Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una cap d´estació del tren Petit a la vila de Corçà

Assumpta  Girona Jurado  és la unica dona  localitzada que acomplia les funcions de cap d’estació del ‘Tranvia del Bajo Ampurdan’ a  començaments del segle XX  a  la vila de Corçà,  Km 2’4,840, també anomenat Tren Petit. podem veure  en aquest enllaç un fragmen de vídeo fet per Videplay serveis  de la Bisbal.

Publicació a El Mercadal, 1998
Publicació a El Mercadal, 1998

Va ser gràcies a la publicació d’una reproducció de l’anuari del 1912 al número 4 d’ El Mercadal (febrer del 1998, pàg. 15), que hem pogut conèixer una particularitat d’aquest municipi, concretament que el cap d’estació del Tren Petit era una dona, la senyora Assumpta Girona. Ara aquest fet potser el consideraríem normal, però tractant-se d’una dona que va néixer l’any 1897 fa que ens sembli quelcom de molt especial.  D’altra banda, no és fàcil trobar documents de plantilles de personal de la companyia ferroviària que ens  diguin si a l’empresa hi havia contractades d’altres dones, només conec una relació de 61 treballadors  flaçanencs que consten en nòmina i tots ells són homes.

El carrilet va viure etapes administratives i laborals diferents. Inicialment funcionava com a empresa privada anys 1887 al 1936;  la segona, coincidint amb la Guerra Civil espanyola 1936-1939, era gestionada per la Societat Cooperativa Obrera. Després de la Guerra, entre 1939 i 1941, a causa dels estralls del bombardejos, la línia no va funcionar. Finalment l’empresa va passar a ser gestionada per l’Estat fins que el dia 23/2/1956 va finalitzar definitivament els seus serveis. Per més informació es poden consultar els autors: Carles Salmerón (1986), Francesc Xavier Tura (1987), Josep Clarà (1987), Miquel Riera (1987) i el vídeo i DVD, El Tren Petit elaborat per Vídeo Play Serveis de la Bisbal i actualment també a Viquipèdia.

Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols
Locomotora del Tren Petit a Sant Feliu de Guíxols

Del Tren Petit se n’ha parlat molt, per la qual cosa aquí només esmentaré algunes dades a títol de pinzellada històrica i per recordar els autors que han escrit sobre aquest tema.   El promotor principal per a la construcció de la línia ferroviària l’any 1882 va ser en Agustí Pagès, aquest va passar la concessió a Carles Paradell i posteriorment a la societat anònima “Tranvia Bajo Ampurdam”. Es va constituir la junta per la construcció i explotació el dia 30 de novembre se l’any 1884 i, després d’uns dos anys, el dia 23 de març de l’any 1887 s’inaugura el tram Palamós-Flaçà que permetia enllaçar amb els trens que anaven a Barcelona i a França.  La comunicació entre estacions es feia per telègraf i a principis del segle XX es comença a utilitzar el telèfon.

Dades personals i familiars de la senyora Assumpta Girona

La senyora Assumpta era filla de Palafrugell, va néixer el dia 23 de juliol de l’any 1877, va venir a viure a Corçà l’any 1894, tenia llavors 17 anys. Es va casar amb en Josep Roger Perpinyà, natural de Vilaür; els seus pares, en Jaume i la Maria, eren de Torrent. En Josep, el seu marit, era tres anys més gran que ella. I consta que vivien al carrer Forana, núm. 18, possiblement referint­-se a les cases ubicades a les rodalies del nucli poblacional.

L’any 1906, amb el matrimoni hi vivia un germà de l’Assumpta,  el Ismael, d’onze anys. Segons dades del padró municipal, sabem que la senyora Assumpta sabia llegir i escriure, condició que  havia de ser necessària per desenvolupar la responsabilitat de cap d’estació.  Tot i que també era modista.

Si considerem que en aquesta època la gent es casava jove, la senyora Assumpta va tenir els fills a una edat bastant avançada. El primer, en Jaume, va néixer a Corçà el dia 4 de febrer de 1912 i la Rosa, el 21 de juny de 1914, quan ella tenia 35 i 37 anys respectivament.

Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona
Caricatura feta per Maria Martí, simbolitzant a Assumpta Girona

Testimonis que ens ajuden a situar-nos en aquella època

La senyora Assumpció Teixidó, modista de tota la vida a Corçà, explica que on viu ara, davant mateix de l’estació del carrilet actualment consultori municipal, hi tenia el seu taller de costura i que hi anaven a aprendre de cosir diverses noies del poble. Sovint diu, aprofitant la parada que el tren feia en aquesta estació, els xicots joves baixaven per anar a veure-les com cosien i per conver­sar-hi una estona.

Ara, aquest fet també ens pot semblar insòlit, però hem de pensar que el carrilet anava a uns 13 km per hora i que tardava 2 hores 30 minuts, amb parades incloses per fer els 33,5 km que tenia el tram Palamós-Flaçà. Es per això que si en alguna ocasió el / la cap d’estació donava la sortida al tren i algun jove passatger encara conversava amb les modistes, tenia temps d’arrencar a córrer i atrapar-lo. De fet, si ho pensem, tenien l’avantatge que just a Corçà començava la forta pujada de Terra Negra, i per aquesta zona el tren encara corria menys.

Això mateix recorda el senyor Joan Jordi de Torrent, dient: Més d’una vegada, aprofitant la pujada, havia agafat el tren en marxa per la zona dels revolts de Torrent o per Sant Climent de Peralta.

El senyor Josep Ferrer de Torrent també fa l’observació dient que el tren portava una palanca que el maquinista activava per tirar sorra a sobre els rails i així evitar que les rodes patinessin a les pujades i molt especialment quan el tren anava carregat de mangra (terra grisosa) procedent de les pedreres de Regencós i que es portava a la Bisbal per fer els típics càntirs de color negre. Encara recorda la particular fressa que feia el contacte de la sorra trepitjada pel metall de les rodes.

La senyora Assumpció Teixidor, tot i que era molt joveneta,  diu que recorda la senyora Assumpta, però de qui té més present és de la seva filla Rosita, que es va casar amb un músic de la Principal de la Bisbal. Recordant aquells temps, comenta que al costat de l’estació hi havia un molí de menjar per als animals i que en una sala d’aquest mateix edifici hi feien ball i teatre. Ella hi havia ballat i fins i tot ens descriu el local dient que disposava de camarilles o allotges.

  Pel que fa a l’ estació i després de la senyora Assumpta, la senyora Teixidor ens explica que hi van haver dues expenedores de bitllets, la Quitèria i la Trini.

 Buscant els néts de la senyora Assumpta

Segons la revisió de documents eclesiàstics feta pel mossèn Joan Triadó de la parròquia de Corçà, sabem que la filla de la senyora Assumpta, la Rosa Roger, que ara tindria 90 anys, es va casar el dia 16 de febrer de l’any 1933 als 19 anys a l’església de Sant Fèlix de Girona amb Francisco Jiménez, natural de Burgo de Osma, província de Sòria, i que el dia  de novembre de l’any 1976, als 62 anys, es va casar per segona vegada amb Leandro Escutia Mora a Sant Feliu de Guíxols. Com veiem, doncs, només podríem trobar néts del seu primer matrimoni, els senyors/res Jiménez Roger, que ara tindrien uns 70 anys. Potser a partir d’aquesta publicació en sabrem quelcom més d’ella, per exemple on va morir i si  disposen d’ alguna fotografia.

 Hem volgut  imaginar-nos la tasca de cap d’estació  que feia la Assumció  tenin en compte algunes dades com  la plantilla d’horaris que l’autor C.Salmerón publica en el seu llibre El tramvia del Baix Empordà, pàg. 47, observem que entre les 4.49 i les 19.10 hores circulaven diàriament en sentit ascendent, o sigui de Palamós a Flaçà, set trens, i en sentit contrari cinc, tots amb parada a Corçà. Per això podem saber que la senyora  Assumpta havia de gestionar la sortida i entrada a tretze trens diaris durant una jornada laboral d’unes 13 hores  aproximadament, perquè no ens consta que hi haguessin d’altres persones que fessin de cap d’estació.

 Durant les investigacions em va venir una imatge mental de la senyora Assumpta, encara que no sabem si és certa o no, però  molt probablement portava faldilles fosques i llargues, la jaqueta de la companyia amb e característics botons daurats, la gorra, el xiulet a la ma disposada a xiular-lo per donar la sortida al tren i fanalet per a les hores nocturnes. Però el tret que havia de destacar més en ella era la silueta de dona embarassada, ja que com he esmentat, el seu fill Jaume va néixer el mes de febrer de l’any 1912, any que senyora Assumpta estava en plena activitat laboral. Podem observar aquest dibuix fet per Maria Martin.

No tenim constància que d’altres dones fossin cap d’estació

Com s’ha  esmentat al principi, no coneixem cap  més  dona que fes de Cap d’estació. Per una major informació, vaig parlar amb la senyora Rosa sabater, de 90 anys, que viu  actualment a Palafrugell i el  seu marit  havia  sigut el Cap de  l’estació de Torrent. Ella m’ho confirmar.

Amb tot, podem pensar que  al km 24,840 de la línia del Tren Petit o sigui a l’estació de Corçà, es donar la circumstància especial que va ser una dona la responsable del trànsit de combois, i que  va  aconseguir convertir-se en un dona pionera en demostrar que moltes de les professions poden  ser desenvolupades indistintament per un gènere o altre.

Un familiar, Carles Girona, va contactar amb nosaltres però, després d’haver transcorregut tants d’anys no disposàvem de més informació que pogués complementar la història de la Assumpta.

 Nota:

Aquest article de Rosa M. Masana  va ser publicat a la revista El Mercadal  de Corçà  núm. 16 del mes d’agost de l’any 2004

Entrevista a Catalina Ponsatí Ponsatí (1909)[1]

Hola senyora catalina, m’esperava veritat?

Sí, em sap greu que l’altre dia no m’haguessis trobat, vaig haver de sortir.

Tal com li vaig dir per telèfon, es tractaria que m’expliqués quelcom de la seva vida professional.

Bé.

Com va ésser que es sentís motivada per cursar els estudis de llevadora?  

Catalina Ponsatí

No ho sé, potser perquè la mare de l’Amadeu, el meu promès, ho era.

Ah sí?

Sí, era l’Emilia Hortal, casada amb en Joan Masgrau.

Vostè va néixer a Fonteta oi?

Sí, el dia 29 de desembre de any 1909, per dos dies ting un any més. De fet però es pot dir que de sempre he viscut a la Bisbal, en aquesta casa on som ara, aquí hi vivien els meus tiets i padrins.

On va estudiar?

Vaig fer el batxillerat a les monges franceses, que eren on ara hi ha Torre Bisbal, i després vaig anar a Barcelona a estudiar per llevadora, a l’Hospital Clínic.

Els estudis constaven de dos cursos acadèmics, jo els vaig fer durant els anys 1933 i 1934.

Ah sí, aquí penjat veig el seu diploma. Hi consta que es va examinar el dia 14 de juny del 1934 i que tenia 24 anys. Recorda alguna anècdota o algun fet interessant que hagués succeït mentre estudiava?

No, res, tot normal. Només que de vegades em protegien una mica, perquè estava embarassada de a Dolors i segons què no volien que ho veiés perquè no m’impressionés. Vaig acabar els estudis el juny i el juliol naixia la nena.

El títol

Esta bé això, podríem dir que vostè va fer la teoria i la pràctica pràctica.

Sí.

Com s’ho feia per anar a estudiar a Barcelona?  

Entrada de casa seva

Si mira, m’estava en una pensió i, de tant en tant, venia cap aquí a la Bisbal. Agafava el tren a Barcelona fins a Pedret i desprès el Tren Petit.

Quan va acabar els estudis va començar a treballar ?

Sí, de seguida, l’any 36 les coses es van posar una mica difícils però anava treballant. Vivíem en una casa situada al costat de la drogueria Farreny el meu marit, la nena i jo, però l’any 39 amb la retirada, l’Amadeu va haver de marxar a France i allà hi va perdre la vida. Aquest fet em va condicionar molt, fins i tot professionalment.

Es va tornar a casar oi?

 Sí, amb Joan Mascarreras, la nena llavors ja tenia 11 anys.

Expliqui una mica en què consistia la seva feina.

M’ocupava del seguiment de l’embaràs, les senyores venien a casa a visitar-se, auscultava el fetus i observava si estava ben encaixat, els mirava la tensió arterial, l’albúmina, si calia i els donava els consells necessaris.

Desprès assistia el part a domicili i posteriorment feia un seguiment de la mare i el nadó també a domicili durant uns quants dies. Mira, aquesta fotografia me la van fer mentre estava vestint un nen Massaguer, no sé quin dels dos, abans de portar-lo a batejar.

Vestint a un dels  nadons  Messeguer

Una de les seves tasques era també portar els nadons a batejar?

Sí, en aquell temps s’estilava fer-ho perquè la mare encara no podia sortir de casa. Aquestes fotografies són d’un bateig.

Treballava sola?

Sí, si tot anava bé sí. De fet, he de dir que no he estat gens de mala sort, això que de vegades hi havia nadons que venien de cul o de peus i alguns amb una volta de cordó i llavors s’havia d’actuar ràpid. Hi havia, però, també el senyor Fausto Sorts que feia parts.

A la pica baptismal

Era metge?

Sí, I també els metges Corretger, Campillo pare i posteriorment Campillo fill, la metgessa Casaponsa i el seu marit Pontjoan, que també era metge.

Alguna vegada havia d’anar també a la clínica Bofill de Girona, aquí si que ho vaig passar malament una vegada, vaig assistir un part complicat d’aquells on perillava la vida de la mare i el nen.

El seu àmbit geogràfic professional era molt extens?

I tant, havia hagut d’anar per aquests masos de les Gavarres a Sant Sadurní, Camós, Parlava, Casavells, Serra, per tot. I de vegades nevant, però ho feia de gust.

A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí
A la sortida de l'esglèsia de Santa Maria de La Bisbal, el nadó està en braços possiblement del seu padrí

Sí, realment aquestes professions són vocacionals. Amb quin sistema de locomoció hi anava?

A peu, amb carro i amb bicicleta. Em sembla que era l’única dona que anava amb bicicleta per la Bisbal, perquè la gent sortia a la porta per veure’m passar.

Desprès, però, el Reis van començarà a portar bicicletes als nens i això ja es va convertir en un fet normal.

Sempre ha exercit com a llevadora particular?

Quasi sempre.

He trobat un document que diu que el dia 2 de juliol del 1955 va obtenir la plaça de llevadora titular interina de la Bisbal.

Sí, durant un temps vaig realitzar aquestes tasques. Desprès, abans que vingués el senyor Moisès a la Bisbal, em van oferir la plaça de practicant titular , però no la vaig voler agafar perquè havia de renunciar a les meves activitats de llevadora.

Deu haver fet molts parts a la seva vida ?

I tants, mira el darrer el tinc apuntat a la llibreta dels parts, va ser un nen, fill de la senyora M. Carmen Àngel que va néixer el dia 8 de febrer de l’any 1985.

A veure, vostè tenia 76 anys?

Segurament, però mira aquesta senyora en lloc d’anar a la clínica va sol·licitar els meus serveis.

Biblioteca de la Catalina
Biblioteca de la Catalina

Com ha canviat tot, veritat? La inseminació artificial, els nens proveta …

Sí però, hi ha una dona en edat no fèrtil, que porta al ventre el fill d’una altra.

A sí?

Sí, ho vaig llegir no fa massa temps, a una mare menopàusica li van implantar l’embrió de la seva filla.

Carai, aquesta no la sabia i encara és més complicada. Si tornés a néixer, faria de llevadora?

Amb les condicions d’ara sí, amb les d’abans no, perquè havies d’estar disponible a totes hores i de vegades quedar-te fins i tot a dormir a un mas llunyà un o dos dies.

Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.
Catalina Ponsatí als 78 anys, imatge Rosa M.

Sí, realment eren en tots els sentits unes condicions bastant dures. Però també hi havia molta il·lusió, veritat?

Sí, i tenia també les seves recompenses.

Sra. Catalina penso que podríem anar conversant llargament, però la publicació seria massa llarga.

Potser sí.

Ens haurem d’acomiadar. Però abans vull donar-li les gràcies per les seves explicacions i la seva amabilitat.

Jo igualment te les dono.

Notes


[1]  Aquest article va ser publicat a la revista d’informació bisbalenca El Drac, numero 36, any 1998

Dues memorables infermeres del segle XX

Aquest estiu no ha estat benefactor per a dues reconegudes infermeres catalanes que, entregades durant bastants anys a la gestió dels serveis d’infermeria, Mariona Creus Virgili i Dolors Casacuberta Geli, nascudes a Sabadell i a Olot, respectivament.

Van ser professionals que estimaven la professió i van treballar per fer que les cures d’infermeria fossin de la màxima qualitat possible tant pels procediments que s’aplicaven als malalts com per l’actitud que havien d’adoptar les infermeres en el sentit d’emprar l’empatia amb el malalt i tenir sempre present la importància del contacte humà per a la resolució del seu problema funcional.

Mariona Creus Virgili va morir als 81 anys a Sabadell el 25 de de juliol del 2022 i d’acord amb la informació obtinguda dels mitjans de comunicació la seva mort va ser causada per una malaltia pulmonar no vinculada a la covid.

Feia només dos mesos que el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona li havia fet una entrevista, disponible al web de l’ens, on veiem que aparentment la Mariona estava en bones condicions físiques i amb la vitalitat que sempre l’havia caracteritzat. També va esmentar que les infermeres feien un bon treball però alhora es mostrava crítica amb l’administració.

De bon principi la Mariona va exercir en l’àmbit de la docència, en concret a l’escola d’infermeria Epione de Sabadell, lloc on la vaig conèixer per primera vegada. Més endavant va desenvolupar activitats en l’àmbit de la gestió d’infermeria ocupant algun càrrec al Departament de Sanitat, cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria i també presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB).

Va impartir classes sobre gestió dels serveis d’infermeria a la escola d’ATS de l’hospital del Tòrax de Terrassa. La seva trajectòria professional la podem consultar en alguns mitjans de què n’adjuntem els enllaços en nota al final del text.[1]

Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.
Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.

Dolors Casacuberta Geli va morir als 71 anys el dia 8 d’agost del 2022, podem dir que bastant precoçment. Personalment no he tingut ocasió de parlar amb ningú que ens hagi pogut aclarir les causes del seu decés. El Diari de Girona en va publicar la notícia.[2]

La Dolors amb les alumnes durant una celebració  quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.
La Dolors amb les alumnes durant una celebració quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.

La Dolors durant el seu exercici professional com a infermera també havia estat vinculada a la docència instruint les estudiants d’infermeria que feien practiques a l’hospital de la Mútua de Terrassa, on vam exercir juntes formant part del departament de formació del centre.[3]

La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.

 

 

 Va exercir també com a directora d’infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i alhora va impartir algunes classes a la escola d’infermeria sobre gestió dels serveis d’infermeria. 3.1 En aquell moment personalment exercia com a directora tècnica de la escola, motiu pel qual vam pensar també en la Dolors per a la formació dels alumnes.[4]

Posteriorment va desenvolupar les funcions d’adjunta d’infermeria a la residencia Albada de Sabadell i més endavant va exercir de directora dels serveis d’infermeria a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, on va treballar fins a la seva jubilació.

De moment no disposem res més del seu currículum professional però és possible que més endavant puguem ampliar la seva trajectòria professional.

Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.
Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.

Amb la Dolors havíem dut a terme algunes activitats conjuntes perquè ens unia l’esperit de voler fer que el pacient rebés una càlida atenció humana i un alt nivell en l’aplicació de tots els procediments propis de la infermeria i delegats pel metge, a fi que fossin aplicats amb eficàcia, seguretat, confort i benestar per a la persona que els rebia, que es trobava en un estat de dependència d’altres persones.

He localitzat una carta enviada per la Dolors i he considerat adjuntar-ne un fragment, potser perquè és quelcom que ens la fa tenir més en la memòria.

Notes


[1] Entrevista  a Mariona Creus feta pel  Col·legi oficial d’Infermeres de Barcelona:

Diario Enfermero: Notifica la defunció  de la Mariona/   Redacción Medica: Noticia

[2] Diari de Girona 31-10-2007: Defunció de Dolors Casacuberta

[3] La directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa, Pilar Argilés, va crear una secció dins l’àmbit de la infermeria dedicat a la docència que acomplia les funcions d’ensenyar tots els procediments i tracte amb el pacient a les alumnes  de primer, segon i tercer curs estudiants de l’escola d’infermeria de Sant Llàtzer de Terrassa que feien pràctiques a l’hospital de Mútua, també la formació continuada per a les infermeres contractades i els cursos d’auxiliar de clínica per a les candidates que demanaven treballar a l’hospital.  Vam coincidir treballant plegades amb les funcions docents Purificació Aparicio, Isabel Fernández, Dolors Casacuberta i jo mateixa. Van ser moments de manifest entusiasme per elevar la infermera a un bon nivell de professionalitat.

3.1 Revisant el llibre La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980 en las páginas 34 y 35 consta que Dolors Casacuberta va  impartir clases de formación continuada desenvolupant el tema ‘Organización de Servicios de Enfermeria II’ i ‘ Administración de las unidades de enfermeria’ iniciativa duta aterme conjuntament amb les direccions assistencials dels serveis d’ enfermeria i la escuela de enfermeras.

[4] http://www.rosammasana.com/wp-content/uploads/2021/04/TORAXHOSPITAL_COR-2-2.pdf. Assignatura Administració dels Serveis d’Infermeria: Dolors Casacuberta  consta a la pàgina número 19 del llibre  i  a la pàgina número 14  també hi trobem esmentada Mariona  Creus. De l’escola d’infermeria del Tòrax n’han sortit algunes professionals que també s’han dedicat a l’administració de serveis. Les professores van saber transmetre els seus coneixements i l’esperit de l’atenció assistencial.

Presentació del llibre Infermeres i llevadores gironines, volum II

artell informatiu
artell informatiu

El passat dia 26 de maig a la cafeteria de Can Ponac de Celrà va ser presentat el segon volum  del llibre Infermeres i llevadores  gironines.

El tema va ser d’interès pels assistents i després de l’exposició es va obrir un petit diàleg relacionat amb l’assistència i familiaritat de les llevadores  d’abans, quan aquestes  atenien  a les parteres i els  nadons  en el seu  propi domicili.

Alguns dels assistents recordaven el nom de la llevadora que els havia ajudar a néixer perquè en ocasions  les mares parlaven  d’aquest fet als seus fills.

Signant alguns llibres
Signant alguns llibres
Presentació del llibre
Presentació del llibre

Platges de Palafrugell distribuïdes per sexe a finals del segle XIX.

 El batlle de Palafrugell Francisco Esteva Bosch el dia 15 de juliol de l’any 1899 regint-se per les Ordenances municipals, articles 59 i 60 publicava un edicte on deia el següent : [1]

-         Totes les persones que es banyin a la vista del públic hauran de portar calçotets els homes y vestits o vestits de bany les dones.

-         Resta prohibit que a les platges del terme de Palafrugell es banyin juntes persones de diferent sexe, encara que siguin marit i muller i s’hauran d’atendre a les següents regles:

A la platja de Calella està permès que es banyin únicament els homes en el tram que va des de el port fins el punt dit Cap-Roig, les dones ho faran des de la platja del Canadell fins la punta de la torre.

A la playa de Llafranc els homes es banyaran al costat de Sant Sebastià i les dones a la part oposada.

A la platja de Tamariu els homes es banyaran a la part ‘dels comuns’ i fins el punt dit ‘aigua dolça’ i les dones a la part de Sant Sebastià de la mateixa platja.

Qui contravinguin aquests articles incorreran a una multa de cinc pessetes i en cas de reincidència s’aplicaran les disposicions del Codi penal.

A fi que ningú pugui al·legar ignorància es fa pública la present notificació.

 Pensem que hi cap la possibilitat que els joves apliquessin un mètode que potser no preveien les ordenances municipals, ho creiem perquè a l’Arxiu Municipal de Palafrugell hi ha guardada una fotografia on es veu a un banyista dins de l’aigua  molt a prop de la platja que dona l’ impresió que està conversan amb una noia, qui sap si aquell xicot i potser també d’altres anaven nadant d’una platja a l’altre per veure com anaven vestides les banyistes.

Notes


[1] Correspondència municipal. Ordenances. Arxiu Municipal de Palafrugell  15-7- 1899.