Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells  m’havien dit  que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.

 La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau  com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors  no tenia cap nom.

La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va  cuidar d’alimentar-los durant la  llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa  d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés  al carrer era degut que havien  adoptar a un gos i aquest va fer fora  de casa al Garfi, tot que  en Garfi havia estat  el primer de viure en aquella casa.

 La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa  i  sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que els gats  estaven habituats  al carrer,  vaig encarregar al ferrer  fer una gatera a la porta del garatge, element  que els permetia entrar i sortir quan ells volessin,  tot que deseguida es van habituar estar-se bastant  de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.

 La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar  a la porta  dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .

Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible!  no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure  que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.

 Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.

En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense  saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.

M’aparegué una imatge borrosa que configurava  la cara d’un esplendit  lleó d’una  gran cabellera i nas amplíssim. No deia res  i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que  ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall  de samarreta  que usada pel seu  jas, abans no em fixava amb les lletres  que  duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.

Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la dir  H volia dir Regne  o sigui  Corona  del Regne d’Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava  que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

No vaig tardar  gens amb fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  però una cosa sí que restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir.  Hem de valorar  l’esforç  que alguns han de fer per  adaptar-s’he al taranna dels seus amos.

 Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès  en mostrar als que encara estem aquí,  un seu darrer acte  amoròs  que tant la caracteritzava.

Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles,   una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que reservesin un temps per mirar a la Gilda.

Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig  rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant  en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai  que  preguntava: Rosa, estas bé ?  Li vaig respondre que sí, que estava molt bé !  La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.

La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir  un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar  a casa  a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a  sacrificar-se en el meu  lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !

Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó  que era semblant al  que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo  portés el nom  ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?

La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé  el nom de l’autor  amb tot li agraim  que sense  permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo  ‘Misterios Ocultos’  per haver-nos compartit  un tema d’alta sensibilitat com és el de  la comunicació amb els animals.