Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Diada de les infermeres a Mútua de Terrassa als anys setanta

 En un àlbum de fotografies d’aquells que poc sovint et mires hi vaig trobar imatges d’una una festa a l’hospital de Mútua de Terrassa per la diada de Sant Joan de Déu el dia 8 de març del 1969, aniversari del naixement, l’any 1495, del sant que més tard es va convertir en patró de les infermeres i dels bombers.[1]

Fem quatre ratlles per recordar aquella festa tan divertida, i atrevida al mateix temps, que consistí en representar el tarannà d’algunes de les persones que tenien càrrecs a l’hospital i va resultar ser una manera simpàtica i humorística de donar a conèixer les nostres, diguem-ne, reivindicacions emprant formes i paraules respectuoses. Si observem els fets retrospectivament podem considerar que l’esmentada celebració va ser un esdeveniment únic perquè a poc a poc es va anar perdent aquest tipus d’actes festius.

Sala de rehabilitació transformada en teatre
Sala de rehabilitació transformada en teatre

Com solia succeir a gairebé totes les empreses, entre els directius, càrrecs intermedis i treballadors podia haver-hi un frec a frec potenciat per divergències d’opinió respecte a les plantilles de personal, els horaris laborals i el salari. Per aquest motiu, a les infermeres més veteranes del centre per celebrar la diada del 8 de març se’ls va acudir representar una peça teatral representativa d’ esdeveniments poc afortunats o simplement extreure la part còmica de les relacions entre nosaltres. Es va escriure un  guió i es va repartir els papers que s’havien de representar, també va ser elaborada una per una invitacions del acte que es van repartir per a cada servei, en aquell moment encara no disposàvem de fotocopiadora.

La idea consistí a muntar un plató televisiu, possiblement influenciades per la novetat que en moltes llars ja es començava a disposar de televisor en blanc i negre. La Juanita Álvarez i jo vàrem representar els càmeres que enregistraven les imatges, tres o quatre infermeres i auxiliars assegudes darrere una taula simulaven ser el jurat avaluador dels personatges que sortirien a escena i un altre grup, que interpretava els personatges, en ressaltava còmicament el tarannà.

Entre els simulats recordo Maria Llobet, cap d’infermeria i dona de forta personalitat, exigent amb el treball assistencial i de grans qualitats humanes. Una particularitat d’ella era el fet que entre nosaltres volia que ens donéssim el tracte de senyoreta, seguit del cognom, o sigui que per esmentar-ne alguns, érem la senyoreta Casanoves, Guillemí, Casamada, Puig, Tondo, Edo, Mádico, Bruguer, Castells, Ortega, Calsina, de Pablos, Arxé, Ramoneda, Batalla, Pla, Humet, Badrines, Josa, Masana …. Aquest  tracte  també ens l’havien de lliurar  els metges .

 A la fotografia de la esquerra hi veiem els dos càmeres de TV, Juanita Álvarez i Rosa M. Masana

La Ramona Puigfel i la Julia Morales
La Ramona Puigfel i la Julia Morales

També ens demanava que anéssim correctament uniformades i que no perdéssim el temps en coses poc importants. Ella era la primera de posar-se a fer una tasca si era necessari i sempre l’havia vist uniformada impecablement, amb les seves sabates de mig taló i una gran còfia que li amagava del tot els cabells. Quan passava pels serveis assistencials portava una carpeta amb la planificació d’horaris, les tasques a realitzar i altres assumptes.

Durant l’escenificació la infermera que va representar la senyoreta Llobet va ser Julia Morales, que a més tenia l’avantatge de ser actriu de teatre local: no s’hauria pogut trobar ningú que imités la personalitat de la protagonista com ho va fer la Julia, incloent-hi el to de veu. Les persones que assistien a la representació no paraven de riure i l’esclat va ser més gran quan la Julia va dir la frase que solia dir la senyoreta Llobet quan enxampava les auxiliars fora del lloc de feina i conversant: “Ah, no! Això sí que no. A plegar gases!”

La primera a la dreta Pilar Tondo,  Maria José Ortega, Rosa Màdico ...
La primera a la dreta Pilar Tondo, Maria José Ortega, Rosa Màdico ...
D'esquena Rosa Màdico a pissarra veiem el telefon i la clau
D'esquena Rosa Màdico a pissarra veiem el telefon i la clau

Un altre dels personatges parodiat era el senyor Simon Fiestas, cap de personal, que va ser interpretat per la Ramona Puigfel, infermera que era alta com ell. Val a dir que poc després la Ramona, en plena joventut, ens va deixar. Ens honora recordar-la i mostrar-ne una imatge.[2] Va representar el senyor Fiestas duent una caixa de sobres de color marró ordenats alfabèticament, igual que el que usava ell per pagar-nos en efectiu el salari mensual. També portava una càmera de fotos penjada a l’espatlla, ja que era aficionat a la fotografia i havia guanyat diversos premis fent aquesta activitat.

No puc donar detalls dels diàlegs, però es tractava d’esquetxos humorístics i la desfilada de persones va ser àmplia. També de tant en tant es cantava una cançó la tornada de la qual feia “Sant Joan de Deu i quin poc sou / hem de menjar aigua i pa sol” i després continuava amb diverses lletres.

També s’hi va mostrar alguns dibuixos d’objectes que podem veure a les fotografies com una clau i un telèfon. Aquest últim estava relacionat perquè alguna cosa succeïa que ara no recordo i la clau era un objecte al que sempre havíem d’anar al darrera quan  teníem necessitat de fer ús del WC que estava situat a la segona planta de clínica.

No en podem donar més detalls de la celebració, però crec que són suficients per conèixer quelcom d’aquells anys i veure l’evolució del pas del temps. I potser també aquesta crònica pot engruixir o complementar la gran història de la Mútua, més coneguda per la seva funció assistencial que no pas per les vivències i historietes dels seus treballadors.

Fi de festa
Fi de festa

  [/caption]

Representació teatral, S.Joan, Mútua
Representació teatral, S.Joan, Mútua

Notes


[1] Sant Joan de Déu va néixer a Portugal el dia 8 de març de l’any 1495 i va morir a Granada també el 8 de març de l’any 1550. Va ser el fundador dels Germans hospitalaris. Segles més tard, el dia 8 de març va ser declarat el dia internacional de les dones treballadores per recordar els fets succeïts a principis del segle XX quan perderen la vida tantes dones. En aquest moviment se li ha donat un caràcter socialista per reivindicar la llibertat, igualtat, sufragi universal i lliure elecció de ser mare. També es manifestava contraposat al model patriarcal i al capitalisme opressor. Louise Kneeland va llançar la seva particular opinió: “Qui és socialista i no és feminista no disposa d’amplitud, però qui és feminista i no és socialista està mancada d’estratègia.”

[2] Ara escrivint aquest text, m’he adonat que les dues infermeres principals actrius d’aquella representació van morir joves perquè Julia Morales, uns anys més tard que la Ramona Puigfel, també ens va deixar quan encara tenia anys de vida per endavant. Les recordem.

L’especialitat de psiquiatria per a infermeres (1975-1977)

En la dècada dels vuitanta la carrera d’infermeria encara rebia el nom dels estudis implantats l’any 1954, que era el d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). Va ser l’any 1977 quan els esmentats estudis van passar a denominar-se Diplomat Universitari d’Infermeria, amb la diferència que a més d’un canvi de programa acadèmic adaptat als nous temps, per ingressar-hi s’havia de tenir els estudis de COU, en lloc de només el sisè o quart de batxillerat.

Aquesta especialitat era impartida a la càtedra de psiquiatria del doctor Joan Obiols Vié a l’Hospital Clínic de Barcelona. Eren uns estudis amb molta demanda i no era fàcil entrar-hi, possiblement perquè es tractava d’una especialitat basada en el coneixement de les persones —i per tant també de nosaltres mateixos—, de manera que ens podia proporcionar eines útils per millorar el tracte amb el pacient, aspecte aquest que resta justificat degut als treballs personals que vàrem fer dirigits pels professors. També cal considerar que posseir aquesta especialitat també incrementava el barem de mèrits acadèmics en cas de concórrer a unes oposicions estatals.

M’he sentit motivada a escriure quelcom d’aquest període d’estudis perquè després de publicar al meu blog una breu crònica amb relació a un hospital en què he treballat una antiga companya m’ha localitzat i ha estat una gran alegria. Qui sap si pot passar el mateix amb els estudis de psiquiatria.

Comentaré només alguns esdeveniments que encara recordo després de 44 anys. Desconec la influència que aquests estudis han pogut tenir en els col·legues tant pel que fa a coneixements com al seu desenvolupament personal. Sí que puc dir que a mi m’han estat útils en diversos moments de la vida.

Fem memòria

Per obtenir el títol de psiquiatria s’havia d’assistir obligatòriament a classes tres dies a la setmana de 19 a 21 hores. L’ensenyament es feia en una aula de la planta inferior de l’Hospital Clínic de Barcelona, a la qual entrava per una porta al costat de l’entrada principal.

Fer aquests estudis exigia bastant esforç i interès perquè tots els assistents treballàvem i havien d’anar a classe després de la jornada laboral. Per la meva part vaig tenir la sort que m’havia comprat un Seat 127 que em permetia anar de Terrassa a Barcelona passant per la Rabassada, una carretera plena de revolts, i tornar a casa a les deu de la nit.

Les classes consistien en l’exposició del contingut del temari oficial pels professors especialistes en psiquiatria, però també ens eren explicats temes fora de programa. Havíem de presentar algun treball i fer els clàssics exàmens escrits. Una part important de la formació consistia també a participar en diversos treballs de dinàmica de grups, com per exemple representacions teatrals incloses en l’àmbit de l’Anàlisi Transaccional (AT), tècnica desenvolupada pel psiquiatre Eric Berne (Mont-real, 1910-California, 1970), autor de diverses publicacions. Una d’aquestes porta per títol ¿Qué dice usted después de decir hola? Segons la teoria de Berne, hi ha tres tipus de conducta (pare, nen i adult) i cada persona durant el dia pot ubicar-se en un tipus o altre segons el que anomena l’estat del jo. Tanmateix, el llibre de text que seguíem era el dels autors Henri Ey, P. Benat i Brisset Tratado de psiquiatria, de l’editorial Toray-Masson en la segona edició de 1971.

Per aplicar la dinàmica AT ens vàrem servir de la posada en escena de diverses interpretacions que ens eren adjudicades aleatòriament, a l’estil de teatre improvisat que a la vegada era supervisada pel professor i per un psicoanalista que preservava la seva mirada rere unes fosques i inquietants ulleres de sol.

Feta la representació comentàvem l’experiència. Recordo que en una ocasió feia de caixera d’un supermercat i els companys passaven a pagar el que imaginàriament havien comprat. Tenia el problema que no sabia quin preu posar-los que fos encertat. Un dels compradors, insòlitament, portava una bicicleta i a la vegada em demanava que la hi guardés a caixa. Vaig considerar que havia tingut una idea molt creativa i fora del normal.

També fèiem representacions emprant l’anomenada tècnica psicodramàtica ideada per Jacob Levy Moreno (Romania, 1892-Nova York, 1974). Aquesta va ser una fórmula bastant aplicada en diversos tipus de teràpies. En concret nosaltres vàrem assistir a tallers del mateix Hospital Clínic on es feien representacions per a persones diagnosticades d’alcoholisme, eren ells mateixos els actors. Pretenia conscienciar la persona addicta a l’alcohol dels factors socials i personals que la incitaven a beure.

En cada teràpia hi havia la presència de professionals situats darrere dels actors que tenien la funció de fer d’ego de la persona interessada, i sovint els feien algun comentari. Era molt útil simular per exemple, com un representant volia vendre un producte i el comprador es mofava d’ell sense dir-ho, però sí que ho feia el seu suposat ego. Permetia descobrir el seu malestar i el recurs que després usava, com el de la ingesta d’alcohol.

El sociograma

Abans de fer aquesta pràctica del sociograma ens van advertir que podia ser impactant per a alguns de nosaltres i que per aquest motiu era de caràcter voluntari. Consistia primer a escriure el nom del company/a amb qui faríem un treball conjunt, després dir a qui de nosaltres li confiaríem quelcom de personal, amb qui ens aniríem a divertir i no recordo què més. Va succeir que a dues persones ningú els va escollir per a res. Va ser terrible! Sort que els professors van assistir-los en el seu estat d’ànim posterior i van tenir dies per parlar amb ells. Tot i el risc que la prova comportava vaig tenir sort de ser votada i en més mesura comptaven amb mi per anar-nos a divertir.

Un grup d’alumnes durant una celebració. Soc la segona des de l’esquerra
Un grup d’alumnes durant una celebració. Soc la segona des de l’esquerra

De fet disposàvem de precedents en aquest camp. Un dia el professor ens va explicar que tractava un pacient diagnosticat de mania persecutòria i ens explicava que la seva dona li deia: “Doctor, és que un dia ens matarem! Sovint se salta els semàfors en vermell i entra per carrers contra direcció. Tot, perquè diu que el segueixen i que ho fa per despistar-los”.

Després d’aquesta classe, amb un grup de companys vam decidir no quedar-nos a la segona classe i anar a veure una pel·lícula d’estrena. Dins del Seat 127 que conduïa no hi cabia ningú més, anàvem comprimits al màxim. Com que m’agradava fer broma vaig voler imitar el pacient que tenia mania persecutòria i vaig creuar una avinguda —penso que era la Diagonal— amb el semàfor en vermell, és clar que abans havia mirat que no vingués cap cotxe. Un dels companys va dir: “T’has saltat el semàfor en vermell!” Jo els vaig respondre: “Sí, ja ho sé, és que m’estan seguint”. Si anàvem enriolats allò va ser la gota per no poder parar de fer-ho.

Estava a punt d’arribar a un altre encreuament de carrers, i la que estava al meu costat em pregunta: “Rosa, que encara et segueixen?” “Sí”, li vaig respondre, i em diu: “Doncs mira qui hi ha allà a la cantonada de la dreta”. “Hòndia! No l’havia vist” Sort que em va avisar, perquè hi havia allà plantat un agent de la Guàrdia Urbana que em va semblar que portava el talonari de multes a la mà. Sort també dels frens del cotxe nou de trinca, d’altra manera la doble multa hauria estat assegurada: per la infracció i per la sobrecàrrega que portava l’automòbil.

El mateix dia del sopar, amb un company
El mateix dia del sopar, amb un company

Una altra de les pràctiques que també ens havien suggerit era visitar els malalts ingressats a la clínica que prèviament ens indicava el professor, però sense donar-nos cap pista sobre el diagnòstic. La meva experiència en aquest camp va ser molt enriquidora, vaig descobrir quelcom de mi mateixa com la manera que tenia de contactar amb els pacients, detall que també em van fer veure els professors. Curiosament van valorar que fos poc academicista i que hi tenia un tracte familiar.

Test de personalitat

Un professor va demanar-nos si volíem passar un test de personalitat, prova també de caràcter voluntari. La majoria va dir que sí. No ho recordo bé, però crec que era l’anomenat Minnesota Multiphasic Personality Inventory (MMPI) que consistia en 500 preguntes. Una vegada analitzat vam mantenir una entrevista amb el professor. Recordo que em va dir: “Ara et conec més que el teu pare”. Vaig pensar que devia ser cert i va afegir: “No ets tonta, i vigila, perquè vas amb el lliri a la mà”. Que no era tonta ja ho sabia, però sí que em va quedar el dubte de si era espavilada. I sobre el fet d’anar amb el lliri a la mà, ho he recordat moltes vegades, perquè en ocasions de sobte he tingut una patacada que no m’esperava. Reflexionant sobre aquesta qüestió, vaig decidir anar amb el lliri a la mà en lloc d’anar-me protegint o ser temorosa respecte als fets de la vida.

Grup psiquiatria. Restaurant can Cullereta de Barcelona 1975
Grup psiquiatria. Restaurant can Cullereta de Barcelona 1975

Antipsiquiatres

Alguns dels professors psiquiatres eren simpatitzants del corrent ideològic de l’anomenada antipsiquiatria, teoria promulgada per autors com David Cooper (1931-1986), Ronald D. Laing (1927-1989) i Alicia Miller (1923-2010), entre d’altres. Tots ells eren analistes interessats a esbrinar l’origen dels trastorns mentals i ho atribuïen als traumes que les persones havien viscut en la infància i l’adolescència.

Els professors també obrien el debat sobre la funció dels centres d’internament psiquiàtric anomenats manicomis i posaven sobre la taula altres qüestions socials  també polèmiques que en aquell moment dels anys 1975 al 1978 se’n podia encara parlar perquè els governants estaven més ocupats en veure com seria la repartició de càrrecs de la propera democrà, que no pas pels continguts  acadèmics que es donaven a les aules, fet que ens va beneficiar intel·lectualment. Després d’aquest període de transcisió i segons la meva experiència, els plantejaments de caràcter social van perdre força.

Curs de psicologia i psiquiatria social

Després d’haver obtingut l’acreditació d’ATS especialista en psiquiatria, actualment salut mental, et permetia accedir a un altre curs que també impartia la càtedra de psiquiatria de l’Hospital Clínic diregit pel psiquiatra doctor Josep Lluís Marti Tusquets  i adreçat a metges i infermeres. M’hi vaig matricular perquè volia complementar la formació en l’àmbit de la sociologia i, efectivament, els estudis van ser molt interessants ja que ens van fer entendre com alguns factors, prèviament assajats, actuaven sobre la persona i nuclis de grans formacions humanes que formen l’anomenada massa. També ens van fer veure la manera com els missatges publicitaris, bé sigui mitjançant l’ús de cartells, la televisió o altres mitjans, poden influir en el nostre inconscient incitant-nos a consumir el producte promocionat o bé fer-nos nostra una idea que els convé que tinguem. Va ser molt interessant i per explicar-ho caldria escriure diverses pàgines. Per ara, però, em desdic de fer-ho.


 

 

El cultivo de cáñamo en Catalunya en el siglo XIX

En un documento del Archivo Municipal de Cádiz, una circular publicada posiblemente en la segunda mitad del siglo XVIII, hemos podido observar una relación de poblaciones de Catalunya donde se recogía y cultivaba cáñamo en gran medida destinado al puerto de Cartagena, donde se elaboraban elementos complementarios de los buques, como los cabos y las velas.

Presentamos textualmente el contenido de este documento, con la debida normalización de los topónimos que aparecen en él.

Relación de los pueblos del Principado de Cataluña donde se cultiva y coge el mejor cáñamo, y se coge con abundancia de los cuales se nutren los R. Arsenales de Cartagena.

Corregimiento de Barcelona: Sant [Andreu] del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol y Martorell.

Corregimiento de Mataró: la Garriga, Granollers, Palau-tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrancà, la Roca y Vilanova.

Corregimiento de Lleida: todos los pueblos vinculados a esta ciudad hasta Balaguer a los márgenes del rio Segre.

Corregimiento de Tortosa: todos los pueblos situados a la orilla del rio Ebro, des de Flix hasta la misma ciudad de Tortosa y con especialidad se recoge y se cultiva.

En el de Tarragona también se coge y se cultiva con suficiente proporción en los siguientes lugares: Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, El Vendrell, Esplugues de Francolí.

En los pueblos del corregimiento de Girona a Vic, Manresa, Cervera y Vilafranca del Penedès también se cogen y cultivan cáñamos pero en corta cantidad aunque sufraga las atenciones del hilador que necesitan sus vecinos para las ropas de los labradores y sus familiares, así como la de la cama y mesa.

De los citados pueblos en los expresados corregimientos de Barcelona, Mataró, Lleida, Tortosa y Tarragona se vende el cáñamo a Cartagena cuya compra se confía al ministro de Marina de Barcelona y a veces se ha dado también comisión al de Tortosa para la compra y acopio de los que cogen y cultivan en la provincia.

Después el comprador de dichos cáñamos por sujetos hábiles e inteligentes que al efecto comisiona el referido Ministerio de Barcelona, se acopian todos ellos en los almacenes que tiene S.M en aquel muelle donde se ejecuta su embarco al puerto de Cartagena.

Todos los cosechadores de cáñamo los venden muy gustosos al Rey, cuyos precios es conforme al corriente del país y al que se da a la más o menor abundancia a este género, en las cosechas que se hacen anualmente y en general varía poco el precio de un año a otro que será de 10 Reales, más o menos en cada quintal. (Fue en el año 1868 cuando la peseta se convirtió en moneda nacional).

Un articulo interesante que nos habla de las utilidades que puede tener la materia prima del cáñamo  es de  Joan Arqué Alcové

Cabo hecho con cáñamo
Cabo hecho con cáñamo

 

Un regomeyo de pa qué

Era a finals dels anys seixanta i principis dels setanta que treballava d’auxiliar de clínica a la Mutua de Terrassa, entitat que oferia assistència als afiliats a la Seguretat Social i també era una mútua asseguradora d’accidents laborals, bastant freqüents en una ciutat altament  industrialitzada i amb gran activitat en el ram de la construcció. Actualment la Mutua rep el nom d’Hospital Universitari de Terrassa.

A la Mútua hi vaig exercir bastants anys i vaig passar per gairebé totes les especialitats. A consultes externes sempre hi havia molta gent i venien a visitar-se bastantes persones que havien vingut a treballar i procedien d’alguna província d’Andalusia.

En ocasions un pacient nouvingut a la ciutat venia a visitar-se i deia: “Doctor, vengo a que me visite porque tengo un regomeyo de pa qué”.

El metge li preguntava:

 —¿Y pues, que le sucede ?

—No sé doctor, no sé, es este regomeyo que tengo.

El metge semblava perdut davant la necessitat d’haver de formular un diagnòstic, que no l’acompanyava gens ja que la senyora o senyor que tenia el regomeyo tampoc trobava o no sabia la manera com expressar-se per explicar en què consistia el seu malestar. Per la manera com gesticulava aquesta sensació tant podia tractar-se de quelcom físic, psíquic, emocional, espiritual o fins i tot còsmic, existencial o holístic, com ho vulguem veure.

Finalment el metge acabava receptant-li un flascó de pastilles de vitamina C, d’aquelles que es dissolien en aigua, o bé si veia la persona desnodrida li receptava un complex vitamínic i li deia que tornés si no li passava.

Abstracció del regomeyo
Abstracció del regomeyo

Entre nosaltres, les infermeres i les auxiliars —la majoria eren molt joves i enriolades—, el regomeyo es va convertir en una paraula pròpia per fer broma, especialment per la part final, perquè algunes vegades dèiem: “Tinc un refredat o un mal de cap de pa qué”.

Ara quan vaig recordar aquest episodi de l’etapa professional, em vaig adonar encara més que la nostra pràctica de la medicina se sustenta en els símptomes, els valors analítics, el resultat de les exploracions radiològiques, quirúrgiques o d’altres, de manera que tinguem al davant quelcom de visible, mesurable, indexat perquè puguem fer-ne un gràfic, expressar-ho amb una formulació, tocar-ho.

Per contra, el símptoma o els símptomes del regomeyo eren impossibles de desxifrar, perquè s’escapaven de poder ser mesurats d’alguna manera, fet que feia que no poguéssim donar cap solució a la persona que demanava ajut al servei sanitari.

Se’ns escapen bastants aspectes de la configuració humana de caràcter energètic, espiritual o existencial que en tot cas ho deixem per a altres i determinats especialistes que no saben si són o no resolutius.

Seria magnífic que poguessin saber què és un regomeyo, o potser millor que no ho sapiguem, perquè correria el risc que el reduíssim, que el simplifiquéssim donant-li un nom tècnic i elaboréssim un producte limitat per a una causa tan abstracta i humana al mateix temps.

Potser cal que deixem el regomeyo al seu lloc, que continuï sent un estat indefinit de la naturalesa humana, res en concret i tot a la vegada, que sobrepassa el raonament, d’aquesta manera el tindrem segur, no li podrem retallar cap aspecte de la seva tan àmplia magnitud. Així ho vaig sentir quan hi vaig pensar.

La sorpresa ha estat que al revisar el Diccionari de la Real Academia Española he vist que el regomeyo hi apareix. És un terme usat a Múrcia que es defineix com un malestar físic que no arriba a ser un verdader dolor. També com un disgust no revelat a l’exterior. Està bé, però penso que és més, molt més que això.

Oblidades al telecadira de Llessui

Aquest mes de setembre del 2019 Marc Garcia es va posar en contacte amb mi per saber si era la persona que havia tingut l’accident a les pistes d’esquí de Llessui i em va comunicar que havia fet un article en què parlava de les instal·lacions. L’article és molt complet perquè explica amb detall la trajectòria i final d’aquelles dissortades instal·lacions en un escrit que ha publicat al seu blog: Lugares abandonados / Llessui.

La lectura d’aquest text va actuar en mi com a revulsiu de la memòria i em va fer recordar l’angoixa que vàrem viure durant aquelles hores eternes que vam estar suspeses a la cota 2.000. A fi de poder aportar informació a en Marc he escrit els fets succeïts —una part els tenia redactats—, i a la vegada també hi he consignat dades addicionals que eren errònies, com el temps que vaig estar a terra esperant que em vinguessin a rescatar.

L’any 1985 la Maria del Carme, una amiga, i jo vam passar els dies de festa de Setmana Santa a les rodalies de Sort a la comarca del Pallars Sobirà. El Dilluns de Pasqua, festiu a Catalunya, vam comprar un tiquet de pujada i baixada per anar a conèixer les pistes d’esquí de Llessui. Coincidia que el dia estava encapotat, feia molt fred i hi havia poca neu; per aquest motiu el primer que vam fer en arribar a dalt va ser anar al restaurant a prendre un cafè amb llet ben calent.

Al restaurant hi havia un grup força nombrós de persones. Al cap d’una estona vàrem veure com sortien i pujaven al telecadira per baixar. El temps, com deia, no acompanyava. Nosaltres poc després vam decidir fer el mateix, pujar al telecadira, que estava funcionant,

Quan feia uns cinc minuts que descendíem, es va parar la instal·lació. Primer vam pensar que es tractava d’una avaria, però poc després vam sentir un clàxon i vam veure  que era un dels dos autocars que circulaven en baixada per aquella recargolada i estreta carretera que portava a l’estació d’esquí.

De seguida vàrem ser conscients que havien parat el remolcador pensant que no hi havia ningú a dalt, que tothom havia baixat i anava en aquells autocars. Tot i que teníem l’esperança que s’adonarien que al pàrquing hi havia un cotxe de color groc i podien pensar que hi havia algú més a dalt era evident que no havien fet la ronda de seguretat reglamentària que tota instal·lació d’esquí ha de fer abans de treure el corrent elèctric.

Cridàvem “som al telecadira!” perquè sentíem el so dels esquellots d’algun ramat i pensàvem que potser un pastor ens sentiria, però res, ens vam quedar afòniques i cada vegada teníem més fred. Era evident que a aquella altitud ningú ens podia sentir. El cos es va comportar d’una manera que provocava que tremoléssim d’una manera incontrolada. Diria que era una barreja entre fred i por, especialment por del fet de ser conscients de la gravetat de la situació.

Quan feia dues hores que érem allà dalt, mortes de fred vam veure que havia arribat la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet, sense dir res i amb les mans sota les aixelles perquè havia fet una vasoconstricció i les tenia blanques com la neu.

Feia estona que em mirava la instal·lació. Llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pòster on hi havia unes escales. També uns metres més avall hi havia una caseta de fusta on qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí per on podia passar algun vehicle. Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda en aquesta cadira. Intentaré baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

 

Imatges pista Llessui
Imatges pista Llessui

Amb els anoracs, els cordons de les sabates, les corretges de les càmeres fotogràfiques, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar la barra asseguradora de la cadira i dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra de seguretat a lloc vam observar que encara quedava força distància fins a terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que una persona pot tenir acumulat en algun lloc, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat. Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix, estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí o també podia ser que a la caseta hi hagués hagut algun telèfon.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la trompada contra el terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar cap avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan forts que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i de comiat.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot i el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, però una hora més segur, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, tenia una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (e.p.d.) perquè durant la meva estada a l’hospital va estar en tot moment pendent que no em faltés res.

Cal dir que abans del nostre accident, en aquestes pistes hi va haver dos morts, un dels quals va ser Manuel López, de 21 anys, que havia mort el dia 18 de febrer de l’any 1984. No ho recordo exactament, però Manel havia finalitzat la carrera d’advocat o estava a punt de graduar-se. El seu accident va ser degut al fet que mentre esquiava per una zona amb neu glaçada, no va poder dominar els esquís i va lliscar envers un terraplè o torrent negre que no disposava de malla de protecció. El seu pare, que treballava en un despatx d’advocats, quan es va assabentar del nostre accident va venir a veure’ns i, hem de dir que va ser gracies a ell que el judici va tirar endavant, després que en dues ocasions havia restat retingut amb risc de ser arxivat.

El senyor López ens havia acompanyat algunes vegades a Lleida, ciutat on teníem l’advocat i es va fer el judici, sovint després anàvem a dinar o sopar plegats. Eren petits instants en què podia parlar del seu estimat Manel i desfogar-se d’aquell profund dolor que duia marcat a la cara i al cos. Vèiem que se sentia acompanyat i en ocasions semblava que fóssim les seves filles. Però la tristesa, així ho vàrem sentir nosaltres, va tenir més força que ell, perquè poc temps després ens vàrem assabentar que el senyor López havia mort.

Una altra persona que també va sofrir un accident mortal a les pistes va ser una noia esquiadora. Succeí que mentre baixava esquiant per la pista va xocar contra una de les columnes de les torres del telecadira, amb la fatalitat que aquestes no estaven protegides amb el reglamentari encoixinat. Ens vàrem assabentar d’aquest desgraciat accident perquè ens el va explicar el pare de la noia esquiadora, que era accionista de les pistes d’esquí, en ocasió que un dia, acompanyat de dos socis, va venir a Terrassa per parlar de l’accident.

La Maria del Carme, poc temps després va manifestar problemes de vocalització i manca de força i mobilitat a la mà dreta. El seu metge, coneixedor de l’ensurt que havia viscut, va relacionar els seus símptomes amb l’estrès sofert. Finalment va ser diagnosticada d’un tumor cerebral vascular i tot que se li van practicar diverses intervencions, sense més, la seva vida va volar qui sap cap a on. En una ocasió vaig parlar sobre les vivències amb persones d’una altra ètnia on hi ha una apartat titulat: Anar a rebre el condol a Perpinyà, parlo del sentiment que em va ocasionar el traspàs de la Maria del Carme.

Per a mi, va ser com si s’hagués obert un cràter sota els meus peus, un buit més gran que la distància que hi havia entre el telecadira i el terra de Llessui i una desolació semblant a la que sofria el senyor López.

El Diario de Terrassa amb data 22 d’abril del 1985 donava la noticia del nostra accident amb el titular: ‘Rescatades dos terrassenses  tras permanecer tres horas en un telesilla’

Noticia al diari de Terrassa, 22-4-1985
Noticia al diari de Terrassa, 22-4-1985