Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Teresa Jordà Vitó, artista visual i aquarel·lista terrassenca

Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia

Conversem amb la Teresa Jordà Vitó perquè ens expliqui quelcom del concurs internacional d’aquarel·la Indonesia International Watercolor Online Competition and Exhibition 2021, en què va guanyar el segon premi per l’obra El fil d’Ariadna. Li demanem també com ha viscut la seva trajectòria com a aquarel·lista al llarg de més de mig segle, quines han estat les sensacions quan se submergeix entremig de colors, pinzells, fils de seda i els suports de paper, teixit o d’altres materials, quin impacte li fa un paper de blanc immaculat receptor del seu traç que li ha de donar vida. Els lectors interessats en la seva obra poden visitar el seu perfil de Facebook  i també a Twitter.

 

—Teresa, què ens pots dir d’aquest important reconeixement que has rebut per la teva obra El fil d’Ariadna?

—L’any 2019 vaig participar al concurs que es va celebrar a Indonèsia i vaig ser finalista de l’International Watercolor Society (IWS) que es va fer a Bali, hi vaig assistir presencialment i em van convidar a fer una intervenció pública.

ECWS Noruega. 2012
ECWS Noruega. 2012

Vaig gaudir d’una bona experiència com en tots els països on també he anat convidada: Costa Rica, Mèxic, Ucraïna, Bulgària, Portugal, Itàlia i Espanya. Aquests esdeveniments de participació internacional han estat realitzats els darrers anys, des del 2015. Amb la pandèmia tot ha quedat aturat, d’aquí ve que ho organitzessin telemàticament, rebem les instruccions completes, les adreces on enviar, exigeixen que la foto sigui de qualitat i sense cap retoc, i hi ha un jurat competent que es dona a conèixer. S’ha de complir tots els requisits estrictament: mides, concepte, tècnica, suport, etc. Marquen unes dates per a la presentació i també l’abonament de les tarifes de participació. En la data indicada publiquen els premis a internet i també t’ho comuniquen per correu electrònic. Realitzen una exposició virtual on es pot visualitzar les obres de tots els participants seleccionades i les premiades, és força seriós. Estic parlant de la majoria de convocatòries de la IWS, associació fundada l’any 2012. Fins aleshores només hi havia l’European Confederation of Watercolour Societies (ECWS) on hi soc inscrita i convidada des de 1976, quan vaig formar part del rànquing de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, pel fet d’haver rebut diversos premis d’aquarel·la entre els quals el Primer Premi Nacional. En aquests simposis només s’hi pot participar a través de les agrupacions d’aquarel·listes. No atorguen premis; el premi consisteix a ser seleccionat. He estat a França, Itàlia, Noruega, Finlàndia, Polònia presencialment i molts d’altres en què he participat aportant-hi una obra.

Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello
Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello

—Què se sent abans de posar color i dotar de significat un suport en blanc?

—Davant d’un paper o seda en blanc, immaculat, experimento un enorme silenci, m’hi submergeixo infinitament, les hores que fa falta, els dies que necessito, defujo el pànic, parlo amb aquest silenci, li explico allò que vull transmetre i mentrestant, preparo els estris, ordeno els colors que vull utilitzar, realitzo la composició arquitectònica de l’obra i si haig d’estripar, estripo, tallo, faig enllaç, cuso, mullo intensament i acaparo el color, faig la barreja desitjada, l’escampo, torno a mullar d’aigua i vaig escampant, recollint, afegint, dispersant, acotant, expressant líricament tot allò que fa temps belluga per la meva ment i que, finalment, ha de rebre la llum difosa, de la natura viva sota la nostra mirada. El part de la meva obra és a través d’una gestació de molts fets viscuts, desitjats o no, una reacció a les vivències, siguin visuals, físiques, morals o espirituals. Una reacció catàrtica, tant li fa colors estridents com místics i tímidament expressats a través de línies gairebé difoses, solcs estrepitosos i taques immenses.

—El teu currículum artístic es pot consultar a Wiquipèdia, però s’hi hauria d’incloure els darrers premis. Les teves obres mostren colors molt vius, que fins i tot impacten. Te’ls fas tu?

—Sempre són meus, mai són un sol color fabricat artesanal o bé industrial. Encara que l’obra sigui monocroma, el color és idealitzat, fet a partir del meu precís diàleg. Busco colors preferits i barrejo allò que necessito, utilitzo fabricants exquisits, sempre en tub. Les pastilles només les uso en viatges o sortides esporàdiques. M’agrada la densitat cremosa de la pintura, m’entusiasma! M’encomana un encanteri deliciós, diria anormal, místic, eteri i excitant a la vegada; bé, podríem dir malalta d’amor per l’aquarel·la, una relació d’etern diàleg.

—Fusionar l’esperit amb un etern diàleg ha de ser sublim! També, diguem-ne, jugues amb fragments de paper o fils afegits a l’obra. Per què?

—Mitjançant el tractament del color i el silenci de la seva absència, amb l’enllaç del paper cosit amb fils de seda i amb les incisions en la superfície, busco “trencar els límits de l’aquarel·la i generar una profunda reflexió cognitiva”. Això consta en el meu currículum, és la meva fita personal.

. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

—En el fet d’emprar fils, hi ha tingut influència la teva mare Raimunda Vitó, coneguda com l’artista de l’agulla?

—Sí, ve d’influència materna. De molt petita la mare em deixava tocar els seus fils, els admirava i adorava, els enrotllava en cartonets que guardava classificat per colors, era un goig immens poder-los mirar i tocar, sempre han estat a les meves mans, ja fa anys els aplico a les aquarel·les.

—De vegades, una obra teva m’ha suggerit una ferida suturada, potser degut al color vermell intens que utilitzes.

—Sí, el vermell intens en seda l’utilitzo molt, també altres colors a partir del diàleg de l’obra que pot ser en negre, blau, groc, etc. En la seva majoria els cosits són les sutures i els talls les ferides: ferides suturades, quan hi ha enllaç de paper és com una immensa abraçada, refer allò deteriorat: desconstruir-construir. El meu objectiu. Buscar un món millor? Entendre l’ànima? Dialogar-hi?

—Una gran recerca mitjançant preguntes vitals que de segur et porten a la saviesa i qui sap si a entendre els fets contraposats de la vida.

—No és saviesa, és emoció, sentiment, expressió, comunicació.

—Et sap greu despendre’t d’alguna obra?

—Si d’una obra no me’n vull desprendre queda per a mi, no tinc problemes d’aquest tipus. El meu marit em comprava les que ell no volia que vengués, en tinc unes quantes i li n’estic molt agraïda.

 

Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona
Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona

—També has tingut facilitat per l’expressió escrita, oi?

—De jove escrivia molt, era aficionada als haikus però ara no ho practico, ara reflexiono, busco explicacions a les temàtiques que vull pintar, aspiro, expiro, m’inspiro i pinto!

—Genial! Fas més entenedor el teu treball.

—L’aquarel·la té l’avantatge de concedir una impremta molt singular, no et permet gaire el retoc, és bona quan és nítida i dotada d’una frescor de pinzellada immediata, això no vol dir que una obra llargament treballada sigui forçosament dolenta, no, no vol dir això, però sí que es valora molt l’estat pur de la pinzellada. He recordat una reflexió expressada en un pamflet fet per a l’exposició de la Galeria Soler Casamada de Terrassa el 1993 titulat Percepcions – Sensacions que deia: “Viure intensament l’instant, sadollar-te’n i abocar-ho tot amb les transparències velades o nítides de l’aquarel·la damunt del suport, amb textures càlidament integrades.” L’aquarel·la va entrar a la meva vida després del llapis de mina de plom, els carbonets, el clarió i les sanguines, els pastels i les ceres i la pintura a l’oli. Un llarg camí orientat per mestres de Terrassa: Ramón Cortés, Josep Rigol i Fornaguera i J. Martínez Lozano, l’únic mestre que he tingut d’aquarel·la.

L’abstracte va venir després del figuratiu, impressionisme, expressionisme i minimal art. Vaig entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1982 amb el Minimal Art, tot eren preguntes sobre els meus treballs, que jo no responia. Allà, em vaig integrar en allò que no havia tingut fins aleshores, filosofia i semiòtica, dues assignatures que en principi es contradiuen en certs conceptes. La semiòtica va captar la meva atenció pràctica. M’hi vaig capficar amb molta atenció i va néixer l’abstracte, sigui oportú, significatiu o no, tot té un principi, un origen on trobar la llavor d’una naixença íntimament desconeguda i pràcticament desitjada.

—Ha estat una llarga trajectòria de maduració expressiva. També has impartit docència, oi?

—Sí, imparteixo cursos d’arts plàstiques al taller propi des de l’any 1995, també he fet cursos de dibuix i pintura per a la Lliga Reumatològica Catalana (1995-2016), creació, direcció i pràctica dels cursos d’arts plàstiques infantils a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, durant els cursos 2000-2001 al 2004-2005. S’atorgaven set crèdits validats per la Universitat de Barcelona per als estudiants de final de carrera, en total van ser expedits trenta-cinc crèdits. Pel que fa a classes magistrals d’aquarel·la n’he impartit a nivell nacional i internacional a Terrassa, El mes de setembre tinc previst fer dues classes magistrals al  Centre de Documentació del Museu Tèxtil (CDMT), sobre llibre d’artista tèxtil.

A l’octubre, reprendre les classes mensuals d’ aquarella i dibuix que van quedar suspeses a causa  de la pandèmia. Pel mes de setembre tinc previst fer dues classes d’aquest estil a Terrassa.

—Abans has fet esment al llibre d’artista tèxtil. Buscant informació he vist que al Museu Tèxtil hi ha un vestit molt bonic de quan eres petita.

—Sí, me’l va fer la meva mare, era de d’organdí de cotó i tot ell estava brodat amb motius de color vermell. Realment una obra d’art.

—Quan algú t’ha fet un comentari de la teva obra artística, penses que s’aproximen al que tu volies transmetre?

—Respecto els crítics d’art, tinguin raó o no, fan la seva feina, en tinc de memorables ja des d’un primer moment. No vull diferenciar ningú; agraeixo sempre la capacitat d’atenció cap a la meva obra.

—Diuen que l’aquarel·la és màgica. Ho és?  

—Màgica? No, és esforç, persistència i determinació! Això és aquarel·la. Font de sofriment i satisfacció. Sorprenent sempre! Hi domino el traç, el color, l’estructura, tot el que cal. També hi ha moments de dubte i penediment, si s’escau em deixo portar per aquells lapsus que venen de fora, cal aprofitar sempre la màxima oportunitat dels elements plàstics.

 Mirada, 2020
Mirada, 2020

—A l’obra ‘Mirada’, guanyadora del Tercer Premi Internacionl a Malàisia hi adjuntaves una llegenda personal que diu el següent: “Partint de la imatge de Madonna de la Cadira (Raffaello Sanzio, 1483-1520), amb el seu fill Crist en braços, amb una expressió de dolor i serenitat reflectida en els bells rostres; aprofundim detingudament en la imatge de l’Infant des de tots els possibles costats: anvers, revers, girats, etc. Atrets per la seva mirada intuïm com Crist observa el seu futur i ens transmet amorosament el seu destí, amb elements tràgics que es desenvolupen a partir d’aquesta bella imatge: El patir de mare perdent el seu fill. Serenitat de Crist afrontant el seu futur. Creu de l’Església de Santa Maria dels Yébenes. Llum (or) dominant sobre les tenebres. Corona d’espines de Crist. Fils de seda que ens permeten cosir l’obra i expressar la seva profunda intenció. Culminació de la obra. Terrassa (Barcelona) MIRADA, 2020. Los Yébenes.”

Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada
Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada

—Sí, aquesta és la llegenda personal que acompanyava l’obra.

—Fa poc has exposat a la sala Crespi. Tens algun altre projecte de futur?

—El mes de gener del 2022 presentaré una exposició a la sala Muncunill, serà una ofrena a la ciutat de Terrassa, a la meva mare Raimunda Vitó i a la meva filla Dàcil Argany Jordà. Hi haurà més d’un centenar d’aquarel·les meves i petites obres d’elles dues.

—M’imagino que serà una exposició entranyable per a molts terrassencs. Procurarem acompanyar-te. A internet hi ha un vídeo on expliques quelcom de la Divina Comèdia de Dant. És interessant.

—Es tracta d’una llegenda inspirada en Dant de la qual he fet una aquarel·la que he presentat aquest any 2021 a Urbino, Itàlia. A veure com anirà.

Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia
Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia

—Teresa, segur que ens queden moltes coses al tinter; les deixem per a una altra ocasió. Entretant, moltes gràcies, també per les imatges que ens has cedit i especialment per honorar amb el teu art la ciutat de Terrassa.

 Per observar les habilitats que la Teresa Jordà utilitza per crear les  innovadores obres artístiques, és aconsellable observar alguns vídeos que estant incorporats  a Youtube. També n’adjunten un d’una expossició feta a Terrassa l’any 2011.

Exposicióa l’Escola d’Art de Terrassa, 2011 Teresa Jorda

 Clase magistral a la Agrupacion de acuarelistas vascos 22 de març del 2013.

 FabrianoIn-Acquarello InArteel,  26 d’abril del 2016

FabrianoInAcquarello Demo,  2021

Reportatge realitzat per Alberto Gross i Laura Herrera, 18 de maig del 2016.

II Internacional Trienal”WATERcolor&SPERIT” a Varna, Bulgaria, 2019    (Varna)

La sirena de can Coromina ara toca des de can Mir

Aquest article, amb algunes modificacions, va ser publicat a Totbisbal el 8 de juny del 2016 amb l’inconvenient que aquest mitjà va deixar de funcionar i els articles i vídeos han estat retirats de la xarxa. Sortosament d’aquest tema en guardava uns apunts i podem recuperar la informació.

A títol d’introducció esmentarem algunes dades de l’empresa ceramista Coromina de la Bisbal  que va estar activa durant 96 anys, des del 1911, any de la seva fundació amb el nom de La Gavarra i més tard amb el nom de Coromina i Companyia. Potser va coincidir el canvi de nom quan l’any 1918 l’empresa es va traslladar a una nova construcció feta per Joan Rasós Casas (1888-1920) al carrer de l’Aigüeta, 126. Disposava de dos forns de flama invertida amb les corresponents xemeneies, que encara avui són els dos elements externs més visible i a llarga distància d’aquesta indústria ceramista. La empresa va finalitzar la seva activitat el 31 de març del 2007.

Coromines 1911 i 1914
Coromines 1911 i 1914

L’empresa tenia instal·lada una sirena que acomplia la funció d’avisar els treballadors de l’hora que havien d’entrar i sortir de la fàbrica, sistema aquest força usat també en les indústries tèxtils. Amb el pas del temps el toc de la sirena va anar quedant relegada perquè tothom tenia rellotge i prou responsabilitat i perquè hi havia qui deia que no li agradava anar a toc de sirena. Però les persones ens acostumem fàcilment a moltes coses i també hi havia qui deia que quan la sirena no tocava semblava que faltés alguna cosa.

Si bé hem evitat parlar de la fàbrica Coromina, sí que volem esmentar algunes de les publicacions que s’han fet relacionades amb la nissaga dels Coromina en la vessant personal, artística, d’activitat fabril i de contactes mantinguts amb persones de renom. Informació que podem trobar a internet com la de Annie Unland (2005) sobre Joan Baptista Coromina, El Punt-VilaWeb (13-3-2007) amb motiu del tancament de l’empresa, Roger Font i Ignasi Corney (10-1-2016), Xavier Rocas (2011) David Parreño (30-4-2018) amb motiu d’un incendi, Joan Dalmau (25-7-2018), Rosa M. Masana (2000).[1]

Com hem esmentat a l’inici volem dir quelcom de la sirena de can Coromina, que des ara ja fa set anys està ubicada a la fàbrica de la carretera de Cruïlles, propietat d’Àngel Mir. Per obtenir informació d’aquesta centenària peça hem parlat amb les següents persones:

 Narcís Tarrats Cané

Narcís Tarrats
Narcís Tarrats

Narcís ens comenta que ha treballat a l’empresa Coromina molts anys fins que es va jubilar l’any 2002. De sempre havia estat ell l’encarregat de fer tocar la sirena sis vegades al dia, a les 7.55 del matí que feia dos tocs o xiulets de sirena. El primer era de previ avís, o sigui cinc minuts abans de començar la feina i quan tocava el segon que eren les vuit en punt, els treballadors havien d’estar als respectius llocs de treball. A la tarda es feia el mateix, dos tocs a les 13.55 i un a les 14 hores.

A la sortida de la fàbrica es feia un sol toc, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda.

—Vostè devia ser la persona més puntual de l’empresa.

Ja ho pots ben dir, era el primer d’arribar i no podia fallar mai, havia d’estar allà cada dia com un clau.

El funcionament de la sirena no tenia cap secret; només era qüestió de engegar un interruptor, però en aquella època que sovint patíem restriccions elèctriques, havíem d’utilitzar una dinamo que funcionava amb gasoil o benzina.

Al primer toc de sirena aquesta començava a sonar suaument i s’anava enfilant però no deixàvem que acabés de fer tota la vibració perquè poc després havia de tornar a sonar el segon toc complet. L’avantatge que es té ara amb les sirenes és que funcionen mitjançant un mecanisme electrònic programable,

La sirena estava situada dalt de la torre més alta de la fàbrica i si havíem de pujar per fer alguna reparació havíem d’utilitzar el muntacàrregues, l’interruptor el teníem a baix.

Segons el temps que feia, la sirena s’escoltava més o menys bé, millor era quan feia tramuntana, ja que la fàbrica estava al nord de la Bisbal i la sirena tenia l’embut enfocat cap al sud, o sigui en direcció al centre de la vila, i la tramuntana del nord facilitava la conducció del so.

Antoni Coromina Costa

Hem parlat amb Antoni, fill d’en Joan Coromina conegut per Koro,[2] i ens comenta que té poca informació referent a la sirena, però sí que recordava una anècdota que li havia explicat el seu pare.

En aquell temps quan es volien recuperar les gairebé perdudes festes tradicionals, els veïns del barri de l’Aigüeta van organitzar un lluït acte de festa major amb ball inclòs en què participava la cobla La Principal de la Bisbal.

Alguns dels organitzadors va pensar que la festa seria més sonada, mai més ben dit, si a l’inici de la festa fessin uns tocs de la sirena per indicar que començaven les activitats.

El grup organitzador va anar a parlar amb en Koro, que en aquell moment era el gerent de l’empresa, el motiu era demanar-li permís per tocar la sirena. En Koro els va respondre que allò que els demana no era possible, perquè la sirena només es podia tocar a les hores d’entrada i sortida de la fàbrica, quan hi havia aiguats i quan bombardejaven.

Antoni va afegir que d’aiguats encara n’hi podia haver, com havia succeït durant els de 1971 i 1972, però de bombardeigs no!

—Així doncs la sirena no va tocar?

—No, no els va donar permís per fer-ho.

Àngel Mir

Àngel ens explica que des de l’any 2014 que té instal·lada la sirena de can Coromina al taulat de la nau número 1 d’una extensió de l’empresa que té a la carretera de Cruïlles.

Comenta que va estar de sort perquè una altra persona de la Bisbal també havia demanat disposar de la sirena, però ell en demanar-ho abans va tenir preferència.

La sirena situada a can Mir
La sirena situada a can Mir

Abans de ser instal·lada vàrem fer-li una posada a punt i després la vam col·locar a la part més alta de la fàbrica subjectada amb un suport metàl·lic de quatre peus i l’embut orientat en sentit est.

Fa els tocs emprant un dispositiu mecanitzat i un enginyer de l’empresa és l’encarregat de programar-la d’acord amb el calendari laboral.

Àngel Mir m’aconsellà que parli també amb Enric Pacreu.

Enric Pacreu Fuster

El senyor Enric és un gran coneixedor de l’empresa Coromina, per haver-hi treballat durant força anys i amb un punt de nostàlgia ens parla del final de l’empresa.

Comenta que a partir dels aiguats dels setanta que van afectar de ple la fàbrica, aquesta va començar a perdre empenta i l’any 2002 després dels embargaments es va decidir crear una cooperativa formada per vint-i-sis treballadors més unes set o vuit persones contractades.

Amb tot la situació continuava sent molt precària i el dia 31 de març de l’any 2007 va tancar definitivament les portes. Aquell dia els treballadors feien tocs continus de sirena per informar d’aquest fet que a la vegada comportava l’acomiadament dels operaris, alguns dels quals hi havien treballat des de sempre.

Salvador Congost 

Vaig tenir ocasió de parlar amb el senyor Congost, tècnic electrònic de l’empresa Àngel Mir i ens ha comentat que el mecanisme sonor de la sirena consisteix a fer passar un flux d’aire entremig d’uns discs giratoris amb orificis que permeten que la sirena produeixi sons de diferent intensitat i vibració, aspectes directament relacionats amb l’estructura del mecanisme, la velocitat de rotació del disc i la intensitat del flux d’aire. Actualment la sirena està connectada a un temporitzador programat d’acord amb el calendari anual de festes que permet manipular-la directament des de l’ordinador.

La sirena assentada sobre quatre peus
La sirena assentada sobre quatre peus

Ens explica també un detall que trobo molt interessant, la sincronització entre tres elements de la Bisbal que toquen al mateix temps: les campanes de l’església de Santa Maria, les del convent dels Franciscans i la sirena Coromina-Mir. En dies especials segons la direcció del vent i el lloc on ens trobem podem escoltar els tres sons simultàniament.

Adjuntem unes imatges en format vídeo corresponent a un dels mostraris d’elements que fabricava l’empresa Coromina,  algunes imatges estaven malmeses i d’altres la  reproducció és de poca qualitat, serveix només  per fer-nos una idea d’alguns dels productes  que fabricaven.  mostra-rajols-2

Podem escoltar el so de la sirena veient aquest vídeo coro-i-mir-sirena

Notes


[1] Les xemeneies industrials de la Bisbal, 2000. Consultable a: http://www.rosammasana.com/?p=4376

[2] Hem escrit amb K el nom d’en Joan Koro perquè és com ell signava els  seus dibuixos .

Montserrat Abelló Soler, escriptora poeta i traductora.

L’any 2001 vàrem  publicar una crònica al Butlletí de Pals que parlava de tres escriptors, Ventura Ametller i Joaquim Alcoberro ambdós nats a Pals i de Montserrat Abelló casada amb un palenc i molt vinculada a la vila.[1] Darrerament he localitzat les fotografies fetes durant l’ acte de reconeixem de la obra literària de Montserrat Abelló i degut al seu caràcter històric com gairebé ja és, hem considerat ajuntar el text i les imatges en aquest mitjà.

Montserrat Abelló i Soler, 2009
Montserrat Abelló i Soler, 2009

La senyora Montserrat va néixer el primer dia de febrer de l’any 1918 a Tarragona i va ser la segona de cinc germans. Els seus pares, Isabel Soler Gonsé i Mateu Abelló Roset,  eren uns grans viatgers gràcies a la professió del pare, enginyer naval.[2] De petita, la senyora Montserrat va viure a Cadis, Cartagena i Londres fins que va retornar a Catalunya, on va finalitzar els estudis bàsics de batxillerat per així poder matricular-se a la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona.

Als divuit anys, coincidint amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, es va presentar a oposicions per obtenir una plaça de professora de llengua anglesa a l’Institut Salmerón de Barcelona. L’any 1939, va haver de deixar la docència i, juntament amb el seu pare, es van exiliar, en primer lloc, a França, després, a Londres i, finalment, a Xile, ciutat que marcaria el rumb de la seva vida.

Mentre el pare treballava per reflotar un dic al port de Valparaíso (Xile), Montserrat va conèixer qui seria el seu futur promès, en Joan Bofill Tauler.[3]  L’any 1943, amb vint-i-cinc anys, es casaven. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Mentrestant, compaginava les tasques familiars amb l’obtenció del Proficiency per la Universitat de Cambridge, que li va permetre, més tard, poder-se dedicar a la docència a l’escola suïssa Braemar School com a professora d’anglès.

Quan va acabar l’exili, amb els fills gairebé adolescents, van tornar a Catalunya. Eren els anys seixanta, i aquí les llibertats personals i de llengua encara no havien fet el tomb. Existia, però, a Barcelona i a Terrassa una institució anomenada CIC (Centre Independent Catòlic) que impartia docència en català i fomentava la cultura en general. La Montserrat en va ser una professora activa durant vint anys impartint classes d’anglès, acreditada per la seva llicenciatura de filologia anglesa.

 Al llarg dels anys, com que el seu marit era palenc, ha compaginat estades entre Barcelona i Pals, vila on ella s’hi troba molt a gust. Els seus tres néts i una néta, dos dels quals són empordanesos, són la seva il·lusió i, fins i tot, els dedica poemes. Als seus vuitanta-tres anys, i amb molt bona salut i agilitat, viu envoltada dels qui estima preparant projectes de futur.[4]

La seva obra com escriptora, poeta i traductora

Els estudis de filologia anglesa i el domini perfecte del català li han permès fer una valuosa aportació per donar a conèixer la poesia catalana a altres països. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. Gràcies a les traduccions que ha fet d’obres poètiques de diverses dones de parla anglesa, hem pogut constatar la versemblança històrica, sensibilitat i pensament de les dones dins d’un context  molt ampli.

Llibres editats per M. Abelló
Llibres editats per M. Abelló

Pel que fa a les seves publicacions, la Montserrat Abelló va editar la seva primera obra tres anys després d’arribar a Barcelona, l’any 1963, titulada Vida diària. Després hi va haver un temps d’espera, de silenci literari, fins que, arran dels esdeveniments del moviment feminista, l’any 1981, edicions La Sal va reeditar el llibre incloent-hi un poemari titulat Paraules no dites.[5] Novament trobem un espai reflexiu, de consolidació poètica, fins que l’any 1986, amb la publicació de El blat del temps va fer una empenta i va publicar també Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995)… i la seva darrera obra fins aquest moment titulada Dins l’esfera del temps (1998) que va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.[6] Ben aviat sortirà publicada per l’editorial Proa la seva obra completa.

Fa dos anys, el 1999, conjuntament amb Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mercè Marçal va publicar una antologia poètica titulada Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, en la qual trobem un recull de les millors poesies fetes per dones. Dins l’àmbit de les traduccions, la Montserrat ha tingut un paper molt destacat tant pel que fa a la traducció al català de poemes escrits en altres llengües, en especial l’anglesa, com per la reconversió de poesia catalana a l’anglès.[7]

 Una de les obres que més ha treballat i que ha estat reconeguda com a gran aportació a les lletres catalanes ha estat Cares a la finestra (1993), que consta d’un recull de 108 poemes escrits per vint poetes de parla anglesa del segle xx. Gràcies a aquesta traducció, els lectors podem aproximar-nos al pensament poètic femení de diverses dones europees i americanes. La traducció dels esmentats 108 poemes només pot ser realitzada per una professional experta en filologia anglesa, coneixedora del llenguatge poètic i amb una actitud solidària envers el fet femení. Per totes aquestes aportacions, l’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.[8]

Activitats socials i pertinença a col·lectius

M. Abelló donant una conferència , cedida per ella
M. Abelló donant una conferència , cedida per ella

Repassant la seva biografia observem que l’autora ha participat en diverses activitats socials, per citar-ne algunes, durant la seva estança a Anglaterra, després de la guerra, va treballar amb grups estudiantils d’ajuda a refugiats de tot Europa. També va participar a la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, celebrada a Barcelona l’any 1990, com a organitzadora de lectures poètiques d’importants poetesses catalanes i d’altres països, llegits per les pròpies autores. És membre activa del Cercle Català del PEN Club,[9] des de la seva fundació, l’any 1992, juntament amb la poeta Maria Mercè Marçal, malauradament desapareguda. Des d’aleshores, amb la incorporació de nous membres, han organitzat xerrades i conferències sobre literatura de dones i darrerament, els anys 1998 i 1999, actes com conferències dramatitzades Cartografies del desig, celebrades a la casa Elizalde de Barcelona. L’any 2001 ha fet de moderadora de les conferències organitzades pel Comitè d’Escriptores dins l’espai de lletres titulat «Diàleg a Barcelona –notícies sense sexe» celebrades al pati Llimona de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquesta tardor, els dies 9, 10 i 11 d’octubre, l’esmentat grup poètic ha dut a terme un nou cicle de set conferències internacionals a Barcelona,[10] musicades també per dones. Hi van assistir autores de països com Itàlia, Eslovènia, Irlanda, entre altres. La Montserrat Abelló, juntament amb una escriptora israeliana, prepararen la darrera conferència sobre M. Àngels Anglada. Una garantia de la importància d’aquests actes és que han estat subvencionats per la Comunitat Europea com a projecte d’interès cultural.

Montserrat Abelló, opina

Creu que el feminisme, entès com a lluita social empresa per les dones per tal d’aconseguir la igualtat de drets que tota persona ha de tenir, ha avançat prou en el països industrialitzats?

Montserrat Abelló: No, encara hi ha moltes coses a fer, a la conferència de Diàleg a Barcelona se’n va parlar, sobretot de les notícies i la publicitat com a fet sexista. Tampoc no es fomenta gaire el treball artístic de les dones, per exemple, en l’àmbit musical i pictòric, per això les darreres jornades poètiques les vam acompanyar amb música escrita per dones com a forma, també, de donar a conèixer aquest art.

Presentem un fragment poètic extret del llibre: Dins l’esfera del temps        

Durant l'acte re reconeixement, 2009
Durant l'acte re reconeixement, 2009

Vora l’illa Roja com Ulisses navegaves a l’espera d’un retorn impossible.

 Ara l’illa no hi és, és un istme que s’endinsa en el mar.

 I del teu somni vençut sols en quedem tu i jo a la deriva.

Montserrat Abelló ha cedir a la biblioteca de Pals les següents obres :

Vida diària. Paraules no dites, Editorial La Sal, Barcelona, 1981. Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle xx, Editorial Ausa, Sabadell, 1993. L’arrel de l’aigua, Edicions de la Guerra, València, 1995. Dins l’esfera del temps, Editorial Proa, Barcelona, 1998. Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1999.

Signant llibres i envoltada d'assistents al acte
Signant llibres i envoltada d'assistents al acte

Acte de reconeixement

El dia 21 d’agost de l’any 2009 l’Ajuntament va voler organitzar un acte de reconeixement  a Montserrat Abelló per la seva obra feta. A la taula de presentació a més de la Montserrat hi havia el batlle Joan Silvestre, la regidora de cultura Marisol Perea i  Agusti Alcoberro, també escriptor nascut a Pals, qui va pronunciar unes paraules envers la obra de la autora. A més de fer-li entrega d’uns obsequis l’acte va estar acompanyat d’un  recital d’alguns dels seus poemes per una jove experta en la transmissió  de paraules  plenes d’emoció.

Podem veure algunes fotografies d’aquella diada a:  acte-public-21-8-2009

Hi ha d’altres publicacions a Internet ue ens parlen de la Montserrat i de la seva obra com: Montserrat Abelló in memoriam, del setembre de 2016.

 Notes


[1] Rosa M. Masana. Escriptors de Pals. Butlletí municipal de Pals, 2001.

2] Diccionari dels catalans a Amèrica, Generalitat de Catalunya (Comissió Amèrica Catalunya, 1992), Barcelona, 1996, vol. 1, pàg. 30

3] Ídem nota 1, pàg. 232-233.

[4] Es pot trobar més informació a les adreces d’Internet:

www.pertal.com/aelc/autors/abeücm/index.html i www.nodo50.org/mujeresred/cescriptores-pen-catala.htmt.

També a la pàgina, 31 de l’esmentat Diccionari dels catalans a Amèrica,

[5] L’any 1980, Txiki Berraondo va musicar un poema del llibre Vida diària.

[6]   Els premis Crítica Serra d’Or van ser instituïts per la revista Serra d’Or, l’any 1967. Des d’aquest any s’han atorgat anualment sense interrupció. Els premis es divideixen en quatre apartats: literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Cada modalitat té el seu jurat, format per cinc membres, el qual escull, segons el seu criteri, l’obra que considera més sobresortint entre les publicades l’any anterior. Aquest guardó no té dotació econòmica. Els guanyadors reben una serreta d’or de solapa en el transcurs d’un sopar.

[7] Per conèixer les obres traduïdes podeu consultar: www.partal.com/aelc/autors m/traduccions.html.

[8] La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya va ser creada pel Decret 457/1981, del 18 de desembre, amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.

[9] Les inicials PEN Club corresponen a Poets Essayists i Novelis, casualment en anglès pen és ‘ploma’. L’associació va ser fundada l’any 1921 per l’anglesa Catherine Dawson Scott, en aquesta associació hi ha membres de tot el món amb inquietuds literàries, moguts per una entesa entre els pobles i, especialment, pels drets lingüístics minoritaris.

[10] Conferències al local E de la Generalitat de Catalunya, a Travessera de Gràcia.

Pere Pi i Montserrat Viladomat, ramaders a can Siniqueda de Sant Sadurní de l’Heura

questa entrevista va ser feta el mes de gener de l’any 2011 per publicar-la a la revista El Griu de la Bisbal d’Empordà, però només en va sortir el primer número i per aquest motiu el text no va sortir a la llum. Ara, i després de parlar amb el Pere i la Montserrat, que, a més, m’han lliurat unes fotografies, hem considerat publicar el relat de les seves vivències en aquest blog.

—Hola, Pere i Montserrat. M’ha costat trobar la casa.

—El referent per arribar aquí a can Pi és agafar la carretera de la Bisbal a Cassà de la Selva i just  a mà esquerra del quilòmetre 20 trobem la casa. Can Siniqueda és més lluny, al veïnat de les Serres, que era on teníem els porcs.

D’on ve el nom de can Siniqueda?

[Pere Pi Barris] —Els meus avis ja vivien en aquesta casa, que anys enrere era més petita. Hi va néixer el meu pare i nosaltres, els quatre germans. Treballaven al bosc fent llenya, feixines, carbó i també pelaven suros, però el meu besavi va marxar a la guerra de Cuba i s’hi va estar set anys. Durant tot aquest temps no els va escriure mai, i això que en sabia. Quan va tornar va arribar picat, perquè havia agafat les febres. A casa tenien un parell de vaques i van decidir usar un espai com a petit hostal només per prendre un got de vi, menjar alguna cosa i jugar a les cartes. Els llenyataires que treballaven per la zona dels Metges quan passaven per davant de casa es paraven a fer el toc i els dilluns unes colles de tapers de Cassà es reunien per fer una xefla en una pineda del costat i, de vegades, quan els faltava alguna cosa venien a buscar-la a casa, però més d’una vegada els havíem hagut de dir que d’allò que demanaven no en quedava, i ja està, el malnom format: “si n’hi queda”.

El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)
El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)

--De quins anys parlem

—A veure, quan va ser la guerra de Cuba?

La de la independència cubana va ser entre el 1868 i el 1878.

—Ja pot ser, perquè el meu pare va néixer el dia 14 de maig de l’any 1906 i la meva mare, el 17 de gener del 1905, i jo el 2 de gener de l’any 1934.

Pere, també vas treballar al bosc?

—Sí, de ben jove carregava el carro de saques de pelegrí per portar-les a vendre, marxava de casa a les tres o a les quatre de la matinada cap a Cassà de la Selva, hi tenia unes quatre o cinc hores de camí. Per baixar em posava dins les bosses del carro a dormir i en Canari, com anomenàvem el cavall, sense guiar-lo arribava ell sol a casa. Tot el camí patim-patam passant per sobre de rocs i sots i jo sense despertar-me. No veus que anaven tan cansats… En Canari ja sabia que quan arribava al pla de Banyeres, al pont del Rosset, deixava la carretera i agafava la drecera que passava pel molí d’en Ribas i el molí d’en Frigola vorejant el Daró i es parava al davant de casa i era llavors quan jo també em despertava. Aquest cavall i una euga que també tenien, la Linda, eren molt bons per llaurar, anaven junts en el mateix jou o brabant i mai trepitjaven cap mata. Abans els camps eren molt macos, perquè entremig hi havia figueres i altres arbres fruiters, però amb l’arribada dels tractors es van haver de tallar perquè ens impedien fer les maniobres.

La mecanització agrària va millorar la càrrega de treball però també ha tingut un preu alt. Pere, ets una persona molt corpulenta.

[Montserrat, la seva muller]: —Sí que ho és, gasta el número 45 de sabates.

[Pere]: —Això també te inconvenients, perquè l’any 1955, quan vaig fer la mili ala Molina, l’exèrcit no tenia botes del meu número i per tant vaig haver d’anar sempre amb espardenyes amb mullena de peus sempre i per això agafava un refredat rere l’altre i encara els porto.

—Vaja, que et va quedar crònic. Montserrat, també ets de Sant Sadurní?

—No, jo vaig néixer a Girona el 29 d’agost de l’any 1935. No vinc de pagès, el meu pare era mecànic i jo treballava d’administrativa.

—I malgrat la distància us vàreu conèixer?

—De fet en Pere i jo ens coneixíem de petits, perquè els nostres pares eren cosins germans i la família tenia el costum de reunir-se per les festes majors i les fires de Girona, fins que l’any 1975 ens vàrem casar, però no hem tingut fills.

El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980
El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980

Tota una vida compartida. En casar-vos vàreu venir a viure a aquesta casa de Sant Miquel?

—Sí, teníem el terreny i l’any 1975 ens hi vàrem fer aquest habitatge.

—De la vostra activitat ramadera què ens en podeu dir?

—A can Siniqueda des de l’any 1972 hi teníem una petita granja de porcs, truges i algunes vaques i també conreàvem blat, ordi i farratge per alimentar els animals. Els excrements els utilitzàvem per adobar els camps i a poc a poc vàrem anar ampliant la granja fins a arribar a tenir 450 caps de porcs d’engreix.

D’engreix, dieu?

—Sí, ens els duien d’Holanda. Eren porcs petits que feien entre 18 i 20 quilos i nosaltres els engreixàvem. De tot això se n’ocupava una empresa que ara ja no existeix anomenada Progansa [Proteinas del Ganado SA], que a la vegada també ens subministrava el pinso. Alimentàvem els porcs fins que arribaven a pesar entre 70 i 80 quilos i després ens els venien a buscar.

[Montserrat]: —Sí, no t’ho perdis. De tant en tant l’empresa feia venir un camió d’Itàlia a buscar porcs i triaven els més macos. Ens deien: “Volem aquest, aquest altre…” Escollien els que tenien més amplada d’espatlla, aquells dels quals podien treure uns bons lloms i uns bons pernils.

La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda
La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda

Eren espavilats, i les deposicions a casa. Montserrat, també treballaves a la granja?

—I tant, jo m’ocupava de fer la cria dels garrins. Aquí on som ara, a Sant Miquel, hi teníem unes 25 truges i dos verros. Ara quan sortim t’ensenyaré les corts.

Només disposàveu de dos verros o mascles?

—Sí, amb dos fèiem el fet i jo els havia posat nom. Un era en Pepe i l’altre en J.R., perquè era quan per televisió feien la sèrie Dallas i va rebre el nom del protagonista. Algunes truges també tenien noms com la Margarita i la vedella Lucy.

[Pere]: —Havies d’estar força al cas quan anaven altes perquè de vegades havíem d’ajudar el verro a encertar-la, perquè la truja només estava tres o quatre dies en zel i si no ens espavilàvem no hauria quedat prenyada.

Coneixíeu el zel perquè tenien l’instint d’acoblament?

—Sí, quan estaven en zel intentaven pujar les unes a sobre de les altres, estaven més nervioses i també mostraven altres senyals que nosaltres coneixíem.

I el part com anava?

—També havies d’estar molt alerta perquè la truja paria deu o dotze garrins i quan es girava de vegades n’aixafava algun. El que fèiem era posar-los una estufa i d’aquesta manera no hi havia tant de perill que la mare els aixafés perquè ells mateixos s’apartaven del seu cos per buscar l’escalfor del radiador. Mamaven de la mare però també els donàvem pinso de llet.

Durant quant de temps es feia la criança?

—La fèiem fins que tenien dos mesos, després ens els venien a buscar. Aquesta feina de la criança era independentment de l’engreix. Eren dues activitats separades.

Tenien malalties?  

—En ocasions es refredaven i tenien tos, grip, mal de peus, o la malaltia anomenada d’Aujeszky.[1] Quan veiem alguns porcs que no menjaven i estaven molt aixafats, avisàvem l’empresa i ells es cuidaven de fer venir el veterinari que ens donava el tractament que necessitaven. Si agafaven l’africana,[2] llavors quedaves net.

A què us referiu?

—Que no quedava cap porc, es morien tots! Els animals llavors se’ls emportaven a una incineradora que hi havia al municipi de Sant Joan les Fonts.[3]

Sí que era greu. Per que vàreu plegar d’aquesta feina?

—Va arribar un punt que si volíem ampliar les instal·lacions i adaptar-les a les noves normatives de la ComunitatEconòmicaEuropea[4] necessitàvem més aigua i aquí dalt no n’hi ha suficient. Aquesta és una terra de cigales.

O sigui, de secà.

—Exacte. Llavors va coincidir que jo havia fet 65 anys i em vaig jubilar, peròla Montserratencara va continuar amb la cria de la garrinada fins a l’any 2000.

És veritat que els porcs són molt nets?

Bé, sí i no. Ells sempre fan les deposicions al mateix lloc, però quan tenen calor es rebolquen per sobre dels seus propis excrements i et pots imaginar com queden.

Com porcs.

—Els excrements com et deia després eren espargits pels camps emprant un sistema rotatori o de guaret. També teníem un pou de formigó que l’omplíem i quan era ple ens el venien a buidar.

Temps enrere es va parlar molt de la contaminació dels aqüífers per purins.

—Sí, potser s’adobaven massa els camps, especialment si plovia que després s’hi tornaven a escampar fems o productes químics i tot això es filtrava al terreny. I no diguem el que passa amb els camps de blat de moro, que necessiten molt d’adob i molta aigua.

Publicitat del nitrat de Xile
Publicitat del nitrat de Xile

Les darreres analítiques diuen que el nivell de nitrats a les aigües públiques ha disminuït molt[5] degut també a no fer ús del nitrat de Xile.

 

—L’aigua no sabem com està, però és veritat que ara es vigila molt amb el tipus de fertilitzants que s’utilitzen en agricultura.

Mirant enrere, va ser rendible aquesta feina?

—De feina en teníem molta, però ens guanyàvem la vida, encara que havies d’anar invertint i les despeses era un continu, que si desaigües, abeuradors, portes, finestres, canalitzacions, de tot. Perquè els vapors que es desprenien de les corts malmenaven les instal·lacions, les corroïen i s’havien de renovar sovint.

Bé, Pere i Montserrat, moltes gràcies per aquesta informació que complementa aspectes de la vida agrària i ramadera del Baix Empordà.

 —A tu. Ja ho saps, el que necessitis.

Quelcom de més

En motiu d’un estudi que varem referent a l’Hospital de Palafrugell, en un llibre de comptes del 1863 al 1900 hi varem veure que hi constava que  l’Hospital comprava  també llenya a Can Siniqueda

Notes


[1] La malaltia de Aujeszky està provocada per un herpesvirus i produeix símptomes nerviosos per afectació del sistema nerviós central, pneumònia, i sovint la mort.

[2] La pesta africana és una malaltia vírica que es manifesta en els animals amb febre, postració i tremolor acusada. Va ser descoberta per primera vegada a Kenya i l’any 1957 es va expandir al continent europeu.

[3] L’empresa era Grefacasa (Greixos i Farines de Carn SA), que a més d’incinerar el bestiar també elaborava  farines per a consum ramader. Empreses d’aquests tipus han estat motiu de debat per la seva incidència ambiental.

4] La CEE ha dictat diverses normatives referents a la qualitat, higiene, protecció i benestar dels animals que cada país ha hagut d’adaptar, una de les darreres a Espanya consta al RD 1135/2002 (BOE número 278 del 20-11-2002).

 5] Ramon Piera, farmacèutic de la Bisbal, va ser l’encarregat de dur a terme les anàlisis d’aigua del municipi fins a l’any 1999. Procedia a detectar elements químics i bacteriològics de l’aigua de boca i ens va comentar que el nivell de nitrats estava bastant per sota dels 50 mg/litre que aconsellava la CEE. Va passar a tenir-ne control l’Agència Catalana de Salut Pública de la Generalitat.