Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X
Portada > 2020 > febrer

Marcial y Florinda

El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)
El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)

El verano del 2009 mi amiga Roser me invito a passar unos dias en el apartamento que tenia alquilado en el magnifico  pueblo de Cadaqués -Girona-. Una tarde mientras dabamos un paseo por el pueblo  vimos que adjunto a una casa pintada de blanco havia un cactus de gran altura, era tan esbelto  que sobrepasaba los dos pisos de la vivienda.

Nuestro asombro fue grande, porque nunca habiamos visto un ejemplar botánico  como aquel  y nos dispusimos a hacerle algunas fotografias. Al poco tiempo de estar allí, salió de su casa la propietaria del cactus y no pudimos evitar hacerle algunas preguntas relacionadas con el cactus, ella muy amablemente nos respondia a nuestras dudas,  hasta que dijo:  Entrar en  casa  que estaremos mas comodas.

La conversación  nos llevo a  que  le comentara que habia  inscrito en el Libro de Records Mundiales Guinness una chimenea industrial situada en Terrassa, en concreto la de la Bòbila Almiral’ edificada en el año 1958   por el maestro de obras  Mariano Masana Ribas, mi hernano,  y sus trabajadores.  Dada mi pequeña experiencia  en esta cuestión de records, le propuse a la señora Dolores Antón estudiar que posibilidad de que   el cactus llamado Marcial pudiese constar  en el citado Libro de los Records, acción que consideró acertada.

La señora Dolores  durante el año vivía en Suiza y solia pasar los veranos en Cadaqués, era periodista  pero ya estaba libre de su trabajo. Nos dimos las respectivas direcciones  para mantenernos en contacto por el tema del ‘Guinnes World Records’ en especial para saber si el Marcial de Cadaqués podia llegar a ser candidato a un record mundial.

Durante el tiempo que estubimos haciendo alguna gestión, Dolores Antón Delclós, conocida también por Dolors o Lolita, redactó un texto en prosa pero a la vez poético que le puso  el nombre de  Una historia de amor. Los protagonistas de  este guión tan peculiar y amoroso fueron  Marcial i Florinda, una buganvilia vecina de Marcial que él solo podía ver si crecía y podia asomar su cabeza por encina del tejado.

 Mediante el envio de una carta escrita por Dolors que me hizo llegar en noviembre del año 2009, pude leer el texto de Marcial i Florinda,  donde descubrí que Dolors disponia de un alto grado de sensibilidad y dotes narrativas, me encantó la historia de amor que habia contado haciendo uso  su imaginación. También adjuntava datos técnicos del cactus y dos fotografias hechas por ella misma. Francesc Massana procedió a unir las dos fotografias  para formar una imagen de manera que nos  permitiera  observar a Marcial con toda su integridad,

Durante un tiempo estubimos realizando gestiones para la inscripción en el Libro de los Records, hasta que al final supimos  que existían cactus de la  misma familia botánica que superaban en altura a la  de Marcial de Cadaqués.  Aunque él disponia de una particularidad, estar enamorado de Florinda la buganvilia de intenso color rosa-fucsia y vecina suya.  Pensándolo bien y en el supuesto de que este hecho del enamoramiento no fuese cierto, debido a que  por el momento,  desconocemos si las plantas se enamoran, sí que podemos tener la convicción  que Florinda y Marcial  despertaron la inspiración de Dolors, una persona que supo ver la escondida, sutil  y delicada belleza que se albergar en  todas las cosas,  siempre claro está,  que estas cosas  sean observadas  con mirada abierta y  contemplativa.

       EL CACTUS MARCIAL DE CADAQUES -Dolors Antón-
ESPECIE Y EDAD
Según el jardinero  le pareció que se  trataba de una Euforbia  EC, (especie común) de sexo masculino.
Fue adquirido en ‘Mercajardí’, un comercio situado en la carretera de ‘Castelló d’Empúries’ a Roses y fue plantado entre los años 1996 y 1998 En su parte baja presenta cuatro aristas y más arriba cinco.
MEDIDAS
En octubre del año 2009 medía 9 metros sobrepasando el tejado de la vivienda.
FLORACION
En agosto del año 2009 durante la primera semana de setiembre hizo entre 10 a 12 flores muy bonitas y efímeras de una sola noche. Si hace mucho viento los capullos caen antes.
UBICACION
Se encuentra en pleno centro de la ‘Vila vella’ en la calle Curós esquina con la calle de Santa María a pocos metros de la iglesia.
Está situado en una jardinera de 80X30X30 cm.  y protegido de los vientos del Sur con la pared de la vivienda, pero los vientos  del Oeste y de la tramontana le dan fuerte. Dispone de poca tierra y de poco riego
VALOR SOCIAL
Dolors, comenta que el cactus es más popular que un conocido actor que evitamos decir su nombre y también  considera que Marcial debe de formar parte de muchos álbumes de fotografías de todo el mundo.
OTROS EXEMPLARES
Existen ejemplares muy  desarrollados en  L’Escala, Palamós  y en el Jardín Botánico de Blanes.

A continuación adjunto el relato que Dolores Antón hizo sobre Marcial i Florinda titulado Una historia de amor

Marcial i Florinda, texto Dolors Antón
Marcial i Florinda, texto Dolors Antón

El suc del raïm, no era l’ únic causant de la embriaguesa

En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)

Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:

1- Per criteris especulatius incloure  al vi  productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment  que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.

Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)
Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)

 La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP),  un comentarista explicava com s’havien de prendre   les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del  país perquè  el  Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito  també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació  d’aquest producte havia de ser important.

Desconeixem  de quins mètodes i  tipus de reactius  disposaven els laboratoris municipals  l’any 1892  per  detectat  les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908  les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la  glucosa artificial,  el sucre de fècula o  de mosts i  també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.

La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric,  litargiri i ‘azimar’  aquests  darrer potser era un colorant.

Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent  de France  havia arribat un aparell vinificador  de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb  despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906  trobem publicitat el  producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).

L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no  ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb  45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)

Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)
Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)

L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n  va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta  associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira  entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.

Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]

Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques  marcada tant per una banda per les necessitats  que la persona tingues en prendre alcohol  i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.

 Per aquest motiu  no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans,  que sovint apareixien al voltant d’una taula  i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es  prenia  podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.

Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els  que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi,  amb el risc que  no  fos tot  suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar  en línia recta fos la mofa  d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.

Notes

[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997

A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés  Internacional d’ Higiene i Demografia.

[2] Rosa D’Alesio.  A 84 años del fin de la Ley Seca en Estados Unidos, La izquiera diario, 5/7/2017

 

 

 

Dades de l’any 1911 del jaciment d’Empuries.

 A l’edició Baix Empordà del dia 17 de setembre de l’any 1911  que és consultable a l’hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, hi hem localitzat un text que parla de les excavacions dutes a terme al la antiga ciutat d’Emporium, Alt Empordà i ens ha semblat que en podien fer un breu record.

Les esmentades excavacions  van coincidissin que feia poc, l’any 1907 havia sigut creada la Junta de Museus de Barcelona, entitat encarregada que es duguessin a terme les excavacions i els  corresponents estudis arqueològics de la zona. Em  sabut va  ser l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch qui es va responsabilitzar  l’any 1908 de dur a terme aquests estudis.

 Segons Viquipèdia les primeres intervencions publiques fetes a Empúries van anar a càrrec de la Diputació de Girona l’any 1846 i van ser dirigides per Julian Gonzalez de Soto.

Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia
Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia

Durant les excavacions fetes l’any 1911 a la part Est de la finca es posà al descobert un temple que d’acord amb  estructura constructiva i distribució podia comparar-se al de Pompeià.

Segons diu la edició Baix Empordà a Empúries s’hi  van trobar  capitells, fustes i basaments de columnes que formaven part de l’edifici i d’altres elements però a causa de la manca de pressupost aquests materials e no van poder ser del tot desenterrats.

Segons el cronista del mitjà esmentat, els objectes trobats van ser nombrosos i  la troballa   més significatiu es deia que havia estat  l’estàtua d’Esculapi o Esclepi  que  va ser traslladada  al Museu del Parc de Barcelona.

 També  van localitzar 1.400 bales de plom, per fona, en forma d’ametlla; 500 fletxes de ferro, una bala de pedra de 30 centímetres de diàmetre i un aparell fins avui no classificat de ferro, bronze i fusta. El conservador del Museu era Emili  Gandia  i Ortega encarregat també de dirigir els treballs d’excavació que va considerar de  molta importància  la troballa i també va ser  difusor del patrimoni cultural. La Junta de Museus es plantejava construir una sala per instal·lar la rica col·lecció d’objectes recuperats.

Vivència de pànic i servei d’anatomia patològica

Vull comentar un fet que em va succeir quan estudiava el segon curs d’infermeria (ATS) a l’escola de l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Juntament amb Maite Martín, una companya d’estudis, després de sopar —estàvem en règim d’internat—, ens vàrem posar la roba de gimnàstica per anar a jugar una estona a ping-pong, a la taula que l’escola tenia en una terrassa.

Mentre jugàvem, sentim una veu que venia de baix al carrer: “Maite!” La Maite va mirar i va dir:

—Hola, señor Manolo, hacía tiempo que no le veía.

 —He estado de vacaciones y hoy me incorporo al trabajo —ell li va respondre.

 —A ver qué día me enseña los muertos —va continuar la Maite.

—Cuando quieras, Maite, si quieres puedes venir ahora —li va proposar.

 Manolo treballava de nits al mortuori de l’hospital en un edifici independent separat del centre.

—Rosa, m’acompanyes a veure els morts? —em diu Maite.

—No —vaig respondre—; a més a aquestes hores no em ve gens de gust.

Fent un gest i un tipus de veu especial tornà a insistir:

—Va, Rosa, acompanya’m. Jo tinc ganes d’anar-hi, però sola em fa cosa. Tornarem de seguida i no cal ni que ens canviem de roba.

Vaig cedir al prec i ens vam dirigir al mortuori. El senyor Manolo així que ens va veure ens va fer una visita guiada per tot el recinte, ens obria els diversos recipients, que eren plens de formol i elements orgànics. No cal donar-ne detalls però ell sí que ens els donava. Sort que ja havíem digerit el sopar. Podem dir que vàrem inspeccionar el departament minuciosament i després en Manolo ens diu:

—Aquí dentro, en estas cámaras frigoríficas es donde se guardan los cadáveres. Cada uno de ellos está identificado con esta tarjeta que hay aquí en la puerta.

Tot d’una, obre la porta d’una d’aquelles cambres d’acer inoxidable i surt disparada fins a mitja sala una llitera amb un difunt, fent un terrabastall també espectacular. Tot i presentar una cara excessivament pàl·lida ens va fer la impressió que aquell difunt havia estat guardat en vida. El xiscle d’espant que vàrem fer es devia sentir per tota la residència general i vàrem engegar a córrer com si ens empaités el dimoni, sense mirar enrere. Gairebé sense alè vàrem entrar a l’escola per resguardar-nos sota l’empara de les nostres companyes. Aquella nit ens va costar agafar el son perquè a més desconeixíem què havia passat amb aquella persona suposadament difunta.

La Maite l’endemà es va assabentar que la causa d’aquell incident havia estat que l’empleat que havia posat el difunt a la cel·la metàl·lica no va tenir en compte de col·locar la llitera al carril d’entrada i sortida, la qual cosa va fer que aquesta quedés recolzada sobre la porta i per això en obrir-la va saltar. Era evident que era necessari una acurada revisió tècnica d’aquell mecanisme propi de cinema de terror.

Mentre estava escrivint aquesta anècdota vaig recordar també el període de pràctiques que havia fet al servei d’anatomia patològica de l’hospital de Bellvitge durant el tercer curs d’estudis, que ara ve al cas explicar.

La nostra promoció d’estudiants d’infermeria de l’escola de Bellvitge corresponent al 1971-1974, havíem fet els estudis de primer i segon curs a l’escola Vall d’Hebron de Barcelona conscients que seriem la primera promoció d’infermeres graduades a l’escola del nou complex hospitalari de Bellvitge.

Cada mes les estudiants canviàvem de servei de pràctiques i com que érem alumnes de tercer curs i també per la manca d’infermeres, vàrem dur a terme tasques d’infermeria a nivell gairebé professional.

Anagrama Hospital
Anagrama Hospital

En un d’aquests canvis de servei vaig ser destinada al departament d’anatomia patològica i arran de la impactant experiència que havia tingut en un servei similar, vaig estar a punt de negar-me a anar-hi però, finalment vaig reconsiderar-ho pensant que els ensurts s’havien d’afrontar.

Altre anagrama de l'hospital
Altre anagrama de l'hospital

Al contrari del que pensava que em trobaria, el servei em va agradar perquè a la secció on estava es duien a terme els estudis citològics de les mostres preparades sobre làmines de vidre anomenades portaobjectes i mitjançant l’observació al microscopi —l’hospital ja disposava en aquells moments de microscopi electrònic.

El servei tenia un marcat caràcter d’estudi científic: es procurava indagar les causes de les malalties mitjançant l’anàlisi de les morfologies o alteracions citològiques procedents dels diversos fluids orgànics o biòpsies quirúrgiques obtingudes dels pacients.

Portada de la separata en què consta l’estudi.
Portada de la separata en què consta l’estudi.

Va coincidir que la doctora C. Benasco estava duent a terme com a investigadora principal un estudi citològic i em va demanar si m’interessava col·laborar en la cerca de dades obtingudes de les histories clíniques i en altres registres complementaris. M’hi vaig avenir amb molt de gust.

L’estudi consistia a correlacionar les dades obtingudes a partir de la clínica, símptomes i exploració del malalt i comparar-les amb el resultat citològic de les mostres del mateix pacient obtingudes mitjançant la captura de fluids i teixits orgànics. Les dades també podien ser correlacionades amb altres estudis anatomopatològics post-mortem quan el pacient no havia pogut superar la malaltia.

Els autors d’aquesta investigació eren C. Benito, G. Rufi i J.E. Ferrer, que la van presentar amb el títol “Correlación clinico-citologica en un Servicio de anatomia patològica”, a Patologia, órgano de las sociedades españolas de anatomia patológica y citologia (vol. VIII, núm. 4 octubre. Madrid, 1975).En l’apartat d’agraïments els autors van esmentar també la meva col·laboració en la recopilació de dades, fet del qual els vaig restar agraïda.

Detall de l’espai d’agraïments
Detall de l’espai d’agraïments

Per acabar voldria destacar que l’estada en aquest servei em va permetre adquirir un tipus de coneixements que sobrepassaven els de la disciplina pròpiament infermera, tot i que hi tenien relació, per la qual cosa també estic agraïda que l’escola d’infermeria de Bellvitge posés al meu abast aquesta oportunitat formativa.

Dones mineres, informació complementaria.

Durant els anys 2010 al 2013 vaig escriure  breus articles donant a conèixer els establiments regentats per  dones que constaven inscrites als documents de la Matricula Industrial de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) on hi incloïa  al mateix temps alguna  informació complementaria localitzada a l’hemeroteca digitalitzada del municipi. Posteriorment aquests articles van ser editats amb el nom:

A Dones emprenedores també tractarem de les venedores de mercat, imatge febrer 2020, Rosa M. Masana
A Dones emprenedores també tractarem de les venedores de mercat, imatge febrer 2020, Rosa M. Masana

Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914, editat l’any 2013. Més endavant com a continuació d’aquest primer volum vaig editar Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914, segon volum, 2016 que  el varem inclouré en aquesta pàgina per facilitar-ne la seva lectura. Tots dos llibres estant disponibles a la Biblioteca i a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.[1]

Martellina
Martellina

El  primer volum de Dones emprenedores i en concret a la pàgina  número 122 vàrem parlar de les dones mineres, tema que va ser qüestionat a causa que era un fet desconegut o perquè algú havia interpretat que les dones estaven treballant a dins de les mines com feien els homes, no era així, la empresa les  havia contractat per fer la feina de esgrunar el material  que  els homes els hi portaven dins de cabassos. Feina que consistia amb  martellejar el material  fent ús d’una buixarda. Vàrem poder confirmar aquesta funció  mitjançant una fotografia que va ser cedida per LLuís Molinas  al AMP, en ella  es podia observar  un grup de treballadors inclosos infants asseguts damunt d’una pila de minerals i com algunes dones duien una  martellina a la ma.

Homes i dones treballadors de les mines, veien alguna dona amb la martellina a la ma. Imatge cedida per Lluís Molinas
Homes i dones treballadors de les mines, veien alguna dona amb la martellina a la ma. Imatge cedida per Lluís Molinas

Ara em adjuntat la imatge en aquesta pàgina que també està a la pàgina núm.122 de l’esmentat primer volum de Dones emprenedores   i també  a Can Bec abril del 2012.  En una altra fotografia  de  Jaume Ferrer Massanet del Fonts AMP 520-72 -N-224 hi podem  també veure  a un grup de  dones fent aquesta mateixa feina.

Darrerament hem localitzar al Arxiu Municipal de Palafrugell un document titulat ‘Sindicato de Obreros Unión Minera’ ‘Irrompible’ datat el 18 de desembre del 1919, any de continuades tensions socials. Mitjançant una carta el president Fernando Gallego Mazarón comunicava al batlle que els membres del Sindicat es reunirien per parlar de l’estat de comptes del quart trimestre i d’altres assumptes de caràcter general.

Una nota posterior de l’esmentada notificació  feia saber que la Junta havia estat renovada i donava els següents noms: President: Antonio Salazar domiciliat a Mont-ras (M), vicepresident, Antonio Ruiz Garcia domiciliat a Palafrugell (P) secretari general José Camboy Ortega (P), secretari comptador Antonio Paredes Candelar (M) , tresorer Manuel Moliner Espada (P), delegat del Comité de la Federació Fulgencio Conesa Hernández (P), vocals: Juan Ojeda Rodriguez (M), Miguel Ponce Ruiz (P), Juan de la Torre Hernández (P),Francisco Rosique Rosique (M). Signat per Carlos Figueruela, on hi havia el logotip del Sindicat format per una escarpa i un martell posats en forma de X.

Simulant el logotip del Sindicat la 'Irrompible'
Simulant el logotip del Sindicat la 'Irrompible'

El document també informava que a la Mina Paz de Sant Juan de Palamós  els treballadors havien suspès el seu  treball com a protesta a l’acomiadament de les dones de la mina Pepita. Notificaven que no tornarien a ocupar el seu lloc de treball fins que no desapareixes el “destajo”, o sigui el treball a preu fet  dit també a escar o a escarada, i fins que tinguessin les degudes condicions laborals tant pel que feia a la retribució salarial com a l’adequació de locals per evitar les inclemències del temps, activitat que fins el moment, deien,  practicaven al aire lliure.[2]  Mario Boet  era el propietari de les Mines de Sant Joan de Palamós i segons consta al periòdic  Marinada del mes d’novembre del 1918 va morir a causa de la grippe.

Hem volgut fer aquesta extensió informativa perquè reafirma novament que la activitat minera havia estat practicada també per  dones.  Els obrers de les mines del Baix Empordà, majoritàriament eren persones vingudes d’andalusia i per saber quelcom més d’aquesta activitat minera en general es pot consultar el treball de  Diana LLedó.[3]

A la esmentada reunió també s’acordà aportar un 10%  del salari per la Cuina comuna de la vila. En aquesta línia dir que el Sindicat de paletes amb data 14 de desembre del 1919, uns dies abans que el ‘Sindicato Obrero la Unión Minera’ també es reunís, ja havien comunicat al batlle que destinaven diners a favor de la Cuina comuna, conscients de la “la vida penosa” que arrossegava aquest servei creat per pal·liar els efectes de la Primera Guerra Mundial. Gracies a aquest ajut algunes  persones podien cobrir la necessitat de menjar  un plat calent.

Marcel Bofill Sureda en el seu llibre Història de la mineria a Sant Joan de Palamós ens mostra la activitat minera d’ aquest territori entre els anys 1916 al 1929  on hi havia vint i cinc explotacions mineres que d’on se’n extreia plom i ferro i amb menys quantitat coure i platí. També és interessant consultar l’article de Jaume Font i David LLorca. Les mines de Mont-ras i Llofriu

Darrerament em localitzat un  article al Distrito  del dia 14/8/1898 (AMP) que dona dades d’ exportació i importació de productes espanyols i, referent  als  minerals comenta que a Espanya les mines ocupaven un total de 314.779 hectàrees i se’n extreia 29 milions de tones de mineral a boca de mina, les més productives eren les de ferro, plom, plom argentífer, coure, carbó i zinc. També consta que a les 1.814 mines que estaven en activitat hi treballaven 75.503 homes, 445 dones i 1.798 joves, evidentment que degut a aquest tipus de feina  la gran majoria d’empleats eren homes, però  també hi havien dones i mainada com  havien  esmentat anteriorment.

Les mines  havien de permetre ser explotades durant un període de temps  perquè  a Crònica del dia 17 de gener de l’any 1908  les mines de plom Antonieta i Antonieta II de Sant Climent i Peratallada havien estat  declarades caducades i  posades a subhasta el dia 27 de gener de l’any 1908 mitjançant un acte  fet al despatx  del Delegat d’Hisenda. (AMP)

Segons la Revista de Palafrugell, Arxiu Municipal de Palafrugell del dia 1 de novembre de l’any 1994, Pere Juanola Campolier  va ser l’últim miner que va treure baritina i galena de Mont-ras i Palafrugell.

Diana Lledó  va guanyar  el premi Luis Esteve 98 corresponent als Premis Les Gavarres treball que duia per títol  Metalls pesants i vegetació. Estudi d’un cas concret: les mines de galena i baritina de Mont-ras,  on se’n fa referència  a Mont-ras,150 anys de municipi 1859-2009. Ajuntament de Mont-ras 2010

Notes

[1] Rosa M. Masana Ribas, Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 volum I, pag 122 parla de dones mineres. El volum II és una ampliació del primer. Barcelona  2013 i 2016 respectivament.

[2] Correspondencia municipal, Arxiu M. de Palafrugell, 18-12-1919

[3] Diana Lledó, El Crit, juliol del 1999.