Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una comunicació emocional a distància

 

Un estiu d’ara fa 44 anys i en ocasió de les vacances que tenia de l’escola d’infermeria de la Residència Sanitària Vall d’Hebron, on havia acabat d’estudiar el segon curs de la carrera d’Ajudant Tècnic Sanitari, vaig decidir anar a passar uns dies a Suïssa.

Vaig escollir visitar Suïssa per una meva companya de feina, la infermera Maria Lluïsa Garcia-Cascón. Havíem treballat plegades a la Mútua de Terrassa, ella a l’equip quirúrgic del doctor Claveria i jo al servei de radiodiagnòstic, fet que sovint feia que coincidíssim durant diverses intervencions. La Maria Lluïsa va decidir anar a treballar a un hospital cantonal de Ginebra i abans de marxar em va donar l’adreça i em digué que l’anés a veure.

Un dia em vaig presentar a casa seva i li vaig dir: “Si trobo feina em quedo fins que hagi de tornar a l’escola; si no m’estaré aquí una setmana.” M’aconsellà que anés a la universitat perquè allà hi havia ofertes de treball. Va ser efectiu perquè poc després ja treballava al Centre Hospitalaire de Genolier, un hospital acabat d’obrir i situat a uns trenta quilòmetres de Ginebra. Algun dia escriure les experiències viscudes en aquest hospital.

A Taizé una colla tocant la guitarra ( Imatge Rosa M. Masana)
A Taizé una colla tocant la guitarra ( Imatge Rosa M. Masana)

 

El centre ecumènic de Taizé

Va coincidir que quan finalitzava la meva estada al hospital i decidia tornar a casa, la M. Lluïsa i una seva amiga havien acordat d’anar a passar uns dies de recolliment espiritual a Taizé, (1) on l’any següent s’havia de celebrar el Concili dels Joves. Em van suggerir que hi anés. No vaig dir que no perquè coneixia aquest tipus d’ambient ja que de més jove havia fet una estada a la casa d’exercicis espirituals de Sant Cugat del Vallès.

Em va aconsellar que deixés la maleta a casa seva i que només agafés allò més imprescindible i que ella em deixaria un sac de dormir. Totes tres amb el cotxe de la M. Lluïsa emprenem el viatge envers la Borgonya -França-.

Les dependències de Taizé eren bastant austeres, clarament idònies per no distreure’t en altres coses que no fos la mirada interior. Es feien sessions dedicades a l’oració, assistíem a missa, cantàvem i tocàvem la guitarra, s’organitzaven debats sobre aspectes considerats d’interès per la nostra edat  i també teníem temps per escriure alguna carta o postal a la família i amics. Recordo que creaven una filera de persones amb un plat a la mà on ens posaven el dinar o el sopar que després ens menjàvem a l’aire lliure.

Taizé ( Imatge Rosa M. Masana)
Taizé ( Imatge Rosa M. Masana)

De cop decideixo anar-me’n

Quan feia dos dies que estava al centre, tot que m’hi sentia bé, vaig dir a les meves companyes:

—Me’n vaig.

—On vas, Rosa?

—A Terrassa.

—Estàs de broma, oi? —comenta la M. Lluïsa.

—No, no. Ho dic seriosament.

Quan van veure que estava convençuda del que volia fer, em diuen:

—A veure, a veure, reflexionem. Per què te’n vols anar?

—No ho sé, mireu noies, no ho sé.

—Com que no ho saps, alguna cosa et deu passar. Hem fet res que et molestés?

—No, res d’això, però si sou totes dues molt amables i divertides.

—Doncs no ho entenem, em pensava que eres una mica més normal —em diu la M. Lluïsa—. Dius que te’n vas, però recorda que tens la maleta a casa meva a Ginebra.

—Sí, ja ho sé. L’aniré a buscar.

—Però la clau no te la puc donar. La portera en té una, però dubto que et vulgui obrir l’apartament sense que et conegui.

—Ho intentaré, li explicaré totes les característiques de la maleta. No entraré al pis; li diré que la tregui ella.

—Tu mateixa, però em sembla molt que faràs el viatge en va. Mira que ets rampelluda, eh!

—No us ho agafeu malament, no em passa res amb vosaltres.

—Això ens vols fer creure.

Les tres amigues a Taizé
Les tres amigues a Taizé
Escrivint  postals, dreta Rosa M. Masana
Escrivint postals, dreta Rosa M. Masana

A l’apartament de Ginebra

Després de fer diverses combinacions de transport, arribo al pis de la M. Lluïsa i per sort la portera era una dona encantadora. Amb el meu francès acatalanat i amb l’ajut de totes les meves capacitats persuasives li faig unes extenses explicacions d’allà on érem i li comunico havia d’anar de seguida a Barcelona, no li podia dir que el motiu d’anar-me’n el desconeixia. Va treure la maleta del pis i li’n vaig donar moltíssimes gràcies.

 

Per fi arribo a Terrassa

No sé com ho vaig fer, però vaig estar viatjant diverses hores i sense dormir. Cap al migdia del dia següent arribo a casa meva, que en aquells moments  vivíem a les Fonts de Terrassa en un habitatge de la fàbrica Veyga. Amb la primera persona que vaig parlar va ser amb l’Antonio, el cuiner de l’empresa i amic nostre, i ràpidament en diu:

Rosa, has venido por lo de tu madre, verdad?

—¿Mi madre? ¿Qué le sucede?

—Pensaba que lo sabías. Está ingresada en el hospital y anteayer estuvo a punto de irse de este mundo.

A baix la Vespa que es va engegar al primer cop de pedal
A baix la Vespa que es va engegar al primer cop de pedal

Vaig estar de sort, perquè amb un cop de pedal, se’m va engegar la Vespa a la primera tot i els dies que feia que havia estava parada. En un moment vaig ser a l’hospital i quan ens veiérem la meva mare i jo ens vàrem abraçar i al temps ella mig plorant d’alegria em deia:

—Filla meva! Sort que ets aquí! Em pensava que no et podria veure mai més. M’ofegava, no podria respirar i sentia que em moria. Just va anar. He pensat tant en tu…

—Mare però aquí a l’hospital estava ben atesa.

—Tot el que vulguis, filla meva, però el cas és que això que et dic em va passar aquí i no les tenia totes.

 

Les infermeres expliquen els fets

Van venir a la habitació dues infermeres i una auxiliar d’infermeria —les coneixia a totes perquè havíem treballat plegades— i em van explicar que a la meva mare l’havien hagut d’ingressar a causa d’una infecció respiratòria. Va succeir que algun medicament li va produir una reacció al·lèrgica aguda que li va ocasionar un edema d’epiglotis. (2)

—Sort —van comentar—, que li vàrem poder donar la medicació d’urgència molt ràpidament i la reacció no va anar a més i poc després es va restablir la respiració. Encara sort que has vingut, perquè la teva mare només deia: «Almenys hi hagués la Rosa aquí! Si hi hagués la Rosa!» Tot i que nosaltres fèiem el que podíem perquè estigués bé.

—Sí, ja m’ho penso, perquè sé que sou molt bones infermeres, gràcies per tot.

El meu rampell va quedar justificat

A partir de conèixer els fets, la meva inexplicable conducta va prendre sentit i em vaig sentir d’alguna manera alleugerida moralment, perquè vaig ser conscient en tot moment que deixar plantades les meves companyes d’aquella manera sense cap causa de pes havia estat una acció desencertada.

Penso que possiblement la meva mare mentre es trobava en una situació límit entre aquest món i l’altre, i coincidia  que jo també estava pensant en coses de la terra però també pensava en com transcendir-les d’alguna manera. Sigui com sigui, penso que pel que fos es va generar una insòlita comunicació emocional entre la meva mare i jo, tot i que no érem conscients que aquest estrany fenomen pogués estar succeint.

Notes

[1] L’any 1940 Roger Schutz va voler fundar una germandat ecumènica adreçada als joves i va escollir uns terrenys mig abandonats de la petita ciutat de Taizé a la Saône-et-Loire (Borgonya, França).

(2) L’epiglotis és una estructura anatòmica que tenim al coll, acompleix la  funció de tapar l’orifici d’entrada a  la tràquea en el moment d’empassar-nos els aliments i evitar que aquests puguin passar a l’aparell respiratori en lloc del digestiu. Si  per algun motiu s’inflama, pot  tapar l’entrada d’aire als pulmons.

Comments

Leave a comment

name

email (not published)

website