Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural, a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos temes de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.
Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol :Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta segona ocasió correspon al número 34 que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant serà consultable en línia.
Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la ment. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.
Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.
Cosidora de mitges
La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa situada al carrer Baldrich núm. 95 que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.
Model de les mitges amb costura amb el clàssic dibuix del taló. Imatge Cuban-heel.
Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.
Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.
A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.
També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.
La coneixença amb la Carme
La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, (1) on ella treballava, perquè era un bon ofici.
Quan tenia catorce anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la costura de la mitja portava feina.
Certificat de treball
Una de les quatre cosidores de l’empresa va plegar de la feina perquè es casava, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar. Tenia guardar un certificat laboral fet que podem recordar la data que vaig començar a treballar que era el dia 15 de febrer de l’any 1960.
La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.
La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.
Els diàlegs
La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.
Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.
Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.
Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.
Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella i moltes dones de Terrassa, ciutat tèxtil per excel·lència.
Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.
L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música de Franz Schubert m’ha fer aflorar un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.
(1) La empresa Mediasseda va ser creada per l’empresari Ramón Samaranc Moixí el dia 13/2/1933, desprès sembla que va passar a ser gestionada per Joan Centelles Roig i més tard per Ramon Bancells Sagalà.
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que la xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid. L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona- i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.
També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Per fi, el Guinness
Article de Joan Rovira publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:
Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xemeneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Terrassa, no esta gens malament. Significa un petit honor, tot i que de dimensió forca universal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a divertiment d’una colla d’amics, sinó de la recuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.
Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme municipal.
La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)
Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes institucions terrassenques, i que dóna fruits lentament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .
Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:
També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia Almirall promocionat per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa
La xemeneia Almirall està inclosa dins els distints elements que atorguen identitat a la ciutat de Terrassa, aquesta, l’Almirall, en la basant de l’auge que va tenir la construcció d’immobles a partir de mitjans del segle XX . La Festa Major de l’any 2021 recorda aquesta xemeneia i d’altres de la ciutat i en conjunt amb la torre de la Masia Freixa, la Torre del Palau i el monument a la Dona. Segons el cronista, el significat que l’autora Cristina Santos va donar al cartell és que es tracta de la cara d’un dimoni on les banyes son els element emblemàtics de la ciutat, amb diferent model de boca sinònim de pluralitat. Els colors vius i juvenils volen incitar a la festivitat, a la alegria i al positivisme. Font: Marc Solé. La Torre, 8-6-2021)
Cronica feta per Rosa M. Masana i Ribas publicada a Terme núm. 28 (2013)
Paquita Trullàs (imatge Rosa M. Masana)
Alejandro Domínguez (imatge Rosa M. Masana)
Descripció d’alguns aspectes de l’Hospital de Sant Llàtzer viscuts per un ayxiliar d’infermeria , un practicant ATS i una administrativa. Tres persones que ens aporten coneixements d’aquesta entitat durant un període de trenta -nou anys, fins que l’hospital va ser traslladat l’any 1989 al nou equipament construït a la zona de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa, en el terme de Terrassa
Mari Carmen va néixer a la clínica l’Aliança de Barcelona l’any 1946 i, després que la seva mare es recuperés del part, van tornar a Terrassa, ciutat on vivia la família.
La Carmeta i jo vàrem tenir una llarga i autèntica amistat fins que, sobtadament, el dia 3 d´agost de l’any 2007, ens va deixar. Ningú no s´ho esperava, perquè el dia abans havia anat a la universitat i després a dinar amb les amigues. El seu traspàs va ser per a mi una gran explosió, com una trencadissa de mil bocins d’aquell fabulós regal que m’havia fet la vida: donar-me la seva amistat.
No m’hauria imaginat mai que la seva absència pogués produir-me un dolorós i prolongat dol, que va obrir una ferida afectiva que no trobo la manera de fer cicatritzar.
*****
He considerat també adient adjuntar en aquest apartat alguns enllaços que ens permetran saber quelcom més de la Maria del Carme, com :
- Les gestions fetes perquè la seva cosina, Tere Vara Téllez pogués obtindre el permís de conduir.
- Procedir a recórrer el ‘Camino de Santiago‘ en tres etapes, des de Puente la Reina fins a Muxia.
- Participar en diverses investigacions que varem fer plegades, una d´elles referent als Mestres d’obres terrassencs.
- També varem fer plegades alguns viatges, en era una experta en organitzar-los.
Mari Carme a Peratallada (1992).
Se’n va anar, i amb ella van desaparèixer les seves coses, tot allò que configurava un entorn especial i de convivència: els llibres, els quadres de pintura, cada un d’ells amb la seva història, les peces de ceràmica fetes amb les pròpies mans, la música preferida, escoltada sovint amb flaire del cafè, la roba de vestir i de la casa, escollida amb gust, els abundants àlbums de fotografies i els estris de cuina -dels quals sortien plats únics, exquisits per a mi, ara inassolibles- i la coqueta sala de bany amb perfums seleccionats, lloc precisament d’on aquell dia sortia arreglada per anar a cuidar la seva amiga Cristina: allà mateix va acabar la seva vida.
Totes les coses esmentades, puc dir que les enyoro, però en puc prescindir. El que em costa més d’assimilar és haver perdut el diàleg amb ella, comunicació basada en la mútua coneixença de anys i anys, i el rerefons biogràfic de cadascuna de nosaltres, tot allò que ens havíem explicat i que sabíem l’ una de l’altra, coses que en ocasions una mateixa no recordava. En perdre aquesta atribució que ens havíem conferit, tens la sensació que quelcom de tu mateix també hagi mor, s’esvaeix una part de tu, quelcom d´ insubstancial que s´emporta l’altra persona.
Núm. 1 (MCC)
No sé si a tothom en situacions semblants els succeeix el mateix -em refereixo al fet de voler estar en contacte amb els objectes que pertanyien a la persona que ara no hi és-, però passa, ho sé, que sents la necessitat d’estar en contacte amb les seves coses, potser com un intent d´assolir la continuïtat de la seva vida, com una resistència davant el fet de pensar que mai més no la veuràs.
Per sort, a la Bisbal, lloc on visc, tenia algunes peces de ceràmica fetes per ella que m´havia regalat. Les seves amistats també m’han ofert fotografies de creacions amb què els havia obsequiat. Gràcies a aquesta recuperació, podem presentar una mostra de l’obra de la Carmeta, tot i que ella deia que n`havia d´aprendre més i que, quan no treballés, tornaria a anar a l´escola. Ara no podria continuara anant a les classes del qui va ser el seu professor, Ferran Bach-Esteve, perquè ell malauradament tampoc el tenim entre nosaltres, però de continuar sentint aquesta mateixa afecció alguna cosa hagués fet per continuar essent creativa.
Signatura artística
Presentar aquesta obra de la Mari Carmen corresponent als anys vuitanta és per a mi motiu de satisfacció, perquè acompleix el propòsit de rememorar la seva persona, entranyable per a molts perquè era una bona amiga que tocava de peus a terra i també amb les mans per la seva afecció a la argila, fins que el destí li va canviar la textura. Ara palpa un espai eteri, interestel·lar, desconegut per nosaltres, però confiem o ens imaginem que és un lloc sublim de color blau turquesa.
El seu professor va ser el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach Esteve del qui en sentia una gran admiració.
Després que la Montserrat Farràs, que també va conèixer la M. Carme, fes una revisió del text, va comentar:
“La lectura d´aquest text ha estat per a mi com un regal. Vaig tenir poc contacte amb la M.Carme, però de seguida em vaig adonar que era una persona especial. Em va captivar, sobretot, la seva amabilitat, la seva bonhomia, la seva generositat … Per això, quan ens va deixar, em vaig sentir trista. T´envejo, Rosa Maria: a mi també m´hauria agradat tenir-hi una amistat tan profunda”.
Gràcies Montserrat, t´agraeixo de tot cor aquestes paraules.
Teresa Soler Franquesa, era amiga de gairebé tota la vida de la Maria del Carme desprès de llegir aquesta crònica va fer el següent comentari:
“Està molt bé l’article sobre la M.Carme i va sortir guapa a la fotografia, com sempre. D´ella només recordo coses bones, era alegre, generosa, tenia capacitat de treball, era entusiasta, pensant amb els altres, no ho dic perquè ara ja no hi sigui, sino que és el record que en tinc”.
Marcela Morera , amiga i companya de viatges de M. Carme , el dia 1 de març va escriure:
Obsequi de M. Carme a Roser Segura
Querida Rosa: ¡A cuanto dolor me lleva el recuerdo de aquellos días en que marcharon nuestras amigas! Recuerdo que durante la enfermedad de Cristina muchas personas le ayudamos a sobrellevar aquellos duros meses: Gustavo , con su amor y dedicación; Ramona, cuya intervención nos permitió tenerla mas tiempo; Dolors ayudándole con el reiki; su madre, quien no pudo soportar tanto dolor; su adorable vecina que la nutría con deliciosas sopitas de tomillo; Pilar, ayudándole en la casa; sus enfermeros; sus muchos amigos. Y, además, tu querida, nuestra querida Mª Carmen, quien conociendo los riesgos que corría, no dudó en dedicarle toda su atención dejándose la vida en ello. Ella, Mª Carme Cabo, era la persona que me llamaba el día de mi cumpleaños y me recordaba también el de nuestros amigos durante años. Años, que iban transcurriendo compartiendo alguna cena de amigas y algún acontecimiento importante como el último que vivimos juntas, la boda de mi hija Anna. Recuerdo que cuando le hacía rabiar con mis ideas locas decía: !Ay… Marcelita!. Y, movía su cabeza como si se sintiera incapaz de civilizarme. Lo consiguió un poquito… Es posible que tan largo caminar juntas fue debido al cariño que nos unía. Cariño por el cual me ha dejado ahora a mí el encargo de entregarte el muérdago mágico en su nombre y, a ti el de cuidarme visitándome de tanto en tanto. No se si alguna vez te habló de nuestros viajes; lo pasamos fantástico en Paris en compañía de Cristina y también fue divertido nuestro viaje a Londres donde las dos salimos por pies cuando unos jeques querían conquistarnos, seguramente a causa de sus preciosos ojos azules que enamoraban sin que ella fuera consciente de ello. Quería mucho a sus sobrinos, ellos y tu erais perfectos y vuestros logros eran su mayor orgullo. Gracias a ti supero muchas intervenciones. La cuidaste muy bien. Te doy las gracias. Incluso ahora la sigues cuidando dando a conocer sus obras en cerámica. Conocía yo de su afición por la cerámica pero no había visto sus creaciones. Son preciosas y elegantes como ella. Creo que haces muy bien en recopilarlas. Ojala todos homenajeáramos a nuestras personas queridas como lo haces tu. Rosa, te felicito, tanto por los trabajos recopilados en tus libros, como por toda tu capacidad afectiva, tu fuerza, tu creatividad y tu inteligencia. Te envío un gran abrazo Marcela
Toni Padrós , amic de la Carme , en saber que que haviem fet un petit recull de algunas de las seves obres i també per seguir-la recordant, va escriure:
D´esquerra a dreta Mari Carme, Toni i Rosa M. (imatge Roser Segura)
A la Carme Sembla que m’hagis llegit el pensament Rosa, he estat buscant aquesta foto des del dia que em vas trucar per parlar-me de la Carme i tu me l’has trobat. Gràcies. Recordo amb molt d’afecte a la Carme i recordo lo bé que ens ho vàrem passar el dia d’aquesta foto a Platja d’Aro, juntament amb la Roser, i que ens vàrem fer un fart de riure. Jo de la Carme, recordo el seu caràcter afable i la seva sensibilitat, era una persona molt cordial i sempre que ens trobàvem era com si poguéssim novament emprendre converses de feia molt de temps, amb els seus ullets blaus que sempre semblaven somriure malgrat la seva estranya malaltia, ella estava present a pesar de tot. No vaig tractar la seva amistat lo suficient, però era com una amiga de tota la vida, gran viatgera i d’una cultura envejable, son d’aquelles persones que una vegada ja no hi son, penses que sempre et quedaran coses per dir-li. Sempre generosa amb tothom, ara em ve al cap aquella vegada que vàrem passar totes les meves pel•lícules a l’agència de viatges a on treballava. Algunes vegades quan passo per la Font Vella em ve a la memòria l’última trobada que vàrem tenir, com sempre estava riallera i amable. Va ser la última vegada que vaig parlar amb ella, a davant del Social, a partir d’aquell dia un silenci inesperat. Sort que tenim memòria i la podem recordar. Gràcies Rosa Toni Padrós (PD: Es clar que pots fer servir aquesta foto quan vulguis, estem molt macos).
Per coneixer quelcom més d´Antoni Padrós Solanas, artista i cineasta independent amic de la Carme, es pot consultar : Blocs & docs del dia 25/3/2012. També a : Antoni Padrós inaugura la 12a.Temporada de Xcéntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona 22/10/2012. I a : Pensacions del dia 6/5/2014.Blau
Blau. Les roses es besen atemorides darrere dels mesos freds i les pluges.Un líquid marí ha cobert els teus ulls i asserenadament la nit tremola. Maria Antònia Grau.
Avui dia 17 d’agost de l’any 2021 he rebut de part de la Roser Segura i Arnau amiga de la Maria del Carme i també meva, la imatge és d’ un penjoll que la Maria del Carme l’havia fet expres per ella, representa la creu del Languedoc zona que la M.del Carme havia frequentat més amb d’una ocasió.
Penjoll de ceràmica fet per MCCT, cedida per Roser Segura
