Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Martí Noguer i Maria (La Bisbal,1891 -Mauthausen- (Alemanya),1942

Bisbalenc republicà mort a un camp nazi.

Article de Rosa M. Masana publicat a la secció Bisbalencs d’abans de la revista El Drac núm. 50, any 2004

 

A partir de la publicació del llibre que l’ escriptora Montserrat Roig va fer sobre Els catalans als camps nazis sabem que un dels catalans desapareguts va ser el bisbalenc Martí Noguer.

Hem tingut la sort de poder parlar amb la seva filla petita, la senyora Francesca Noguer, que té 81 anys, gaudeix de bona salut i recorda diversos fets de la Guerra Civil Espanyola . Ens explica que el seu pare va néixer a la Bisbal el dia 23 de marc de l’any 1891 a una casa situada a la zona del Convent. De petit anava a classe amb els Pares Franciscans, que el tenien considerat un xicot espavilat i amb facilitat pels estudis. Aquest fet el podem comprovar nosaltres mateixos observant la carta que va lliurar des de l’ exili a una de les seves filies ja que té molt d’interès per corregir les faltes d’ ortografia i donar-li consells gramaticals.

Si bé, dons, tenia capacitat per estudiar no va ser possible perquè la família no podia costejar-li una carrera. Per aquest motiu en Martí va optar per aprendre l’ ofici de fuster.

Amb aquesta preparació professional es va llogar a la companyia ferroviària Tranvía Bajo Ampurdan o Tren Petit a la vila de Palamós. Cal dir que molts elements interns del comboi eren de fusta i s’ hi havien de fer sovint reparacions.

Durant l’ estada a Palamós va conèixer la seva futura muller, la senyora Virgínia Pastelet. Es van ca­sar i es quedaren a viure a Palamós en una casa del carrer Pep Ventura, núm. 27. Varen tenir dues filles, la Pepita i la Francesca.

Part de la carta escrita pel senyor Martí que va  ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyora Francesca Noguer

La seva filla Francesca ens explica que a en Martí l’agradava molt anar a pescar i un dia un amic seu li va fer un gran favor, li va regalar un bot que ell no feia servir, perquè tenia la carcassa malmesa però ell amb les seves habilitats de bon fuster el va arreglar i durant les hores lliures de la feina anava a pescar i així es podia complementar una mica l’alimentació de la família.

Una època difícil

Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer
Part de la carta escri­ta pel senyor Martí que va ser lliurada a la seva família des de Le Sauze –France- el dia 16 de setembre del 1939. Cedida per la senyo­ra Francesca Noguer

L’any 1936 esclatà la Guerra Civil Espanyola i la senyora Francisca so­bre aquest fet, ens comenta: “Va arribar un moment que els nacionals van iniciar un bombardejar al port de Palamós i encara no en van tenir prou en tirar bombes als vaixells que després els avions italians van començar a llençar bombes a dins la ciutat, enderrocant també l’ estació del Tren Petit, empresa que llavors estava gestionada per la Societat Cooperativa i també es va veure afectat l’hotel Tri­as. Llavors va ser quan tot el que restava de la Cooperativa ho van haver de traslladar a la Bisbal i per això nosaltres també ens n’hi vàrem anar a viure.”

La senyora Francesca diu també: “El meu pare era una persona compromesa, ja que havia estat regidor de l’ Ajuntament de Palamós durant la República i, com sabem, al llarg de la Guerra les coses van anar, cada vegada més, de mal en pitjor, es veia a venir que perdríem la guerra, degut que el desembre de l’any 1938 es trenca el Front del Segre i els nacionals comencen a ocupar el territori català.”

Vist el perill que s ‘acostava, moltes persones van decidir fugir a Franca, entre elles el meu pare. Recordo que va marxar un dia de molt fred, el dia 27 de gener del 1939. Ell tenia llavors 48 anys.

L’exili

“Doncs, com et deia, el meu pare en creuar la frontera va anar a parar a un camp de refugiats a Le Sauze proper a Gap, -o tal vegada era Le Salses. Mira, aquí tinc una carta escrita per ell, alguns dies encara la llegeixo.”

La senyora Francesca la tenia guardada al calaix de la taula de la cuina i observant el color sípia del paper era evident que es tractava d ‘un document de 66 anys enrere.

Esta datada el dia 16 de setembre del 1939. Li demano permís per llegir- la i, la senyora Francesca, en escoltar les paraules del seu pare pronunciades per una altra persona, se li neguen els ulls. I em diu: “Perdona, sóc molt rebel però m’emociono amb facilitat.”

Mitjançant la carta sabem, entre altres coses, que quan en Martí va marxar de Palamós només portava al damunt seu 200 pessetes i que en fer el canvi de moneda li van donar 2 francs. Sort d’un cunyat del seu oncle que vivia a Perpinyà que li va gestionar la correspondència, li va facilitar roba i li va lliurar 50 francs. Un fill d’aquest seu oncle, o sigui el seu cosí, també estava immobilitzat en algun lloc de Franca.

En Martí també ens parla d’uns companys exiliats, en Perico i l’ Ullastres i que amb aquest darrer no va poder comunicar-s’hi des que va marxar a Barcarès, tot i que tenia referències que estava junt amb altres tres companys de Palamós.

Al llarg de la lectura de la carta (és una percepció molt personal), no em va transmetre la sensació que en Martí pogués sentir-se en situació de perill, bé fos perquè conscientment no volia inquietar la seva família o perquè tenia esperança que algun dia tornaria a casa.

estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virgínia i les seves filles.

La pèrdua definitiva de contacte

Feia vuit mesos que estava exiliat i, amb data 16 de setembre del 1939, en Martí escriu la darrera carta que arribaria a mans de la seva muller Virginia i les seves filles .

Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.
Fotografia antiga dels edificis del camp d'extermini de Mauthausen i dos dels guardians o botxins.

No sabem que va passar mentrestant, només que les coses políticament van empitjorar també a Franca, perquè com sabem, el dia 14 de juny del 1940 les tropes nazis entren a París i amb aquest fet segurament es van trencar moltes esperances.

D’acord amb el que ens diu l’escriptora M. Roig, en Martí el van portar al camp de presoners de Stalag el 27 de gener de 1941 identificat així: St.XI-B577Z, i el 17 de febrer de 1941 al camp d’ extermini de Mauthausen, lloc on es diu que van anar a parar la majoria de catalans, identificat amb el núm. 6460 i a Gusen amb el núm. 10417. Va morir el dia 19 de gener del 1942, de ben segur per una d’aquestes causes: fred, gana, disenteria, tuberculosi, torturat, utilitzat per experimentació o gasejat a la dutxa amb Zyklon B. (àcid prússic) o durant un trasllat amb camió. Tot i que, segons diu l’autor Ernest Martin, en aquests camps d’extermini existien trenta cinc formes de morir. En Martí va morir l’any 1942, però la família no se’n va assabentar fins l’any 1945.

Es fàcil imaginar-nos el neguit que havia de viure la senyora Virgínia durant aquests anys en desconèixer que li havia pogut succeir i amb l’agreujant d’haver d’afrontar ella sola la situació de postguerra i tirar endavant la família. La senyora Virgínia va morir a Palamós l’any 1966, als 73 anys.

Després de finalitzar aquesta conversa, la senyora Francesca em va comentar que feia dies que volia anar a portar una bossa de roba a Càritas, però no trobava el moment. Em vaig oferir per acompanyar-la amb el cotxe i vàrem anar-hi.

Asseguda al seient de la meva dreta i fent tan sols unes dues hores que ens havíem conegut, tenia la sensació de persona pròxima, com si fos una tieta, potser. Intuïa la seva vida, la veia com un film cinematogràfic desfilant per la meva imaginació mentre ella m’anava parlant del seu passat. Tot va acabar amb un Adéu! Adéu! en parar-nos davant d’un semàfor en vermell al centre de Palamós.

La senyora Francesca Noguer ens va transmetre també el seu agraïment per la vila natal d’en Martí, la Bis­bal, perquè en aquests moments l’ha volgut recordar.

La fàbrica de iogurts”MABI” de la Bisbal (1940-1950 aprox.)

Entrevista feta per Rosa M. Masana  i publicada a la revista El Drac número 48, any 2003  a la Bisbal d’Empordà.

Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa

Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera  que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.

D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.

L’entrevista

-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.

-Va bé, així tindrem més temps per par­lar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.

-Bé, potser no cal.

-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.

En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)
En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)

La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.

De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Fi­gueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a sol­dat, a lluitar al front.

Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:

-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”

Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”

 -Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?

-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un lo­cal petit del carrer Serra i Sans de la Bis­bal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la de­manda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.

 -Tècnicament era complicat fer iogurts?

-No

(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)

Publicitat (Cedida Joan Riera)
Publicitat (Cedida Joan Riera)

-  Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.

Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.

-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.

-Això mateix, era lògic.

Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropi­ats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.

Feta aquesta operació i passats uns quin­ze minuts, temps necessari per a la fer­mentació, s’havia de fer baixar la tem­peratura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el pre­parat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin mal­mès el producte. El fred actuava de fre sexual.

-Com normalment succeeix

-Sí, semblant a la dutxa freda.

Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcella­na blanca comprats a Montgat.

A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 apro­ximadament, fèiem servir una tecnolo­gia alemanya que de novetat apor­tava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.

El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.

 -Enginyós el sistema d’estalviar ca­lories, això és física pura.

-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.

Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.

-Era un bon nego­ci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.

-És evident que són un negoci rendible.

Bé després de tot això procedíem a ta­par els recipients. Ho fèiem amb uns pa­pers de parafina pre­parats per la imprem­ta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues pri­meres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues pri­meres del segon cog­nom del meu sogre, Billoch.

Els iogurts els vení­em a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domi­cili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem em­pleat i que podem veure en aquesta fo­tografia. Més endavant vaig tenir dos ca­mions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.

 -M’imagino que sor­tint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una ne­cessitat, un gran pla­er per al paladar.

 -Sí, potser per això te­nien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els ha­vien de rentar molt bé amb aigua i clor -­polvos de gas, com també se’ls anome­nava-, els venien comercialitzats en bi­dons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfec­ció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls dis­posava al mateix local d’un petit labora­tori.

Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)
Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)

-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?

-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa ofi­cial que reduïa el “cupo” de llet a utilit­zar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.

-Aproximadament quin any va plegar i després a què es va dedicar?

-Si la memòria no em falla era any 1950. Posteriorment vaig decidir posar en prac­tica alguns coneixements de física i em dedico a fer forns elèctrics per coure ceràmica. Has sentit a parlar dels forns Riera? Són els que vaig idear personal­ment. (1)

-Em sembla que has estat un home molt enginyós i polifacètic. Aquest se­ria també un tema interessant per parlar-ne.

(La seva senyora, l’Anna Martos, confirma el seu polifacètic tarannà dient que a més ha fet activitats com projectar pel·lícules a les sales de cinema que hi havien al Fo­ment i al Mundial així com seguir cursos de piano, jugar a hoquei sobre patins, es­quiar i nedar).

-A més músic i bon esportista. Joan, pots explicar-me alguna anècdota?

-Sí, ara me’n ve una al cap relacionada amb el tema de les llevado­res de qui, com dius, has es­crit alguna cosa. Doncs grà­cies a la meva afecció per la mecànica vaig idear un sistema que aplicat al meu cotxe Lancia que tenia lla­vors aconseguia produir un efecte reductor de les marxes que facilita­va el  poder circular per ca­mins difícils i de forta puja­da, encara que tenia un in­convenient, corria poc.

El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera
El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera

-Sovint els invents comen­cen així.

-Sí, s ‘han de perfeccionar. Doncs com et deia, un dia que plovia a bots i barrals, a mitja nit sentim picar deses­peradament la porta de casa, era un xicot conegut meu que venia a peu des de Sant Sadurní de l’Heura moll com un peix i nerviós perquè la seva muller s ‘havia posat de part. Vàrem anar a casa de la lle­vadora, la senyora Catalina Ponsati,(2 )  amb el meu cotxe Lancia tot terreny i li vàrem preguntar: “Senyora Catalina, es veu capaç d’anar a Sant Sadurní a atendre una partera?” I ella respongué amb una pregunta: -”I vosaltres us n’hi veieu?” “Ho podem intentar”, vàrem dir. “Doncs som-hi, no ens entretinguem”, digué la senyora Ponsatí. Amb tot vàrem arribar a temps, la criatura encara no havia nascut, jo vaig haver de torna sol, perquè el part anava per llarg.

-M’agrada que m ‘hagi explicat això perquè pot complementar les narracions sobre les llevadores empordaneses. Llàstima Joan, podríem continuar parlant però són gairebé les deu del vespre.

-Les deu … ? Espera’t que estiraré una mica les cames, t’acompanyo a la porta.

Gràcies.

(L’Anna, molt amablement, m’ensenya les diverses dependències de la casa on cada  un dels diversos recintes presenta una personal i acurada decoració).

En Joan diu: -”hem passat una tarda agradable, oi?”

-Sí, Joan, ha sigut molt interessant conversar amb tu.

 -Molt bé. Adéu.

-Adéu.

Notes

(1) Una empresa de ceràmica de la Bisbal que estava situada al carrer 6 d’octubre, quan va deixar de coure el material amb el clàssic forn de flama invertida que funcionava amb llenya, van  emprar  un  forn elèctric  dissenyat per Joan Riera.
(2) Rosa M. Masana. Entrevista a Catalina Ponsatí publicada a la revista el Drac número 36, any 1998.  I també  al llibre Llevadores del Baix Empordà, pàgina numero 31, any 2014

 

Josep Canals, escultor

Josep Canals
Josep Canals

 L’escultor Josep Canals Miquel ha presentat aquest estiu una mostra de les seves obres a Torre Maria i al Castell de la Bisbal. Dins del seu taller, situat a Casavells, aconsegueix transformar un bloc de marbre i crear una peculiar obra escultòrica que, com diu, es basa o fonamenta en els estudis matemàtics (1858) fets simultàniament en el temps per A.F. Möbius i J.B. Listing. Ell, però, ha de fer un treball previ d’investigació i d’assaig de torsions de graus diferents, aplicats a una cinta de material flexible, unida pels extrems, convertint-la d’aquesta manera en un element d’una sola cara i contorn. L’artista és barceloní, però fa gairebé 40 anys que viu al Baix Empordà.

Per continuar llegint cliqueu a Josep Canals

Cati Casademont, sobre l’exposició Arts&crafts

Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal
Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal

Entrevista feta per Rosa M. Masana i  publicada a Totbisbal el dia 26 de juny de 2015

Fa sis anys que l’escola Joan de Margarit va optar per participar en un Pla d’impuls de les llengües estrangeres, i per això es va decidir fer una matèria no lingüística en anglès. Es va determinar que es faria en l’àrea visual i plàstica, i dins d’un projecte anomenat Express Yourself (Expressa’t) en què els alumnes s’introduïen en el món de l’art, de la imaginació i de la creativitat a través del coneixement de tècniques artístiques, de processos de treball, i de l’estudi d’obres d’autors consagrats.

Aquest projecte va comportar que aquesta matèria la impartís l’especialista en llengua anglesa conjuntament amb el tutor o tutora de cada aula. Parlem amb la directora de la escola, Cati Casademont.

Entrevista a Dolors Rubio Maeso

Conèixer la Dolors va ser una casualitat. Estem comprant a Can Farreny, a la Bisbal, i en Robert felicita la Dolors perquè és el dia del seu sant. Ella li respon que no ho recordava. I a partir d’aquí vam portar una conversa més llarga. En marxar, en Robert em va dir que la Dolors cantava i feia música i, a més, el seu marit havia treballat amb un noi de Cruïlles que va innovar en el caramel Chupa Chups. Vaig pensar que el tema era prou interessant com per un altra dia parlar amb ella.

Per llegir l’article complert clicar a: La Dolors de Cruïlles