Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Des de feia temps tenia guardades unes fotografies d’ elements decoratius d’esgrafiats i baixos relleus que formen part d’algunes de les façanes de la Bisbal. Degut que vaig modificar les imatges no pensava utilitzar-les, però ara ha estat reconsiderat i les presentem al final del text.
Un dels esfrafiats de La Bisbal
Per fer els esgrafiats primer de tot es necessari preparar acuradament la paret amb un remolinat especial format per dues capes de material i de diferent color a excepció que desprès el dibuix es volgués pintar. Es d’aquesta manera perquè quan es retira la primera capa de material es veu la de sota i contrasta amb el color. Sovint per fer aquest treball són utilitzades plantilles.
Els relleus són dissenys que es fan a sobre un suport bidimensional i se’n diuen negatius quan aquests s’endinsen formant una cavitat i positius quan sobresurt la meitat de la figura, se’ls anomena baixos relleus i si la imatges és tota ella visible rebem el nom d’alt relleu.
Edifici nou de la plaça de la Llibertat de la Bisbal
Aquestes sanefes a més de esser decoratives donaven un punt de distinció al immoble, darrerament a la Bisbal s’ha fet un edifici a la plaça Llibertat on seguint la tradició ha estat incorporada una pintura que segueix el model de l’esgrafiat element que ha millorat altament la seva estètica.
L’aguait és una edició digital que es publica a la Bisbal des de finals de l’any 2022, va ser creada per iniciativa de joves bisbalencs, alguns d’ells periodistes i el seu objectiu es donar a conèixer els esdeveniments que succeeixen a la Bisbal i pobles veïns, així com alguns fets històrics que sempre són interessants recordà. Compta amb la col.laboració de persones de la vila que aportant textos,imatges i vídeos documentals del territori.
M’estreno com a col.laboradora circumstancial aportant una breu ressenya relacionada amb el Mercat de la Bisbal l’any 1906 amb el títol:
Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles que en principi no hi hauria de ser, per altre banda vàrem obviar la xemeneia de la fàbrica Pagans de Celrà perquè un autor en va fer un article que ara no localitzem.
Només se’n editat cinc llibres en paper, un d’ells ha estat donat a la Biblioteca de la Bisbal.
Per la presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño amb quí ens uneix una amistat des de la seva tesi doctoral que tractava de les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per Drone Sky View (DSV) que em van oferir com a obsequi i els estic molt sumament agraida. VIDEO x-almirall-dsv-11-2018-mitjana
La doctora G.Patiño és professora de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc molt interessant que porta per nom: Chimeneas Industriales de Ladrillo.
Interior de la portada i contraportada del llibre i solapesRegistre
M’han preguntat si el llibre estava enregistrat, si que ho està, adjunto una part del document.
Comentar que Alfons Plaja va ser el darrer mestre d’obres de La Bisbal que havia intervingut en construint el forn i la xemeneia industrial de ceràmiques Puigdemont. El dia que vaig anar a visitar-lo varen quedar que hi tornaria un altre dia perquè havia de marxar, amb tot vàrem fer un breu filmació.Va morir al cap de pocs dies del nostra contacte a l’edad de 91 anys., impensable perque estava molt bé.
Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre
Quan vaig anar a portar un llibre a la Biblioteca Lluïsa Duran de La Bisbal, la bibliotecaria Anna Clermont em va fer una fotografia que va publicar al bloc de l’entitat junt amb unes paraules d’agraiment, ens ha cedit la imatge que també l’agraim.
Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal
M’han preguntat el perquè del meu interès per les xemeneies industrials, el motiu és que el meu germà Marià Masana i els seus treballador van construir a Terrassa una xemenia de 63 metres d’altura que està envoltada per 217 graons que formen una escala de cargol exterior.
Marià va morir als 33 anys a causa d’un accidente de moto, en una curva on un carro havia volcat sorra.
El Diario de Terrassa amb data 29 de gener del 1982 publicava una imatge de la xemeneia Almirall i deia que la majoria d’aquestes estructures havien estat fetes per mestres d’obres o arquitectes desconeguts, per si en tornaven a parlar vaig comunicar al Diario que l’Almirral havia estat feta per Marià Masana i els seu equip de paletes.
Aquella noticia em va obrir l’alerta i vaig decidir localitzat els constructors i preparar un exaustiu expedient per fer la proposta d’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guiness . Va ser l’any 1991 quan ens feien saber que havia estat considerada com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon.
Va coincidir que aquest mateix any vaig venir a viure aquí a La Bisbal i la vista se’m va anar cap a veure xemeneies per tot, aquestes però no eren textils sino que feien anar els forns basicament ceramistes de la vila i de pobles veïns.
L’Arxiu Municipal de Palafrugell ha tingut l’amabilitat d’escriure una nota a Facebook els estem especialment agraits , adjuntem l’enllaç
Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana
Avui dia 12 de desembre del 2022, el mitja informatiu digital L’aguait ha donat informació del llibre de Les xemeneies industrials del Baix Empordà, també ha incorporat un vídeo fet recentment per Xevi Codolà i servidora com a conductora.
Varem comunicar al senyor Jaume Perarnau Llorens, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que haviem fet una publicació digital en format llibre que hem posat a la xarxa. El llibre parla de les Xemeneies Industrials del Baix Empordà, tot que a la xarxa de se fa molt de temps també hi havien posat l’article Les xemeneies industrials de la Bisbal.
La seva resposta ha estat altament reconfortant perquè manifesta la seva consideració vers aquesta aportació. Amb el seu consentiment hem volgut adjuntar les seve paraules de la que n’estic molt agraïda.
Benvolguda
Aprofito aquests dies per respondre alguns correus que m’havien quedat aturats com ara el vostre. Us en demano disculpes.
El magnífic llibre que heu fet sobre les xemeneies industrials del Baix Empordà és realment excel·lent. Ja l’hem incorporat digitalment a la nostra biblioteca i en farem difusió al proper número de la nostra revista EIX.
Us felicito per la continuació del treball que sempre heu fet en relació a explicar i donar a conèixer la construcció d’un emblema i imatge iconogràfica ben representativa del procés d’industrialització del país com ho és el de les xemeneies industrials. Des de les Jornades sobre xemeneies industrials que vàrem fer ja fa anys a Terrassa i en les que vàrem tenir el goig i plaer de poder comptar amb la vostra participació, cada vegada aquell pioner treball que ens vàreu mostrar va creixent i ampliant el coneixement i la divulgació d’aquestes tipologies de construcció.
Us agraeixo l’atenció tinguda sempre vers el nostre museu, torno a demanar-vos disculpes per la tardança en respondre i quedo a disposició per tot all`po que considereu
Atentament,
Signa Jaume Perarnau, 28-12-2022
Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells m’havien dit que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.
La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors no tenia cap nom.
La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va cuidar d’alimentar-los durant la llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés al carrer era degut que havien adoptar a un gos i aquest va fer fora de casa al Garfi, tot que en Garfi havia estat el primer de viure en aquella casa.
La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa i sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.
Degut que els gats estaven habituats al carrer, vaig encarregar al ferrer fer una gatera a la porta del garatge, element que els permetia entrar i sortir quan ells volessin, tot que deseguida es van habituar estar-se bastant de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.
La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar a la porta dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .
La Gilda esmolant-se les ongles
Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible! no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.
Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.
En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.
M’aparegué una imatge borrosa que configurava la cara d’un esplendit lleó d’una gran cabellera i nas amplíssim. No deia res i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.
Les lletres de la samarreta
L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall de samarreta que usaba pel seu jas, abans no em fixava amb les lletres que duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.
Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol que duia una bandera amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la H volia dir Regne o sigui Corona del Regne d’Espanya.
Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.
Baixant del arbre
No vaig tardar gens amb fer-me d’altres preguntes que no cal explicar, però una cosa sí que restava clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir. Hem de valorar l’esforç que alguns han de fer per adaptar-s’he al taranna dels seus amos.
Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès en mostrar als que encara estem aquí, un seu darrer acte amoròs que tant la caracteritzava.
Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles, en aquests temps que estem, la Gilda era com una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que es guardessin un temps per mirar-la.
Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai que preguntava: Rosa, estas bé ? Li vaig respondre que sí, que estava molt bé ! La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.
La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar a casa a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a sacrificar-se en el meu lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !
Dormint amb els ulls tapats
Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó que era semblant al que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo portés el nom ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?
La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé el nom de l’autor amb tot li agraim que sense permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo ‘Misterios Ocultos’ per haver-nos compartit un tema d’alta sensibilitat com és el de la comunicació amb els animals. Hem retirat l’imatge.
En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.
Ramon Piera activant el telèfraf
El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.
Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]
Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària, va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.
Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.
El telègraf de Breguet restaurat
La gran sorpresa.
Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.
Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.
Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.
Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.
Esquema del telègraf de Breguet
La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.
En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.
Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.
La instal·lació de la estació telegràfica.
Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal(TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.
L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.
L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .
L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.
Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)
Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.
Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.
El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.
[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.
[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un codi telegràfic patentat com a codi americà de Morse.
[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.
Relaconat amb ferrocarril que feia el tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona, cap d’estació de Corçà.
