El meu germà Isidre era un nen sa, guapo i especialment intel·ligent. Es feia estimar. De petit anava a una escola religiosa i obtenia bones qualificacions; destacava per la facilitat que tenia per plantejar-se preguntes gens fàcils de respondre, i mostrava un interès especial per la física.
Tot anava bé gràcies a l’esforç de la meva mare, ja que el meu pare estava empresonat a conseqüència d’un episodi d’atac i defensa personal. Per sort, els meus altres tres germans, tot i ser molt joves, treballaven.
L’any 1943 el meu pare va sortir de la presó i es va emplear com a agricultor treballant uns camps de vinya propietat d’un cunyat seu i d’altres propietaris. El llast ideològic que havia deixat la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) continuava ben viu, i els ciutadans eren catalogats amb facilitat com a “de dretes” o “rojos”. El meu pare va patir les conseqüències de la guerra per ambdós bàndols, i també per un fet que només la família coneixia.
Durant la guerra havia amagat, per evitar que el matessin, el propietari de les vinyes de la comarca del Bages on ell treballava i vivia. Va ser descobert un dia que li portava menjar i el van empresonar immediatament. En aquell moment tenia cinc fills en edat escolar i una filla de pocs mesos. Va ser inclòs en la llista de presoners que havien de ser executats, una de les situacions més angoixants que es poden imaginar. Ell mateix explicava sovint que era viu gràcies al seu germà republicà, amb influència, que en veure el seu nom en aquella llista va aconseguir que el deixessin en llibertat.
Temps després, tres individus del bàndol nacional el van acorralar en un camí rural. No van poder immobilitzar-lo i, al contrari, algun d’ells va quedar ferit. Un cop acabada la guerra el van denunciar, i el meu pare va tornar a ingressar a la presó.
Mentre ell era empresonat va succeir un fet inesperat. Isidre, el quart fill de la família, amb uns vuit anys, va rebre a l’escola un fort cop al cap que el va deixar inconscient durant una estona. A la meva mare li van dir que havia rebut una contusió a la templa amb el pom d’una porta que s’havia obert sobtadament.
Pocs dies després d’aquell desafortunat cop, va tenir el seu primer atac epilèptic. Els atacs es van anar repetint i li van impedir seguir les classes amb regularitat.
Quan el meu pare va sortir de la presó, se l’enduia al camp amb ell. Isidre l’ajudava i li agradava molt, però sempre existia el risc que patís un atac. Mentrestant, els pares el van portar a diferents metges. L’últim va ser el catedràtic de medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona, que els va advertir que la malaltia era incurable. La meva mare deia que aquell doctor els havia desenganyat del tot. També van recórrer a sanadors i a la fe, però el pes del desengany va ser més fort.
Els atacs epilèptics continuaven, tot i prendre els medicaments disponibles en aquell moment. Les caigudes amb pèrdua de consciència, les ferides per mossegades de llengua i els cops al maxil·lar inferior eren freqüents. El metge de capçalera va aconsellar el seu ingrés al Sanatori Psiquiàtric Pere Mata de Reus, conegut popularment com el manicomi de Reus.
Pocs dies després d’ingressar-hi li van assignar treballs a l’horta del mateix centre. Només tenia permís per sortir dues vegades l’any, una d’elles per Nadal. Isidre no volia estar tancat i sempre preguntava quan podríem anar-lo a buscar. La resposta era sempre la mateixa: quan ho diguin els doctors.
És difícil d’explicar amb paraules l’alegria que mostrava quan per Nadal venia a casa i se sentia acollit per tots nosaltres. Admirava veure’l menjar amb tant de gust els plats cuinats per la meva mare; mai més he vist ningú menjar amb aquella satisfacció.
Ara puc dir, tot i que jo només tenia sis o set anys, com de bo era el meu germà: proper, intel·ligent i feliç. Quan era amb nosaltres tot ell era amor i tendresa, però sempre, almenys per a mi, hi havia la pantalla de fons del retorn a Reus. Més d’un cop vaig pensar: i si no hi tornés?
Durant mesos, la meva mare guardava conserves, galetes, llonganissa, xocolata, llet condensada, una mica de fruita, roba interior, un jersei de llana que ella mateixa li feia, i algun paquet de tabac. Tot era per al dia que anàvem a veure’l, gairebé sempre ella i jo.
Agafàvem el tren de les tres de la matinada. Després caminàvem des de plaça Catalunya fins a l’Estació de França per agafar el tren cap a Reus, que passava pels túnels del Garraf i s’omplia de fum. Per arribar a l’Institut Pere Mata encara havíem de caminar més d’un quilòmetre. Encara avui no sé com la meva mare podia avançar amb tanta càrrega, ja que, a més del que portava per Isidre, duia també el menjar per a totes dues i un termo amb cafè.
Quan arribàvem i demanàvem veure’l, sovint ens feien esperar una hora o més amb l’excusa que s’havia d’endreçar. Quan sortia i ens veia, baixava les escales amb gambades d’atleta. La meva mare, emocionada, el besava i li deia: fill meu, fill meu. Alhora el revisava de cap a peus, amb el desassossec de veure un rostre cada cop més marcat pel sofriment. Però tot això quedava esborrat per a ell en veure’ns: era una alegria pura, impossible d’explicar.
Ens asseiem a uns trenta metres de l’Institut, al costat d’una cisterna d’aigua , un lloc fred i desagradable per a mi. Allà podíem menjar junts. Isidre, amb el seu somriure, menjava amb una satisfacció que feia goig de veure. Amb el cafè es fumava un cigarret amb només tres pipades. Mai deixava de preguntar per tota la família, i sempre repetia:
—Mare, quan podré sortir d’aquí? Quan vindreu a buscar-me?
Pregunta que mai tenia resposta.
En tornar a l’Institut, Isidre caminava lentament, amb pesantor i el cap mig ajupit. A la porta sortia el mateix home: obès, corpulent, amb una bata blanca descuidada, uns peus enormes i un caminar arrossegat. Duia a la cintura un gran manat de claus. Una d’elles tancava la porta per on entrava el meu germà, amb un soroll sec i desagradable, que convidava a imaginar quelcom sinistre a l’interior.
La meva mare li regalava dos paquets de tabac, com dient-li: tracti bé el meu fill. Però aquell home semblava no entendre res.
El més terrible era la mirada de Galderic, amb el cap girat cap a nosaltres, mentre era mig arrossegat i deia:
—Torneu aviat!
Caminàvem cap a l’estació amb el cor encongit. Tot i anar més lleugeres de pes, portàvem una altra càrrega. La meva mare no deia res. Jo tampoc, però sentia unes ganes immenses de curar-lo, de segrestar-lo i treure’l d’allà, encara que després pensava: què en faria? Era una situació sense sortida.
Vam saber que el tractaven amb electroxocs, medicaments i altres tècniques que avui només d’imaginar fan esgarrifar. En una visita ens van fer esperar molt més del normal i el van treure en cadira de rodes: brut, sense afaitar, apagat. Només va poder regalar-nos una breu i dèbil somriure, sense dir cap paraula. La meva mare va exclamar:
—Fill meu, com estàs d’acabat, fill meu!
Van ser paraules de rendició.
Pocs dies després ens van avisar que l’anéssim a buscar perquè estava a punt de morir. Aquell va ser, finalment, l’avís de sortida del manicomi que tant havia esperat Isidre
Amb una ambulància, va ser traslladat a casa del meu germà gran, on també vivia la meva mare. Va arribar en estat de coma i a punt de morir. Però va passar alguna cosa inesperada: qui sap si va percebre que, finalment, tornava a casa? No ho podem saber. Sense que ningú s’ho esperes, va obrir els ulls, potser només per veure’ns i prendre alè.
Isidre tenia només quaranta anys, i havia passat vint-i-cinc d’ells amb molt de sofriment, fins a arribar a un alt grau de depauperació física. Estava esquelètic, amb les cames i els braços deformats, a més d’úlceres als glutis i a l’esquena. Era evident que necessitava cures d’infermeria. El metge de capçalera va aconsellar ingressar-lo a l’Hospital de Crònics de la ciutat.
Gràcies a la germana Amparo, que de seguida es va fer càrrec d’ell i li va administrar amb èxit un sèrum prescrit pel metge, tot i que no tenia cap vena visible. La germana Amparo era una dona que vaig arribar a admirar; sovint romania quieta, sense fer res aparent, només observava.
Diria que, gairebé miraculosament, Isidre va aconseguir sortir d’aquell estat moribund perquè va ser atès amb cura i humanitat per les germanes i auxiliars del hospital: l’alimentaven, l’aseaven i li donaven atenció amb un alt grau de dignitat. Potser també perquè ell sabia expressar gratitud amb petits gestos.
Després d’aquell suplici, en aquella nova situació, tot i que molt trista, segurament va significar per a ell un alè de vida. No ho sé, només sé que un nen ple de vitalitat, alegria i intel·ligència havia arribat a aquest extrem de vida, en mans d’una ciència atribuïda però deshumanitzada. Però tots hi posem una mica de la nostra part, penso, perquè aquestes coses puguin succeir.
.
