Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Llibre auto editat que està en línia, 2018. La portada del llibre correspon a una vidriera que hi havia a la capella de l'hospital
L’any 2018 vaig escriure un petit llibre que duia per nom La gestió dels serveis d’infermeria de l’hospital de Palamós, (1985-1986), es tracta d’una autoedició que de bon principi estava pensada només, per posar-la a la xarxa i així va ser, més tard vàrem editar amb paper mitja dotzenes de llibres destinats a regalar. Tot va venir perquè mentre buscava una altre cosa van aparèixer els documents que tenia dins d’un arxivador de quan vaig treballar a l’hospital de Palamós, la sorpresa va ser en veure el contracte laboral que em van fer en condició de directora dels serveis d’infermeria el dia 23 d’octubre de l’any 1985 i just aquell dia, precisament, era el dia que segons el calendari marcava també el 23 d’octubre però, de l’any 2017.
Vaig recordar la feina que havia fet, van ser nou mesos d’intensa activitat, vist retrospectivament diria que van ser excessives les hores que vaig dedicar per fer possible tenir els servei d’infermeria a punt per quan s’obrissin els 24 primers llits, a més d’ocupar-me del geriàtric , preparar al personal de nova contractació i al intern, bé, podem trobar aquestes referències l al esmentat llibre.
Fa poc un amic, Antoni Bofill, hem va dir: tenia ganes de veure’t perquè et volia regalar aquest llibre, vaig pensar que millor el tinguessis tu degut que està relacionat amb la teva professió Realment em va interessar i a més perquè vaig veure que era escrit per Gabriel Martín Roig, company també col·laborador de publicacions a la Revista del Baix Empordà.
Quan vaig llegir el llibre vaig pensar que hagués calgut posar més referencies d’aquell període de construcció del nou hospital i de ples funcions que va desenvolupar l’estament d’infermeria de nova creació, que com sabem és el col·lectiu de professionals més nombrós dels hospitals, sovint però, la historia de sempre n’ha donat poques referencies, passa però que estem al segle XX.
Vista la poca representació , clar que el llibre parla de 700 anys enrere, en concret el títol del llibre és Els hospitals de Palamós, 700 anys d’història, i lògicament no permetia entrar en detalls, per aquest motiu vaig considerar que haver escric amb anterioritat aquell poc voluminós llibre, havia estat una bona decisió perquè d’altre manera restaria un vuit de la parcel·la històrica dels serveis d’infermeria de l’hospital comarcal del Baix Empordà.
El tema central del número anterior d’aquesta revista tractava sobre els cineastes i creadors de vídeo empordanesos. Respecte a la Bisbal van ser presentats Antoni Martí, cineasta de llargmetratges, i Xevi Codolà, afeccionat al vídeo que grava els diversos esdeveniments socials que es celebren a la Bisbal. Ambdós ens han parlat també de les aportacions en la captació d’imatges generades per Ignasi Corney, motiu pel que hem volgut que ens expliqués també quelcom de la seva afecció.
-Rosa: Bon dia, Ignasi. D’on et va venir la teva afecció per filmar i editar diversos reportatges de la Bisbal?
En l'acte de reconeixement de la mestra Victòria Vigo, 2015 (R.Masana)
– Ignasi: Bon dia, Rosa. Hauria de començar dient-te que el 1995 o 1996, ara no n’estic segur, feia una matèria a l’institut que impartia en Xevi Codolà Vilahur; vam fer un treball en grup, i també una pel·lícula en què una part de l’acció passava als Clots de Sant Julià. Em va agradar però editar era complicat, i ho vaig aparcar del meu cap fins l’any 2009.
R: Tu ets professor, veritat?
I: Sí, treballo com a docent a Secundària des de l’any 2008. Faig classes a l’institut Puig Cargol de Calonge i Sant Antoni. Vaig estudiar Filologia Catalana i Filologia Hispànica a la UdG, vaig fer un curs integral de ràdio de la UdG i la Cadena SER, i vaig començar el Grau de Comunicació a la UOC.
R- Però has treballat a més llocs…
I: Sí, és clar. Però la Comunicació, que és l’element pel que em preguntes, ha estat la meva vocació principal des que era jove i fins no fa tant, però mai m’ha donat per viure, tot al contrari. I com que ningú neix ensenyat, per arribar al 2009 al que fèiem referència, vaig passar per un camí de formació que va començar el 1996, amb 16 anys, començant a col·laborar en mitjans locals i comarcals. Em disculpareu si sóc poc exhaustiu. Vaig ser un dels primers col·laboradors externs de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) creada el 1999 per un llavors conegut, però, és clar, no pas a nivell de país, Carles Puigdemont Casamajó. També a La Proa, diari del Baix Empordà. I vaig ser durant set anys (de 2000 a 2007) corresponsal de Diari de Girona a la Bisbal. L’any 2004 es va gestar un projecte local que em va interessar, totbisbal, i com que no tindríem editora de notícies fins al cap d’un temps, vam gestionar l’edició local de Vilaweb i n’enllaçàvem les notícies al portal.
totbisbal tenia una voluntat d’incidir en la millora de la realitat des del món virtual. Els meus socis, als qui agraeixo tot l’aprenentatge, van ser en Pere Cuenca Sánchez i en Jaume Figa Sastregener. Era una plataforma d’esperit comunitari amb un diari al seu interior. Intentàvem posar en valor els actius que hi havia, situant-los en un mateix pla; aquest efecte igualador mai va agradar tothom en un espai com el nostre, però és el que corresponia fer. Mentre vam anar desenvolupant la plataforma, hi vam afegir una ràdio i una televisió digitals. I va ser l’any 2009 quan, amb un Nokia N96, que era un dels mòbils bons de l’època, vaig filmar i editar la cavalcada de reis. I aquí a l’ordinador la podem veure…
R:L’arribada al mercat dels aparells de filmació digital, va ser per a tu el punt de sortida artístic audiovisual?
Ignasi Corney Oller, 2024 (cedida per ell mateix)
I: La qualitat, a diferència de 1995, ara era elevada, sense pèrdues pràcticament entre compilacions, i tot quedava en petits arxius manejables i editables. Alguna cosa havia canviat. Ara era el moment! Aquell cuc interior va tornar a brollar. Abans m’he saltat prop d’una dècada de ràdio municipal i un breu període a Ràdio Costa Brava, però el cas és que estava acostumat a editar àudio, de manera que un editor de vídeo no havia de ser gaire diferent. Vaig adonar-me aviat que faria falta invertir una mica i comprar-me una càmera, suplir les meves mancances i contactar amb en Xevi per veure si podria comptar amb els seus continguts. I així ho vaig fer.
Una primera càmera que vaig tenir va ser una Aiptek que conservo arraconada en un armari perquè no oferia la qualitat esperada, una Panasonic domèstica que encara ara fa de càmera de suport, i una Sony NX-30 que oferia molt bona estabilització i que aguantava especialment bé en condicions de poca llum. Se’m va espatllar i ara porto alguns anys treballant amb una Sony RX10 III.
R: Has rebut classes de filmar i editar?
I: L’any 2009 no en sabia res de tot aquest món (riu), i encara ara quan veig aquells vídeos em poso les mans al cap! Però ei, el resultat pots veure que és digne. He estat autodidacta en força aspectes. Anava gravant i editant i rebia els vídeos d’en Xevi, que feien de model, i veia com els havia fet. Tot i que ho he estudiat després, el cervell, que és una eina extraordinària, va anar captant intuïtivament la mecànica: com treballar la narrativa, el so, els plans… L’any 2013 vam començar a fer treballs en comú, i sempre ens hem entès de forma natural. Allò que un feia es complementava amb el de l’altre. Era com màgia, hehe. Val a dir que en la majoria d’ocasions l’editatge corria a càrrec seu ja que disposava de més temps. Amb en Toni Martí també hem fet alguns projectes: L’autodeterminació depèn de nosaltres, el 2010, i encara l’any 2018 vam editar Marxes tu o marxo jo, que recull material de tots plegats i que explica com vam arribar al referèndum.
R: Aquest tipus de compenetracions artístiques deuen ser molt agradables d’experimentar. Tots aquests vídeos que hi ha a pantalla són fets teus?
En la presentació del llibre'Dones d'aigua', de Núria Esponellà el 16.06.2006 (R. Masana)
I: Totalment, però tampoc et sabria dir si es podria repetir amb algú altre amb qui treballéssim de forma regular. Potser sí. Amb en Xevi ens hem entès sempre bé crec que perquè part de la seva filosofia de vida és el «fem-ho fàcil» o, com ell l’anomenava a classe, el «sentit pràctic de la vida», que crec que va aconseguir inculcar-nos des de les aules a uns quants bisbalencs. Amb en Xevi hem gravat temàtiques del dia a dia, socials i culturals, però per deformació periodística, suposo que tinc un fons amb més percentatge de material «polític», per dir-ho d’alguna forma, i he tocat menys excursions o curses, que ell, en canvi, domina millor.
Selfie fet per Pau Fort Franch durat el Carnaval de la Bisbal de l'any 2023.
Tinc les gravacions per anys, i el 2013 és, amb diferència l’any del que conservo més material, amb una cinquantena llarga de vídeos, alguns en comú amb en Xevi, i altres propis com el concert dels 125 anys de La Principal de la Bisbal, les reivindicacions de la PAH, o el seguiment de la problemàtica de la biblioteca comarcal. De totes formes la meva feina principal és la docència, i la primavera de 2014 vaig ser destinar a Puigcerdà, on tornaria unes setmanes del curs següent i hi faria els cursos 2015-2016 com a substitut, i el 2016-2017 com a interí. La gestió de continguts de totbisbal la vaig fer a distància, però era una mica més difícil arribar a tot; no vam pas plegar per això.
L’any 2015 vaig moderar per segona vegada el debat de candidats a l’alcaldia, i els equips de les dues televisions digitals que llavors hi havia a la Bisbal vam col·laborar plegats en aquest acte. Ja veníem parlant feia mesos d’una fusió que es va començar a concretar en la filmació conjunta de bona part dels actes de la Festa Major, i en un Correfoc que em sembla que el vam gravar des de tots els angles possibles (riu). Aquesta unió ens hauria portat a crear una productora, però es va veure truncada per motius aliens, i totbisbal va plegar un temps més tard, l’any 2017.
R: Els vídeos publicats a totbisbal, ara on es poden trobar?
I: L’emmagatzematge dels arxius de vídeo, la possibilitat de personalitzar el reproductor, i que els vídeos fossin vistos només des del nostre domini i no des d’enlloc més ens van portar a escollir Vimeo com a servidor. I, és clar, ells volien seguir cobrant per tenir-hi els vídeos dipositats, però nosaltres ja no teníem activitat i, en conseqüència, no vam seguir pagant. Els vídeos ara no estan a l’abast de tothom a la xarxa, però encara els conservem.
R: I a Youtube, he vist que hi tens un canal, veritat ?
I: Hi tinc uns pocs vídeos que es relacionen sobretot amb els instituts on he treballat o treballo, i ara no hi penjaré pas tot el material fet durant tots aquests anys… Posarem l’enllaç Ignasi Corney
Moderació del debat de candidats a l'alcaldia de 16.05.2015 (Pere Mercader)
R: T’he vist diverses vegades presentant en directe l’Aplec de la Sardana que es fa al passeig Marimon de la Bisbal…
Ignasi Corney entrevistant a Miquel Perxés Cano, confiter i expresident de l'associació Amics de la sardana de la Bisbal i comarca el dia 27-2-2011. Va morir el 27 de desembre del 2021 amb 81 anys.
I: Mira, no conservo una memòria exacta de quan vaig començar a copresentar l’Aplec amb en Ramon Duran Candaler i, més endavant, a presentar-lo sol. Pels guions que conservo, i per algunes fotografies, crec que em devia incorporar a l’Aplec l’any 2005. Si els poses l’un rere l’altre, només fa 18 dies!
R: Tens algun projecte literari, radiofònic i d’audiovisuals en mans ?
I: Em va engrescar veure que cinc anys després del tancament de totbisbal, un noi que havia fet pràctiques amb nosaltres i que m’havia acompanyat els estius, en Roger Font Vilagran, volgués reprendre l’esperit de la nostra tasca. Va engegar L’aguait, que és una web d’informació de la Bisbal que gestiona amb la seva germana Victòria. Segurament seguiré donant-los un cop de mà en allò que pugui, i tinc algunes altres coses en previsió.
El més immediat ara és acabar un llibre de memòria històrica que vam començar fa quatre o cinc anys amb en Pitu Pla. Tracta l’abans, el durant i el després de la Guerra Civil a la Bisbal. La idea era fer des de 1939 en endavant any a any, però vam anar trobant coses, ens vam engrescar, i vam anar un pèl enrere per explicar bé què va passar, hem recuperat els judicis sumaríssims a persones de la Bisbal, les afectacions del bombardeig o les depuracions. No puc avançar-te res més.
El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2
Lloc del neixement del Daró a les Gavarres
D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.
Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.
Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram
És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.
Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.
El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)
Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes
Daró sí, Daró no.
A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.
Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.
Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.
Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.
Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana
Notes
[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.
El dia 19 d’abril d’aquest 2023, vaig anar a Torroella per veure si trobava informació per fer un article sobre la telefonia, vaig preguntar a una senyora que estava a la porta de casa seva conversant amb una altra, si ens podia dir on estava situada la centraleta de la telefònica d’anys enrere a Torroella. Em va dir que estava a la Plaça i que la telefonista era la Rosita.
Can Frou de Torroella, zona convertida en botiga
La conversa ens va portar a parlar del seu pare que havia estat sastre de professió, donant-se la casualitat que el sastre era en Frou, persona força coneguda a Pals perquè algunes de les parelles que celebrar les seves noces a la decada dels anys cinquanta, al nuvi, els hi havia fet el vestit en Frou.
Coneixia aquest fet perquè havia estat d’infermera a Pals i també havia coloborat aportant algun article a la revista La Torre de les Hores editada per l’Ajuntament, a un d’ells esmentava al sastre Frou de Torroella.
La conversa amb la Pepita va anar adquirint interes, fins que em va dir: Entra, mira, veus aquí és on el pare hi tenia la sastreria on hi treballaven moltes persones, encara que llavors era més gran.
Em va continuar ensenyant la casa i les diverses pintures que ella mateixa havia fet, pintures de colors vius agradables a la vista. Personalment restava meravellada per les coses que explicava i per la seva cordialitat, més encara quan va dir que tenia 88 anys.
A la sala d’estar menjador hi entrava la claror fent-la acollidora perquè a més tenia la taula parada a l’espera d’ invitats, la moderna llar de foc estava apagada perquè feia bon temps però s’intuia el caliu que havia de desprendre els dies de fred, el gat estaba estirat comodament al sofà, en fí, tots els elements que conformaven un espai agradable.
Fragment d'una de les senefes de paret de can Frou
La Pepita portave a un costat dels cabells dues petites pinces adornades amb floretes que en recollien una part, aquest detall li donava una aire especial, vistos els seus quadres, d’artista, diria.
Vaig preguntar-li si l’havien fet alguna entrevista, va dir que sí, que feia al voltant d’un any que Recer TV la va avisar per entrevistar-la pel programa dit “De prop”, la filmació es consultable a Youtube.
Així que vaig poder vaig intentar buscar el programa que m’havia dit i al mirar-lo vaig gaudir en escoltar algunes de les seves vivencies. El documental va permetre coneixer més aspectes de la vida dé Pepita, fascinant, veia que era ella mateixa, talment com la haviem vist i conegut només unes hores abans a Torroella de Montgrí.
Hem volgut fer aquesta breu explicació per donar perdurabilitat a aquell inesperat i casual encontre amb la Pepita, persona de gran vivesa i cordialitat.
Me encontré un cuadro pintado al óleo de tamaño 73 x 92 centímetros. Evitaremos explicar cómo sucedieron los hechos, solo decir que alguien había desechado esta pintura, tal vez debido que la tela estaba rota por uno de sus lados.
Cuando la vi en medio de maderas viejas pensé, como es posible que se hayan desprendido de esta pintura. Enseguida me imagine que este cuadro seria ideal para decorar el establo de una antigua finca de unos amigos .
La pintura iba al anillo porque la imagen representaba a dos caballos, el macho tenia el pelaje rubio y apoyaba la cabeza por encima del lomo de la hembra que era blanca, sus gestos eran sugerentes de un claro cortejo equino.
Una vez estuvo la pintura en casa, la lavé con agua y jabón, la aclaré y la sequé con una toalla, la limpieza a fondo hizo que los colores fuesen más vivos ,aunque havia zonas donde la pintura estaba desgastada. Al día siguiente confeccione un parche con tela blanca y cola a fin de reparar la zona dañada. Vi que el cuadro no estaba firmado.
Dos días después saqué mi antigua caja de pintar con la intención de restablecerlo pero gran parte de los oleos se habian secado, fui a comprar de nuevos y un par de pinzeles .
El Galan i la Estrella- Alegoria als cavalls deque Pals
El día que me decidí ‘restaurar’ el cuadro, durante unos segundos entre en pánico, me imaginé que seria una restauradora parecida a Cecilia, que al no poder terminar debidamente su trabajo de restauración del Cristo de Borja: Ecce Homo, se armó la de San Quintin al ver como habia quedado, por el momento, el trabajo de restauración.
En algunas zonas del lienzo evitaba de pasarle el pincel, pues el artista le habia dado impresionado unas pinzeladas límpias y seguras, hecho que demostraba habia de ser un experto y creatividad autor.
Al final estuve contenta, hecho difícil dado que soy consciente de mis limitaciones, lo estuve debido que conocia el irreparable destino que estuvo a punto de sufrir la pintura.
Lleve el cuadro a la masia rural de mis amistades, iba como si llevara la mona de Pascua de contenta. Dos de las personas que me recibieron, al ver la pintura reservaron sus comentarios, solo dijeron que lo hablarian con los demás convivientes de la finca.
La pintura se quedó en el establo en espera de ser valorada. Pasados unos días una amiga vino a mi casa con la pintura en brazos. No, me dijo, han decidido que era mejor que te la devolviera.
En aquel momento sentí algo insólito dentro de mi , una sensación de rechazado por una obra pictórica mia que no era mia, una epecie de dualidad animico-afectiva nunca antes experimentada.
Le di un beso, a la tela, y mentalmente tambien la bienvenida, pues en el sítio donde habia estado unos dias expuesta para la ‘restauración’ sorprendentemente en aquel logar se produjo un vació, faltaba algo allí. Ahora la tengo expuesta en un lugar de mas visibilidad.
Comentar que estoy muy interesada es saber quién podia haber sido el autentico autor de esta obra, el artista que se olvidó de firmar o tal vez debido a que no consideraba terminada su obra , quien sabe.
Incorporo la imagen por si alguien tras la visión de su estilo, pudiese identificar al pintor. Sería para mi de una gran alegria. Mi dirección es: rmmasana@gmail.com
