Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Ordenances del govern napoleònic als municipis del Ter (1811-1812)

Presentem un breu resum d’algunes dades localitzades als lligalls de la secció de correspondència de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), informes que pertanyen al període anomenat guerra del Francès i consten de normatives que els ajuntaments havien d’aplicar. Només hem revisat els anys 1811 i 1812, però es podria continuar fins al 1814, quan va finalitzar la guerra que va durar sis anys (1808-1814) Presentem quatre notificacions que hem considerat que poden ser d’interès per  saber quelcom  més del regnat de Josep I  Bonaparte.

Productes, sometent i treballs. Contingut d’un document datat el mes de gener de l’any 1811 portava aquest encapçalament: “Amb el nom de Intendència de la Alta Catalunya. Nos comte del Imperi Gran Àguila de la Legió de Honor, caballer de la Ordre de la Corona de ferro, General de Divisió al servei de SMI y R, coronel general de Dragons, y Comandant Superior en la Alta Catalunya”.

El text és extens, per la qual cosa només comentaré que tractava sobre temes com la regulació de la sal, parlava de les salines de Mataró i de les de Vilanova de Sitges, també sobre armes, carros, pedres fogueres, dites pedres també de xispa, de les butlles, del sobrecàrrec del sometent i dels fugats que deia estaven obligats a realitzar treballs a la plaça de Cardona i restar a la fortalesa durant tres mesos “amb només pa i l’etapa de soldat, sense plus ni sobres”.

El document estava signat per Raymundo Maxino o Merino i la comissió corregimental formada per Miquel Pouplana i Caimós el segon cognom és poc entenedor, i Pedro Martin Bastens, o Bastons. Destaca d’aquestes signatures que tenen un traç peculiar, una d’elles forma una espècie de pondera, una espiral que puja cap amunt, i l’altra rúbrica configura una forma de bastó horitzontal que se subjecta a la dreta amb dos traços de forma rodona.

Vigilància de persones. En virtut d’un decret del mes de febrer de l’any 1811 es va redactar un comunicat que havia de servir de cens de població i a la vegada per conèixer l’estatus social dels súbdits i el moviment de persones, tant dels residents com dels transeünts.

El document estava signat pel comissari superior G. Bonnecarrere i deia: “Decret de la policia de Catalunya, ordres de S.E. Monseñor el Comandant en Alta Catalunya, per seguretat dels habitants tranquils, y sumisos al Govern, distingits d’aquells individuos que no tenen ja Patria, família, ni domicili, y dels que la deplorable y vergoñós ofici, es de conspirar nit, y die contra la conservació del ordre públich, y contra lo respecte degut á les persones, y propietats, aixís que á les Lleys que los protegen”.

Per evitar-nos estendre’ns en el tema, només comentaré que comunicaven la necessitat que els ciutadans disposessin de documents personals acreditatius, que havien de ser els passaports, las cartes de seguretat i també el permís de permanència a la població.

Sacerdots i patriotes. Un altre comunicat també imprès a la impremta de Tolosa situada a Vich, amb ch, datada del dia 15 de setembre del 1811, el seu contingut era referent a les normes que havien de seguir els sacerdots i als patriotes, que també deia aquests estaven lliures de lleva.

El grup de patriotes havien de portar un braçal que digués Patriotes voluntaris distingits de Catalunya i anar vestits amb jaqueta i pantaló de fons blau o bru, proveïts de caps de color groc viu i botons daurats, el barret havia de ser de copa amb mitja volta que deia era a l’estil català. També se’ls comunicava que havien de ser desplaçats a territori francès.

Es feia l’advertiment que les comissions populars i els ajuntaments havien de verificar mitjançant els respectius corregimentals que els veïns complissin aquest mandat que se’ls exigia.

Un càstig exemplar. Referent a aquest esdeveniment, podem consultar una breu crònica publicada a internet titulada Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812), en què consta que el dia 12 de gener del 1812 van ser executats tres joves que es deien Generós Matheu, de 20 anys, Juan Pelages, de 30 i August Puig, de 15. La causa de la seva condemna va ser perquè, es diu, havien mort un militar de l’exèrcit francès, i no es concreta quin procediment d’execució van emprar, només que va ser al mateix lloc on ells havien mort el soldat, entre Gualta i Fontanilles, prop de Torroella de Montgrí.  Un quart implicat en aquest procés, August Frigola, va ser absolt i posat en llibertat. És possible que si procedim a una segona revisió de documentació, podrem facilitar més informació d’aquest període.

Hem vist a  diversos   documents que  estaven  encapçalats amb l’ anagrama del àguila coronada i amb les potes subjectant el corró de les faces que en sortien en sis fletxes fent colze. Las faces eran usades pels lictors com a una arma avançada a l’epoca,  els ‘lictores’ en castellà  formaven part de  la  guàrdia real.

Àguila imperial amb les faces
Àguila imperial amb les faces
Elements relacionats amb el relat
Elements relacionats amb el relat

Formació agrària de les dones de pagès al Baix Empordà. Celebració dels 25 anys dels estudis (1994-2018)

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.

Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.

El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells
El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells

 

A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.

Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.

Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.

Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.
Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.

 

 

 

Pujada al castell del Montgrí en un dia de vent

En diem castell però en realitat és una fortificació militar situada al massís del Montgrí, a 315 metres d’altitud sobre el nivell del mar, dins el municipi de Torroella de Montgrí. Des de dalt es pot veure unes interessants vistes tant de l’interior com cap al mar, amb les illes Medes. La construcció data d’entre els anys 1294 i 1301 sota el mandat de Jaume II. És d’estructura quadrada i a cada angle hi ha una torre de configuració cilíndrica.

Vàrem pujar al massís la meva amiga Carme i jo i segons la data registrada a les fotografies era el dia 20 d’abril de l’any 1992, o sigui ara fa 16 anys. Vàrem arribar a dalt de tot amb un gran esforç perquè la tramuntana bufava amb tanta força que no ens deixava caminar i de tant en tant, havíem d’estirar-nos a terra per evitar que les ràfegues de vent ens fessin rodolar muntanya avall. No he sabut trobar la informació meteorològica d’aquell dia, però m’agradaria saber-la, perquè sense ànim de voler exagerar, és possible que el vent aquell dia bufés a 100 km/h.

Una vegada a dalt vàrem veure un senyor que no es movia del passadís del castell. Estava agafat amb les dues mans a una barana metàl·lica i això impedia que poguéssim passar. Finalment es va decidir a avançar i llavors va ser quan nosaltres també vam quedar aturades una llarga estona al passamà, com feia aquell altre excursionista i tot a causa del vent.

Dalt del Castell

No em considero de les persones que ara anomenem sensitives, bé, de fet sí que en ocasions disposo d’una especial sensibilitat. Ho sé perquè alguna vegada la Carme m’havia dit “tu ets 200 ASA”, fent una analogia amb l’escala de reacció a la llum de la pel·lícula fotogràfica, les més utilitzades eren les de 100. Sempre he considerat aquesta comparació com una manera simpàtica de dir que era una persona sensible.

Doncs bé, allà a dalt dins aquell tancat amb grans murs del castell vaig experimentar un sensació especial, com si hagués viatjat mentalment a l’època en què el recinte era ple de soldats. Els xiulets de la tramuntana que es filtrava per tots els racons em feien viure encara més una sensació de penúria, desolació i patiment d’aquells joves soldats enclaustrats en aquell entorn tan feréstec.

Al cap d’uns quan mesos, quan una colla va decidir anar-hi a fer un dinar i vaig ser-hi invitada, no hi vaig voler anar i em va costar trobar-hi una excusa creïble.

En una ocasió que comentava el fet a la meva germana, em va dir que a ella això mateix li havia passat a l’interior del Colosseu de Roma, i explicava que gairebé veia com els lleons es tiraven a sobre de les persones. Vaig pensar que no era jo sola una 200 ASA.

Dalt el Castell, però agafada

 

Adjunto una nova imatge  perquè he vist que la part interna d’un mur del castell està fet amb totxos i revestit de pedra, pot ser un detall d’interès

Una paret del castell  feta de totxos i revestida de pedra
Una paret del castell feta de totxos i revestida de pedra