A començaments dels anys setanta, a la Mútua de Terrassa, algunes infermeres joves havíem trobat una manera ben curiosa d’obtenir anticonceptius en un país on la seva prescripció encara no era legal. Tot començava amb una visita al dermatòleg.
Després de la Segona Guerra Mundial van començar els assajos per frenar el creixement de la població mitjançant un mètode no invasiu que fos efectiu per evitar els embarassos.
Més endavant van sortir al mercat medicaments hormonals inhibidors de l’ovulació i, per tant, de l’embaràs. A la vegada les indústries del medicament van fer més extensives les receptes d’aquest producte.
Ideològicament es va generar un intens debat social entre els qui veien l’esterilització femenina com un fet contra natura i, a més, inacceptable per criteris religiosos. Però també hi havia qui en defensava l’ús com una forma d’alliberació sexual que permetia practicar sexe sense el condicionant de quedar embarassada.
Als anys seixanta i setanta la prescripció d’anticonceptius era bastant freqüent en alguns països europeus. A Espanya, sota la dictadura de Franco, la prescripció no era legal.
L’acció farmacèutica per a la seva difusió va ser efectiva: es van publicar estudis que afirmaven que aquest medicament també era útil per tractar altres disfuncions orgàniques.
Una de les aplicacions era per mitigar les estries, una lleu atròfia cutània que forma petits solcs a la pell, especialment als malucs de les noies adolescents i també, durant l’embaràs, als pits i a l’abdomen.
Per a les infermeres més joves de la Mútua de Terrassa, la prescripció d’anticonceptius l’obteníem fàcilment. Es tractava d’anar a visitar el dermatòleg, el doctor Grimal. Revisava els malucs i, si teníem estries—cosa que gairebé sempre passava— ens prescrivia anticonceptius que, segons deia, les curaven.
Érem diverses auxiliars i infermeres que disposàvem d’aquest tractament hormonal. Encara que sovint dèiem que no el preníem, era “per si de cas”. Però, més que res, penso que també hi havia una certa dosi d’esnobisme: mostrar-nos progressistes, dones lliures i emancipades, i també, en el fons, antifranquistes.
Algunes portàvem anotats els dies de l’ovulació, dada necessària per calcular els dies fèrtils i aplicar el mètode d’Ogino-Knaus. Hi havia llevadores que explicaven el procediment. El més curiós de tot era que, precisament, els dies fèrtils acostumaven a ser els de més pujada de la libido.
Alguns laboratoris farmacèutics tenien fins i tot un cert sentit de l’humor. Van posar a un anticonceptiu el nom comercial d’Anovial 21.
Potser era una petita escletxa de modernitat enmig d’un país encara molt vigilat.
