Ahir, dia 20 de gener de 2026, vaig sortir de casa abans de les set del matí per anar a l’estació de Flaçà. Tenia hora a les nou a l’Arxiu de la Universitat de Barcelona.
Era negra nit i plovia intensament, tant que no veia els límits de la carretera. Conduïa a poc a poc pensant que no arribaria a temps per agafar el tren, quan va resultar que el comboi procedent de Figueres anava amb gairebé una hora de retard.
A l’andana feia molt de fred i vent, tant que ens van fer tornar a l’interior de l’estació. Allà vaig conversar amb una noia que estudiava per ser model de passarel·la.
Finalment va arribar el tren de Figueres i vam pujar força passatgers. Circulava molt lentament, potser a uns quaranta quilòmetres per hora. A Girona encara hi va pujar més gent, però el tren continuava avançant amb molta prudència. Es va aturar diverses vegades i, per megafonia, ens van informar que, a causa de la climatologia, s’estaven prenent mesures de seguretat i revisant les vies.
Poc abans d’arribar a l’estació de Caldes de Malavella, el tren es va tornar a aturar una bona estona. Ens van comunicar que havia caigut un arbre a la via i que el comboi havia de recular fins a Girona.
Dins l’estació coberta de Girona, un bon nombre de passatgers ens vam reunir per preguntar a una empleada d’Adif quines opcions hi havia per tornar a les nostres poblacions d’origen. Un senyor va sentir que jo anava cap a Flaçà i va dir que ell també. Finalment ens vam ajuntar quatre persones amb el mateix destí.
Algú va proposar:
—Anem a veure si trobem un taxi.
I sí, n’hi havia un. La sorpresa va ser que el conductor s’avingués a portar-nos fins a Flaçà enmig d’aquell temporal. El riu Onyar baixava al límit; els camps, d’un color verd apagat, estaven completament negats d’aigua, que corria i s’escolava pertot arreu.
Dins el taxi conversàvem, i un de nosaltres va dir:
—Quan arribem a Flaçà, anirem a prendre un cafè.
Semblava una manera de dir: celebrem que hem arribat fins aquí, perquè tornar cadascú a casa encara era, en aquell moment, una incògnita. Un dels passatgers va explicar que vivia a Llafranc; més tard vam saber que la carretera havia quedat tallada.
Després del cafè ens vam acomiadar amb una certa complicitat, com si haguéssim compartit alguna cosa més que un trajecte.
Vista a posteriori, la situació es fa evident que vam tenir sort. Aquelles hores del matí, encara a les fosques, cal reconèixer la prudència del conductor del tren i el fet que es fessin revisions de la via. Si no hagués estat així, l’arbre a la via, amb una velocitat normal, podria haver provocat un descarrilament.
Si això hagués passat, avui formaríem part de la trista llista de tragèdies ferroviàries ocorregudes en només quaranta-vuit hores durant la lluna nova de gener: la d’Adamuz (Còrdova), el dia 18 de gener, amb quaranta-set morts i més d’un centenar de ferits, i la del dia 20 a Gelida, prop de Martorell, causada per la caiguda d’un mur a la via, on va morir un jove maquinista i quaranta-una persones van resultar ferides.
Penso sovint que aquell dia 20 vam tenir molta sort. I val a dir que el dia abans, el 19, mentre encara escrivia una crònica per a una revista —sense tenir-la del tot acabada—, la vaig lliurar al director dient-li:
—Gerard, demà vaig a Barcelona. Et dono el text perquè així ja el tindràs.
Com si no hagués sortit mai de casa.
Quan l’endemà li vaig explicar tot l’enrenou de l’intent d’anar a Barcelona, em va dir:
—Això que expliques és intuïció.
No ho sé pas, però sí que tenia una mena de sensació estranya. Curiós.
