Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una pinzellada sobre la premsa de Palafrugell, 1882-1918

Durant la consulta d’uns lligalls de correspondència municipal a l’Arxiu Municipal de Palafrugell vam localitzar un comunicat dirigit al batlle amb data 12 de març del 1900 remès per Rosalio Garriga Daussà, resident al carrer Tarongeta número 29, en què li comunicava que tenia previst crear un periòdic que sortiria publicat cada dijous amb el nom de Les Tisores. El treball d’impressió l’havia encarregat a la impremta Successors de Pujol de Palafrugell, la primitiva imprenta era a la Bisbal.

També va ser localitzat un altre comunicat dirigit al batlle un mes després de l’anterior, de data 14 d’abril del 1890, que havia estat enviat per Andrés Serra Maspera, domiciliat al carrer Sant Martí número 4 de Palafrugell. La carta era per informar que tenia previst editar un periòdic amb el nom de Nuevo Distrito, defensor de la industria corcho-taponera.

Aquests dos documents van suggerir-nos la possibilitat de donar a conèixer aquesta informació i ampliar-la amb altres aspectes que volíem indagar, però en aquell moment desconeixia l’estudi que havien fet els autors Salvatella, Turró i Esteba sobre la premsa local de Palafrugell, un exhaustiu treball del qual es va editar un llibre. Entre la informació que aportaven comentaven també que amb freqüència es desconeixien els titulars o directors de les edicions periodístiques i una de les causes era que sovint signaven usant pseudònims.

Tot i l’existència de l’esmentat treball, creiem que pot ser d’interès esmentar els dos impulsors de les primeres edicions de premsa del segle XX. Així, hem elaborat una taula amb la relació de diaris editats des de l’any 1882 fins l’any 1918 en ordre cronològic a fi de facilitar la cerca d’informació per anys.

Hem escollit fins l’any 1918, any d’edició d’Acción Social Obrera, del qual es guarda només un número perquè coincideix gairebé amb l’entrada al segle XX, període marcat per la Primera Guerra Mundial, els avenços industrials i l’epidèmia de grip.

Premsa Palafrugell
Premsa Palafrugell
Capçalera La Sardana
Capçalera La Sardana
Capçalera Les Estisores
Capçalera Les Estisores

 

 

Capçalera Acción Social'
Capçalera Acción Social'

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes

 

(1)     (2) Joan Miquel Avellí amb l’edició de La Bugadera i Joan Vergés Barris i Enric Bosch Viola amb La Pebrera, esmentats al llibre de Josep Salvatella, Jordi Turró i Miquel Esteba 120 anys de premsa local: d’El Palafrugellense a la Revista de Palafrugell, 1882-2002.

Pere Pi i Montserrat Viladomat, ramaders a can Siniqueda de Sant Sadurní de l’Heura

questa entrevista va ser feta el mes de gener de l’any 2011 per publicar-la a la revista El Griu de la Bisbal d’Empordà, però només en va sortir el primer número i per aquest motiu el text no va sortir a la llum. Ara, i després de parlar amb el Pere i la Montserrat, que, a més, m’han lliurat unes fotografies, hem considerat publicar el relat de les seves vivències en aquest blog.

—Hola, Pere i Montserrat. M’ha costat trobar la casa.

—El referent per arribar aquí a can Pi és agafar la carretera de la Bisbal a Cassà de la Selva i just  a mà esquerra del quilòmetre 20 trobem la casa. Can Siniqueda és més lluny, al veïnat de les Serres, que era on teníem els porcs.

D’on ve el nom de can Siniqueda?

[Pere Pi Barris] —Els meus avis ja vivien en aquesta casa, que anys enrere era més petita. Hi va néixer el meu pare i nosaltres, els quatre germans. Treballaven al bosc fent llenya, feixines, carbó i també pelaven suros, però el meu besavi va marxar a la guerra de Cuba i s’hi va estar set anys. Durant tot aquest temps no els va escriure mai, i això que en sabia. Quan va tornar va arribar picat, perquè havia agafat les febres. A casa tenien un parell de vaques i van decidir usar un espai com a petit hostal només per prendre un got de vi, menjar alguna cosa i jugar a les cartes. Els llenyataires que treballaven per la zona dels Metges quan passaven per davant de casa es paraven a fer el toc i els dilluns unes colles de tapers de Cassà es reunien per fer una xefla en una pineda del costat i, de vegades, quan els faltava alguna cosa venien a buscar-la a casa, però més d’una vegada els havíem hagut de dir que d’allò que demanaven no en quedava, i ja està, el malnom format: “si n’hi queda”.

El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)
El mas de can Siniqueda (cedida P.Pi)

--De quins anys parlem

—A veure, quan va ser la guerra de Cuba?

La de la independència cubana va ser entre el 1868 i el 1878.

—Ja pot ser, perquè el meu pare va néixer el dia 14 de maig de l’any 1906 i la meva mare, el 17 de gener del 1905, i jo el 2 de gener de l’any 1934.

Pere, també vas treballar al bosc?

—Sí, de ben jove carregava el carro de saques de pelegrí per portar-les a vendre, marxava de casa a les tres o a les quatre de la matinada cap a Cassà de la Selva, hi tenia unes quatre o cinc hores de camí. Per baixar em posava dins les bosses del carro a dormir i en Canari, com anomenàvem el cavall, sense guiar-lo arribava ell sol a casa. Tot el camí patim-patam passant per sobre de rocs i sots i jo sense despertar-me. No veus que anaven tan cansats… En Canari ja sabia que quan arribava al pla de Banyeres, al pont del Rosset, deixava la carretera i agafava la drecera que passava pel molí d’en Ribas i el molí d’en Frigola vorejant el Daró i es parava al davant de casa i era llavors quan jo també em despertava. Aquest cavall i una euga que també tenien, la Linda, eren molt bons per llaurar, anaven junts en el mateix jou o brabant i mai trepitjaven cap mata. Abans els camps eren molt macos, perquè entremig hi havia figueres i altres arbres fruiters, però amb l’arribada dels tractors es van haver de tallar perquè ens impedien fer les maniobres.

La mecanització agrària va millorar la càrrega de treball però també ha tingut un preu alt. Pere, ets una persona molt corpulenta.

[Montserrat, la seva muller]: —Sí que ho és, gasta el número 45 de sabates.

[Pere]: —Això també te inconvenients, perquè l’any 1955, quan vaig fer la mili ala Molina, l’exèrcit no tenia botes del meu número i per tant vaig haver d’anar sempre amb espardenyes amb mullena de peus sempre i per això agafava un refredat rere l’altre i encara els porto.

—Vaja, que et va quedar crònic. Montserrat, també ets de Sant Sadurní?

—No, jo vaig néixer a Girona el 29 d’agost de l’any 1935. No vinc de pagès, el meu pare era mecànic i jo treballava d’administrativa.

—I malgrat la distància us vàreu conèixer?

—De fet en Pere i jo ens coneixíem de petits, perquè els nostres pares eren cosins germans i la família tenia el costum de reunir-se per les festes majors i les fires de Girona, fins que l’any 1975 ens vàrem casar, però no hem tingut fills.

El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980
El Pere i la Montserrat al Tibidabo, Barcelona 1980

Tota una vida compartida. En casar-vos vàreu venir a viure a aquesta casa de Sant Miquel?

—Sí, teníem el terreny i l’any 1975 ens hi vàrem fer aquest habitatge.

—De la vostra activitat ramadera què ens en podeu dir?

—A can Siniqueda des de l’any 1972 hi teníem una petita granja de porcs, truges i algunes vaques i també conreàvem blat, ordi i farratge per alimentar els animals. Els excrements els utilitzàvem per adobar els camps i a poc a poc vàrem anar ampliant la granja fins a arribar a tenir 450 caps de porcs d’engreix.

D’engreix, dieu?

—Sí, ens els duien d’Holanda. Eren porcs petits que feien entre 18 i 20 quilos i nosaltres els engreixàvem. De tot això se n’ocupava una empresa que ara ja no existeix anomenada Progansa [Proteinas del Ganado SA], que a la vegada també ens subministrava el pinso. Alimentàvem els porcs fins que arribaven a pesar entre 70 i 80 quilos i després ens els venien a buscar.

[Montserrat]: —Sí, no t’ho perdis. De tant en tant l’empresa feia venir un camió d’Itàlia a buscar porcs i triaven els més macos. Ens deien: “Volem aquest, aquest altre…” Escollien els que tenien més amplada d’espatlla, aquells dels quals podien treure uns bons lloms i uns bons pernils.

La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda
La granja situada a uns cinquanta metres del mas de can Siniqueda

Eren espavilats, i les deposicions a casa. Montserrat, també treballaves a la granja?

—I tant, jo m’ocupava de fer la cria dels garrins. Aquí on som ara, a Sant Miquel, hi teníem unes 25 truges i dos verros. Ara quan sortim t’ensenyaré les corts.

Només disposàveu de dos verros o mascles?

—Sí, amb dos fèiem el fet i jo els havia posat nom. Un era en Pepe i l’altre en J.R., perquè era quan per televisió feien la sèrie Dallas i va rebre el nom del protagonista. Algunes truges també tenien noms com la Margarita i la vedella Lucy.

[Pere]: —Havies d’estar força al cas quan anaven altes perquè de vegades havíem d’ajudar el verro a encertar-la, perquè la truja només estava tres o quatre dies en zel i si no ens espavilàvem no hauria quedat prenyada.

Coneixíeu el zel perquè tenien l’instint d’acoblament?

—Sí, quan estaven en zel intentaven pujar les unes a sobre de les altres, estaven més nervioses i també mostraven altres senyals que nosaltres coneixíem.

I el part com anava?

—També havies d’estar molt alerta perquè la truja paria deu o dotze garrins i quan es girava de vegades n’aixafava algun. El que fèiem era posar-los una estufa i d’aquesta manera no hi havia tant de perill que la mare els aixafés perquè ells mateixos s’apartaven del seu cos per buscar l’escalfor del radiador. Mamaven de la mare però també els donàvem pinso de llet.

Durant quant de temps es feia la criança?

—La fèiem fins que tenien dos mesos, després ens els venien a buscar. Aquesta feina de la criança era independentment de l’engreix. Eren dues activitats separades.

Tenien malalties?  

—En ocasions es refredaven i tenien tos, grip, mal de peus, o la malaltia anomenada d’Aujeszky.[1] Quan veiem alguns porcs que no menjaven i estaven molt aixafats, avisàvem l’empresa i ells es cuidaven de fer venir el veterinari que ens donava el tractament que necessitaven. Si agafaven l’africana,[2] llavors quedaves net.

A què us referiu?

—Que no quedava cap porc, es morien tots! Els animals llavors se’ls emportaven a una incineradora que hi havia al municipi de Sant Joan les Fonts.[3]

Sí que era greu. Per que vàreu plegar d’aquesta feina?

—Va arribar un punt que si volíem ampliar les instal·lacions i adaptar-les a les noves normatives de la ComunitatEconòmicaEuropea[4] necessitàvem més aigua i aquí dalt no n’hi ha suficient. Aquesta és una terra de cigales.

O sigui, de secà.

—Exacte. Llavors va coincidir que jo havia fet 65 anys i em vaig jubilar, peròla Montserratencara va continuar amb la cria de la garrinada fins a l’any 2000.

És veritat que els porcs són molt nets?

Bé, sí i no. Ells sempre fan les deposicions al mateix lloc, però quan tenen calor es rebolquen per sobre dels seus propis excrements i et pots imaginar com queden.

Com porcs.

—Els excrements com et deia després eren espargits pels camps emprant un sistema rotatori o de guaret. També teníem un pou de formigó que l’omplíem i quan era ple ens el venien a buidar.

Temps enrere es va parlar molt de la contaminació dels aqüífers per purins.

—Sí, potser s’adobaven massa els camps, especialment si plovia que després s’hi tornaven a escampar fems o productes químics i tot això es filtrava al terreny. I no diguem el que passa amb els camps de blat de moro, que necessiten molt d’adob i molta aigua.

Publicitat del nitrat de Xile
Publicitat del nitrat de Xile

Les darreres analítiques diuen que el nivell de nitrats a les aigües públiques ha disminuït molt[5] degut també a no fer ús del nitrat de Xile.

 

—L’aigua no sabem com està, però és veritat que ara es vigila molt amb el tipus de fertilitzants que s’utilitzen en agricultura.

Mirant enrere, va ser rendible aquesta feina?

—De feina en teníem molta, però ens guanyàvem la vida, encara que havies d’anar invertint i les despeses era un continu, que si desaigües, abeuradors, portes, finestres, canalitzacions, de tot. Perquè els vapors que es desprenien de les corts malmenaven les instal·lacions, les corroïen i s’havien de renovar sovint.

Bé, Pere i Montserrat, moltes gràcies per aquesta informació que complementa aspectes de la vida agrària i ramadera del Baix Empordà.

 —A tu. Ja ho saps, el que necessitis.

Quelcom de més

En motiu d’un estudi que varem referent a l’Hospital de Palafrugell, en un llibre de comptes del 1863 al 1900 hi varem veure que hi constava que  l’Hospital comprava  també llenya a Can Siniqueda

Notes


[1] La malaltia de Aujeszky està provocada per un herpesvirus i produeix símptomes nerviosos per afectació del sistema nerviós central, pneumònia, i sovint la mort.

[2] La pesta africana és una malaltia vírica que es manifesta en els animals amb febre, postració i tremolor acusada. Va ser descoberta per primera vegada a Kenya i l’any 1957 es va expandir al continent europeu.

[3] L’empresa era Grefacasa (Greixos i Farines de Carn SA), que a més d’incinerar el bestiar també elaborava  farines per a consum ramader. Empreses d’aquests tipus han estat motiu de debat per la seva incidència ambiental.

4] La CEE ha dictat diverses normatives referents a la qualitat, higiene, protecció i benestar dels animals que cada país ha hagut d’adaptar, una de les darreres a Espanya consta al RD 1135/2002 (BOE número 278 del 20-11-2002).

 5] Ramon Piera, farmacèutic de la Bisbal, va ser l’encarregat de dur a terme les anàlisis d’aigua del municipi fins a l’any 1999. Procedia a detectar elements químics i bacteriològics de l’aigua de boca i ens va comentar que el nivell de nitrats estava bastant per sota dels 50 mg/litre que aconsellava la CEE. Va passar a tenir-ne control l’Agència Catalana de Salut Pública de la Generalitat.