Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dues vivències a Indonèsia

Fa poc vaig incorporar a aquest blog una anècdota que ens va succeir a la meva amiga M. del Carme i a mi quan tornàvem d’un viatge a Indonèsia fa més de dues dècades. A fi d’il·lustrar el text vaig buscar les fotografies que a la vegada potenciaven el record d’altres esdeveniments d’aquell viatge dels quals m’ha semblat explicar-ne un parell i adjuntar un esquema dels llocs visitats que tinc a l’àlbum.

Esquema dels llocs visitats

 

Macacos de cua llarga

Per recórrer l’illa de Bali havíem llogat un cotxe amb què vàrem fer 495 quilòmetres que ens va portar a conèixer llocs molt poc freqüentats, amb l’avantatge que podíem aturar-nos allà on volíem. En una ocasió vàrem entrar en un poblat on les dones només anaven vestides de cintura en avall i en veure’ns van fer una gran expressió de sorpresa i  nosaltres també. Davant d’aquesta situació només  podiem fer dues coses, treure’ns  també nosaltres la blusa i els sostenidors o bé marxar  deseguida i hi vàrem fer.

Mentre circulàvem per una d’aquelles  carreteretes tant  estretes vàrem observar que en un lateral hi havia un grup de mones i ens va semblar bé de parar-nos  per fer-los una fotografia però, pels gestos que feien enteníem que demanaven menjar. Motiu pel que vàrem anar al cotxe a buscar algunes coses comestibles que sempre dúiem per si de cas.

Sense saber com, van anar arribant mones balineses o Macacos fascicularis sortides dels arbres i dels matolls i en un moment n’estàvem rodejades. En veure aquesta gran afluència de macacos i macaques —perquè algunes protegien les cries—, ens vàrem inquietar una mica fins que va arribar un punt que els mascles, que eren més corpulents, de dos grups o tribus es plantaven cara. Era evident que hi havia un conflicte entre ells per la defensa del territori o per participar del càtering que tenien a l’abast.

Entremig d’aquell enfrontament que de moment només consistia en vocalitzacions d’adopció de postures afirmatives, tampoc teníem cap més sortida que marxar cap al cotxe de puntetes i sense moure ni una fulla. A peu de porta hi havia una moneta de mesos que esperava rebre alguna cosa i no teníem res. Ens va entendrir aquella carona d’indefensió, com la que poden fer els infants humans.

Vàrem comentar aquesta experiència a l’hotel i ens van dir que no ens hauríem hagut d’aturar, ni donar-los de menjar i menys situar-nos a la seva zona perquè era perillós, però nosaltres possiblement a l’anar tan confiades i sense cap mena de temor la vivència amb els fascicularis de Bali en llibertat va sortir bé perquè ells també van saber estar a l’altura de les circumstàncies.

Afluència de macacos
Afluència de macacos
Davant de dues mares protegint a les seves cries
Davant de dues mares protegint a les seves cries
      
enfrontament de tribus
enfrontament de tribus

Els difunts del país Toradja

A aquesta zona hi vàrem anar amb un guia del país. Tot va resultar molt interessant, incloent-hi el dinar en una casa particular que va consistir en un fluid de canya de bambú posat en una palangana i amb petits peixets assecats al sol que suraven en aquella sopa i sense posar-la al foc. Sort de la salsa picant que altera el Ph de l’estómac i protegeix.

Un arbrefunerari amb nadons enterrats (Rosa M. Masana)
Un arbrefunerari amb nadons enterrats (Rosa M. Masana)

Però a part d’aquesta anècdota, volíem comentar com els toradja tracten els morts perquè el guia ens va portar a un poblat on estaven fent els preparatius per celebrar un funeral on s’havia de sacrificar diversos búfals i algun altre animal per oferir aquest aliment a un gran nombre de persones que assistirien a la cerimònia vingudes de diferents llocs del país.

Els toradja, a diferència de nosaltres, que quan se’ns mor un familiar el podem tenir present a la funerària unes 24 hores, ells abans embalsamen el difunt i el tenen en un lloc de la casa fins que disposen dels diners necessaris per fer-li un bon funeral, que varia segons l’estatus econòmic de la família. Quan el guia va explicar el fet, ens va venir a la memòria aquella frase que deia “En aquella habitación guardamos al muerto”, que ens pensàvem només era una dita, però com succeeix moltes vegades, les dites estan fonamentades en fets reals.

Una meva amiga, Assun Ruiz, que també va anar al país Toradja, em va comentar que una de les funcions socials d’aquests tipus de funerals és la de fer que la riquesa no estigui sempre a les mateixes mans, degut que hi ha famílies que després del funeral resten arruïnades, en especial si tenen la pretensió de sacrificar un búfal albí d’ulls blaus.

També hi ha el costum d’enterrar els difunts en tombes esculpides a la roca i al defora col·locar-hi una talla feta de fusta de la persona o persones que hi ha enterrades.

Però el que més ens va meravellar va ser les tombes fetes al tronc d’un gran arbre on enterraven els nadons morts abans de tenir les dents de llet. El més fascinant d’aquesta pràctica és que l’arbre continua creixent i amb ell la zona on està allotjat el nadó també s’eleva i es va reduint de mida. Aquesta dinàmica ens suggeria una metamorfosi orgànica o fusió simbiòtica d’elements botànics i humans treballant per un mateix vigor vital elevar-se com més amunt millor a la recerca de claror i qui sap si per retornar a la vida.

Pel que sembla, els toradja degut al fenomen del coronavirus estan preocupats, perquè com arreu del món des de fa anys disposen de televisió i escolten el que diuen. Una de les coses que ens havia sorprès va ser una zona d’un llac plena de cases flotants fetes de canya de bambú i sostingudes per quatre columnes també de canya i de com a cada una d’aquestes cases hi havia una antena parabòlica. Ara es diu que temen que les noves normes sanitàries els puguin afectar en la pràctica d’aquest culte i comiat que ofereixen als seus difunts des de, potser, allà on arriba la història.

La Rosa M. a la soca d’un arbre funerari junt amb uns infants (M. Carmen Cabo)
La Rosa M. a la soca d’un arbre funerari junt amb uns infants (M. Carmen Cabo)

Leave a comment

name

email (not published)

website