Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

País vecino

En el año 1969 decidí pasar seis meses en París con el fin de aprender el idioma francés. deje el empleo de auxiliar de clínica  ya que cuando regresara  debia  de examinarme de reválida de bachillerato para después  poder acceder al examen de ingreso para  los estudios de enfermería que se impartian  en la escuela del hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona en régimen de internado.

La primera noche que estuve en París  estuve alojada en el albergue de la agencia ‘Au Pair’ conocida por ‘Stagiaire aide familial ètranger’ cuya función era la de proporcionar empleo a jóvenes candidatas entre las familias que habían solicitado los servicios de atención infantil.

Al día siguiente me presente al domicilio indicado y fui recibida por la Odette, la abuela de los niños que permaneció en casa su  hija para poder recibirme, pues los padres eran propietarios de un restaurante  del centro de París  y su dedicación era completa.

 Durante  dos meses de verano los pase con los niños uno en una finca de montaña propiedad de Odette que hacia había enviudado  y otro mes en un en apartamento de plaja en el departamento de Normandia. Con Odette tuvimos ocasión de conversar largamente y decía que me comprendía muy bien cuando hablaba en frances a pesar de tener un marcado acento catalán.

Era muy buena cocinera y mostraba satisfacción cuando manifestaba que su comida era deliciosa, tenia un caracter amable y un dia me comento que le había causado buena impresión y primer día que me conoció y recordaba el detalle de cómo iba vestida. También dijo que en la agencia habían solicitado especialmente una joven española porque consideraban que las españolas éramos más maternales. Habian tenido la experiencia de antes con una  niñera de nacionalidad inglesa y consideraron  que  se pasaba muchas  más horas  entregada a la lectura que no al cuidado de los niños.

Según mi criterio consideraba la situación algo invertida en el sentido que los niños recibían poco calor afectivo de sus padres, era bastante habitual que cuando ellos llegaban a casa después de su  jornada de trabajo, los niños ya estuviesen en la cama a punto de quedarse dormidos.

Una vez Gil, el niño pequeño de cuatro años, descubrió una parte de mi anatomía torácica y exclamo:

-   Maria,  tu as des boules, refiriéndose a mis pechos.

Le respondí: Oui, toutes les femmes au des fosses. Maman aussi.

Gil quedo unos instantes sin decir nada y después pregunto:

    – Maman aussi?.

Esbozo conceptual
Esbozo conceptual

Me sentí conmovida por el hecho de saber que Gil no habia tenido ocasión de experimentar el fuerte contacto con su madre.  Nuevamente lo volví  a  abrazar y lo besé dándole espacio y calor para que sintiese.

Este hecho no fue el único que me desconcerto, tambien me sorprendió ver una manifestación pública donde  las mujeres pedían con voces y pancartas que el  aborto  fuese libre y gratuito. Al ver este tipo extravagante de petición me sentí confusa, incomoda, no entendia nada, experimentaba un rechazo intrinseco  muy interno.

Me acerque a una joven manifestante que caminava por un  lateral de la comitiva y le pregunte   porque hacían aquella demanda y respondió:

El aborto no es legal, se practica clandestinamente sin garantías sanitarias, es necesarioque que este legalizado.

Otra de las cuestiones que me sorprendieron fue ver la poca comunicacion entre las personas que se trasladaban en metro, personalmente estaba  acostumbrada a viajar con los  ferrocarriles  Catalanes  en  el trayecto Terrassa-Barcelona y en él los viajeros manteníamos  continuas conversaciones, aunque no tenia la  experiencia de viajar en metro por la ciudad de Barcelona y por este motivo no puedo opinar. Sí que puedo decir que  los viajeros que utilizavan el metro de Paris,  iban superlaticamente callados y manifestaban un talante de poca alegría, su semblante era inexpresivo, tenian la mirada lejana, tal vez fuera para evitar  intimidar a alguién con su mirada , no lo se, pero lo cierto és que configuraba un ambiente de completo anonimato.

Las francesa que viajaban en él, con frecuencia se las veia bien maquilladas, llevaban perfume y complementos del vestir que daba un cierto porte de elegancia, pero al igual, sin atisbos de simpatia.  Además de la inexistencia del contacto comunicativo  observado  en el metro, también ví que muchos  de nosotros procediamos de otros paises.  Llegados a los andenes  las prisas eran espectaculares, era imposible hacer una pregunta a algun pasajero.

Cuando llegué de regreso en Terrassa y en especial el día que acudí al Instituto Nacional Egara de bachillerato, visualicé claramente y como si lo viera por primera vez, como era nuestra forma de ser. Sentí satisfacción al observar  con que  facilidad abriramos una  conversación, nuestra alegría, viveza y espontaneidad , no sé, era como si algo que habia de fluir y fluiese.

Me he preguntado por qué he escrito esta experiencia y he llegado a la conclusión  de que la he comparado con nuestra  forma de vida actual  cada vez más parecida  a las formas de hacer parisinas  de los ochenta. Sin darnos cuenta hemos ido incorporando estilos de vida  que antes veiamos  como extraños  y que  algunos de elos  iban en contra de nuestros más intimos sentimientos  y  ahora  vemos que estos estilos de vida se han convertido en casi patrones estandarizados y normales que aceptamos  con agrado.

Hemos sido importadores y lo seguimos siendo de algiunos patrones que incumben en nuestra manera de ser y que  sin duda son poco elogiosos, no avanzamos hacia una riqueza  de espiritu y de valores si no al contrario en direcció hacia  aspectos mas solidos, materiales y contundentes.  Esta és tant solo una experiencia parisina.

Afloraments volcànics al Baix Empordà

Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.

El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.

L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.

Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pedres localitzades a les rodalies del Montori

Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens  vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.

Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.

Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de  carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.

Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.

Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)

Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.

Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals  era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa  Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.

El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari  Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés  el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla  de la  possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.

Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers  a finals del segle dinou. Els minerals volcànics  són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també  es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.

Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a :  el-montori-de-rupia

El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà

Notes


[1] Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.  https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf

[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7

(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de  Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.

L’Associació de Suport Forestal de la Bisbal d’Empordà

L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.

Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.

Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.

Parc Natural de les Gavarres
Parc Natural de les Gavarres

Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.

Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.

Can Bech 1989
Can Bech 1989

En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.

El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.

Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.

Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.

A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.

Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.

Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.

Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.

Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997

Nota

(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre  conversava  amb Ponç Sabaté va sortir a tema  en Bardisa, bé, Joan Garriga,  Ponç em va explicar que Joan  havia rebut aquest mot perquè un dia  el camió   se li quedà  trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les  maniobres per veure si el podien  adreçar,  posant fins i tot  pedres a les rodes del darrera, fins  que el camió va lliscà terraple  avall queient  entremig  dels matols i de  les bardises.  D’aquí  li va venir el mot d’en  bardisa, comenta que ara en  Joan ha de tindre  uns vuitanta anys.

Joaquim Seró Sabaté, professor i nutricionista

Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.

El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.

A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.

La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament
La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament

En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.

Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.

Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.

Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Tipologia i dietes, 1977,  Ni viejo ni enfermo, 1986,  i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.

Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.

Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

El Sanatori de Terrassa, conegut també com a Ciudad Sanatorial, va ser construït en una zona de bosc, el pla del Bon Aire, sota la muntanya de Sant Llorenç del Munt de Terrassa. En conjunt tenia una superfície de 106.497 m2 i estava a prop del Llac Petit. L’edifici, construït en un sol bloc, ocupava 66.000 m2 i podia arribar a acollir 1.200 malalts de tuberculosi. El centre va ser inaugurat el dia 8 de juny de l’any 1952.[1]

El sanatori, a més de tractar la malaltia que tants estralls va provocar durant i després de la Guerra Civil Espanyola, també va ser concebut per evitar el contagi entre la població sana, d’aquí que el centre disposés de diversos serveis que els mateixos malalts feien funcionar: perruqueria, economat, biblioteca, emissora de ràdio, capella per al servei religiós, sala de teatre i de cinema, i també imprimien una revista que rebia el nom de ‘Ventanal’

Diverses d’aquestes activitats eren dinamitzades per Ferran Lloveras Bel, capellà del sanatori, que posteriorment també va cursar la carrera de medicina i va exercir de metge al sanatori. El doctor Lloveras, un dels dies que venia al despatx de l’escola d’infermeria en què jo feia funcions de directora tècnica, duia entre les mans un sobre que em va donar: “Té, et regalo aquestes fotografies perquè les guardis. Sé que ho faràs perquè t’agrada la història.” Vaig restar sorpresa i també molt agraïda, ja que no m’esperava un gest com aquell del professor de fisiologia de l’escola d’ATS. Era aproximadament l’any 1978.

Algunes d’aquestes fotografies van ser publicades al llibre que tracta de la història de l’escola d’infermeres, crònica que va ser publicada a internet a fi de ser accessible a les persones interessades en aquest tema. Les imatges que en aquest moment adjuntem al present text les tenia guardades dins d’un àlbum i no em constava que hi fossin. Ara casualment les he localitzat i per aquest motiu en fem un comentari.

Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)
Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)

Proporciona satisfacció que ara aquestes imatges puguin sortir a la llum perquè a més de tractar-se d’un llegat del doctor Lloveras també ens ajuda a conèixer unes de les activitats lúdiques que realitzaven malalts del sanatori. Sembla com si aquestes imatges tinguessin la capacitat d’atenuar d’alguna manera l’imaginari sovint tenebrós respecte de l’activitat d’aquest centre sanitari. Quan el sanatori va ser clausurat el dia 31 de desembre de l’any 1986, va restar en estat d’abandó fins que l’any 2006 va ser convertit en l’empresa Parc Audiovisual de Catalunya.

Referent al tema que ens ocupa, els jugadors d’escacs del sanatori, tot i que només en tenim imatges, sí que se’ns presenta la pregunta de si entre els jugadors en va sortir un Borís Spaski, fet difícil de saber. Si més no el que observem a les imatges és que els campionats estaven ben organitzats i amb la formalitat que requerien perquè als guanyadors de diferents categories se’ls lliurava una copa com a reconeixement. És possible que les persones que van participar al campionat també haguessin rebut algun obsequi. Ens ho fa pensar el fet que a sobre de les taules dels responsables de repartir els premis també s’hi veuen alguns paquets.

Jugadors (F.Lloveras)
Jugadors (F.Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)

És sabut que els jugadors d’escacs disposen de bona capacitat de raonament, intuïció i creativitat, fet que ens porta a llançar la hipòtesi que potser els malalts que practicaven aquesta afecció que requeria un grau més elevat d’exercici mental potser també estaven més protegits  dels efectes secundaris de la teràpia, que en ocasions podia afectar el sistema encefàlic.

No tenim constància que al sanatori hagués exercit algun neuròleg ni tampoc psiquiatre que fes un seguiment de possibles intoleràncies a nivell de manifestacions cerebrals d’alguns pacients; sí que hi havia doctors formats com a pneumòlegs i en les especialistes de cardiologia, radiologia, cirurgia toràcica, digestologia, urologia, otorinolaringologia, així com biòlegs especialistes preparats per a l’estudi de les analítiques fetes als pacients. Més endavant també va ser contractat un oncòleg.

De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
Partida 2 (F.Lloveras)
Partida 2 (F.Lloveras)

Hem fet aquest comentari perquè el sanatori estava envoltat per la llegenda negra que hi havia molts suïcidis i no ho podem confirmar del tot perquè un estudi que estàvem fent en aquesta línia no va ser acabat, però per algunes dades obtingudes sembla que no era del tot verídic. Al llibre de R.M. Masana[2]podem observar que durant el període d’activitat del sanatori de 1952 a 1982 i segons es pot comprovar en un gràfic de defuncions generals, mostra tres pics d’anys amb un major nombre de morts degudes a diverses causes. Els anys de més incidència van ser el 1953, 1956 i 1968.

Jugadors, 2 (F. Lloveras)
Jugadors, 2 (F. Lloveras)

L’any 1953 feia poc que el sanatori s’havia posat en funcionament, el 1956 va ser l’any de l’onada de fred i el centre estava situat en un lloc alt i força ventilat, amb l’inconvenient de no disposar de calefacció. Finalment l’any 1968 va ser bastant convuls a nivell social, amb presència de reivindicacions de drets laborals potser també emmirallades en les revoltes de París del Maig del 1968 que impulsaven la societat envers nous paradigmes, incloent-hi en els questionaments els valors morals, que també es veien sacsejats així com la mateixa condició humana.

Taula dels premis (F.Lloveras)
Taula dels premis (F.Lloveras)

En motiu de fer una trobada amb sopar dels  ex-treballadors de l’hospital del Tòrax , varem visitar les instalacions del que era hospital del Tòrax de Terrassa  ara convertit amb  centre d’ Audiuvisuals de Catalunya. Entre les visites incloia també la capella, varem fer de manaera ràpida algunes fotografies que presenentem  en format  vídeo.

imatges-capella-del-sanatori-alta

A les imatges de la capella  hi veien un galè que possiblement  representa a el galé Euclides que també se’l simbolitza  com a portador  d’un caduceu, signe de la medicina  i refenent a les sanefes que circundent  les dues creus superposades, la dels Templaris i la de Lorena,  les fulles  de roure  simbolitzen la virtut i la honrradesa  i l’es altres de disseny lanceolat  són de palmera que representen la generació de riquesa.


[1] Podem disposar de més informació de la trajectòria d’aquest centre a: Masana, Rosa M. La escuela de enfermeras y el hospital del Tòrax de Terrassa (1952-1986).

[2] Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986. A la p. 80 es parla de les defuncions registrades al sanatori.