Fa poc he tornat a veure unes imatges de la Filo Pla, infermera i llevadora, companya de la Mútua. Era una mica més gran que la colla que fèiem, però sempre s’apuntava a les excursions i a altres activitats, i gaudíem molt del seu sentit de l’humor.
Un dia li vaig explicar un fet i, com que sempre em mirava amb bons ulls, va dir:
—La teva bona fe et va salvar..
Doncs bé, ara he pensat explicar-lo.
Tenia uns vint-i-un anys i a casa tots eren de vacances al càmping, menys el meu pare i jo, perquè jo treballava. Vivíem prop de Les Fonts de Terrassa, a l’habitatge de la porteria de la fàbrica Veyga S.A., construïda pel meu germà Marià, mestre d’obres.
Ja havíem sopat quan van trucar a la porta. Vaig anar a obrir i hi aparegueren dos homes que es veien molt pobres. Em van dir:
—Señorita, ¿nos podría dar un par de bocadillos? Hace tres días que no comemos.
—Tres dies sense menjar? Passeu, us prepararé alguna cosa.
Al meu pare, que seguia assegut a la taula que teníem a la galeria, li vaig dir:
—Pare, aquests dos senyors diuen que fa tres dies que no mengen. Els he fet entrar perquè mengin alguna cosa.
Per sort, a la cuina-menjador dels treballadors, que era al pis de sobre de casa, encara hi havia l’Antonio, el cuiner. Vaig pujar a demanar-li si li havia sobrat alguna cosa del dinar. Em sembla que em va donar estofat, i li vaig dir que era per a dos senyors que havien arribat inesperadament a casa.
Vaig fer també unes truites i, amb una botifarra que tenia i una amanida, el sopar quedava prou complet.
Donava gust veure com menjaven i bevien vi. Fins i tot vaig haver d’anar una altra vegada a omplir l’ampolla.
Quan van acabar de sopar semblava que no tenien gaire pressa per marxar. Va ser llavors quan el pare, mirant-se el rellotge que duia a l’armilla, va dir amb naturalitat:
—Qué raro, hoy tardan mucho en venir los Guardias Civiles.
Este verano, con los incendios que tenemos por aquí, por Les Martines, cada noche pasan a dar un vistazo. Desde aquí tenemos muy buena vista de la zona.
Va faltar poc que jo digués: «¿Los Guardias Civiles?» Però de seguida vaig adonar-me de per què ho havia dit.
Poc després, els dos homes es van aixecar i, tot donant-nos la mà, van dir:
—Muchas gracias, señorita.
Señor, que tenga una buena noche.
Les estamos muy agradecidos. La próxima vez que pasemos por aquí les traeremos un conejo.
Quan la mare, el meu germà Marià i la Júlia van tornar de vacances, el pare els va dir:
—Sabeu quina una me’n va fer la Rosa?
Va fer entrar a sopar dos homes que, per la pinta que tenien, no vaig estar tranquil fins que van marxar.
L’Antonio, que segurament havia mirat per una de les finestres del menjador cap a la galeria i els havia vist, també va comentar:
—Tendríais que haber visto la imagen de aquellos dos hombres.
Quan vaig explicar aquest episodi a la Filo, va dir:
—La teva bona fe els va desarmar.
En aquell moment no ho sabia, però potser ja caminava per la vida amb el lliri a la mà
Com tothom, la Filo també va percebre el risc, però hi va afegir aquest matís: la bona fe.
Mentre escrivia això he recordat els meus estudis de salut mental dins l’àmbit de la infermeria. Un dia el professor, després de llegir un test de personalitat que havíem fet, em va dir:
—Vas amb el lliri a la mà. Si no vigiles, pots rebre alguna patacada.
Davant d’aquesta manera de ser tenia dues opcions: protegir-me, tornar-me desconfiada, temorosa o astuta… o bé continuar caminant amb el lliri blanc a la mà.
Vaig escollir la segona opció. Potser perquè ja hi tenia més pràctica.
És cert que alguna patacada he rebut, però la sang no ha arribat mai al riu.
