Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Preguntes que ens fem de petits.

 És sabut que la mainada sovint fa preguntes que els adults no en tenim resposta, possiblement les fan perquè encara no han anat a estudi i no els han explicat el que havien d’aprendre.

Explicaré la meva experiència, de petita em costava imaginar que la terra tingués forma de pilota, no entenia que si donava  voltes a molta velocitat com  m’havien dit, nosaltres no caiguéssim al espai, que no sentíssim el vent com quan anava amb moto amb el meu germà i que la aigua del mar no sobreeixís cap enfora.

 Em van dir que ens sosteníem per l’efecte de la gravetat i altres factors. Vaig pensar que sí, que havia d’esser d’aquesta manera perquè ho  deien els adults,  era com un pegament, vaig pensar.

El dilema del vent i el vessament de l’aigua el vaig tornar a experimentar  quan a casa van comprar un aparell de plàstic que servia per centrifugar la escarola i de l’enciam perquè les amanides  estesin lliures d’aigua. Em vaig imaginar altre vegada la pilota del mon donant voltes en dos sentits i que l’aigua del mar sempre seguis igual.

Una altre cosa que per a mi  era incomprensible era que per viure ens haguéssim de menjar els uns als altres, nosaltres els animals criats a casa, comprats o caçats i els altres com podien ser els lleons, els cocodrils, algun gegant, les bruixes, l’home del sac, el Dràcula i al qui li manca sang  que recorreguessin a nosaltres.

Referent a aquest fet recordo que un dia vaig intentar parlar amb Deu per preguntar-li el perquè el tema de la alimentació ho havia establert d’aquesta manera però, possiblement la meva emissora mental no va tenir la potencia adequada de comunicació  i no vaig obtenir resposta.

Hagués estat molt important que m’hagués respost la pregunta  degut que la carn no m’agradava però, me la feien menjar. Passava que una vegada dins la boca aquesta anava d’un costat cap l’ altre fins a formar una bola solida impossible d’ empassar  tenia la sort però, que algú dels que estàvem a taula  em deia: Au va, ves ha llançar el que tens a la boca, em sentia alliberada.

De fet vaig créixer alimentant-ne de verdures i fruita collides del hort i de la vinya i al hivern de llegums, figues seques, moniatos, magranes, ametlles, avellanes, olives i en especial gracies al pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia
Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia

Menjava poc i a casa alguna vegada havien comentat: Aquesta mossa sembla que visqui de l’aire del cel. I en Camilo, el botiguer de la tenda de queviures em deia: Rosa, ves que fa vent, posat pedres a la butxaca, era un home autoritari perquè quan un nen no volia menjar recomanava als pares ‘Celebrino Mandrí’, primer no entenia que un medicament pel mal de cap anés bé per la gana, més tard vaig saber  que en Mandri volia dir ma dura, per sort a casa no van aplicar mai el mètode Camilo-Mandri.

Un dels ensurts més grans que experimentava era quan havien de matar una gallina, pollastre, conill o colom i no diguem quan li tocava al porc que érem amics, no sabia a quin lloc de casa posar-me per no veure ni sentir res.

Una altre cosa que no comprenia era que dues persones discutissin , que les dues volguessin tenir raó, pensava que alguna d’elles si que l’havia de tenir, però em quedava sempre sense saber-ho.

També trobava poc normal que les persones parléssim de tantes maneres diferents, com la meva cosina Elena que sabia el francès i quatre paraules de català i perquè hi havien paraules que s’escrivien amb H i d’altres en sense o amb B o amb V per una mateixa pronunciació, encara que la V hi ha qui la diferencia amb un so més labial.

En hi havia d’altres de preguntes que ara no recordo, perquè a mesura aquestes d’anar creixent, aquestes van restar al oblit, tenien més pes les opinions del meu  grup familiar i social que no pas els dubtes.

Ara, transcorreguts els anys i mirant enrere podem adonar-nos que potser aquelles qüestions plantejades de petits hagués estat una  bona cosa seguir-les reflexionant.

 Arribat a aquest punt, recomano escoltar a la mainada, ho dic també perquè recentment he tingut una experiència amb dos grups de nens i nenes de set i vuit anys, el contacte amb ells ha tingut un efecte  revulsiu en mi,  va ser una relació de mútua empatia, diria, digne de recordar,  per la qual cosa  diposito  en ells la meva confiança envers el mon que configuraran.

Leave a comment

name

email (not published)

website