En la meva vida he fet moltes activitats amb nois: a la feina, als estudis, a excursions. Però el que mai hauria imaginat és que un dia acabaria anant amb ells a un bordell.
Tot va començar mentre feia una substitució d’infermera en un poble de la província de Girona.
El metge també va fer un mes de vacances i va venir un substitut, un metge jove, atractiu i simpàtic. Vam fer bona amistat i un dia vam anar plegats a fer un pa amb tomàquet. A la consulta em va dir:
—Dissabte et passo a buscar a la fonda i anem a prendre una copa.
Va venir cap a les nou. Vaig avisar que ja havia sopat i a l’hostal que arribaria cap a les dotze. Cap problema, van dir.
En Robert va venir acompanyat i em va dir:
—Et presento un amic meu, l’Àngel.
El camí es feia llarg i vaig preguntar:
—Com és que anem tan lluny?
En Robert va respondre:
—Val la pena. És un lloc molt agradable on a l’estiu fan classes d’espanyol per a noies estrangeres.
Dins el jardí, dues noies molt modernes van abraçar efusivament en Robert i van saludar l’Àngel i a mi. Ens vam asseure a una taula sota els arbres i ens van portar una beguda.
Al cap d’un moment va venir una noia i es va endur en Robert, que va dir:
—Ara torno.
Tardava molt, i jo donava conversa a l’Àngel, que era poc enraonador i semblava una mica nerviós. Al cap d’una bona estona va aparèixer una altra noia molt atractiva; no sé què li va dir, però també se’l va endur cap a dins.
Vaig pensar que aquell noi, de la mà del seu amic, potser debutava.
Vaig començar a veure que allò no era gens normal. En aquestes, es va asseure al meu costat una noia de l’estil de les altres, també de tarannà seductor, que amb una barreja d’espanyol i un altre idioma va dir:
—T’has quedat sola.
—Sí. No sé què passa que desapareixen les persones amb qui anava…
—Ja vindran. Què vols prendre? Ho vaig a buscar.
—Res.
Vaig pensar que, si desapareixia una tercera persona, seria jo. I vaig dir:
—Si que voldria demanar-te on són els serveis.
Vaig travessar el jardí gairebé corrent, pensant: «A veure si ara em descobriran que he decidit marxar.»
Era negra nit i hi havia poca lluna. Quasi no veia per on caminava, però vaig aconseguir arribar a la carretera. A l’atzar vaig agafar una direcció, fent alhora senyals d’autoestop.
Després d’una estona es va aturar un cotxe i vaig córrer a pujar-hi.
A dins hi anaven quatre homes enriolats, fent gresca. Vaig pensar: ara sí que l’he tornat a fer bona.
Un d’ells em va preguntar:
—Es pot saber què foties sola a la carretera a aquestes hores?
Amb nerviosisme vaig respondre ràpid:
—El noi amb qui anava s’ha emborratxat i no he volgut tornar amb ell amb cotxe.
—Que dius que s’ha emborratxat? Havia de beure molt per arribar a aquest extrem.
—Potser va fer alguna barreja —li vaig dir.
Algú va exclamar:
—Mira que s’ha de ser gamarús per sortir amb una noia i agafar una mantellina.
El conductor va preguntar:
—On vols que et deixem?
—Allà on us vagi bé. Jo estic a la fonda del poble —i els vaig dir els dos noms—, fent una substitució d’infermera.
Van respondre:
—I tant que la coneixem, aquesta fonda! Fan unes pomes de relleno boníssimes. No et preocupis, que no et deixarem altra vegada a la carretera; t’hi acompanyarem.
Es van esperar que obrissin la porta i els vaig agrair molt la seva amabilitat.
A l’hostal van preguntar:
—No has marxat amb el metge?
—Sí, però hem tingut un contratemps.
L’endemà al matí, quan vaig baixar a esmorzar, em van dir:
—Aquesta nit ens ha trucat el metge preguntant si havies arribat.
No vaig saber què dir-los.
Poc després va venir en Robert a disculpar-se. Vam sortir al carrer i se’l veia força afectat pel que havia passat; em va demanar diverses vegades perdó.
Li vaig dir:
—Estàs disculpat. Però una altra vegada no siguis tan gamarús com vas ser ahir.
Anar a un bordell amb dos nois va ser una irrepetible experiència. Sí que una de joveneta el meu germà amb la moto em dué al barri xinès de Barcelona. Va dir que volia que conegués un aspecte de la vida.
Havia sentit a parlar de ‘Pepes de 10’, però no n’havia vist mai cap.
