Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Centre d’Estudis del Mar de Begur i Nereo

Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que  contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre  Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la  recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]

Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc

Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.

El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.

L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963),  també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir  dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels  diversos  vídeos que  han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell  imatges de la seva finca  fetes en format  vídeo  per Producciones Javier

Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.

Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.

Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.

Spai al  mas d'en Pinc
Spai al mas d'en Pinc

Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai  mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016.  Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers  Nereo,  escrit en català Nereu  nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.

Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000
Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000

  D’esquerra a dreta  …. Carmen Amaya, Salvador Dalí  i Gala , imatge que està  exposada a mas d’en Pinc.

Adjuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]

[/caption]

Notes


[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.

[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.

[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007

(a)  Carme Amaya  rebia el mot de ‘La Capitana’ i  l’altre  ballarina  de flamenc també  altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.

Josep Ametller Oller (en Pitu de Palau-sator)

La darrera vegada que vaig anar al Marroc havia comprat una safata rodona d’aram pensant que demanaria a en Pitu, el ferrer de Palau-sator, que em fes uns peus de forja per poder-la usar com a taula auxiliar. Vaig portar-li la safata al taller i, sí, em va dir que m’ho faria i que quan la tingués a punt m’avisaria perquè l’anés a buscar.

En Pitu sovint venia al consultori els dimecres el matí. Era l’únic dia de la setmana que el metge i jo hi anàvem a passar visita a Palau-Sator. Que jo recordi, en Pitu no va necessitar mai atencions especials, només algun seguiment de la tensió arterial i poc més. Venia especialment per veure’ns i de vegades conversar una estona amb mi. Li agradava explicar que cada any anava a fer el suquet de peix a casa d’en Portabella a Llofriu, ja que era un bon cuiner d’aquesta especialitat i sempre li demanaven els seus serveis. Cap als darrers anys comentava que només assistia a aquesta trobada de polítics i d’altres persones rellevants a fi de contribuir a donar suggeriments culinaris als cuiners més joves. (1)

Un dia que va venir a la consulta em va dir: “Tinc els tres peus fets. Han quedat molt bé. Quan vulguis els vens a buscar. Si no em trobes al taller, entres igualment i dones uns quants cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa i baixaré”. Vaig considerar que era una manera molt original de fer saber algú que havia arribat a casa seva.

Recordo que el dia que vaig anar a buscar els tres peus era al migdia i feia una calor insuportable. La porta del taller estava ajustada. Com que el baldó no estava passat, vaig entrar i vaig fer el que m’havia dit: donar uns cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa. Vaig tenir la sensació que podria ser una candidata per ferrar cavalls. Tot seguit en Pitu va cridar des de dalt l’escala: “Ara baixo!”

En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana
En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana

“Mira que bonics que han quedat aquests peus. Ja ho veuràs que t’ho diran algunes persones que entenguin de forja”, va dir. De fet, en Pitu es va esmerçar a fer aquell treball perquè a més d’aconseguir que la safata fos de bon treure i posar, tenia estabilitat i bon disseny.

Aquell mateix dia em va ensenyar un selló molt artístic fet per ell que tenia al taller i va comentar que l’havia fet molt semblant a un altre del Museu del Louvre de París. Realment era una peça força original i artística, daliniana potser, com podem veure a la imatge que adjuntem.

En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres
En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres

Una anècdota. Sovint quan en Pitu passava per la consulta era quan sortia d’esmorzar del mas d’uns amics que estava a tocar del consultori. Un d’aquells dies em pregunta:

—Has esmorzat?

—Sí —li vaig respondre—, abans de sortir de casa sempre ho faig.

—És igual. Mira, té, et dono aquesta mitja arengada per si després te la vols menjar —va continuar dient. I em va donar la part mitjana del cap d’una grossa arengada salada.

—Pitu, ja ho sento, però a mi m’agrada més la part de la cua —li vaig contestar.

—Oh, carai, és clar, aquesta és la part que també m’agrada més a mi! —em va replicar.

Els tres peus fet per en Pitu
Els tres peus fet per en Pitu

L’anècdota si bé és curiosa no caldria comentar-la, però el més excepcional és que aquella mitja sardina se la va treure d’una de les butxaques dels pantalons i sense estar embolicada en cap paper, així, a seques, com sortida de la caixa amb les seves propietats oleiques i olfactives. Genialitats d’en Pitu que ara ens fa goig explicar tot recordant-lo.

Notes

(1) Podem trobar referències del suquet d’en Portabella i de les persones que assistien al llibre Cronica d’un Any  que edita l’Ajuntament de Palafrugell  dels  anys 1991, 1992 i 1993.

Apunts sobre les milícies de Palafrugell l’any 1936

Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació  Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.

Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]

El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]

Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.

Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]

Simulació del riu Ebre durant la batalla
Simulació del riu Ebre durant la batalla

Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.

Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela  Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.

Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]

Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.[10]

El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”

El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.

Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.

Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”

Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.

També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]

Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:

La cruel guerra brama                                                     

Simulació de l'esclat d'una bomba
Simulació de l'esclat d'una bomba

i ell ha de partir,

 jo no vull restar sola

de dia i nit,

no vull restar sola,

això em destrossa el cor.

Deixa’m venir, deixa’m.

No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes,

d’home em vestiré,

seré el teu camarada

quan junts partirem,

seré el teu camarada,

ningú no ho sabrà.

Deixa’m venir, deixa’m.

Sí, amor meu, sí.

 

Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.

 

Notes



[1] Setmanari Ara, 27 de juliol de 1936, p. 2. A la mateixa pàgina hi ha la crida feta pel president de la Generalitat i una nota que diu: “En el reclutament de milicians per a anar a lluitar a l’Aragó, Palafrugell ha quedat en bon lloc entre totes les poblacions de les comarques gironines, Palafrugell va donar el major contingent de lluitadors”.

 

[2] El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya era un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys amb l’objectiu d’ organitzar militarment les forces que lluitarien contra l’alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola.

[3] El Partit Obrer Unificat Marxista disposava d’una secció femenina i el comitè local de Palafrugell estava format per: secretària general, Lola Bussot; Socors Roig, Rosa Plaja. Consten com a vocals, Maria Genís, Hermínia Anglada i Amanda Massafont. Font: hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Setmanari Ara, 18/1/1937, p. 3. També hi estaven implicats el PSUC i el PSOE.

[4] L’anomenat front de l’Aragó era la línia de guerra formada entre republicans i les forces de Franco a les terres aragoneses durant la Guerra Civil Espanyola. Es trobava a l’est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava des del nord fins al sud del país.

[5] CARRERAS RODRÍGUEZ, Guillem. Columnes i milícies catalanes al front d’Aragó. Barcelona, 2012. Consultable a: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50524/1/TFG_Carreras.pdf

[6] JUANOLA, Albert. Paco Boera. Un milicià de Palafrugell. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2008. Francesc Boera va néixer el dia 19 de desembre de 1905, vivia al carrer de la Independència número 1 de Palafrugell i quan va anar al front tenia 31 anys.

[7] SAURÍ, M. Concepció. Àngela Clos Batlle. La primera regidora. Palafrugell, 2012, p. 24.

[8] Rosa Laviña. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras

[9] SERRANO, Adrianna. Fàbriques d’armament a Palafrugell durant la guerra civil. Primer premi escolar “Mestre Sagrera” escola Sant Jordi. Palafrugell, 23/4/2007. Es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

[10] Ara, 18/1/1937, p. 4.

[11] Ara, 2/9/1936, p. 4.

[12] MASSEGUER, Santi. “Francesc Boera Corbera, en Paco de la Burra”. Revista Baix Empordà del 1/8/2012, p. 30.

[13] RUBIO, Tario. Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945, a cura de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Memòria del segle XX. Valls: Cossetània, 2007.

[14] HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; ÍÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009, p. 85.

[15] LEDESMA, José Luis. La guerra civil a la comarca del Bajo Aragón -Caspe- (1936-1939).

Relacionat amb aquest tema disposem d’un article que tractava de la mainada desarrelada  degut que havien quedat orfes i éren adoptats, sovint, per families  que disposaven d’una ideologia social diferent a dels seus pares, es pot consultar a: Mainada desarrelada.

Pere Pi i Montserrat Viladomat, ramaders a can Siniqueda de Sant Sadurní de l’Heura

questa entrevista va ser feta el mes de gener de l’any 2011 per publicar-la a la revista El Griu de la Bisbal d’Empordà, però només en va sortir el primer número i per aquest motiu el text no va sortir a la llum. Ara, i després de parlar amb el Pere i la Montserrat, que, a més, m’han lliurat unes fotografies, hem considerat publicar el relat de les seves vivències en aquest blog.

—Hola, Pere i Montserrat. M’ha costat trobar la casa.

—El referent per arribar aquí a can Pi és agafar la carretera de la Bisbal a Cassà de la Selva i just  a mà esquerra del quilòmetre 20 trobem la casa. Can Siniqueda és més lluny, al veïnat de les Serres, que era on teníem els porcs.

D’on ve el nom de can Siniqueda?

[Pere Pi Barris] —Els meus avis ja vivien en aquesta casa, que anys enrere era més petita. Hi va néixer el meu pare i nosaltres, els quatre germans. Treballaven al bosc fent llenya, feixines, carbó i també pelaven suros, però el meu besavi va marxar a la guerra de Cuba i s’hi va estar set anys. Durant tot aquest temps no els va escriure mai, i això que en sabia. Quan va tornar va arribar picat, perquè havia agafat les febres. A casa tenien un parell de vaques i van decidir usar un espai com a petit hostal només per prendre un got de vi, menjar alguna cosa i jugar a les cartes. Els llenyataires que treballaven per la zona dels Metges quan passaven per davant de casa es paraven a fer el toc i els dilluns unes colles de tapers de Cassà es reunien per fer una xefla en una pineda del costat i, de vegades, quan els faltava alguna cosa venien a buscar-la a casa, però més d’una vegada els havíem hagut de dir que d’allò que demanaven no en quedava, i ja està, el malnom format: “si n’hi queda”.

El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)
El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)

--De quins anys parlem

—A veure, quan va ser la guerra de Cuba?

La de la independència cubana va ser entre el 1868 i el 1878.

—Ja pot ser, perquè el meu pare va néixer el dia 14 de maig de l’any 1906 i la meva mare, el 17 de gener del 1905, i jo el 2 de gener de l’any 1934.

Pere, també vas treballar al bosc?

—Sí, de ben jove carregava el carro de saques de pelegrí per portar-les a vendre, marxava de casa a les tres o a les quatre de la matinada cap a Cassà de la Selva, hi tenia unes quatre o cinc hores de camí. Per baixar em posava dins les bosses del carro a dormir i en Canari, com anomenàvem el cavall, sense guiar-lo arribava ell sol a casa. Tot el camí patim-patam passant per sobre de rocs i sots i jo sense despertar-me. No veus que anaven tan cansats… En Canari ja sabia que quan arribava al pla de Banyeres, al pont del Rosset, deixava la carretera i agafava la drecera que passava pel molí d’en Ribas i el molí d’en Frigola vorejant el Daró i es parava al davant de casa i era llavors quan jo també em despertava. Aquest cavall i una euga que també tenien, la Linda, eren molt bons per llaurar, anaven junts en el mateix jou o brabant i mai trepitjaven cap mata. Abans els camps eren molt macos, perquè entremig hi havia figueres i altres arbres fruiters, però amb l’arribada dels tractors es van haver de tallar perquè ens impedien fer les maniobres.

La mecanització agrària va millorar la càrrega de treball però també ha tingut un preu alt. Pere, ets una persona molt corpulenta.

[Montserrat, la seva muller]: —Sí que ho és, gasta el número 45 de sabates.

[Pere]: —Això també te inconvenients, perquè l’any 1955, quan vaig fer la mili ala Molina, l’exèrcit no tenia botes del meu número i per tant vaig haver d’anar sempre amb espardenyes amb mullena de peus sempre i per això agafava un refredat rere l’altre i encara els porto.

—Vaja, que et va quedar crònic. Montserrat, també ets de Sant Sadurní?

—No, jo vaig néixer a Girona el 29 d’agost de l’any 1935. No vinc de pagès, el meu pare era mecànic i jo treballava d’administrativa.

—I malgrat la distància us vàreu conèixer?

—De fet en Pere i jo ens coneixíem de petits, perquè els nostres pares eren cosins germans i la família tenia el costum de reunir-se per les festes majors i les fires de Girona, fins que l’any 1975 ens vàrem casar, però no hem tingut fills.

El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980
El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980

Tota una vida compartida. En casar-vos vàreu venir a viure a aquesta casa de Sant Miquel?

—Sí, teníem el terreny i l’any 1975 ens hi vàrem fer aquest habitatge.

—De la vostra activitat ramadera què ens en podeu dir?

—A can Siniqueda des de l’any 1972 hi teníem una petita granja de porcs, truges i algunes vaques i també conreàvem blat, ordi i farratge per alimentar els animals. Els excrements els utilitzàvem per adobar els camps i a poc a poc vàrem anar ampliant la granja fins a arribar a tenir 450 caps de porcs d’engreix.

D’engreix, dieu?

—Sí, ens els duien d’Holanda. Eren porcs petits que feien entre 18 i 20 quilos i nosaltres els engreixàvem. De tot això se n’ocupava una empresa que ara ja no existeix anomenada Progansa [Proteinas del Ganado SA], que a la vegada també ens subministrava el pinso. Alimentàvem els porcs fins que arribaven a pesar entre 70 i 80 quilos i després ens els venien a buscar.

[Montserrat]: —Sí, no t’ho perdis. De tant en tant l’empresa feia venir un camió d’Itàlia a buscar porcs i triaven els més macos. Ens deien: “Volem aquest, aquest altre…” Escollien els que tenien més amplada d’espatlla, aquells dels quals podien treure uns bons lloms i uns bons pernils.

La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda
La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda

Eren espavilats, i les deposicions a casa. Montserrat, també treballaves a la granja?

—I tant, jo m’ocupava de fer la cria dels garrins. Aquí on som ara, a Sant Miquel, hi teníem unes 25 truges i dos verros. Ara quan sortim t’ensenyaré les corts.

Només disposàveu de dos verros o mascles?

—Sí, amb dos fèiem el fet i jo els havia posat nom. Un era en Pepe i l’altre en J.R., perquè era quan per televisió feien la sèrie Dallas i va rebre el nom del protagonista. Algunes truges també tenien noms com la Margarita i la vedella Lucy.

[Pere]: —Havies d’estar força al cas quan anaven altes perquè de vegades havíem d’ajudar el verro a encertar-la, perquè la truja només estava tres o quatre dies en zel i si no ens espavilàvem no hauria quedat prenyada.

Coneixíeu el zel perquè tenien l’instint d’acoblament?

—Sí, quan estaven en zel intentaven pujar les unes a sobre de les altres, estaven més nervioses i també mostraven altres senyals que nosaltres coneixíem.

I el part com anava?

—També havies d’estar molt alerta perquè la truja paria deu o dotze garrins i quan es girava de vegades n’aixafava algun. El que fèiem era posar-los una estufa i d’aquesta manera no hi havia tant de perill que la mare els aixafés perquè ells mateixos s’apartaven del seu cos per buscar l’escalfor del radiador. Mamaven de la mare però també els donàvem pinso de llet.

Durant quant de temps es feia la criança?

—La fèiem fins que tenien dos mesos, després ens els venien a buscar. Aquesta feina de la criança era independentment de l’engreix. Eren dues activitats separades.

Tenien malalties?  

—En ocasions es refredaven i tenien tos, grip, mal de peus, o la malaltia anomenada d’Aujeszky.[1] Quan veiem alguns porcs que no menjaven i estaven molt aixafats, avisàvem l’empresa i ells es cuidaven de fer venir el veterinari que ens donava el tractament que necessitaven. Si agafaven l’africana,[2] llavors quedaves net.

A què us referiu?

—Que no quedava cap porc, es morien tots! Els animals llavors se’ls emportaven a una incineradora que hi havia al municipi de Sant Joan les Fonts.[3]

Sí que era greu. Per que vàreu plegar d’aquesta feina?

—Va arribar un punt que si volíem ampliar les instal·lacions i adaptar-les a les noves normatives de la ComunitatEconòmicaEuropea[4] necessitàvem més aigua i aquí dalt no n’hi ha suficient. Aquesta és una terra de cigales.

O sigui, de secà.

—Exacte. Llavors va coincidir que jo havia fet 65 anys i em vaig jubilar, peròla Montserratencara va continuar amb la cria de la garrinada fins a l’any 2000.

És veritat que els porcs són molt nets?

Bé, sí i no. Ells sempre fan les deposicions al mateix lloc, però quan tenen calor es rebolquen per sobre dels seus propis excrements i et pots imaginar com queden.

Com porcs.

—Els excrements com et deia després eren espargits pels camps emprant un sistema rotatori o de guaret. També teníem un pou de formigó que l’omplíem i quan era ple ens el venien a buidar.

Temps enrere es va parlar molt de la contaminació dels aqüífers per purins.

—Sí, potser s’adobaven massa els camps, especialment si plovia que després s’hi tornaven a escampar fems o productes químics i tot això es filtrava al terreny. I no diguem el que passa amb els camps de blat de moro, que necessiten molt d’adob i molta aigua.

Publicitat del nitrat de Xile
Publicitat del nitrat de Xile

Les darreres analítiques diuen que el nivell de nitrats a les aigües públiques ha disminuït molt[5] degut també a no fer ús del nitrat de Xile.

 

—L’aigua no sabem com està, però és veritat que ara es vigila molt amb el tipus de fertilitzants que s’utilitzen en agricultura.

Mirant enrere, va ser rendible aquesta feina?

—De feina en teníem molta, però ens guanyàvem la vida, encara que havies d’anar invertint i les despeses era un continu, que si desaigües, abeuradors, portes, finestres, canalitzacions, de tot. Perquè els vapors que es desprenien de les corts malmenaven les instal·lacions, les corroïen i s’havien de renovar sovint.

Bé, Pere i Montserrat, moltes gràcies per aquesta informació que complementa aspectes de la vida agrària i ramadera del Baix Empordà.

 —A tu. Ja ho saps, el que necessitis.

Quelcom de més

En motiu d’un estudi que varem referent a l’Hospital de Palafrugell, en un llibre de comptes del 1863 al 1900 hi varem veure que hi constava que  l’Hospital comprava  també llenya a Can Siniqueda

Notes


[1] La malaltia de Aujeszky està provocada per un herpesvirus i produeix símptomes nerviosos per afectació del sistema nerviós central, pneumònia, i sovint la mort.

[2] La pesta africana és una malaltia vírica que es manifesta en els animals amb febre, postració i tremolor acusada. Va ser descoberta per primera vegada a Kenya i l’any 1957 es va expandir al continent europeu.

[3] L’empresa era Grefacasa (Greixos i Farines de Carn SA), que a més d’incinerar el bestiar també elaborava  farines per a consum ramader. Empreses d’aquests tipus han estat motiu de debat per la seva incidència ambiental.

4] La CEE ha dictat diverses normatives referents a la qualitat, higiene, protecció i benestar dels animals que cada país ha hagut d’adaptar, una de les darreres a Espanya consta al RD 1135/2002 (BOE número 278 del 20-11-2002).

 5] Ramon Piera, farmacèutic de la Bisbal, va ser l’encarregat de dur a terme les anàlisis d’aigua del municipi fins a l’any 1999. Procedia a detectar elements químics i bacteriològics de l’aigua de boca i ens va comentar que el nivell de nitrats estava bastant per sota dels 50 mg/litre que aconsellava la CEE. Va passar a tenir-ne control l’Agència Catalana de Salut Pública de la Generalitat.