amb molt bones vistes i llacs.

Amb algunes persones d’aquesta mateixa colla el mes d’octubre també del 1978 vàrem fer una excursió per la zona del Canigó.

Intent de pujar al Puigmal, (2.908 m.)

Varen anar un grup de joves a Nuria amb el cremallera amb l’objectiu que l’endemà pujaríem al Puigmal  que està situat a la comarca del Ripollès. No vàrem preveure el temps i tampoc ningú ens va avisar que s’acostava mal temps.

Després d’un tram de caminada costa amunt, es posa a nevar, una neu petita i glaçada acompanyada d’un fort vent que feia que aquella neu es claves a les zones descobertes de la pell com era la cara de manera que semblaven agulles. Un parell de vegades ens vàrem haver d’ajupir al terra perquè el vent ens tombava .

Vista la situació vàrem decidir tornar cap el Monestir, el problema va ser que després de caminar uns metres, no veien per on era el camí perquè tot estava cobert de neu. Era terrible, teníem la sensació que ens havíem perdut i no sabríem com tornar, aquelles moments que vàrem caminar a la deriva van ser interminables.

Finalment un noi que anava al davant diu: Ei, nois bec el Monestir! va ser una gran alegria perquè sabien que caminaven en bona direcció, ens vàrem veure salvats.  En arribar al refugi observo que un noi tenia el bigoti fet una crosta de neu, però qui en va espantar, va ser un altre noi que tenia la cara negre, com si se l’hagués necrosat, sort que la causa era que amb la mullena se l’ havia destenyir-se el tapaboques que el duia de llana i de color negre.

El Tagamanent (1.056 m)

El turó del Tagamanent esta al Vallès Oriental, on al seu cim es troba el castell que es diu havia estat propietat dels comtes de Barcelona. No recordo res d’especial d’aquesta sortida, només que vàrem gaudir del dia i del paisatge.

Pla de l’Estany -La Massana- Andorra, 2050 m.

No recordo fins ho vàrem arribar però no tinc cap imatge del refugi Joan Canut, si algunes de la ruta. Al album hi tinc un esquema del trajecte ¡, el més segur es que haguessin fet la excursió d’un dia.

Sant Salvador de les Espases (413 m)

Sant Salvador està situat sobre el Congost del Cairat al municipi d’Esparraguera  a la comarca del  Baix Llobregat. Recordo que hi vàrem anar una colla bastant nombrosa i ens ho vàrem passar força bé i sense cap novetat en especial.

Baix Empordà i Alt Empordà.

D’aquesta zona a peu només he fet el Montgrí, el Quermany Gros, els Metges i el Puig d’Arques. De totes aquestes excursions recordo que en arribar a casa em sentia més bé, més vitalitzada i quan m’estirava al llit tenia la impressió que havia crescut un centímetre, és curiós. Del Alt Empordà Sant Pere de Rodes. Algunes de les imatges les tinc en vídeo.