Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El dia 6 de novembre d’aquest any 2021 van ser presentats dos dels llibres que havia auto editat l’any 2014 i duien per nom: Llevadores i infermeres gironines Volum I El Baix Empordà i Volum II que feia un recull d’informació d’altres professionals de diverses poblacions gironines que només en vàrem fer una breu introducció, presentació que es va fer a la Biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal.
Biblioteca Lluïsa Duran de La Bisbal d'Empordà
L’acte va anar acompanyat per la infermera i llevadora Josefina Martell Cals de la Bisbal qui ens va explicar un fragment de la seva vida professional a la vila, l’interès també de la seva presencia era de ser la darrera llevadora del municipi que havia exercit assistint a parteres al seu propi domicili i també per haver lliurat atencions a les embarassades durant el puerperi i el post part a la seva consulta privada.
Josefina Martell i Rosa M. Masana a la biblioteca de la Bisbal, 2021
En aquesta ocasió el primer volum de l’esmentat llibre vàrem decidir obsequiar-lo als assistents, vàrem tenir la grata sorpresa de poder conversar amb familiars de les llevadores Emília Hortal i Maria Rosa Güell que van assistir a la presentació.
Presentem un curt vídeo de 2,40 minuts corresponen a la presentació en un dia de forta tramuntana. Per veure’l clicar a: llevadores
També es poden veure algunes de les imatges que hi ha al llibre que correspon al volum número número I, clicar a llevadores-2-mitj
He vist que quan ens hem fet fotografies amb la Josefina Martell sempre ens han agafat rien, de fet és agradable que així sigui, tot que entre una i l’altra de les que presentem han transcorregut trenta anys.
La Josefina Martell i la Rosa M. Masana amb ulleres durant el sopar d'acomiadament de tres companys del consultori de Torre Maria de la Bisbal. La Josefina va ser qui em va lliurar el regal, 1991
Algunes publicacions sobre llevadores
Presentem un llistat d’articles que he localitzat escrits en un foli possiblement per recordar que havia deixat les tevistes originals a la llevadora fets Encarna Gascón Navarro l’any 2004 quan ens vàrem coneixer per demanar-me si li podia deixar les revistes on havia publicat per poder-les escanejar.
Fa poc he trobar l’esmentada llista on hi constent divuit publicacions i a on van ser editades les revistes, n’he fet un resum.
Les edicions sobre llevadores (1990-2003) eren les següents:
No vaig apuntar el títol només el lloc on vaig publicar el text. Posteriorment n’he fet d’altres que no constant aquí.
El mas de can Roca de la Bisbal (cedida per Anna Pérez i Conchs)
Conversant amb Antoni Martí ens va fer saber que la seva mare Emília Gich i Conchs havia estat infermera i havia exercit a Barcelona. Va néixer a la Bisbal d’Empordà el 23 d’agost de l’any 1915. Els seus pares, Pere Gich Prats i Carme Conchs Madrenas, vivien al mas de can Roca i junts van formar una família de quatre fills: tres noies i un noi.
En saber que la mare d’Antoni havia estat infermera ens vam interessar per saber quelcom més d’ella i dels seus estudis però pel fet d’haver transcorregut més de cent anys des del naixement de l’Emília són pocs els testimonis verbals així com també els documents de la seva vida professional.
Amb tot, podem comentar que a la Bisbal des de temps molt reculats hi havia mestres d’escola que a les nits feien classes particulars per preparar aquells alumnes que volien estudiar una carrera i d’aquesta manera ajudar-los a aprovar l’examen d’ingrés per cursar els estudis escollits.
Foto de carnet de l’Emília
Desconeixem si l’Emília va assistir a algunes d’aquestes classes, però a partir d’altres biografies de llevadores i infermeres sabem que les noies que volien dedicar-s’hi podien anar a les classes que impartien unes professores de Girona. O sigui, que la majoria de professionals de la infermeria abans de presentar-se als exàmens a l’Hospital Clínic de Barcelona, centre adscrit a la Facultat de Medicina, ja disposaven d’una formació prèvia.
També hi havia estudiants que es traslladaven directament a Barcelona a cursar els estudis i s’allotjaven a la casa d’algun familiar, tot i que el més freqüent era hostatjar-se en cases de particulars que oferien aquest servei als estudiants. L’Emília devia optar per aquest recurs en el supòsit d’haver fet els estudis a Barcelona.
Per seguir el pla d’acadèmic d’infermeria d’ aquell moment, l’Emília va haver d’estudiar les setanta lliçons que consten al llibre de text de J.A. Font Manual práctico de la enfermera (Barcelona: Bazar Medico Quirúrgico Juan B. Aragonés, 1933). Fem aquesta observació perquè Rosa M. Martí Pacios filla també de Josep M. Martí fruit del seu segon matrimoni, tenia guardat aquest llibre i ens l’ha cedit per a la seva consulta.
Respecte a les matèries d’estudi de les infermeres a més de les cures i atencions concretes que s’havien d’administrar al malalt, el programa conté una part de coneixements tècnics emmarcats en l’especialitat de traumatologia, o sigui coneixements sobre l’assistència a pacients lesionats i amb fractures en diferents parts del cos. La infermera havia de saber entre d’altres com immobilitzar d’urgència fractures, utilitzar fèrules, embenats de diferents tipus, la pràctica de l’anestèsia i coneixements de l’instrumental quirúrgic.
Imatges tretes del llibre de J.A. Font, 1933.
Possiblement les lliçons teòriques tenien l’objectiu de reforçar les ensenyances pràctiques quirúrgiques perquè als inicis del segle XX i fins a la meitat d’aquest, la societat va estar força afectada pels conflictes bèl·lics —ara predominen més les malalties cròniques—. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’Emília tenia vint-i-un anys i és possible que fos en aquell moment quan va entrar en el món laboral.
Pel que fa a la seva vida professional en sabem poca cosa. El seu fill Antoni diu que es va quedar a viure a Barcelona i que molt probablement continués treballant a l’Hospital Clínic de Barcelona en un espai de temps entre els anys 1936 i 1946, quan es va casar.
A causa dels canvis de residència de l’Emília i del context històric d’inestabilitat social, juntament amb el fet que morís jove, ha estat difícil localitzar documents acadèmics personals, tot que el seu expedient ha d’estar arxivat a la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hem adjuntat una imatge facilitada pel seu fill Antoni on es veu un grup de dones. Pensem que amb tota probabilitat eren infermeres en un acte de celebració, qui sap si es tractava d’una trobada de col·legues de final de curs. Ens ho pot indicar que a primera fila de la imatge s’hi veuen diverses persones de més edat que podrien ser les professores. Seria molt interessant que algun lector pogués identificar algunes de les persones i a la vegada saber quin era el motiu de la trobada i el lloc de la reunió.
Emília Gich està indicada amb un punt en vermell (cedida Antoni Martí Gich)
Quan tenia 31 anys, en concret el dia 26 de maig de l’any 1946, l’Emília es va casar amb el barceloní Josep M. Martí Llari, que tenia 34 anys.[1] Antoni Martí ens comenta que es van quedar a viure a la Barcelona romana, on en Josep M. Martí tenia el taller de fusteria. Passat un temps el matrimoni va tenir el seu primer fill, Antoni, que no va seguir l’art de la fusteria sinó que va estudiar a l’escola Massana i va esdevenir un reconegut cineasta i documentalista.[2] Actualment resideix a Fonteta, un poble que llinda amb la Bisbal, vila que considera casa seva perquè de petit passava els estius a casa de la seva cosina Carme Roig Gich.[3]
Imatge de les noces d’Emília i Josep M. Martí (cedida per Antoni Martí)
Com hem esmentat, l’Emília a causa de la seva malaltia no va poder tenir una llarga vida, ja que el destí se l’emportà el dia 7 de juny de l’any 1956, quan només tenia 40 anys. Amb aquesta breu crònica hem volgut que sigui recordada per formar part del col·lectiu d’infermeres bisbalenques d’anys enrere.
Darrerament hem recordat que havíem fet una entrevista a la neta de la Emília que ella no va poder arribar a conèixer i de segur n’estaria molt orgullosa. Perquè la Berta Martí Fusté va estudiar una materia relacionada amb la medicina moderna , en concret biofísica i bioenginyeria biomèdica.
Notes
[1] Josep M. Martí era fuster d’ofici i va estudiar a l’Escola del Treball. Per un quadern que guarda el seu fill Antoni veiem que Josep M. va rebre molt bona preparació tècnica en geometria tridimensional. Durant la Guerra Civil es va allistar voluntari per anar al front, fet que més tard el portà al exili. Antoni Martí va escriure un breu record del seu pare a “Josep Martí Llari”, El Punt, 17/7/2009. Josep M. després d’haver enviudat l’any 1956 es va tornar a casar i va tenir la Rosa M.
[2]Antoni Martí Gich és un documentalista i cineasta d’extensa trajectòria que podem consultar a la Viquipèdia
Interessant-nos per la qüestió del vulcanisme, ara que durant aquest mes de setembre el volcà Cumbre Vieja de La Palma està arrasant tot el que troba al seu pas en el seu camí cap al mar, per a la nostra sorpresa hem sabut que al municipi de Rupià hi havia hagut una empresa que s’ocupava de l’extracció dels materials volcànics. Els rupianencs coneixen aquest lloc amb el nom del Montori, turó situat al costat dret del tram de la carretera de Rupià a Foixà, on poc després empalma amb la G-66 Palamós-Girona. Des de Corçà fins al trencant de la Pera, aproximadament, és la zona coneguda per tothom com a Terra Negra. Es tracta d’un tram que fa pujada i en aquell temps quan hi circulava el Tren Petit que feia el trajecte Palamós-Flaçà, si aquest anava força carregat alguns viatgers explicaven que a Terra Negra havien baixat del Carrilet per algun motiu i després fent una corredissa el tornaven a atrapar.
El nom de l’empresa extractora de Rupià era Basalt (Terra Negra), que s’encarregava de fer els treballs d’extracció de basalts i d’altres materials en una extensió de terreny d’un quilometre per a cinc cents metres. Es considera que aquests materials pertanyen al miocè superior.
L’adreça de Basalt (Terra Negra) era Rupià, Baix Empordà, Girona i actualment pot ser localitzat l’indret per les coordenades (UTM): 500326,4650548. Fa anys que l’extracció de materials en aquesta zona va deixar de fer-se i sobre l’empresa de moment no en sabem res. Una de les formes d’obtenir-ne informació seria mitjançant la revisió dels llibres de la matrícula industrial i comercial del municipi però, en els esmentats documents, vistos en altres revisions, no hi consten les activitats d’extracció de minerals.
Pedres localitzades a les rodalies del Montori
Pel fet de voler conèixer el Montori in situ el dia 5 d’octubre del 2021 ens vàrem endinsar amb cotxe per un camí de terra que inicialment semblava transitable, però a mesura d’anar avançant es convertí en un autèntic bosc i amb l’inconvenient de no trobar cap lloc per maniobrar i tornar enrere. Amb tot vàrem fer un tros a peu i observàrem que hi havia diverses pedres negroses que possiblement eren originàries d’aquest volcà.
Una altra qüestió desconeguda per a nosaltres sobre el Baix Empordà era l’existència d’afloraments volcànics, a més del Montori de Rupià, en llocs com Foixà, Sant Joan de Mollet, Sant Martí Vell, Pedrinyà, Madremanya i Torroella, en aquesta vila especialment el de l’Aixart de la Conca.
Esquema de la situació dels afloraments volcànics del Baix Empordà, excepte l’Aixart de la Conca que presentem més avall. El rectangle en vermell és el tram aproximat de carretera coneguda per la pujada de Terra Negra.
Els autors Lluís Pallí i Carles Roqué en l’estudi “Un aflorament volcànic al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca”, parlen d’aquesta xemeneia volcànica que indiquen enclavada a les calcàries del cretaci inferior. S’han format bretxes i basalts que actualment estan a un nivell d’alteració important. El conjunt, una depressió tancada d’uns 220 metres de diàmetre màxim i d’uns set metres de profunditat que poden recordar una dolina, es troba assentat a una cota d’entre 114 i 116 metres sobre el nivell del mar i la seva superfície actualment és utilitzada com a camps de conreu. La zona la marquen situada entre Roca Maura, l’Estartit i el Port de l’Estartit que confronta amb la Meda Gran.[1]. Adjuntem un enllaç on es descriu el terme Aixart.
Mapa de situacio del volcà Aixart de la Conca (esquemaR.M.)
Com és sabut, en altres comarques de Catalunya també existeixen afloraments volcànics. La més prolífica en aquestes formacions és la Garrotxa.
Com a dada curiosa esmentar que un industrial de nom Joan Miró, natural de les Planes d’Hostoles, va tenir la iniciativa de dur a terme l’explotació d’una pedrera basàltica, activitat fins llavors desconeguda pels vilatans però van veure que l’explotació de minerals era una font d’ingressos i de riquesa fora dels clàssics cultius anuals per la qual cosa Miró no va tardar a ser imitat realitzant explotacions d’aquest tipus a d’altres indrets.
El poble va estar molt content d’aquest recurs productiu del terreny i més endavant van demanar a l’Ajuntament que la plaça de la Constitució passés a dir-se plaça de Joan Miró.[2] De fet, una noticia apareguda al diari Lo Gerones del dia 13 de octubre de l’any 1894 comunicava que Joan Miro havia obtingut la concessió per construir la carretera des de sant Esteve d’en Bas a sant Joan de les Abadesses i és possible que per fer-la emprés el material tret de la seva explotació minera com podien ser putsolanes. Referen a la geologia de Catalunya i les seves explotacions mineres podem consultar un interessant treball fet l’any 1980. (3) Actualment es parla de la possible utilització del potencial geotèrmic, estudis que han estat iniciats al Baix Empordà.
Basant-nos en aquest fet cap la possibilitat que les explotacions industrials de roques volcàniques a Girona fossin iniciades envers a finals del segle dinou. Els minerals volcànics són utilitzats per a diversos tipus d’indústries i en ocasions en forma de vidre volcànic que rep el nom d’obsidiana, i també es emprat per d’altres usos en el camp de la joieria, l’agricultura i la cosmètica.
Presenten unes imatges en format vídeo del Montori de Rupià on es pot observar la configuració de les seves formacions rocoses, clicar a : el-montori-de-rupia
El Montori de Rupià, autr: Xevi Codolà
Notes
[1]Pallí Lluís. Roqué Carles. (2000). Un aflorament volcànic inèdit al massís del Montgrí: el volcà de l’Aixart de la Conca. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. https://iebe.org/wp-content/uploads/VOLUM-19-2000.pdf
[2] Arxiu Municipal de Girona. Diario de Gerona de Avisos y Noticias. 29/9/1910. Pàgina 7
(3) La geologia en Catalaunya. Generalitat, Barcelona 1980. Basta en part pels previs estudis de Jaume Almera (1845-1919) també per Mallada, Vidal, Bofill, Font , Segre, Faura i Bataller.
Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.
El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.
L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963), també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels diversos vídeos que han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell imatges de la seva finca fetes en format vídeo per Producciones Javier
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.
Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.
Spai al mas d'en Pinc
Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016. Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers Nereo, escrit en català Nereu nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.
Adjuntem una imatge que està exposada al Mas Pinc junt amb alguna altra pertinença de Carmen Amaya, no ha estat fins ara al mes de març l’any 2022 que hem pogut identificar la primera persona de l’ esquerra gràcies a la informació obtinguda de la terrassenca Carmen Sala Gaudier, ens ha dit que és el doctor especialista en urologia Antoni Puigvert i Gorro. (1905-1990).
Més avall també djuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]
Conferencia sobre el medi ambient
D’esquerra a dreta Dr. Antoni Puigvert, Carmen Amaya, Salvador Dalí i Gala , imatge que està exposada a mas d’en Pinc.
Recentment hem localitzat dues imatges corresponents a un acte cultural organitzat per parlar del medi natural i de la necessitat que aquest fos preservat, es va celebrar al jardí de Carmen Amaya en aquell moment Centr d’Estudis del Mar.
[/caption]
Aperitiu o dinar al jardí de Nereo
Medalla d'Or de Carmen Amaya, col·lecció de Rosend Casanova
A la Revista del Baix Empordà número 85 de l’any 2024, Rossend Casanova, President de la Societat Catalana d’Estudis Nummismàtic -IEC) va publicar l’article titulat : Medalles del Baix Empordà. un art al palmell de la mà, a la pàgina número 88 hi ha la imatge d’una medalla d’Or del Circulo de Bellas Artes de Madrid dedicada a Carmen Amaya (1956), bailaora barcelonina que residi a Begur. Colecció particular. Aquesta és la informació que consta a peu d’imatge.
Rossend Casanova es col·laborador de la Revista del Baix Empordà i ens coneixem degut a la nostra afecció en fer algunes cròniques de temes locals. Hem trobat molt interessant el fet que a Carmen Amaya l’haguessin dedicat aquesta medalla i em considerat posar-la també en aquesta pàgina.
Notes
[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.
[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.
[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007
(a) Carme Amaya rebia el mot de ‘La Capitana’ i l’altre ballarina de flamenc també altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.
La darrera vegada que vaig anar al Marroc havia comprat una safata rodona d’aram pensant que demanaria a en Pitu, el ferrer de Palau-sator, que em fes uns peus de forja per poder-la usar com a taula auxiliar. Vaig portar-li la safata al taller i, sí, em va dir que m’ho faria i que quan la tingués a punt m’avisaria perquè l’anés a buscar.
En Pitu sovint venia al consultori els dimecres el matí. Era l’únic dia de la setmana que el metge i jo hi anàvem a passar visita a Palau-Sator. Que jo recordi, en Pitu no va necessitar mai atencions especials, només algun seguiment de la tensió arterial i poc més. Venia especialment per veure’ns i de vegades conversar una estona amb mi. Li agradava explicar que cada any anava a fer el suquet de peix a casa d’en Portabella a Llofriu, ja que era un bon cuiner d’aquesta especialitat i sempre li demanaven els seus serveis. Cap als darrers anys comentava que només assistia a aquesta trobada de polítics i d’altres persones rellevants a fi de contribuir a donar suggeriments culinaris als cuiners més joves. (1)
Un dia que va venir a la consulta em va dir: “Tinc els tres peus fets. Han quedat molt bé. Quan vulguis els vens a buscar. Si no em trobes al taller, entres igualment i dones uns quants cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa i baixaré”. Vaig considerar que era una manera molt original de fer saber algú que havia arribat a casa seva.
Recordo que el dia que vaig anar a buscar els tres peus era al migdia i feia una calor insuportable. La porta del taller estava ajustada. Com que el baldó no estava passat, vaig entrar i vaig fer el que m’havia dit: donar uns cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa. Vaig tenir la sensació que podria ser una candidata per ferrar cavalls. Tot seguit en Pitu va cridar des de dalt l’escala: “Ara baixo!”
En Pitu a la seva ferreteria de Palau-Sator (1992), Masana
“Mira que bonics que han quedat aquests peus. Ja ho veuràs que t’ho diran algunes persones que entenguin de forja”, va dir. De fet, en Pitu es va esmerçar a fer aquell treball perquè a més d’aconseguir que la safata fos de bon treure i posar, tenia estabilitat i bon disseny.
Aquell mateix dia em va ensenyar un selló molt artístic fet per ell que tenia al taller i va comentar que l’havia fet molt semblant a un altre del Museu del Louvre de París. Realment era una peça força original i artística, daliniana potser, com podem veure a la imatge que adjuntem.
En Pitu mostrant una de les seves artístiques obres
Una anècdota. Sovint quan en Pitu passava per la consulta era quan sortia d’esmorzar del mas d’uns amics que estava a tocar del consultori. Un d’aquells dies em pregunta:
—Has esmorzat?
—Sí —li vaig respondre—, abans de sortir de casa sempre ho faig.
—És igual. Mira, té, et dono aquesta mitja arengada per si després te la vols menjar —va continuar dient. I em va donar la part mitjana del cap d’una grossa arengada salada.
—Pitu, ja ho sento, però a mi m’agrada més la part de la cua —li vaig contestar.
—Oh, carai, és clar, aquesta és la part que també m’agrada més a mi! —em va replicar.
Els tres peus fet per en Pitu
L’anècdota si bé és curiosa no caldria comentar-la, però el més excepcional és que aquella mitja sardina se la va treure d’una de les butxaques dels pantalons i sense estar embolicada en cap paper, així, a seques, com sortida de la caixa amb les seves propietats oleiques i olfactives. Genialitats d’en Pitu que ara ens fa goig explicar tot recordant-lo.
Notes
(1) Podem trobar referències del suquet d’en Portabella i de les persones que assistien al llibre Cronica d’un Any que edita l’Ajuntament de Palafrugell dels anys 1991, 1992 i 1993.
