La M. Carme va tenir l’ensurt que, quan escrivia, li fallava la mà i, de vegades, no podia pronunciar bé les paraules. El diagnòstic va revelar que al cervell se li havia format un cabdell de venes que comprimien una determinada zona.
A Espanya encara no es disposava d’una tècnica que feia poc s’havia començat a experimentar: consistia a embolitzar les venes on s’acumulava la sang. En casos cerebrals es feia mitjançant la introducció d’un catèter intrafemoral.
Aquest procediment, a Europa, només el practicava el Dr. Picard en un hospital de Nancy, a França, prop d’Alemanya.
Com que amb la M. Carme érem molt amigues i també per la meva professió d’infermera, jo era la persona que l’acompanyava a operar-se. També hi influïa el fet que no tenia mainada a qui atendre, com sí que en tenien les seves germanes.
Seria llarg d’explicar les vivències i situacions inesperades que vam viure en el decurs de les vuit vegades que vam anar a Nancy. La primera visita de contacte, especialment, va ser molt curiosa; potser algun dia l’explicaré amb més detall a nota peu de pàgina.(1)
Anàvem a l’hospital amb cotxe perquè, a la tornada, havia de dur el cap recolzat i sense fer gaire moviment. El viatge era de dos dies d’anada i dos de tornada: fèiem sis-cents quilòmetres cada dia. Amb to de broma li deia:
—Quan ens anirem a operar!
M’hi incloïa perquè jo passava tot el dia a l’hospital amb ella.
Deixarem per a una altra ocasió les aventures i neguits que ens van succeir durant aquells viatges i estades en un país que, a més, en aquella regió de França, és especialment fred.
El que avui només voldríem dir és que la M. Carme tenia un caràcter com pocs: bondadós, altruista i sempre disponible. Tenia un tarannà elegant i havia estat una experta secretària de direcció.
Per aquestes qualitats humanes era molt estimada pels amics i per totes les persones que la coneixien. He buscat expressament aquestes imatges amb l’objectiu de trobar la Cesca, una de les seves amistats, de qui ara he sabut que no està prou bé.
Serveixen d’exemple per veure l’estima que li tenien les seves amistats, veure com vuit persones van pujar una tarda des de Terrassa a la Bisbal per veure què feia i com es trobava, és una cosa que no sempre es fa i molt d’agrair.
Va ser una sort tenir-la d’amiga. D’aquelles amistats que la vida et regala.
Nota
M. Carme va ser visitada per un metge particular i guardava les fotografies. Quan van suggerir-li anar a veure el Dr. Picard a Nancy per saber si la malformació venosa era operable, ens en vàrem endur els dibuixos que havia fet de tamany gran i assenyalades de color blau les venes implicades en aquella malformació.
Dins el despatx del doctor van obrir la carpeta i abans que mires les radiografies al doctor se li va anar la vista cap ls dibuixos. En veure el seu interès no vaig dubtar amb explicar-li la situació anatòmica de les branques venoses principals que li minvaven el retorn de la sang venosa.
Es va crear un ambient de silenci impressionant i la M. Carme després em va dir que s’havia hagut d’aguantar el riure només veient la cara que feia el doctor Picard.
Aquella visita la vàrem valorar més com de caire arquitectònic que no pas de medicina.
