Avui no sé ben bé per què, potser perquè recentment he sentit parlar de la restauració de la masia Freixa de Terrassa, quan m’he despertat he pensat en aquella cuina de joguet que hi havia a la masia.
Amb les amigues del carrer, diverses vegades havíem jugat a cuinetes amb cassoletes, paelles i plats comprats a la fira o portats pels Reis. Hi posàvem fulles, pells de patata i de fruita, també terra i, amb la imaginació, fèiem veure que estava tot cuit. Ho posàvem als platets i, de vegades, fèiem veure que en menjava una nina.
He de dir que ho trobava bastant avorrit: era molt fictici, no hi havia cap correspondència amb la realitat.
Un dia d’hivern que estava a casa de la tia Maria i en Pau, de la masia Freixa, que n’eren els masovers, amb les dues cosinetes, l’Anna i la Montsita, vàrem anar a jugar amb les nenes de la masia. La Montsita i jo teníem potser uns cinc anys; l’Anna era dos anys més gran que nosaltres.
Els Reis els havien dut una cuina de joguet equipada amb tots els estris culinaris necessaris. El més sorprenent per a mi va ser veure que disposava d’una cuina elèctrica: una petita resistència que, quan s’endollava, s’encenia.
Vàrem posar-hi petits trossets de patata amb oli de veritat i les patates es van anar fregint. Per a mi, allò va ser com un petit miracle. Ens en vàrem menjar un trosset de veritat, no pas fent veure.
Un dia que estava a la inauguració de l’exposició de pintura de l’Àngela Ubasart, a Terrassa —havíem estat companyes de dibuix amb el professor Ramon Cortés—, vaig coincidir amb una de les nenes de la família Freixa amb qui havíem jugat a la masia.
Li vaig comentar el record de la cuina elèctrica que els havien portat els Reis. Ella no ho recordava. Li vaig donar més detalls, però no ho tenia present.
