Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda. 

Algunes dades personals

Isabel va néixer  el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici  d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors  era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin  a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

Elements d'una escola
Elements d'una escola

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra  la senyora  Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

 Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Inventari de la escola l'any 1916
Inventari de la escola l'any 1916

 

Registre escolar de l’any 1917

 Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats  entre  escoles nacionals i  escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era  directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra  d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze  professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

 

Dades complementaries  relacionades amb les escoles de Palafrugell.

Hem  localitzat  a  la correspondència municipal de l’any 1918 , arxivador número 96 custodiat  al Arxiu Municipal de Palafrugell  dos  documents d’interès, el primer amb data   1 de gener del  1918   hi consta que estaven en situació de  jubilació  els professors:  Vicens Roure Armada, Josep Ferrer Coll, Isabel Estela Estrach, Anna Navarro Daunís,  Narcisa Llàvia Jordi i  Emiliana Coll Revilla.   A  unes pàgines més amunt  comentaven que la professora Isabel Estela   havia  mort  aquest mateix mes de gener del 1918.   El segon document  confirmava que  el dia  20 de març de l’any 1918 havia signat el contracte laboral de professora  de la vila de Palafrugell, la senyora   Pietat Roig.

El dia 24 de maig de 1918,  els professors Luis Vilalta, Carolina Vilavellí, Concepció Perxés i Luís Oudertia (cognom poc desxifrable), van signar  la conformitat  perquè  la professora  Maria Albertí de Grassot  cobris la plaça de vocal de la Junta local de primera  ensenyança de Palafrugell que hi havia vacant,  decisió presa  en base a  que  l’esmentada  professora disposava d’un títol de major categoria  i  perquè havia demostrat cel per l’ensenyança. (Correspondència municipal del dia  24-5-1918, Arxiu Municipal de Palafrugell )   En un altre document  hi constava que Lluís Vilalta  Carbó era mestre propietari  d’un plaça de la escola nacional de nens.(21-6-1918). I amb data 19-7- 1918 va ser anomenant també per una plaça de mestre  titular de primera ensenyança  el professor  Ramón Miró.

 

 

 

Notes


[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP.  Certificat del Padrón de vecinos – Baja-  Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.

Un ocell especial

Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.

Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes  vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.

El Pepito

Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)
Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)

Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.

Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.

Sabia quan jo havia d’entrar a casa

En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.

Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”

Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”

Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”

Un dia es va passar de la ratlla

Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva  pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va fer entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.

La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:

Es pot saber què feies, tanta estona?

L’amor amb el Pepito li vaig respondre.

Tens unes sortides de bomber, en dius cada una, va dir movent el cap.

És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.

Què dius que què?

Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.

I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.

La mare va comentar:

Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.

Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.

Quina pena, el sofriment dels animals i per diversió

Contínuament em de patir per diverses  de les circumstàncies  que succeeixen a la societat  i moltes d’elles   generades per nosaltres,  essers humans.  Una de les  diverses és la tortura  que se’ls aplica als toros, on només a Espanya cada any en moren 70.000  sota  aquest efecte.  Poden consultar dades  relacionades en aquest fet  a Gatoflauta

Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa  i a una distancia  de  dos metres
Imatge feta per Rosa M. Masana l'any 1972 a Suíssa i a una distancia de dos metres

Vivències d’una infermera domiciliària (1987-2005)

Introducció a la tasca professional

He treballat en hospitals privats, concertats i de la Seguretat Social i l’any 1977 vaig obtenir una plaça d’infermera titular de l’Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Ainsna) després de superar un examen escrit i oral a Madrid.

L’any 1981 l’Insalud va traspassar les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes i el personal que abans pertanyíem a l’Ainsna vàrem quedar adscrits a la Seguretat Social, que a Catalunya depenia del Servei Català de Salut.

Amb motiu d’haver estat contractada com a directora dels serveis d’infermeria i per posar en funcionament els vint primers llits de l’hospital de Palamós, llavors en construcció, vaig sol·licitar una excedència de treball de l’hospital on treballava que, a més, estava en fase de tancament. Desconeixia que, tornant d’una excedència, la reincorporació a la primitiva plaça oficial d’infermera no era una tasca fàcil d’aconseguir.

Infermera d’assistència pública domiciliària (APD)

En aquell moment vaig considerar deixar la gestió hospitalària per dedicar-me a fer d’infermera en l’àmbit rural, activitat que m’agradava perquè permetia estar en contacte més directe amb el malalt, motiu pel qual vaig sol·licitar al col·legi professional de Girona una plaça interina d’APD adscrita al Departament de Sanitat de la Generalitat, que tenia la direcció general al carrer del Sol de Girona.

La tasca de les infermeres d’APD consistia a oferir atenció als malalts al consultori i al propi domicili, en una jornada completa de 24 hores de localització per si calia atendre alguna urgència de persones de la vila, peticions de facultatius que hi tenien pacients aconductats i també demandes de les companyies asseguradores.

Cal comentar que les sol·licituds d’assistència a domicili eren freqüents a causa que la dècada dels noranta encara hi havia el boom dels antibiòtics administrats per via intramuscular. Un inconvenient era que no encara existia la telefonia mòbil, per la qual cosa havíem d’estar localitzables a casa. Teníem només dos diumenges al mes de festa i ens ho havíem de combinar amb la infermera dels pobles veïns.

Viles on he exercit

Vaig iniciar el periple assistencial com a infermera rural a Cabanes i Vilabertran (Alt Empordà). M’allotjava a la fonda de Vilabertran i anava a Cabanes amb bicicleta. Vaig continuar a Caldes de Malavella, Bescanó, les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Amer, Sant Aniol de Finestres, Anglès, Peratallada, Palau-sator, Llagostera, la Bisbal d’Empordà, Cruïlles, Fonteta, Foixà i Pals, vila que tenia adscrita la vila de Torrent. En aquesta darrera localitat, tot que la meva situació laboral continuava sent d’infermera interina, vaig estar-hi fins que em vaig jubilar l’any 2009, en total setze anys. Sanitàriament, Pals pertanyia al CAP de Palafrugell, on fèiem les sessions clíniques i les guàrdies al servei d’urgències.

Un fet insòlit

En una de les viles on vaig treballar, un dissabte a les vuit del vespre vaig anar a casa de la senyora Eulàlia Rapelt (nom modificat) a administrar-li un injectable. No ens coneixíem i em vaig presentar dient-li que feia poc que estava fent d’infermera a la vila.

Quan anava a marxar i ella m’acompanyava a la porta es va iniciar una conversa força interessant i em digué: “Potser que no ens estiguem dretes. Entra un moment i seurem.” L’Eulàlia era una senyora d’uns seixanta anys, molt agradable i culta, estava al corrent de tot el que succeïa al mon i a més de parlar el català i el castellà sabia tres idiomes més. En un instant vaig adonar-me que estava conversant amb una persona plena de vivències, que tenia inquietuds i en tot moment feia mostra de la seva gentilesa i gran naturalitat.

Assegudes als respectius sofàs de gran solera, en concordança amb el conjunt de la casa d’estil modernista, la conversa es feia cada vegada més interessant. Veient que la cosa s’allargava, vaig trucar als municipals de la vila per dir-los on era per si sorgia alguna urgència, ja que eren ells els responsables d’avisar-me a les nits.

Una agulla modernista
Una agulla modernista

L’Eulàlia es va aixecar per anar a buscar dues copetes de vidre bisellat on va servir, després de preguntar-me si m’agradava, un raig de xerès. M’encantava escoltar-la explicar el seu projecte d’escriure un llibre i jo també li explicava coses que m’havien passat a la vida i amb algunes de les meves explicacions la feia riure de manera contagiosa.

De cop, quan vam mirar el rellotge i vam veure que eren les tres de la matinada, pensàvem que s’havia espatllat; però no, ens vam sorprendre que ens haguéssim passat set hores conversant. Fent un gran esforç, vam decidir deixar la tertúlia per a un altre dia. Sempre que he explicat aquest fet li he posat el qualificatiu de fenomen; no trobo cap altra paraula que el defineixi.

Els dies posteriors

L’Eulàlia va necessitar més injectables, però llavors anava a casa seva al migdia quan encara havia d’assistir altres ciutadans a domicili. Amb tot, sempre intercanviàvem algunes paraules que anaven acompanyades d’una agradable calidesa humana.

Vaig descobrir que casa seva era un petit consolat, perquè molt sovint hi anaven persones estrangeres que vivien jubilades a la província de Girona. L’Eulàlia els llegia la correspondència oficial i els escrivia algun comunicat que havien de lliurar a l’administració.

Una amistat en augment

Poques persones expliquen les seves vivències però l’Eulàlia ho feia amb una naturalitat envejable. El que m’agradava més era escoltar-la explicar com n’estava d’enamorada del seu marit, els viatges en transatlàntic a països llunyans i la vibrant espera i l’anhel de retrobar-se ells dos arran de mar i abraçar-se fins a no poder més. Però ell ja no hi era, cosa que l’afligia.

La diferència d’edat entra ella i jo no va ser cap impediment per comunicar la nostra manera de pensar, coincident en moltes coses. Era una enamorada de Plató i li encantava parlar de física. Sovint em deia que la sorprenia amb tot el que li explicava, però ella encara em sorprenia més a mi.

Una de les coses que em va explicar va ser que durant la República va anar a demanar feina a la Generalitat. La va rebre una persona i ella li va comentar que a més del català i el castellà sabia el francès i l’anglès i que tenia nocions d’alemany. Ho devien considerar un fet insòlit, perquè aquesta persona des de baix de les escales del Palau de la Generalitat mirant cap amunt va cridar: “Ei! Aquí baix hi ha una noia que diu que sap cinc idiomes!” Va respondre una veu llunyana, precedida d’un murmuri general: “Doncs no la deixis pas escapar, aquesta mossa!” I així va ser com la van contractar per fer de secretària del president. Ella li portava la correspondència i l’acompanyava a les visites amb el cotxe oficial. Me la imagino amb les seves faldilles i les sabates de mig taló que sempre portava. Però no m’allargaré explicant les diverses vivències compartides amb l’Eulàlia; només vull explicar un fet que per a mi va ser molt colpidor.

El trasllat a una altra vila

A causa de la meva situació d’interinatge, hi havia la possibilitat que un altre col·lega pogués sol·licitar la meva plaça i això em va succeir, a més en un moment en què ho tenia tot organitzat i la casa de lloguer ben arranjada.

Vaig anar a explicar a l’Eulàlia que havia de marxar i es va sentir consternada pel fet que la vila on anava a treballar era molt allunyada d’on ella vivia. Ens vam trucar diverses vegades per telèfon i també va venir a casa meva i jo vaig anar a la seva.

Una de les experiències més colpidores

Un diumenge que tenia festa, vaig anar a veure-la, vaig trucar al timbre i ella va obrir la porta, però la diferència amb altres vegades va ser que restà quieta sense dir res, en lloc de dir-me “hola, Rosa!” i fer-me una abraçada de quinze segons. Li vaig dir “Eulàlia, sóc jo, la Rosa” i ella amb un somrís va respondre “sí”. No entenia res, no sabia què fer. Sort que ella va reaccionar i em va dir: “Vine, entra.” Vaig respirar alleujada. Però una vegada a dins no em donava conversa i li vaig demanar: “Eulàlia, com tens el llibre? Has escrit res més?” No em seguia, no sabia què dir-me, fins que va exclamar: “Que maca que ets! Tu i jo seríem bones amigues!” Em va caure l’ànima als peus, era ben bé que no m’havia conegut. L’Eulàlia tenia Alzheimer, però el més impactant va ser adonar-me que ella, tot i que no em reconeixia, va considerar que podríem ser unes bones amigues.

Aquelles seves paraules les recordaré mentre visqui, em van provocar un impacte tan fort que transcendien totes les converses filosòfiques que mai haguéssim tingut, a més, expressades en un moment que, si bé l’Eulàlia hi era present físicament, a la vegada no hi era. Terrible.

Penso que aquella frase només podia sortir d’algun lloc profund del seu ésser, de la intuïció potser, que encara preservava intacte, no ho sé, però, d’altra manera com era possible que digués que podríem ser bones amigues?

Vaig quedar meravellada de l’honorable capacitat de l’Eulàlia d’articular, encara, en un moment com aquell que estava vivint, les sublims paraules d’esperança, de fer-me saber que la nostra amistat mai es perdria i que, si així fos, sempre la podríem tornar a recuperar.