Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Excavacions a la antiga ciutat d’Emporium l’any 1911

 A l’edició Baix Empordà del dia 17 de setembre de l’any 1911  que és consultable a l’hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, hi hem localitzat un text que parla de les excavacions dutes a terme al la antiga ciutat d’Emporium, Alt Empordà. Es possible que les esmentades excavacions coincidissin  amb el fet que l’any 1907 havia estat creada la Junta de Museus de Barcelona  i va ser  aquesta entitat l’encarregada que duguessin a terme els estudis arqueològics de la zona. Una recent informació ens diu que va ser l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch qui va iniciar les excavacions l’any 1908.

 Segons Viquipèdia les primeres intervencions publiques fetes a Empúries van anar a càrrec de la Diputació de Girona l’any 1846 i dirigides per Julian Gonzalez de Soto.

Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia
Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia

Durant les excavacions fetes l’any 1911 a la part Est de la finca es posà al descobert un temple que segons la seva forma de construcció i distribució podia comparar-se al de Pompeià. A Empúries es van trobat capitells, fustes i basaments de columnes que formaven part de l’edifici i d’altres elements però a causa de la manca de pressupost els elements no van poder ser del tot desenterrats.

Segons el cronista, els objectes trobats van ser nombrosos i el més significatiu era l’estàtua d’Esculapi o Esclepi  que la van portar al Museu del Parc de Barcelona. Hi havia també 1.400 bales de plom, per fona, en forma d’ametlla; 500 fletxes de ferro, una bala de pedra de 30 centímetres de diàmetre i un aparell fins avui no classificat de ferro, bronze i fusta. El conservador del Museu era Emili  Gandia  i Ortega encarregat també de dirigir els treballs d’excavació que va considerar de  molta importància  la troballa i també va ser  difusor del patrimoni cultural. La Junta de Museus es plantejava construir una sala per instal·lar la rica col·lecció d’objectes recuperats.

Vivència de pànic i servei d’anatomia patològica

Vull comentar un fet que em va succeir quan estudiava el segon curs d’infermeria (ATS) a l’escola de l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Juntament amb Maite Martín, una companya d’estudis, després de sopar —estàvem en règim d’internat—, ens vàrem posar la roba de gimnàstica per anar a jugar una estona a ping-pong, a la taula que l’escola tenia en una terrassa.

Mentre jugàvem, sentim una veu que venia de baix al carrer: “Maite!” La Maite va mirar i va dir:

Hola, señor Manolo, hacía tiempo que no le veía.

 —He estado de vacaciones y hoy me incorporo al trabajoell li va respondre.

 —A ver qué día me enseña los muertos —va continuar la Maite.

Cuando quieras, Maite, si quieres puedes venir ahora —li va proposar.

 Manolo treballava de nits al mortuori de l’hospital en un edifici independent separat del centre.

—Rosa, m’acompanyes a veure els morts? —em diu Maite.

—No —vaig respondre—; a més a aquestes hores no em ve gens de gust.

Fent un gest i un tipus de veu especial tornà a insistir:

—Va, Rosa, acompanya’m. Jo tinc ganes d’anar-hi, però sola em fa cosa. Tornarem de seguida i no cal ni que ens canviem de roba.

Vaig cedir al prec i ens vam dirigir al mortuori. El senyor Manolo així que ens va veure ens va fer una visita guiada per tot el recinte, ens obria els diversos recipients, que eren plens de formol i elements orgànics. No cal donar-ne detalls però ell sí que ens els donava. Sort que ja havíem digerit el sopar. Podem dir que vàrem inspeccionar el departament minuciosament i després en Manolo ens diu:

Aquí dentro, en estas cámaras frigoríficas es donde se guardan los cadáveres. Cada uno de ellos está identificado con esta tarjeta que hay aquí en la puerta.

Tot d’una, obre la porta d’una d’aquelles cambres d’acer inoxidable i surt disparada fins a mitja sala una llitera amb un difunt, fent un terrabastall també espectacular. Tot i presentar una cara excessivament pàl·lida ens va fer la impressió que aquell difunt havia estat guardat en vida. El xiscle d’espant que vàrem fer es devia sentir per tota la residència general i vàrem engegar a córrer com si ens empaités el dimoni, sense mirar enrere. Gairebé sense alè vàrem entrar a l’escola per resguardar-nos sota l’empara de les nostres companyes. Aquella nit ens va costar agafar el son perquè a més desconeixíem què havia passat amb aquella persona suposadament difunta.

La Maite l’endemà es va assabentar que la causa d’aquell incident havia estat que l’empleat que havia posat el difunt a la cel·la metàl·lica no va tenir en compte de col·locar la llitera al carril d’entrada i sortida, la qual cosa va fer que aquesta quedés recolzada sobre la porta i per això en obrir-la va saltar. Era evident que era necessari una acurada revisió tècnica d’aquell mecanisme propi de cinema de terror.

Mentre estava escrivint aquesta anècdota vaig recordar també el període de pràctiques que havia fet al servei d’anatomia patològica de l’hospital de Bellvitge durant el tercer curs d’estudis, que ara ve al cas explicar.

La nostra promoció d’estudiants d’infermeria de l’escola de Bellvitge corresponent al 1971-1974, havíem fet els estudis de primer i segon curs a l’escola Vall d’Hebron de Barcelona conscients que seriem la primera promoció d’infermeres graduades a l’escola del nou complex hospitalari de Bellvitge.

Cada mes les estudiants canviàvem de servei de pràctiques i com que érem alumnes de tercer curs i també per la manca d’infermeres, vàrem dur a terme tasques d’infermeria a nivell gairebé professional.

En un d’aquests canvis de servei vaig ser destinada al departament d’anatomia patològica i arran de la impactant experiència que havia tingut en un servei similar, vaig estar a punt de negar-me a anar-hi però, finalment vaig reconsiderar-ho pensant que els ensurts s’havien d’afrontar.

Al contrari del que pensava que em trobaria, el servei em va agradar perquè a la secció on estava es duien a terme els estudis citològics de les mostres preparades sobre làmines de vidre anomenades portaobjectes i mitjançant l’observació al microscopi —l’hospital ja disposava en aquells moments de microscopi electrònic.

El servei tenia un marcat caràcter d’estudi científic: es procurava indagar les causes de les malalties mitjançant l’anàlisi de les morfologies o alteracions citològiques procedents dels diversos fluids orgànics o biòpsies quirúrgiques obtingudes dels pacients.

Portada de la separata en què consta l’estudi.
Portada de la separata en què consta l’estudi.

Va coincidir que la doctora C. Benasco estava duent a terme com a investigadora principal un estudi citològic i em va demanar si m’interessava col·laborar en la cerca de dades obtingudes de les histories clíniques i en altres registres complementaris. M’hi vaig avenir amb molt de gust.

L’estudi consistia a correlacionar les dades obtingudes a partir de la clínica, símptomes i exploració del malalt i comparar-les amb el resultat citològic de les mostres del mateix pacient obtingudes mitjançant la captura de fluids i teixits orgànics. Les dades també podien ser correlacionades amb altres estudis anatomopatològics post-mortem quan el pacient no havia pogut superar la malaltia.

Els autors d’aquesta investigació eren C. Benito, G. Rufi i J.E. Ferrer, que la van presentar amb el títol “Correlación clinico-citologica en un Servicio de anatomia patològica”, a Patologia, órgano de las sociedades españolas de anatomia patológica y citologia (vol. VIII, núm. 4 octubre. Madrid, 1975).En l’apartat d’agraïments els autors van esmentar també la meva col·laboració en la recopilació de dades, fet del qual els vaig restar agraïda.

Detall de l’espai d’agraïments
Detall de l’espai d’agraïments

Per acabar voldria destacar que l’estada en aquest servei em va permetre adquirir un tipus de coneixements que sobrepassaven els de la disciplina pròpiament infermera, tot i que hi tenien relació, per la qual cosa també estic agraïda que l’escola d’infermeria de Bellvitge posés al meu abast aquesta oportunitat formativa.

Dones mineres, informació complementaria.

Durant els anys 2010 al 2013 vaig escriure  breus articles que donaven a conèixer els establiments regentats per  dones que constaven inscrites als documents de la Matricula Industrial de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) adjuntant també  informació complementaria de l’hemeroteca digitalitzada. Posteriorment aquests articles van ser editats amb el nom:

A Dones emprenedores també tractarem de les venedores de mercat, imatge febrer 2020, Rosa M. Masana
A Dones emprenedores també tractarem de les venedores de mercat, imatge febrer 2020, Rosa M. Masana

Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 i més endavant com a continuació d’aquest primer es va editar Dones    emprenedores, Palafrugell 1857-1914, segon volum que aquest darrer està digitalitzat i ambdòs llibres en format paper  es poden consultar a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.[1]

El capítol  del llibre I que tractava de les dones mineres va ser qüestionat, degut que la majoria de persones desconeixien que les dones haguessin treballat també a les mines  martellejant el material que els homes portaven amb cabassos pel fent ús d’una buixarda. Vàrem poder confirmar aquesta funció  mitjançant una fotografia cedida per LLuís Molinas  al AMP  on es vei un grup de dones, algun homa i nens asseguts  envoltats de materiels i amb una  martellina a la ma . Podem veure  la imatge  a la pàgina núm.122 de l’esmentat primer volum  i també  a Can Bec abril del 2012.  En una altra fotografia  de  Jaume Ferrer Massanet del Fonts AMP 520-72 -N-224  també hi podem veure  a un grup de  dones fent aquesta feina.

Darrerament hem localitzar al Arxiu Municipal de Palafrugell un document encapçalat ‘Sindicato de Obreros Unión Minera’ ‘Irrompible’ datat el 18 de desembre del 1919, any de continuades tensions socials. Mitjançant una carta el president Fernando Gallego Mazarón comunicava al batlle que els membres del Sindicat es reunirien per parlar de l’estat de comptes del quart trimestre i més assumptes de caràcter general.

Una nota posterior de l’esmentada notificació  es comunicava que la Junta havia estat renovada i donava els següents noms: President: Antonio Salazar domiciliat a Mont-ras (M), vicepresident, Antonio Ruiz Garcia domiciliat a Palafrugell (P) secretari general José Camboy Ortega (P), secretari comptador Antonio Paredes Candelar (M) , tresorer Manuel Moliner Espada (P), delegat del Comité de la Federació Fulgencio Conesa Hernández (P), vocals: Juan Ojeda Rodriguez (M), Miguel Ponce Ruiz (P), Juan de la Torre Hernández (P),Francisco Rosique Rosique (M). Signat per Carlos Figueruela, on hi havia el logotip del Sindicat format per una escarpa i un martell posats en forma de X.

Simulant el logotip del Sindicat la 'Irrompible'
Simulant el logotip del Sindicat la 'Irrompible'

El document també informava que a la Mina Paz de Sant Juan de Palamós  s’havia suspès el treball   degut a l’acomiadament de les dones de la mina Pepita. Notificaven que no tornarien a ocupar el seu lloc de treball fins que no desapareixes el “destajo”, el treball a preu fet  dit també a escar o a escarada, i fins que tinguessin les degudes condicions tant pel que feia a la retribució salarial com a l’adequació de locals per evitar les inclemències del temps, activitat que fins el moment, deien,  practicaven al aire lliure.[2]  Mario Boet  era el propietari de les Mines de Sant Joan de Palamós que segons consta a Marinada del mes d’novembre del 1918 va morir a causa de la grippe.

Hem volgut fer aquesta extensió informativa perquè ens constata novament que la activitat minera havia estat practicada també per les dones.  Els obrers majoritàriament eren persones vingudes d’Andalusia i per saber quelcom més d’aquesta ocupació es pot consultar a Diana LLedó.[3]

A la reunió també s’acorda aportar un import del 10% per la Cuina comuna de la vila. En aquesta línia dir que el Sindicat de paletes amb data 14 de desembre del 1919, uns dies abans que la ‘Irrompible’ fes la reunió comunicava també al batlle que destinaven un percentatge de diners a la Cuina comuna degut a “la vida penosa” que arrossegava. Aquest servei que va ser creat per pal·liar els efectes de la Primera Guerra Mundial va permetre que algunes  persones hi poguessin trobar un plat calent.

Marcel Bofill Sureda en el seu llibre Història de la mineria a Sant Joan de Palamós ens mostra la activitat minera d’ aquest territori entre els anys 1916 al 1929  on hi havia vint i cinc explotacions mineres que se’n extreia plom i ferro i amb menys quantitat coure i platí. També és interessant consultar l’article de Jaume Font i David LLorca. Les mines de Mont-ras i Llofriu

Darrerament em localitzat un  article al Distrito  del dia 14/8/1898 (AMP) que dona dades d’ exportació i importació de productes espanyols i referent  als  minerals comenta que a Espanya les mines ocupaven un total de 314.779 hectàrees i se’n extreia 29 milions de tones de mineral a boca de mina, les més productives eren les de ferro, plom, plom argentífer, coure, carbó i zinc. També consta que a les 1.814 mines que estaven en activitat hi treballaven 75.503 homes, 445 dones i 1.798 joves, evidentment que degut a aquest tipus de feina  la gran majoria d’empleats eren homes, però  també hi havien dones i mainada com em vist  també al Baix Empordà.

Les mines  havien de permetre ser explotades durant un període de temps  perquè  a Crònica del dia 17 de gener de l’any 1908  les mines de plom Antonieta i Antonieta II de Sant Climent i Peratallada havien estat  declarades caducades i  posades a subhasta el dia 27 de gener de l’any 1908 mitjançant un acte  fet al despatx  del Delegat d’Hisenda. (AMP)

Segons la Revista de Palafrugell, Arxiu Municipal de Palafrugell del dia 1 de novembre de l’any 1994, Pere Juanola Campolier  va ser l’últim miner que va treure baritina i galena de Mont-ras i Palafrugell.

Diana Lledó  va guanyar  el premi Luis Esteve 98 corresponent als Premis Les Gavarres treball que duia per títol  Metalls pesants i vegetació. Estudi d’un cas concret: les mines de galena i baritina de Mont-ras,  on se’n fa referència  a Mont-ras,150 anys de municipi 1859-2009. Ajuntament de Mont-ras 2010

Notes


[1] Rosa M. Masana Ribas, Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 volum I, pag 122 parla de dones mineres. El volum II és una ampliació del primer. Barcelona  2013 i 2016 respectivament.

[2] Correspondencia municipal, Arxiu M. de Palafrugell, 18-12-1919

[3] Diana Lledó, El Crit, juliol del 1999.

Estudis d’Ajudant Tècnic Sanitari d’Empresa (ATS), any 1978

L’any 1978 vaig estudiar l’especialitat d’ATS de Medicina del Treball formació a càrrec de la ‘Escuela Nacional de Medicina del Trabajo’ vinculada al ‘Ministerio de Sanidad y Seguridad Social’ i creada l’any 1956

Capçalera del llistat d'alumnes
Capçalera del llistat d'alumnes

Fa poc he localitzat un imprès amb els noms i les adreces dels alumnes que vàrem cursar els esmentats estudis que compatibilitzats en vàrem ser un total de 139 i d’aquests  87 érem dones i 52 homes, desconec si tots van finalitzar els estudis.

El fet que aquesta disciplina acadèmica tingues tanta demanada podria  ser  degut a:

-         L’ interès de l’alumnat per conèixer els factors, tant de caràcter ergonòmic, com de condicions laborals i de productes usats a les industries que  podien influir a la salut dels treballadors.

-         Tenir la possibilitat de ser contractat/ada d’infermera en una empresa de més de 100 treballadors,amb l’avantatges de poder fer una jornada laboral  més reduïda i gaudir de bona retribució.

-         Un altra dels incentius era que aquests estudis incrementaven el barem de mèrits acadèmics en el supòsit de voler sol·licitar una plaça d’infermera a la Seguretat Social .

No disposo del programa del curs com tampoc dels apunts de classe i  treballs presentats, però el temari basava en l’ estat de salut dels treballadors, la funció educativa que podien dur a terme els professionals en hàbits de salut i de prevenció d’ accidents , el coneixement dels factors i productes industrials, el reforç de la practica de primers auxilis i evacuació de possibles lesionats i el debat envers algunes practiques laborals que podien ser millorables.

 Desprès d’haver conegut algunes empreses estaven en condicions de valorar alguns riscs laborals que poguessin ser causa de lesions físiques o d’origen psicosomàtic segons  el tipus de treball que es feia.  A tres de nosaltres ens va ser proposat  que anéssim a visitar una fabrica de cotxes i entrevistar l’ encarregat i algun treballador.

No recordo el nom de l’empresa que vàrem visitar, només que feia poc funcionava de forma autogestionada (1) pels propis treballadors. Vaig trobar genial aquesta iniciativa perquè considerava que podia permetrà gaudir d’ una justa repartició de beneficis en base a la productivitat obtinguda. Desprès de la visita dels tallers vàrem reunir-nos amb l’encarregat i alguns treballadors al voltant de una grossa taula rodona i els hi vàrem fer diverses preguntes per poder fer el treball individual que ens havia demanat l’escola.

 En base a la observació que havia fet, vaig escriure que existia un accentuat control entre els treballadors, un estat de supervisió continua fet els uns als altres, traspuava la inexistència d’un possible contacte humà fraternal degut que el principal objectiu era aconseguir la màxima productivitat, clar que també s’ha de tenir en compte que havien de restablir l’empresa que havia fet fallida.

Vaig pensar que havien donat un cop de timó envers la productivitat i la feina s’havia convertit, semblava, com a una nova forma de vida. Un extrem d’aquest criteri el podíem trobar en el fet que alguns treballadors els diumenges anaven a l’empresa per rentar el cotxe.

Possiblement van tenir en mi més incidència els factors negatius que vaig observar, un d’ells la transposició del contacte humà com de tu a tu a passar a veure a l’altre coma un treballador d’alt rendiment. Considerava que aquell tipus de model organitzatiu del treball, si es volgués fer extensiu a d’altres empreses, requeriria de debats per encarrilar-los de manera diferent.

En sortir de l’empresa restava decebuda envers aquell model d’autogestió, no me’l imaginava d’aquella manera amb els clàssics trets d’ empresa privada i encara pitjor perquè els companys de treballs’havien transformat  en encarregats supervisors. Tot hi haver efectuat un informe, diguem-ne, no positiu, el treball va  ser força ben valorat.

Diploma del curs
Diploma del curs

Possiblement l’escola havia facilitat la nostra adreça a empreses ‘Unión Explosivos Rio Tinto’ perquè em va proposar de fer-me una entrevista per  a una possible contractació laboral. Si hagués prioritzat el fet econòmic no hagués rebutjat l’oferta, però els hi vaig respondre que treballava al servei de formació de l’hospital de Mútua de Terrassa (2) en qualitat de instructora de alumnes d’infermeria i que m’agradava molt aquesta tasca, també que era un inconvenient  el fet de canviar de residència.

En aquests moments seria d’interès saber si algun company de curs va anar a ‘Rio Tinto’ hi que ens pogués explicar la seva experiència o d’altres. Qui sap si això pot ser possible, perquè tinc una amiga que sempre diu: Escriure una cosa a Internet es com tirar una ampolla al mar amb un missatge a dins.

Notes

(1) Referent a l’empresa autogestionada he localitzat una pàgina que parla de les avantatges d’aquest sistema, que potser s’adapta millor en segons quin tipus de treball que no pas a la de fabricació de cotxes bastant en sistema de cadena, amb tot a fet una evolució important des de l’any 1978. 
(2) Els servei de formació de Mútua  actualment disposa d’un gran ventall d’àrees formatives, no com abans que solament feia docència per les estudiants d’infermeria.

Un curs de gestió d’infermeria a l’EADA de Barcelona el 1985

L’any 1985 vaig cursar estudis de gestió de serveis d’infermeria a l’Escola d’Alta Direcció i Administració (EADA) de Barcelona, seu situada al carrer Aragó, 204. La nostra promoció hi consta referenciada com a GI52.

L’objectiu del curs era formar professionals de la infermeria que treballaven en centres sanitaris en qualitat de caps d’infermeria o de supervisió en hospitals públics, privats i concertats. També hi havia qui treballava en ajuntaments i en clíniques.

Rebíem coneixements sobre gestió dels serveis sanitaris i infermers partint del concepte d’empresa dedicada a la salut que garantís la bona qualitat de l’assistència als pacients i adaptat a la vegada als recursos disponibles. El canvi de paradigma era que la salut sí que té un cost, en contra del corrent que considerava que la salut no havia de tenir preu.

Vaig cursar els esmentats estudis perquè a l’escola d’infermeria de l’hospital del Tòrax de Terrassa, de la qual era infermera en cap, s’estava impartint el darrer curs de l’especialitat de laboratori de la branca professional sanitària i perquè l’anterior cap d’infermeria havia cessat del càrrec i el vaig assumir provisionalment jo mateixa amb possibilitat de mantenir-lo ja al nou hospital de la Mancomunitat Terrassa-Sabadell.

Hem de tenir en compte que en la dècada dels anys noranta a Catalunya es van obrir alguns nous centres, entre els quals el de Palamós, del qual em van proposar dur a terme la gestió del serveis d’infermera quan l’hospital era bastant a punt de ser inaugurat. Presentat el meu currículum professional i fetes tres entrevistes amb la gerent, vaig ser contractada.

Després d’aquesta introducció i d’acord amb els documents que tenia guardats relacionats amb aquests estudis, procedim a mostrar el títol i professor de  la assignatura d’alguns treballs presentats i a la vegada una relació dels companys d’estudi.

 

Treballs presentats

Professor Assignatura  Desenvolupat per Rosa M. Masana
Carles Collell Sistemes d’informaciósanitària (SIS) Projecte per iniciar la implantació d’històries clíniques als usuaris dels centres d’assistència primària (CAP)
Lena Ferrús Sistemes d’informaciósanitària Canvi de sistema en l’administració de medicació per via oral.
Andrés de Kelety Estadística Problemes d’estadística, resolució d’un cas pràctic.
F. Moreu Estructuraorganitzativa Reflexió sobre l’exposició teòrica feta pel professor a classe.
? Gestió econòmica ‘Balance de la situación econòmica de un hospital. Analisis del balance’

Relació de companys

Per protegir al màxim la identitat dels companys incloem solament el primer cognom i lloc de procedència, de manera que el mateix interessat es pugui reconèixer a la llista. Fent el resum he vist que la majoria de nosaltres exercíem en àrees de gestió de serveis i alguns venien de Lleida, Girona i d’altres ciutats de Espanya. Hem comptabilitzat que la promoció 1985 (GI52) va estar formada per un total de 30 estudiants, 24 dones i 6 homes que veurem a continuació:

Alemany, València; Arcos, Mollet; Arrazubi, Barcelona: Batlle, Badalona; Bossa, Lleida; Cabau, Lleida; Cervera, Valencia; Costa, Girona; Díaz, Mollet del Vallès; Díez, Oviedo; Estrada, Barcelona; Garcia, Barcelona; Gil, Mollet; Gutiérrez, Valencia; Isern, Barcelona; Jaureguibeitia, Bilbao; Liñan, Barcelona, Manzano, Lleida; Mas, Barcelona; Masana, Terrassa; Pascual, Barcelona; Riera, Terrassa; Rodríguez, Valencia; Rojo, Barcelona; Ruibal, Oviedo; Sánchez, Valencia; Sarrionanda, Barakaldo; Soriano, Barcelona; Viera, Barcelona i Zaldivar, Barcelona.             

Aquest resum només té l’objectiu de rememorar quelcom de l’esmentat curs de gestió abans de reciclar els documents, però a la vegada també donar la possibilitat de, qui sap, posar-nos en contacte i contrastar les nostres experiències laborals transcorreguts 35 anys d’aquests esdeveniments.

rmmasana@gmail.com