Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El viatge de final d’estudis d’infermeria (1974)

En una crònica del 16 de febrer d’aquest any 2021 tractàvem de les activitats extraescolars que la setena promoció d’infermeria de l’escola Vall d’Hebron i la primera de Bellvitge duguérem a terme per finançar una part del viatge de final d’estudis l’any 1974.

Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana
Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana

Hi havia la tradició que les alumnes de segon curs organitzessin una festa de comiat a les alumnes de tercer quan finalitzaven els estudis, però a nosaltres la festa ens la van preparar les companyes de primer perquè encara no hi havia alumnes de segon. Entre les activitats que ens van preparar hi havia la d’escollir algunes miss i posar-nos una banda. Érem Miss Uniforme, Miss Simpatia, Miss ATS, Miss Infermera i no recordo les altres, però sí que em van posar la banda d’infermera.

La direcció de l’escola també va preparar un acte d’acomiadament a la sala d’actes de l’hospital amb assistència de professors, professionals i familiars. Com que era la delegada de curs em van fer sortir a la tarima a dir unes paraules. Recordo que vaig passar vergonya.

El nostre propòsit era viatjar al Líban, en concret a Beirut i en part perquè hi havia un vaixell de bandera turca anomenat Karadenis que feia viatges mixtos, o sigui comercials i de passatgers, a un preu força assequible per a nosaltres. La companyia tenia l’oficina a les Rambles de Barcelona i entre aquest vaixell i l’Akdenis feien els trajectes de Barcelona, Marsella, Gènova, Nàpols i Beirut que és el que vàrem fer nosaltres. L’altra ruta era igual, només que finalitzava el trajecte a Alexandria.

Algunes estudiants del nostre grup per diversos motius no van poder venir al viatge, bé perquè s’incorporaven a treballar d’immediat, perquè vivien en una altra província espanyola i, en el cas de la Marta, perquè es casava durant aquells dies. Per altra banda es van afegir al grup la professora de gimnàstica, una infermera de l’hospital de Bellvitge i la mare d’una companya.

L’empresa naval va ser molt amable perquè quan vaig anar a recollir els bitllets van dir que el meu no me’l cobraven perquè era qui havia fet les gestions. Va ser d’agrair perquè va disminuir l’import total. A caixa ens quedava un petit romanent de diners, els justos per adquirir unes ampolles de cava per celebrar la revetlla de Sant Joan ja que en aquella data estaríem navegant.

Berbena de sant Joan
Berbena de sant Joan

El meu germà Josep em va acompanyar al port i va pujar el cava fins a l’entrada del vaixell. Després que aquest hagués sortit del port dues de nosaltres vam anar a saludar el capità i a la vegada informar-lo que dúiem cava per a la revetlla de Sant Joan i també demanar-li si ens el podia posar en fresc. Al mateix temps li vam oferir una de les ampolles de cava. El capità es va mostrar agraït i ens va dir que anéssim a prendre el sol a la seva terrassa perquè la zona de la piscina s’omplia amb molta gent i que a la seva terrassa un empleat ens obriria la mànega cada vegada que ens volguéssim refrescar.

Mentre estàvem prenent el sol a la terrassa del capità va venir a seure prop nostre un noi molt ben plantat i em va donar conversa. Bé, conversa és un dir, perquè ell parlava l’anglès i jo el francès i sort en vam tenir de la mímica. Es va aixecar d’on estava  i ens va dir que anava a buscar quelcom per beure. La mare de la companya d’estudis em va dir: “Rosa, qué ligue más limpio”. Sempre he recordat aquelles paraules perquè vaig pensar com era que d’allò en digués un ligue i a més net. Va portar una beguda per a la mare i per a mi. S’havia posat la mare a la butxaca.

A la terrassa del capità del Karadeniz
A la terrassa del capità del Karadeniz

El capità ens havia aconsellat bé, perquè alguns dels passatgers anaven de bòlit amb nosaltres: xocàvem cada dos per tres els uns amb els altres, el vaivé del vaixell també hi acompanyava, quan pujàvem per les escales ens seguien i no ens deixaven ni un pam d’espai. Als vespres pels passadissos els veies venir i sabies que el contacte físic seria inevitable, és clar que també el whisky hi ajudava, perquè una ampolla costava només 300 pessetes. Vam entendre per què quan algú està begut es diu que porta una turca.

El trajecte més llarg sense escala va ser de Nàpols a Beirut. A la tornada al passar per l’estret de Messina el temporal marítim va ser espectacular i el vaixell feia unes batzegades que et duien d’un costat a l’altre. Els empleats ens van aconsellar no sortir de la cabina, que portarien quelcom per dinar que s’aguantés a l’estómac. Ens van dur bastonets de pa i una poma, que ni això poguérem menjar.

Una part del grup al vaixell
Una part del grup al vaixell

Tot i les indicacions de no sortir vaig voler investigar quin lloc del Karadenis podia ser el més estable. Vaig sortir a coberta i l’espectacle que hi vaig trobar va ser impressionant: un gran nombre de persones estirades de boca terrosa i immòbils. Tot i la meva vocació d’infermera no vaig tenir esma d’acostar-me a comprovar si estaven vius.

Seguint amb el viatge d’anada a Beirut, vam gaudir tot el trajecte d’un mar força tranquil. Els responsables del vaixell havien organitzat un ball que podríem dir era de mitja gala perquè s’hi havia d’anar ben vestit. Nosaltres a l’equipatge hi vam posar el vestit llarg del pas de l’Equador i amb això i una mica de color a la cara fèiem goig.

Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos
Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos

Recordo la sensació de navegar de nit pel Mediterrani sentint la brisa marina a la pell acompanyat pel fet que des de dins de la sala de ball es veia voletejar les cortines. La música en viu acabava d’arrodonir l’ambient creant una atmosfera romàntica i fins i tot exòtica degut a alguns sons de caire arabesc.

Entre els assistents al ball hi havia alguns oficials impecablement vestits amb uniforme de color blanc i el clàssic barret de mariner graduat. Un d’aquests oficials va venir a dir-me si volia ballar i la sorpresa va ser que era el ligue que havíem conegut a la terrassa del capità. Quan aquest segon capità estava prenent el sol el trobava atractiu, però d’uniforme encara ho era més.

Altres companyes també ballaven amb oficials molt ben plantats o amb altres joves que hi havia a la sala. Ara mentre escric aquesta vivència em ve al cap la pel·lícula Oficial y caballero protagonitzada per Richard Gere, estrenada l’any 1982, ja que trobo algunes similituds entre aquella nit de ball i el guió de la pel·lícula.

Una vegada atracat al port de Beirut, va entrar al vaixell un home que cridava “la chef de groupe, la chef de groupe”. Les companyes em van dir “Rosa, t’estan cridant”, així mateix en sec, el càrrec atorgat! El senyor venia a oferir-nos una excursió per Beirut amb taxis. Ens hi vàrem apuntar i ens van regalar un barret de cotó i de color blanc. Va ser divertit veure desfilar un taxi rere l’altre plens a no poder més de turistes.

Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana
Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana

Podríem seguir comentant anècdotes del viatge, però ara només direm que la Chari i jo vam anar a un mercat i un venedor ambulant va demanar que li compréssim aigua que duia dins d’un recipient i li vam dir que no. Desconeixem si va ser aquesta la causa o perquè anàvem amb pantalons curts, però el cas va ser que un grup d’homes ens van encerclar i anaven tancant el cercle. Atrapades en aquella situació no sabíem què fer, no hi havia escapatòria. Hem de reconèixer que els miracles existeixen, perquè sense saber d’on, veiem aparèixer el cap dels taxistes que amb els braços enlaire va fer uns crits tan aguts que com per art de màgia, el cercle d’homes es va obrir. El taxista ens va acompanyar fins a la sortida del recinte i ens va dir que evitéssim anar soles al mercat.

Sense entrar en detalls, comentar que una companya i jo, ambdues molt confiades, ens vam trobar segrestades per dos nois en una torre als afores de Beirut. La situació per sort va acabar bé. Passats uns anys vàrem coincidir en una jornada d’infermeria les dues segrestades i no paràvem de riure explicant els detalls d’aquella aventura.

Personalment poques vegades he tornat a coincidir des de llavors amb les companyes, excepte amb algunes amb qui tinc més amistat, en part perquè visc a Girona. Sí que l’any 1999 vam fer un sopar per celebrar els 25 anys d’haver acabat els estudis i va ser una trobada molt bonica.

He d’explicar també un ensurt personal d’aquell viatge. Em vaig endur una càmera de fotografiar amb un rodet a mig acabar juntament amb dos de recanvi. En arribar del viatge els vaig portar a revelar a un fotògraf que hi havia prop de l’església de la Sagrada Família de Terrassa. Quan vaig anar a recollir les fotografies el fotògraf em va dir que el repartidor havia deixat la porta del cotxe oberta i li havien robat diversos sobres de fotografies, entre les quals les fetes a Beirut. La decepció i la impotència per aquest fet va ser gran.

En entrar al port de Beirut vaig fer algunes fotografies fins que vam adonar-nos que hi havia un rètol que deia que estava prohibit fer fotografies. No en vam fer cap més però sí bastantes per dins la ciutat. Quan vaig comentar aquest fet a la família i amics tots van coincidir a opinar que el fotògraf havia donat una excusa, perquè era poc creïble que només robessin les fotografies tirades a Beirut i no les del vaixell. Va ser inevitable pensar en una possible relació entre aquell material fotogràfic clandestí del port de Beirut i el conflicte bèl·lic que al cap d’un any es va declarar al Líban. Qui ho pot saber de segur!

 A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?
A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?

Leave a comment

name

email (not published)

website