En  ocasions  m’han preguntat, com és que essent infermera escrius sobre les xemeneies industrials ?  sempre responc el mateix perquè el meu germà Marià, mestre d’obres i 18 any més gran que jo, junt amb els seus treballadors van construir la xemeneia de  la bòbila Almirall de Terrassa de 63 metres alçada que està inscrita  al llibre de Records Mundials Guinness i de molt petita havia vist com el Marià practica el seu ofici. Va tenir l’ensurt de patir un accident de moto i va morir quan només tenia 33 anys. Això va fer que parles de la seva obra i d’altres xemeneies.

Començo  explicant que de petita veia treballar de paleta al meu germà perquè  quan vaig anar a treballar d’infermera a Llagostera en una plaça d’interinitat, vaig llogar una  casa  bastant petita que feia temps havia estat deshabitada, els propietaris van dir que no la la necessitaven fins que es jubilessin  i mancaven forces anys. Unes meves amigues de Terrassa  un diumenge van voler venir a conèixer la vila on tenia la nova feina, no es creien que decidís  quedar-me en aquella casa de la manera que estava.

Tenia l’avantatge de disposar d’una galeria que la trobava  molt interessant per sopar-hi els dies de calor però,  l’inconvenient ere que no tenia barana i   s’acabava formant un desnivell  equivalent a quatre esglaons  i feia del recinte una zona poc segura .  Vaig p preguntar als propietaris de la casa si podia fer una jardinera d’uns 2,5  o tres metres  de llarg i van dir que sí.

El que ningú es pensava era que el promotor de la obra fos jo mateixa, una infermera que volgués fer de paleta. Fet el croquis mental, preses les mides i dibuixar el projecte, vaig anar a un magatzem de venda de materials per la construcció a fer la comanda, ells mateixos en base al que els havia explicat sobre el disseny van calcular  el material que necessitava i van dir que el portarien a casa.

En base a les tècniques que havia vist emprava el meu germà quan treballava,  vaig emprendre, sense disposar però, del cordill d’alineació i de nivell.  Vaig mullar els totxos posant-los  dins d’una galleda i també el terra on havien d’anar posats junt al el ciment, el morter ja el tenia fet.  L’endemà quan  estava a punt d’acabar la obra  va venir a veurem el veí,  els patis es comunicaven perquè eren de la mateixa família.

Es va  mirar el treball fet però, no deia res. vaig ser jo qui li va dir: Està ben  demostrat,  cadascú amb lo seu. Sí, va dir.  Sembla que t’ha sortit  una mica  guerxa.

Quan va tocar fer la tasca del remolinat, vaig pensar que ho havia de fer com quan  treballava el fang a la classe d’escultura de la Escola Industrial de Terrassa, tenia la convicció que arreglaria aquella mena de carretera de Rellinars que havia quedat.

Així va ser, gairebé no m’ho podia creure, la obra va quedar acceptable i junt amb la columna que també vaig fer i als els seus corresponents desaigues que sobresortien no semblava haver estat feta per una novata.  La vaig pintar  de blanc i a sobre de la columna  hi vaig posar un test de flors.

Un pacient em van donar fems que vaig barrejar amb terra i també amb van regalar  geranis arrelats. Des del carrer de baix es veia la galeria de casa  i algú havia comentat: La practicant te un espetec de geranis que dona gust de veure’ls.

Quan  el recinte de dins a casa també estava bastant polit, pintat i amb algun elements decoratius, van venir els propietaris de la casa a  dir-me  que se’ls casava una filla i  que  ho sentien molt però  necessitaven l’habitatge, deien  que a la vila no trobaven cap casa  de lloguer.  Vaig  haver de marxar quan només feia un any 18 mesos que hi vivia.  Vaig viure aquesta situació com un fet molt injust però, la vida te aquestes coses.

 La troballa de la fotografia que presentem on es veu de lluny la jardinera ha esta la juspira que m’ha fet explicar aquesta breu aventura  de la vila de Llagostera, el curiòs es que la fotografia la vaig fer només amb l’objectiu  de tenir una imatge de la pedragada que va caure.