Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una experiencia a l’hospital suís de Genolier

Les vacances d’estiu de l’any 1973

L’any 1973 havia finalitzat el segon curs de la carrera d’infermeria -aleshores ajudant tècnic sanitari (ATS)- a la Residència Sanitària Vall d’Hebron i durant les vacances d’estiu vaig anar a Suïssa i m’hi vaig quedar una temporada a treballar. Els primers dies al país em vaig ocupar d’atendre al seu domicili una senyora perquè la seva cuidadora tenia tres dies de festa. Durant la convivència en aquell espai de temps vam tenir ocasió de dur a terme llargues converses, totes molt interessants, perquè ella tenia experiència de vida i havia viscut situacions colpidores. També havia treballat a l’OMS. En dir-li que el dilluns següent aniria al Centre Médical de Genolier perquè mitjançant la informació que em va lliurar la universitat, sabia que necessitaven una ajudant d’infermeria. Em va comentar que aquest centre hospitalari era el millor que hi havia a Suïssa. “Si hi pots treballar, hi estaràs molt bé”, em va assegurar.

La sorpresa, però, va ser que el dilluns al matí ella mateixa va trucar a l’hospital i va demanar de parlar amb la directora d’infermeria. Vaig poder escoltar com la informava de mi i li feia saber que aquell dia mateix l’aniria a veure. Vaig interpretar aquella conversa telefònica com una recomanació a la directora.

Tríptic amb informació del centre (1973)
Tríptic amb informació del centre (1973)

L’hospital era a 25 quilòmetres de Ginebra i per anar-hi s’havia d’agafar un tren de muntanya preparat per transportar esquiadors, amb un espai reservat per posar-hi els esquís. L’estació on vaig baixar era a tres quilometres de la clínica i, si no es tenia cotxe, el camí s’havia de fer a peu, de manera que, mentre caminava, anava fent amb el dit el senyal d’autoestop. Al cap de poc es va aturar un cotxe luxós, hi vaig pujar i amb l’equipatge a la falda vaig dir a l’home que el conduïa. “Je me tourne vers le Centre Genolier pour une occupation d’aide infirmière.” “Sí, n’estic al corrent”, em va respondre en francès.

Dors del tríptic, 1973
Dors del tríptic, 1973

En el moment d’entrar a la recepció algunes persones el van saludar molt afablement: “Bonjour, monsieur! Bonjour monsieur Petitmermet!” El senyor em va acompanyar al despatx de la directora d’infermeria, va entrar ell sol i va dir-me que m’esperés. Més endavant vaig saber que el senyor Petitmermet era el director de la clínica.

La cap d’infermeria em va fer diverses preguntes i li vaig resumir el meu currículum professional de vuit anys d’experiència hospitalària i també li digué que a primers d’octubre feria el tercer curs d’infermeria a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona. Em va preguntar quan volia començar i li vaig respondre que l’endemà, si els anava bé. Va telefonar a una persona que em va ensenyar tots els departaments del centre i em va presentar algunes persones, dient-los que era aide infirmière. També m’acompanyà al costurer perquè m’emprovés l’uniforme.

Tot seguit vam anar a una habitació que era la que havia d’ocupar durant l’estada en aquest centre. Era a la planta baixa de l’edifici. La cambra estava molt ben equipada i disposava de grans portes de vidre corredisses que donaven a un jardí de gespa. Vaig pensar que s’havien equivocat d’habitació, però no, perquè al cap de poc una senyora va venir a portar-me quatre uniformes blancs i un distintiu amb el meu nom en groc, color que indicava que era ajudant d’infermera. Aquest recinte estava pensat per a pacients de cirurgia cardíaca.

La unitat d’infermeria

A les vuit del matí ja era a la unitat i em va rebre la infermera madame Sutter, supervisora general de l’hospital. Anava impecablement uniformada, tenia un tarannà de persona distingida i amb dots de tracte personal. Va mostrar un gest consistent a situar les mans una mica alçades i caigudes cap endavant, mentre s’acostava per llegir el meu nom a la targeta d’identificació que portava penjada i em diu, allargant les síl·labes: “Mademoiselle Masana, je vais vous montrer comment les lits sont faits en technique suisse.” Anem a una habitació i fem el llit, els llençols completament estirats i les cantoneres fetes d’una manera que no es desfan. Una mica sorpresa, em diu en francès: “Senyoreta Masana, vostè ja sap fer els llits correctament.” Li vaig respondre que sí, que hi tenia pràctica.

Les companyes de feina em van explicar que aquest centre va ser construït per una associació de banquers i en principi acomplia les funcions de clínica de repòs, per fer-hi tractaments antiestrès, cures d’aprimament i servei de rehabilitació, però que actualment estava equipat per atendre-hi malalts de cardiologia. Tots els pacients rebien els serveis professionals d’una dietista i d’una psicòloga, que, aquesta, a més els organitzava activitats de caràcter social.

La reina Maria Josep (1906-2010)
La reina Maria Josep (1906-2010)

Madame Sutter, el segon dia de feina, em va dir: “Mademoiselle Masana, pouvez-vous accompagner la reine au restaurant. Elle est dans la chambre numéro …” Vaig entendre només que havia de pujar una senyora al restaurant i el número d’habitació. Entro a l’habitació i li dic: “Bonjour, madame, je suis Rosa Maria, aide d’infermerie. Je viens l’accompagner au restaurant.” Vaig ajudar-la a asseure’s en una cadira de rodes i ella em va demanar que li donés una petita manta per tapar-se les cames, un llibre i una pamela.

El restaurant era magnífic. Hi havia rams de flors i safates amb fruita, però el més espectacular era una terrassa plena de para-sols des d’on es veien els Alps amb el Montblanc que destacava. El maître del restaurant va venir a rebre’ns a l’entrada del menjador i va dir que m’avisaria quan volgués tornar.

Madame Sutter em preguntà: “Vous avez déjà monté la reine au restaurant?” Li vaig respondre que sí. Sortosament, a la unitat hi havia Laura Santamaria, una infermera catalana, a qui vaig preguntar:

-Què m’ha dit madame Sutter? Utilitza una paraula que no entenc.

-Que si has acompanyat la reina al restaurant.

-La reina, dius? Quina reina?

-La reina Maria Josep d’Itàlia -va respondre.

Per un moment vaig pensar que m’estava fent la típica broma de principiant. Però no, era veritat. Es tractava de la reina Maria Josep d’Itàlia, filla del rei Albert I de Bèlgica i d’Isabel de Baviera. Estava casada amb Humbert II d’Itàlia, d’aquí que li diguessin reina d’Itàlia. En el bloc Nobleyreal s’explica de manera molt detallada la biografia d’aquesta reina.

La reina Maria Josep

Madame Sutter em comenta que la reina li havia demanat que volia ser atesa per l’ajudant d’infermeria espanyola, de manera que me’n vaig ocupar fins que al final de la meva estada al centre. El primer dia que vaig tenir contacte amb la reina desconeixia que tingués aquesta condició i em vaig comportar amb normalitat, decisió i relativa rapidesa en fer-li les tasques que calia fer, era el meu tarannà. Possiblement com que la reina tenia un tarannà força actiu i sempre estava ocupada llegint o escrivint, devia valorar que l’hagués atès amb diligència i amb un tracte planer. Dic això perquè un dia vaig observar com un matrimoni l’anomenava Sa Magesté i li feia reverències. Desconec amb quin grat ella acceptava aquest tracte adulador, però realment era carregós. El motiu pel qual la reina estava ingressada allà era per recuperar-se d’una lesió de genoll de resultes d’un accident de cotxe. A l’habitació hi tenia una fotografia del vehicle sinistrat en què viatjava i, veient-lo, semblava impossible que s’hagués pogut salvar.

Cada dia ajudava la reina a prendre un bany de 25 minuts a la banyera, amb aigua enriquida amb extracte d’algues, després l’acompanyava al servei de rehabilitació, també al restaurant, i de vegades li servia les safates de la dieta a l’habitació. Algunes vegades rebia visites que es quedaven a sopar amb ella. Un dia que tenia festa em van dir que l’havien anat a visitar el rei Balduí de Bèlgica i la reina Fabiola. En una altra ocasió, a diversos pacients se’ls veia entusiasmats i s’arreglaven com si haguessin d’assistir a una festa. El motiu era que la reina tenia previst donar-los una conferència al mateix hospital.

Una senyora, crec que es deia Gautier, va voler imitar la reina, que escrivia les memòries de la seva estada a la clínica, tot adjuntant-hi fotografies. Així, la senyora Gautier em va demanar si podia fotografiar els directius i treballadors del centre i ho vaig fer. Posteriorment vaig donar-li el rodet per revelar. La tasca de fer de fotògrafa va ser una experiència gratificant perquè tothom estava content de formar part de les memòries de la reina o de l’esposa d’un banquer, com era el cas de la senyora Gotier.

Rosa M. Masana a l’habitació de la reina d’Itàlia al Centre de Genolier l’any 1973. (Imatge inclosa a la memòria de la clínica i obsequi de la reina)
Rosa M. Masana a l’habitació de la reina d’Itàlia al Centre de Genolier l’any 1973. (Imatge inclosa a la memòria de la clínica i obsequi de la reina)

Les relacions amb altres pacients

Dels pacients que vaig atendre al centre, podria dir que de tots tindria material per explicar-ne alguna cosa, perquè alguns tenien un caràcter força peculiar. Cap d’ells era com d’altres pacients que havia conegut. En aquesta clínica no es podia dir que els pacients fossin passius, ben al contrari, perquè eren ells qui decidien la majoria de vegades el tipus d’assistència que volien rebre. Es notava que eren persones avesades a prendre decisions. Cal destacar, de tota manera, la bona disposició a l’agraïment quan se’ls podia satisfer els seus desitjos. El tema de les relacions entre companys de feina, excursions i sortides lúdiques seria un altre tema força bonic d’explicar, però ens allunyaríem del tema central d’aquest relat.

Fets sincronitzats

És força curiós que a mitjan juliol em sentís motivada per escriure una crònica titulada “Comunicació emocional” referent a una experiència viscuda a Taizé mentre hi estava amb la Maria Lluïsa Garcia-Cascón i una altra amiga. Des de llavors, l’any 1973, només ens havíem vist una vegada, quan ella treballava d’infermera a l’aeroport de Barcelona.

La setmana passada vaig tornar a tenir necessitat d’explicar unes vivències a la clínica Genolier de Suïssa aquell mateix any. Mentre ho escrivia, sovint em venia al pensament la Maria Lluïsa, perquè va ser ella qui em va invitar anar a passar uns dies a casa seva, amb la sort de poder treballar una temporada d’ajudant d’infermera.

Doncs ahir al vespre em va trucar la Marisa Calsina, una amiga que també havia treballat amb la Maria Lluïsa, i em donà la colpidora notícia que la Maria Lluïsa havia mort a Cadaqués, en concret el dia 4 d’agost del 2017.

Estic sorpresa, tinc aquesta sensació, que dos fets així estiguin vinculats. El divendres dia 4 d’agost vaig estar força absorbida relatant vivències molt relacionades també amb la Maria Lluïsa i mentrestant ella vivia les darreres hores de la seva vida. I ara ja no hi puc fer res, com tampoc ho he fet fins ara; només recordar la Maria Lluïsa amb gratitud, vitalitat i espiritualitat.

Leave a comment

name

email (not published)

website