Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les xemeneies industrials del Baix Empordà

Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres
Xemeneies industrials del Baix Empordà i d'altres

Recentment m’han preguntat per una de les xemeneies sobre la qual vaig fer un article. No recordant amb quin nom l’havia publicat al meu blog, no era fàcil localitzar-la, motiu pel qual he considerat agrupar-les en un mateix text adjuntant un enllaç a la publicació.

Ara, pel fet de posar ordre hem vist que hi ha abundant informació, i ara entenc que Ernest Costa, que potser s’ha mirat el blog, em conegui per “la dona de les xemeneies”; sempre he pensat que exagerava. També alguna vegada m’ha preguntat: “Com és que parles de xemeneies si ets infermera?” I sempre contesto el mateix: perquè el meu germà Marià era mestre d’obres i amb els seus treballadors l’any 1956 van acabar d’edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, que disposava d’uns forns que havien de cremar deu tones de carbó diàries. La xemeneia fa 63 metres d’alçària i està envoltada per una escala de cargol de 207 graons.[1]

Un article publicat al Diari de Terrassa assegurava que les xemeneies industrials de la ciutat les havien fet arquitectes o mestres d’obres desconeguts. Com que el meu germà no podia donar testimoni de la seva obra —amb només 33 anys, va morir en un accident de moto— vaig fer gestions per localitzar els paletes que van intervenir en la construcció i també preparar un acurat expedient que vaig enviar a Guinness. Després de fer valoracions in situ l’any 1991 Guinness va confirmar que la xemeneia de la Bòbila Almirall era la més alta del món amb escala de cargol. Ara aquesta estructura forma part dels emblemes de la ciutat.

Explico aquest fet perquè es van donar les circumstancies que aquell mateix any vaig venir a exercir d’infermera al consultori municipal de Torre Maria de la Bisbal, i com que també anava a atendre persones malaltes al seu domicili era un bon moment per observar el gran nombre de xemeneies d’indústries ceramistes que sobresortien entremig del paisatge urbà. Com que aquest tema el tenia poc treballat em vaig sentir motivada a fer alguns articles.

Cal dir que vam estar de sort de poder parlar amb alguns mestres d’obres que havien fet obra fabril amb els seus excepcionals forns de flama invertida que podem considerar un tipus de model d’art. Gràcies als mestres d’obres, dit també del taulaplom, disposem d’una interessant informació que omple una parcel·la històrica de la Bisbal i a la vegada li configura personalitat.

Referències bibliogràfiques

“Els constructors de les xemeneies de la Bisbal”. Revista Daba, núm. 5 (2009), p. 13. http://www.rosammasana.com/?p=243

Joan Rasos, xemeneia industrial del segle XXI”. http://www.rosammasana.com/?p=4946

L’arranjament de les sis xemeneies industrials de la Bisbal d’Empordà”. Totbisbal, 15 de juny de 2009. http://www.rosammasana.com/?p=3580

“La xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec””. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 15 (2003). http://www.rosammasana.com/?p=319

“La xemeneia de la bòbila de Jafra”. Revista El Padró (Jafre), núm. 8 (desembre 2014-gener 2015). http://www.rosammasana.com/?p=4316

“La xemeneia de la fàbrica ceràmiques Ferrés“. Revista El Mercadal (Corça) núm. 11 (2001)

“La xemeneia de l’empresa ceramista Enric Segú Estrada, Sant Climent de Peralta”. http://www.rosammasana.com/?p=9350

“La xemeneia industrial de Cerámica La Pineda de Regencós (1966-1988)”. Totbisbal, 10-12-2011. http://www.rosammasana.com/?p=6907

“La xemeneia industrial de la Bòbila Mató”. Revista Garbell (Regencós), núm. 8 (2010).http://www.rosammasana.com/?p=176

“La xemeneia industrial de la fàbrica de suro Jaume Llenas Mercader (1893 fins a l’actualitat)”.     http://www.rosammasana.com/?p=4453

“La xemeneia industrial de la Fàbrica Llensa de Canapost”. Revista digital El Portàtil (la Bisbal d’Empordà), 5-2-2007. http://www.rosammasana.com/?p=313

“La xemeneia industrial de la Pera, Baix Empordà”. http://www.rosammasana.com/?p=9322

“La xemeneia industrial Nadal Ribó de Banyoles”. Revista de Banyoles, núm. 974 (desembre de 2014). http://www.rosammasana.com/?p=1011

“Les 20 xemeneies industrials de la Bisbal (1911-1974)”. http://www.rosammasana.com/?p=4038

“Les dues xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica La Ponderosa de Corçà”. Article publicat a la revista el Mercadal núm. 11 del any 2001. http://www.rosammasana.com/?p=307

“Les dues xemeneies industrials de Caramany, Corçà”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10 (març 2001).

Les tretze xemeneies industrials palafrugellenques (1900 i 1920)”.

“Les xemeneies industrials de Corçà i de Monells”. Revista El Mercadal (Corçà), núm. 10, 11, 12, 14 i 15. http://www.rosammasana.com/?p=4660

“Les xemeneies industrials de la Bisbal”. Revista Drac (2000). http://www.rosammasana.com/?p=4376

“Llista de xemeneies de la Bisbal”. Viquipèdia.

Una xemeneia industrial a una casa de pagès”. Revista del Baix Empordà, núm. 46 (setembre 2014).

 

Notes referents a la xemeneia Almirall de Terrassa.


[1] Adjunto alguns enllaços que ens porten a conèixer aspectes evolutius de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa i també qüestions relacionades amb altres xemeneies de la ciutat. Cita no publicada:  L’any 1953 Jaume Almirall Poch  tenia enregistra la seva empresa situada a Can Aurell com a fàbrica de totxos ordinaris i disposava d’un forn de moviment automatic de  500 m3.

Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,  publicat a la revista Terme número  14  desembre any 1999, pag. 75-84.

Noves aportacions a la xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa,

Publicat a la revista Terme  número 34 any 2019 , pag. 229-238, editada pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. Arxiu Històric de Terrassa i Arxiu Comarcal del Vallès Occidental.  L’article està en format PDF

La xemeneia Almirall a vista d’ocell, VIDEO.

“Les 24 xemeneies industrials de Terrassa sumen 751,16 metres d’edificació”.

“La escalera de la chimenea Almirall, la segunda más bonita del mundo”.

“Final d’obres de dues xemeneies industrials de Terrassa (1908 i 1956)”.

 

Presentació del llibre Llevadores i infermeres del Baix Empordà

S'ha escrit un llibre
S'ha escrit un llibre

El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos  dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.

L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia  era de ser la darrera llevadora del municipi que havia  exercit assistint a parteres al seu propi domicili i  també per haver lliurat atencions a les embarassades  durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.

Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021

En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir  obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.

Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts  corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana.  Per veure’l clicar a:   llevadores

També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj

Emília Gich i Conchs, una infermera bisbalenca (1915-1956)

El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)
El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)

Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.

 En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.

Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.

Foto de carnet de l’Emília
Foto de carnet de l’Emília

Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.

També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.

 Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla  també de Josep M. Martí  fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.

Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.

Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.
Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.

Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.

 Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.

A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.

Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.

Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)
Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)

Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]

Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)
Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)

 Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.

Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder  arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.

 Notes


[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.

[2] Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia

[3] Podem llegir una breu cronica  de Carme Roig Gich.

Afloraments volcànics al Baix Empordà

Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.

El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.

L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.

Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pedres localitzades a les rodalies del Montori

Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens  vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.

Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.

Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de  carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.

Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.

Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)

Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.

Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals  era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa  Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.

El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari  Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés  el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla  de la  possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.

Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers  a finals del segle dinou. Els minerals volcànics  són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també  es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.

Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a :  el-montori-de-rupia

El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà

Notes


[1] Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà.  https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf

[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7

(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de  Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.

Centre d’Estudis del Mar de Begur i Nereo

Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que  contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre  Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la  recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]

Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc

Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.

El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.

L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963),  també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir  dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels  diversos  vídeos que  han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell  imatges de la seva finca  fetes en format  vídeo  per Producciones Javier

Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.

Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.

Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.

Spai al  mas d'en Pinc
Spai al mas d'en Pinc

Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai  mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016.  Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers  Nereo,  escrit en català Nereu  nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.

Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000
Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000

  D’esquerra a dreta  …. Carmen Amaya, Salvador Dalí  i Gala , imatge que està  exposada a mas d’en Pinc.

Adjuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]

[/caption]

Notes


[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.

[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.

[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007

(a)  Carme Amaya  rebia el mot de ‘La Capitana’ i  l’altre  ballarina  de flamenc també  altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.