Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Col·lecció de llibres Dones amb nom propi

l mes de febrer d’aquest any 2020 a la pàgina Web l‘Arxiu Municipal de Palafrugell  van ser-hi  incorporats en format PDF  els cinc  llibres que la Associació de Suport a la Dona de Palafrugell  havia editat  en un període de temps  des de l’any 2005  fins l’any 2016. L’entitat va ser fundada l’any 1997 amb seu al carrer Botines  número 26, durant la seva permanència havia desenvolupar diverses tasques de caràcter social.  Degut que preservava el Butlletí número 7 que editava la Associació anualment, he considerat fer-ne una fotocòpia  i afegir-la al final d’aquesta nota perquè  ens informa de les activitats que va desenvolupar l’any 2004. La  darrera presidenta va ser Mercè Amorós.

Presentem  en  format taula les cinc edicions que la Associació  al llarg d’aquests anys va publicar i els llibres com esmentaven  poden ser consultat a   Col·lecció Dones amb nom propi

 

Autora Títol Any
Mª Assumpció Soler i Font L’Escollit 2005
Rosa Mª Masana  i Ribas Llevadores de Palafrugell,165 anys d’història 2006
Carme Ramilo i Martínez Mª Assumpció  Soler i Font (1913-2004).Mestre i escriptora 2007
Concepció Saurí  i Ros Àngela Clos Batlle. La primera regidora 2012
Sandra Bisbe i  Lluís Quan a totes les cases es treballavael suro. Palafrugell, Mont-ras i Begur (1990-1940) 2016
Llibre llevadores de Palafrugell
Llibre llevadores de Palafrugell
Butlletí A. Sopor Dona núm. 7
Butlletí A. Sopor Dona núm. 7

Una dependenta selectiva en la venda de sabates

Durant una temporada vaig despatxar els dissabtes a la tarda a una sabateria de la Rambla d’Egara de Terrassa. El propietari de la botiga estava a la caixa per cobrar als clientes. Un dia en va dir: Si et plau, em pots portar la cartera que tinc a la americana que esta penjada al magatzem.  Hi vaig anar i al posar la ma dins la primera butxaca palpo una cosa estranya, miro i era una pistola, la cartera la tenia a butxaca interna de la americana .

Li lliuro i va treure diners, suposo per donar canvi al comprador. El tema de la pistola amb va deixar intranquil·la tota la tarda, jo mateixa em vaig fer la pel·lícula de que el propietari de la sabateria o bé era un radical extremista o volia assassinar a algú.

 Estàvem a punt de plegar i amb veu baixa li vaig dir a la companya més veterana de la botiga. El senyor X , no recordo el nom, m’ha dit que anés a buscar-li la cartera i he trobat que a dins d’una butxaca hi tenia una pistola. Va respondre amb tota la naturalitat. Sí, perquè és detectiu privat. Menys mal li vaig respondre. Perquè va preguntar. Pensava que potser duia males intencions. Va riure.

Doncs bé, el que volia explicar és que tot hi la premissa de saber que treballant a casa d’ un detectiu amb revòlver, vaig gosar a no voler vendre unes sabates a un client sabedora que les tenia amb existència.

Abstracció del model d'aquelles sabates
Abstracció del model d'aquelles sabates

La no venda va anar d’aquesta manera, entrà un senyor a la botiga i em diu : Buenos dies señorita, queria unos zapatos como estos del escaparate. Les sabates que em va mostrar eren , segons el meu gust, horribles perquè eren cordades a un costat i teníem molta punxa. Per sort les sabates de l’aparador l’hi eren petites i em va demanar si tenia el seu número. Li vaig dir que ho anava a mirar al magatzem i sí, tenia el seu número i color. Però degut que a mi no m’agradaven vaig ensenyar-li d’altres models de més boniques. Cap d’ells va ser del seu gust, volia aquelles i prou.

La mateixa postura de no voler canviar d’ opinió envers les sabates que volia també l’adoptava jo i cadascú defensava el seu model d’ estètica cultural. Va marxar sense comprar les sabates i el més curiós es que aquell debat d’ estira i arronsa succeïa al costat mateix d’un detectiu privat que d’estar una mica al cas, hagués descobert que la seva empleada no volia despatxar unes sabates que estaven amb existència.

Aquesta anècdota no te res d’especial, però pot fer-nos veure que de joves adoptem actituds d’ auto afirmació, de tossuderia gairebé inamovibles, al reves del que succeeix quan fem anys, que veiem la majoria de coses d’una manera més relativa.

El cuc solitari

Era aproximadament la dècada dels anys 1960 que estava fent una guàrdia un dia festiu a la unitat d’infermeria de la tercera planta de l’antic edifici de Mútua de Terrassa, servei on hi havia ingressats malalts de medicina general i de cirurgia.

A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)
A l'esquerra antic edifici de Mútua (imatge de la Web de Mútua)

Una de les pacients ingressada era una senyora diagnosticada de parasitosi intestinal amb la certesa que tenia la Taenia solium, coneguda popularment com a cuc solitari allotjada a l’aparell digestiu i se li estava administrant un tractament específic, motiu pel qual li havien indicat que fes les deposicions a la cunya per poder localitzar la tènia quan aquesta fos expulsada.

Vaig tenir la sort que durant aquella guàrdia la senyora em va dir: “Em sembla que a la femta hi he vist algunes vetes del cuc.” Em vaig posar els guants i vaig investigar les deposicions i sí, efectivament hi havia els segments de la Taenia solium, però amb la sorpresa i, és per això que dic que havia tingut sort, però encara més la senyora evidentment, que vaig veure el cap complet del paràsit amb les seves quatre dobles corones en forma de ventoses que li permeten adherir-se a l’intestí, senyal evident de l’èxit del tractament. Una vegada vaig tenir el cuc net i dins d’un flascó, va ser l’admiració de totes les persones que fèiem guàrdia aquell dia, de la senyora que plorava d’alegria i dels seus familiars perquè aquesta vegada la tènia havia sortit sencera, amb el cap inclòs, que era el més important, ja que d’altra manera es torna a reproduir.

He considerat explicar aquesta experiència professional perquè actualment a les nostres contrades sortosament no és freqüent aquest tipus de parasitosis intestinals, però abans sí que ho era, perquè fins i tot en un dels llibres dels estudis d’infermeria de M. Usandizaga titulat Manual de la infermera y del practicante 1958 l’autor va donar força importància al tema de la parasitosi humana, al qual va dedicar una pàgina sencera per mostrar l’anatomia de la Taenia Solium, que adjunto.

Hi havia la dita de que quan algú estava molt prim, li diguessin: Sembla que tinguis el cuc solitari !

Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga
Imatge de la Taenia solium del llibre de M. Usandizaga

Taller de Tècniques de Relaxació a Pals (2001-2002)

Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.

No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.

Autoritzacio per usar un local
Autoritzacio per usar un local

Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.

Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.

La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.

Imprès pel seguiment personal dels exercicis
Imprès pel seguiment personal dels exercicis

Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.

No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.

Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.

Marcial y Florinda

El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)
El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)

El verano del 2009 mi amiga Roser me invito a passar unos dias en el apartamento que tenia alquilado en el magnifico  pueblo de Cadaqués -Girona-. Una tarde mientras dabamos un paseo por el pueblo  vimos que adjunto a una casa pintada de blanco havia un cactus de gran altura, era tan esbelto  que sobrepasaba los dos pisos de la vivienda.

Nuestro asombro fue grande, porque nunca habiamos visto un ejemplar botánico  como aquel  y nos dispusimos a hacerle algunas fotografias. Al poco tiempo de estar allí, salió de su casa la propietaria del cactus y no pudimos evitar hacerle algunas preguntas relacionadas con el cactus, ella muy amablemente nos respondia a nuestras dudas,  hasta que dijo:  Entrar en  casa  que estaremos mas comodas.

La conversación  nos llevo a  que  le comentara que habia  inscrito en el Libro de Records Mundiales Guinness una chimenea industrial situada en Terrassa, en concreto la de la Bòbila Almiral’ edificada en el año 1958   por el maestro de obras  Mariano Masana Ribas, mi hernano,  y sus trabajadores.  Dada mi pequeña experiencia  en esta cuestión de records, le propuse a la señora Dolores Antón estudiar que posibilidad de que   el cactus llamado Marcial pudiese constar  en el citado Libro de los Records, acción que consideró acertada.

La señora Dolores  durante el año vivía en Suiza y solia pasar los veranos en Cadaqués, era periodista  pero ya estaba libre de su trabajo. Nos dimos las respectivas direcciones  para mantenernos en contacto por el tema del ‘Guinnes World Records’ en especial para saber si el Marcial de Cadaqués podia llegar a ser candidato a un record mundial.

Durante el tiempo que estubimos haciendo alguna gestión, Dolores Antón Delclós, conocida también por Dolors o Lolita, redactó un texto en prosa pero a la vez poético que le puso  el nombre de  Una historia de amor. Los protagonistas de  este guión tan peculiar y amoroso fueron  Marcial i Florinda, una buganvilia vecina de Marcial que él solo podía ver si crecía y podia asomar su cabeza por encina del tejado.

 Mediante el envio de una carta escrita por Dolors que me hizo llegar en noviembre del año 2009, pude leer el texto de Marcial i Florinda,  donde descubrí que Dolors disponia de un alto grado de sensibilidad y dotes narrativas, me encantó la historia de amor que habia contado haciendo uso  su imaginación. También adjuntava datos técnicos del cactus y dos fotografias hechas por ella misma. Francesc Massana procedió a unir las dos fotografias  para formar una imagen de manera que nos  permitiera  observar a Marcial con toda su integridad,

Durante un tiempo estubimos realizando gestiones para la inscripción en el Libro de los Records, hasta que al final supimos  que existían cactus de la  misma familia botánica que superaban en altura a la  de Marcial de Cadaqués.  Aunque él disponia de una particularidad, estar enamorado de Florinda la buganvilia de intenso color rosa-fucsia y vecina suya.  Pensándolo bien y en el supuesto de que este hecho del enamoramiento no fuese cierto, debido a que  por el momento,  desconocemos si las plantas se enamoran, sí que podemos tener la convicción  que Florinda y Marcial  despertaron la inspiración de Dolors, una persona que supo ver la escondida, sutil  y delicada belleza que se albergar en  todas las cosas,  siempre claro está,  que estas cosas  sean observadas  con mirada abierta y  contemplativa.

       EL CACTUS MARCIAL DE CADAQUES -Dolors Antón-
ESPECIE Y EDAD
Según el jardinero  le pareció que se  trataba de una Euforbia  EC, (especie común) de sexo masculino.
Fue adquirido en ‘Mercajardí’, un comercio situado en la carretera de ‘Castelló d’Empúries’ a Roses y fue plantado entre los años 1996 y 1998 En su parte baja presenta cuatro aristas y más arriba cinco.
MEDIDAS
En octubre del año 2009 medía 9 metros sobrepasando el tejado de la vivienda.
FLORACION
En agosto del año 2009 durante la primera semana de setiembre hizo entre 10 a 12 flores muy bonitas y efímeras de una sola noche. Si hace mucho viento los capullos caen antes.
UBICACION
Se encuentra en pleno centro de la ‘Vila vella’ en la calle Curós esquina con la calle de Santa María a pocos metros de la iglesia.
Está situado en una jardinera de 80X30X30 cm.  y protegido de los vientos del Sur con la pared de la vivienda, pero los vientos  del Oeste y de la tramontana le dan fuerte. Dispone de poca tierra y de poco riego
VALOR SOCIAL
Dolors, comenta que el cactus es más popular que un conocido actor que evitamos decir su nombre y también  considera que Marcial debe de formar parte de muchos álbumes de fotografías de todo el mundo.
OTROS EXEMPLARES
Existen ejemplares muy  desarrollados en  L’Escala, Palamós  y en el Jardín Botánico de Blanes.

A continuación adjunto el relato que Dolores Antón hizo sobre Marcial i Florinda titulado Una historia de amor

Marcial i Florinda, texto Dolors Antón
Marcial i Florinda, texto Dolors Antón