Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La fàbrica de iogurts”MABI” de la Bisbal (1940-1950 aprox.)

Entrevista feta per Rosa M. Masana  i publicada a la revista El Drac número 48, any 2003  a la Bisbal d’Empordà.

Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa

Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera  que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.

D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.

L’entrevista

-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.

-Va bé, així tindrem més temps per par­lar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.

-Bé, potser no cal.

-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.

En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)
En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)

La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.

De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Fi­gueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a sol­dat, a lluitar al front.

Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:

-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”

Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”

 -Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?

-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un lo­cal petit del carrer Serra i Sans de la Bis­bal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la de­manda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.

 -Tècnicament era complicat fer iogurts?

-No

(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)

Publicitat (Cedida Joan Riera)
Publicitat (Cedida Joan Riera)

-  Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.

Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.

-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.

-Això mateix, era lògic.

Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropi­ats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.

Feta aquesta operació i passats uns quin­ze minuts, temps necessari per a la fer­mentació, s’havia de fer baixar la tem­peratura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el pre­parat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin mal­mès el producte. El fred actuava de fre sexual.

-Com normalment succeeix

-Sí, semblant a la dutxa freda.

Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcella­na blanca comprats a Montgat.

A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 apro­ximadament, fèiem servir una tecnolo­gia alemanya que de novetat apor­tava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.

El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.

 -Enginyós el sistema d’estalviar ca­lories, això és física pura.

-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.

Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.

-Era un bon nego­ci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.

-És evident que són un negoci rendible.

Bé després de tot això procedíem a ta­par els recipients. Ho fèiem amb uns pa­pers de parafina pre­parats per la imprem­ta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues pri­meres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues pri­meres del segon cog­nom del meu sogre, Billoch.

Els iogurts els vení­em a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domi­cili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem em­pleat i que podem veure en aquesta fo­tografia. Més endavant vaig tenir dos ca­mions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.

 -M’imagino que sor­tint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una ne­cessitat, un gran pla­er per al paladar.

 -Sí, potser per això te­nien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els ha­vien de rentar molt bé amb aigua i clor -­polvos de gas, com també se’ls anome­nava-, els venien comercialitzats en bi­dons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfec­ció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls dis­posava al mateix local d’un petit labora­tori.

Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)
Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)

-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?

-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa ofi­cial que reduïa el “cupo” de llet a utilit­zar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.

-Aproximadament quin any va plegar i després a què es va dedicar?

-Si la memòria no em falla era any 1950. Posteriorment vaig decidir posar en prac­tica alguns coneixements de física i em dedico a fer forns elèctrics per coure ceràmica. Has sentit a parlar dels forns Riera? Són els que vaig idear personal­ment. (1)

-Em sembla que has estat un home molt enginyós i polifacètic. Aquest se­ria també un tema interessant per parlar-ne.

(La seva senyora, l’Anna Martos, confirma el seu polifacètic tarannà dient que a més ha fet activitats com projectar pel·lícules a les sales de cinema que hi havien al Fo­ment i al Mundial així com seguir cursos de piano, jugar a hoquei sobre patins, es­quiar i nedar).

-A més músic i bon esportista. Joan, pots explicar-me alguna anècdota?

-Sí, ara me’n ve una al cap relacionada amb el tema de les llevado­res de qui, com dius, has es­crit alguna cosa. Doncs grà­cies a la meva afecció per la mecànica vaig idear un sistema que aplicat al meu cotxe Lancia que tenia lla­vors aconseguia produir un efecte reductor de les marxes que facilita­va el  poder circular per ca­mins difícils i de forta puja­da, encara que tenia un in­convenient, corria poc.

El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera
El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera

-Sovint els invents comen­cen així.

-Sí, s ‘han de perfeccionar. Doncs com et deia, un dia que plovia a bots i barrals, a mitja nit sentim picar deses­peradament la porta de casa, era un xicot conegut meu que venia a peu des de Sant Sadurní de l’Heura moll com un peix i nerviós perquè la seva muller s ‘havia posat de part. Vàrem anar a casa de la lle­vadora, la senyora Catalina Ponsati,(2 )  amb el meu cotxe Lancia tot terreny i li vàrem preguntar: “Senyora Catalina, es veu capaç d’anar a Sant Sadurní a atendre una partera?” I ella respongué amb una pregunta: -”I vosaltres us n’hi veieu?” “Ho podem intentar”, vàrem dir. “Doncs som-hi, no ens entretinguem”, digué la senyora Ponsatí. Amb tot vàrem arribar a temps, la criatura encara no havia nascut, jo vaig haver de torna sol, perquè el part anava per llarg.

-M’agrada que m ‘hagi explicat això perquè pot complementar les narracions sobre les llevadores empordaneses. Llàstima Joan, podríem continuar parlant però són gairebé les deu del vespre.

-Les deu … ? Espera’t que estiraré una mica les cames, t’acompanyo a la porta.

Gràcies.

(L’Anna, molt amablement, m’ensenya les diverses dependències de la casa on cada  un dels diversos recintes presenta una personal i acurada decoració).

En Joan diu: -”hem passat una tarda agradable, oi?”

-Sí, Joan, ha sigut molt interessant conversar amb tu.

 -Molt bé. Adéu.

-Adéu.

Notes

(1) Una empresa de ceràmica de la Bisbal que estava situada al carrer 6 d’octubre, quan va deixar de coure el material amb el clàssic forn de flama invertida que funcionava amb llenya, van  emprar  un  forn elèctric  dissenyat per Joan Riera.
(2) Rosa M. Masana. Entrevista a Catalina Ponsatí publicada a la revista el Drac número 36, any 1998.  I també  al llibre Llevadores del Baix Empordà, pàgina numero 31, any 2014

 

Josep Canals, escultor

Josep Canals
Josep Canals

 L’escultor Josep Canals Miquel ha presentat aquest estiu una mostra de les seves obres a Torre Maria i al Castell de la Bisbal. Dins del seu taller, situat a Casavells, aconsegueix transformar un bloc de marbre i crear una peculiar obra escultòrica que, com diu, es basa o fonamenta en els estudis matemàtics (1858) fets simultàniament en el temps per A.F. Möbius i J.B. Listing. Ell, però, ha de fer un treball previ d’investigació i d’assaig de torsions de graus diferents, aplicats a una cinta de material flexible, unida pels extrems, convertint-la d’aquesta manera en un element d’una sola cara i contorn. L’artista és barceloní, però fa gairebé 40 anys que viu al Baix Empordà.

La entrevista va ser publicada a  Totbisbal  en format digital el dia 28 d’octubre de l’any 1915, n’hem fet una copia en format PDF que es pot consultar a :  josep-canals

L'ou al terrat del castell de la Bisbal ( Font: El Mercadal núm.5, 1998)
L'ou al terrat del castell de la Bisbal ( Font: El Mercadal núm.5, 1998)

Josep junt amb la seva companya Núria Efe  el mes d’agost de l’any 1997 van inaugurar una expossició al castell de la Bisbal que portava per nom ‘Art Infinitum Est’,  La revista El Mercadal  núm. 3 d’octubre del 1997  de Corça,  informava que la exposició havia estat  obra del col·lectiu G-861 format pels  artistes esmentats, Isabel Jover i Cèsar Reglero.

Una de les singularitats d’aquesta expossició es que van colocar un ou de 12 metres d’alçada i 700 quilos de pes al terrat superior del castell fent-lo visible en les quatre direccions de la ciutat.  Tot que es deia que la mostra  no pretenia descriure fets o situacions concretes si que ens invitava a pensar amb aspectes mitologics de l’esser huma, potser per la influencia central i més visible com era l’ou.

Núria Efe també va ser autora creativa de dos gegant de Corça l’un inspirat per Lluís  Prim i Teixidor popularment conegut com en Met o el paisanu degut al seu taranna jovial i extrovertit i l’altre era la imatge d’un xicot jove anomenat Julià. Noticia que va ser publicada a la revista El Mercadal de Corça  el mes d’agost del 1990.

Els gegants Lluís Met i en Julià cretats per Núria Efe (Font: El Mercadal núm.3, 1997)
Els gegants Lluís Met i en Julià cretats per Núria Efe (Font: El Mercadal núm.3, 1997)

Cati Casademont, sobre l’exposició Arts&crafts

Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal
Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal

Entrevista feta per Rosa M. Masana i  publicada a Totbisbal el dia 26 de juny de 2015

Fa sis anys que l’escola Joan de Margarit va optar per participar en un Pla d’impuls de les llengües estrangeres, i per això es va decidir fer una matèria no lingüística en anglès. Es va determinar que es faria en l’àrea visual i plàstica, i dins d’un projecte anomenat Express Yourself (Expressa’t) en què els alumnes s’introduïen en el món de l’art, de la imaginació i de la creativitat a través del coneixement de tècniques artístiques, de processos de treball, i de l’estudi d’obres d’autors consagrats.

Aquest projecte va comportar que aquesta matèria la impartís l’especialista en llengua anglesa conjuntament amb el tutor o tutora de cada aula. Parlem amb la directora de la escola, Cati Casademont.

Entrevista a Dolors Rubio Maeso

Conèixer la Dolors va ser una casualitat. Estem comprant a Can Farreny, a la Bisbal, i en Robert felicita la Dolors perquè és el dia del seu sant. Ella li respon que no ho recordava. I a partir d’aquí vam portar una conversa més llarga. En marxar, en Robert em va dir que la Dolors cantava i feia música i, a més, el seu marit havia treballat amb un noi de Cruïlles que va innovar en el caramel Chupa Chups. Vaig pensar que el tema era prou interessant com per un altra dia parlar amb ella.

Per llegir l’article complert clicar a: La Dolors de Cruïlles

Carles Coll i Suñer,40 anys fent de veterinari a la Bisbal.

Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)
Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)

 Article de Rosa M. Masana publicat a la revista El Drac núm.50 de l’any 2004

- Hola senyor Coll, finalment he pogut venir a parlar amb vostè, tot i que el proper número d’El Drac tardarà a sortir.

- Sí, no en sé la causa, però els exemplars d’ El Drac surten amb més lentitud que un part de burra. Vaig fer un escrit, «Una tradició perduda: El Novenari de la Pietat» comentant les dues processons i altres actes, i qui sap quan es publicarà.

- Potser tractant-se d’un tema religiós, estaria bé per Pasqua. Senyor Coll, ara estava observant que aquesta part del seu despatx té aspecte de laboratori.

- Sí, ho era, aquí hi feia algunes anàlisis d’orina, per detectar la presència de cetona o per esbrinar la proporció de sals de calci que hi havia a l’orina, era un bon indicador per diagnosti­car una reticulitis, inflamació de l’arrel dels nervis de l’ espina­da. També mitjançant una prova analítica amb solució de Sulko­vitz que em preparava un farmacèutic d’aquí la Bisbal, podia detectar si l’animal tenia una pericarditis traumàtica.

- Pericarditis traumàtica, diu?

- Sí, era deguda al fet que les vaques en estar enquadrades, lligades amb una ferma curta l’una al costat de l’altra, quan menjaven no discriminen res, s’empassen tot el que pot haver-­hi entremig del farratge o pinso i sovint s’hi trobaven ferros. Durant el meu exercici professional, a dins de l’estómac de les vaques he vist de tot: forquilles, culleres, ganivets i, especial ment, trossos de filferro.

- És curiós. Pobres animals.

- Llavors succeïa que en empassar-se un metall, aquest podia perforar el tercer preestómac, travessar el diafragma i punxa el pericardi, l’embolcall extern del cor. En aquest cas, com t’he comentat, fent una anàlisi d’orina podia saber si hi havia una major eliminació de calci i amb molta certesa podíem pensar en aquesta afectació. Un col·lega, més veterà que jo sempre deia que en aquests casos el diagnòstic el portava la vaca retratat a la cara, ja que el traumatisme era tan dolorós que s’observava el sofriment de l’animal. Ara es fan servi d’altres tècniques, com el detector de metalls, per saber si un: vaca s ‘ha engolit algun ferro.

- Semblants als emprats als aeroports?

- Sí, però portàtils que permet passar-lo pel cos de l’animal i detectar els metalls

- En aquests casos s’havien d’operar?

- Era l’única manera, sempre que el ferro es descobrís a temps . Una altra de les operacions bastant freqüents era també la de lligament fèmur-tibio-rotulià (escrit amb guionets encara que no siguin normatius). Aquesta era una patologia que patien les vaques. Passava que el lligament mig de l’articulació del genoll, se’ls descorria, o sigui que sortia de la gotera i li produïa molta coixesa. Popularment es deia que la vaca tenia rampa

- Podríem dir que és una afectació semblant a la del túnel carpià dels humans, però degut al poc moviment?

- Semblant però aquesta afecta una extremitat posterior. En aquest cas s’havia d’operar i Ia tècnica consistia a seccionar el lligament i deixar-lo inutilitzat; amb la funció dels altres dos lligament, l’intern i l’extern, la vaca caminava sense coixesa. Ara en tenir les vaques més possibilitat de caminar s ‘ha acabat aquest problema.

- Què fèien per cuidar la salud de les vaques?

- Doncs els veterinaris endemés de curar les diverses malalties que les podien afectar ens ocupàvem del sanejament general mitjançat la pràctica de vacunacions preventives, proves cutànies i les anàlisis pertinents per als diagnòstics de la tuberculosi, brucel·losi i leu­cosi. Les mostres de sang les enviàvem al Laboratori Pecuari de Girona.

Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)
Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)

- Senyor Coll, ens podria explicar quelcom de la inseminació artificial? M’han dit que vostè va ser pioner a aplicar aquesta tècnica a les vaques del Baix Empordà. I també com és que es va implantar aquesta forma de reproducció?

- Una de les finalitats de la inseminació artificial és el millorament de la raça (les nostres vaques lleteres són frisones); amb això aconseguíem obtenir més litres de llet i més grassa i per tant més rendibilitat. Abans les vaques feien uns 20 o 30 litres de llet diaris i amb una proporció de matèria grassa d’entre un 3 a un 3,5 %. Ara es demana molta més producció i una composició mínima de grassa del 4%. La ramaderia és una activitat eminentment econòmica, si no hi ha rendibilitat no hi ha ramaderia.

Una altra finalitat d’aquesta tècnica va ser la de fer disminuir els parts distòcics -difícils- sovint per un excés de volum o per deformitats dels vedells. També es va evitar el contacte físic mascle-femella i l’inconvenient d’haver-la de traslladar, a peu, a una parada on hi hagués sementals.

El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)
El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)

El desenvolupament d’aquesta pràctica es va aconseguir gràcies a una sèrie de descobriments fets individualment per diversos investigadors però també mitjançant el treball en equip. Cada especialitat científica va fer la seva aportació, per exemple l’invent del microscopi per A. Leeuwenhoeck va permetre visualitzar i més endavant conèixer la naturalesa dels espermatozoides. El semen del toro és molt concentrat i per preparar-lo de manera que sigui apte per a la inseminació artificial (IAR) cal diluir-lo en uns valors de 1′ 1/10 a 1′ 1/12. Se’n preparen dosis amb palletes de 0,2 i 0,5 centímetres cúbics, se’n neces­sita menys que la munta natural que té entre 3 a 5 cm 3. En aquest aspecte també compte la productivitat, doncs un toro fa la funció de set o més.

- En quin moment s’aplica aquesta tècnica a la vaca?

- La vaca entra en zel un cop cada 21 dies aproximadament i aquest dura unes 24 hores. Abans que existís la inseminació, durant aquestes hores s’havia de portar la vaca al toro, perquè quedés prenyada. Aquí a la Bisbal teníem una parada a can Seguí. Ara s’avisa el veterinari perquè passi per la granja a insemi­nar-la.

- Com es coneix l’estat de zel?

- Perquè la vaca sovint crida i manifesta l’instint d’amplexació, salta a sobre les altres vaques o deixa que alguna d’altre salti sobre d’ella. També presenta sovint senyals de tumefacció als genitals externs. És durant aquestes hores que cal inseminar. Ara, però, les vaques cada vegada donen menys senyals de zel. Hem creat un animal artificial d’una complexió menys atlètica, molt especialitzada per a la reproducció i la maternitat en perjudici de l’activitat sexual, s’ha generat una greu desincronització entre ambdós aspectes, i el que és pitjor entre el moment del zel i el de l’ovulació. En ocasions s’han de fer fins a tres inseminacions per aconseguir que la vaca quedi prenyada. També hi pot haver problemes de metritis no clínica, inflamació de l’úter, que dificulten la fertilitat.

- Quan va començar a realitzar aquesta tasca?

- L’any 1958, després d’haver fet un curset a Girona i a Salt. Vàrem ser 30 veterinaris, però després a l’hora d’actuar fórem molts menys. Jo vaig començar a treballar a la tardor del 1958 i tenia el número 6 de la província. La meva àrea d’actuació era la de la subcomarca de la Bisbal que anava des de Celrà fins a Palamós. Més endavant a causa de la manca de professionals vaig exercir fins a Torroella i a Pals. Inicialment vàrem aprendre la tècnica d’inseminació artificial italiana anomenada d’en Telesforo Bonadonna, inventor d’aquest procediment, però gairebé no es va utilitzar. Es feia servir un espècul de tres valves i calia portar un llum al front, com el dels miners, en una mà la xeringa i a l’altra … Bé potser que no prenguis nota d’aquests detalls sinó això semblarà un tractat de veterinària.

- Potser sí, te raó, deixem-ho.

- Només dir que per a la pràctica de la inseminació vaig fer ús del mètode americà que consistia en la palpació rectal ja que es va comprovar que era més efectiva. Tot i que el més important era tenir una bona habilitat pràctica. S’havia de fer de forma ràpida i com menys es molestava la vaca millor.

 - Sense ritual. I el semen com l’aconseguia?

- Al principi, entre l’any 1956 fins a l’inici del 1970 es va fer servir el semen fresc, el preparaven al centre d’inseminació de Salt. Era transportat per la Sarfa tres dies a la setmana en uns recipients de “porespan” amb gel. Les dosis que no s’usa­ven en el termini de dos o tres dies es llençaven. Després vàrem començar a disposar de semen congelat amb nitrogen líquid (a 196º sota zero). Amb ampolletes de vidre i desprès en palletes de plàstic, primer de 0,5 cc i després de 0,2 cc. El semen congelat va deixar-se de preparar a Girona, venia de diversos centres d’ lAR de la península. Ara crec que ve del País Basc.

- Senyor Coll, estic segura que podria continuar expli­cant-nos molts més aspectes tècnics. Però, de vostè no n’hem dit res.

-Què en vols saber?

- Per exemple que ens faci una pinzellada de la seva vida i dels seus estudis.

- Vaig néixer al carrer del Pont d’aquí la Bisbal l ‘any 1933. De petit vaig anar a l’escola primària fins als 9 anys i vaig continuar més endavant amb el batxillerat a can Vigo, que em va permetre fer l’examen d’estat a la Universitat de Barcelona l’any 1950.

En aquells moments no sabia pas quina carrera escollir, fins que vaig decidir fer veterinària després d’haver desestimat les altres carreres que no m’agradaven. També vaig consi­derar que al meu pare li feia il·lusió fos veterinari. Per po­der fer la carrera vaig haver de traslladar-me a Saragossa ja que només es podien cursar aquets estudis a les facultats de Madrid, Còrdova i Lleó. Allí prop de l’Ebre vaig estar tota la carrera passant molt fred i gana, més qualitativa que quantitativa, i també avorriment.

Vàrem estrenar una nova facultat però no hi havien sistemes de transport per arribar-hi, sense calefacció amb els laboratoris buits només amb quatre trastos antediluvians, amb uns microscopis, pocs, que ja els havia usat en Ramon i Cajal. Només veníem a casa un cop al trimestre, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu. Quan cursava el primer curs vaig caure malalt i em vaig passar un trimestre a casa, això va fer que si bé no vaig haver de repetir el primer curs sí que ho va haver de fer el segon. Per això estic aquí en aquesta orla de la següent promoció. Vaig acabar als 23 anys. El servei militar llavors et feia perdre dos anys i per aquest motiu començava a treballar l’any 1958, encara que estava col·legiat des de l’any 1956. Per això des de la caserna em vaig poder matricular al curset d’ lAR l’estiu del 1958.

El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)
El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)

-Qui el va ajudar a arribar a aquest món?

-Em sembla molt que va ser la llevadora, senyora Edelmi Sais.

L’any 1964 em vaig casar amb la meva muller Carme Oliver a l’església parroquial de Sant Genís de Monells, perquè la Carme és filla d’allà. Hem tingut tres fills, una noia i dos nois.

-Veterinaris?

- No, cap.

- He observat que li agrada també molt el tema Iíngüístíc.

- Sí, hi tinc afecció. Em vaig anar a examinar del nivell C de català sense haver assistit a classes i vaig aprovar. En ixò he estat autodidacte.

- I tan difícil que és! I bé, com tenim la ramaderia avui dia?

De la ramaderia et diré que les explotacions vacunes del Baix Empordà estan desapareixent. L’altre dia em deia un veterinari jove, de 40 anys, i que fa la mateixa feina que feia jo, que no es veu amb cor de jubilar-se en aquesta activitat.

És possible, perquè no fa massa em vaig assabentar que aquest any a can Bertran s ‘han tret els 40 caps de bestiar boví que tenien, els van vendre a la comarca del Gironès. Aquesta va ser la darrera explotació ramadera bovina de Bisbal. Ja ho veus.

-Bé moltes gràcies senyor Coll, ha estat interessant i didàctic conversar amb vostè.