Fa pocs dies vaig obrir una capsa de sabates que guardava, plena de composicions del poeta Ramon Noguer, de l’època que exercia d’infermera a la vila de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), l’any 1987 i d’un temps més endavant. Transcorreguts trenta anys, he descobert una faceta del meu tarannà de la qual no era conscient, i tot perquè una altra persona ho va escriure, és clar que sempre amb ulls de poeta  que emfatitzen la bellesa de tot. He pogut descobrir una part de mi mateixa que no se m’hauria revelat mirant un àlbum de fotografies. Un sentiment de gratitud envers Ramon Noguer m’ha motivat a explicar quelcom d’ell; és com si volgués retre-li un petit homenatge simplement recordant-lo i parlant de la seva persona.

Pinzellada biogràfica

Per explicar quelcom d’en Ramon he consultat el butlletí municipal Nyer número 11, de l’any 2014, on consta una crònica, i també la monografia Les Planes d’Hostoles (Quaderns de la Revista de Girona, 18). L’autor va publicar un llibre titulat Records de jovenesa: poemes de  Ramon Noguer Fàbrega (les Planes d’Hostoles: Ajuntament, 2003).

Ramon va néixer a les Planes d’Hostoles el 27 de gener de 1920, i segons s’explica l’afecció per la poesia li ve de molt jove, tot que va ser a partir dels 18 anys que es dedicà més plenament a escriure.

Durant la Guerra Civil espanyola, que es prolongà de l’any 1936 al 1939, el mes de maig de l’any 1938 les forces republicanes van mobilitzar joves que anomenarien de la lleva del biberó –només tenien divuit anys– per anar a la guerra, entre els quals hi havia en Ramon.

Va haver de lluitar als fronts de l’Ebre, Tortosa i Balaguer, fins que en acabar la guerra el van fer presoner i va ser reclòs en un camp de concentració, en un de disciplinari en i un altre de treball. Posteriorment va haver de fer el servei militar, de manera que es va passar set anys a l’exèrcit.

A l’esmentat butlletí Nyer hi consten publicades tres poesies titulades:  Adeu-siau, escrita abans de marxar al front, La meva cabana, que explica on es refugiava per esquivar els projectils, i Presoner, en què reconeixia que s’havia pogut salvar i abrigava l’esperança de tornar a casa. El seu somni es va complir i  va poder arribar viu a les Planes d’Hostoles, on va formar una família. Durant les hores lliures de la feina va poder continuar escrivint poemes, ocupar-se de l’hort i dur a terme diverses tasques socials.

Obra i premis

Té obra en prosa i poètica escrita en català i en castellà, amb un total de 28.199 poemes. També ha escrit alguns himnes, sardanes i poemes que els padrins de noces li encarregaven per llegir-los a la núvia en el moment de lliurar-li el ram.

Tots els seus poemes els guardava escrits a mà dins de llibretes folrades en què, una vegada completades, indexava les composicions, tasca que li facilitava la recuperació del text cercat. També assignava un número a cada una de les persones destinatàries dels versos. De les poesies, en especial les que eren per regalar, en feia dues còpies: una per a ell i l’altra per a la persona interessada. Solia comentar que, per inspirar-se, abans d’escriure un vers havia de conèixer la persona a qui anava dedicat el poema.

Noguer també va publicar versos en diferents revistes i en programes de festa major, i per algunes de les seves obres ha rebut premis en viles com Mataró, Figueres, Banyoles i Olot.

L’experiència terrassenca

Sovint succeeix que quan en un lloc t’hi has sentit ben acollit ho acabes recordant tota la vida i això es reviu quan un dia et trobes algú d’aquella població. És possible que això li succeís a Ramon, perquè m’havia explicat que tenia molt bon record de Terrassa i que estava content de conèixer una terrassenca. No recordava que l’hagués llegit abans, però ara he trobat entre els sis quaderns de poesia oferts per en Ramon, una prosa titulada Record, que parla del dia que va passar per Terrassa tornant de la seva reclusió en un camp de presoners de Miranda de Ebro. El text forma part del quadern titulat Pinzellades poètiques i he considerat adient adjuntar-lo a aquesta ressenya.

Record

L’any mil nou cents quaranta-dos, exactament el mes de maig, que el sol encara no t’havia brindat cap bes amb el seu raig, veníem de Miranda d’Ebre d’un camp de concentració i vam parar a Terrassa davant mateix l’estació.

La gent que per allà rondava recordo que es va franquejar amb aquell tren de presoners, que com et pots imaginar jo també hi era. Va causar-me un grat estímul i conhort el veure gent que es compadia de la nostra tràgica dissort.

Fèiem camí cap a Mallorca un Batalló Disciplinari. Ja que trobaríem a Terrassa aquell caliu hospitalari, a tu que ets un terrassenca avui em plau manifestar agraïment per l’acollida que els teus paisans ens van brindar.

Les obres bones sempre queden perquè en el fons de l’esperit queden records immarcescibles que mai s’enfonsen en l’oblit.

És curiós, Rosa Maria, que avui jo pugui fer-te esment d’un episodi del passat del qual no en tens coneixement, perquè llavors tu no existies però que en part també t’ateny perquè és un ver i franc elogi al teu país, al teu terreny.

D’aquell passat només enyoro la meva edat tan juvenil que tristament va diluir-se enmig d’un marc amarg i hostil.

Les Planes d’Hostoles, 24 d’agost de 1987. Ramon Noguer Fàbrega